Continuació de Centreamèrica - 1a part - Guatemala
La fugida al Salvador va ser èpica.
L’Alexander, un guia salvadoreny, feia diàriament rutes per carretera d’Antigua al seu país: a Santa Ana, a la capital de San Salvador i a les platges del Tunco, al Pacífic. En teoria, l’Alexander tenia localitzats els bloquejos i sabia com esquivar-los, però només iniciar el viatge ens vam topar amb nous manifestants enmig de la carretera. Els intents de negociar amb els piquets van ser inútils, vam haver de girar cua i buscar una ruta alternativa. El viatge programat de quatre hores es va convertir en una odissea de deu hores per carreteres secundàries i pistes de muntanya. Cada bloqueig superat era celebrat amb crits i abraçades per part del grup de turistes que conformàvem l’expedició dins la furgoneta de l’Alexander.
El darrer bloqueig, molt a prop de la frontera amb El Salvador, no podia esquivar-se i calia negociar amb els locals. L’Alexander tenia un pla: ens va demanar fer una gran actuació teatral per donar la imatge d’un grup que estava al límit de les seves forces després de tantes hores de ruta, sense menjar, sense beure i condicions higièniques delicades. Ens era de vital importància arribar al Salvador.
La gent del poble havia instal·lat un campament a tocar de la carretera amb tota mena de serveis, fins i tot una carpa amb música i lavabos químics. Ens van tractar amb molta cordialitat, ens van servir aliments i begudes calentes mentre ens explicaven el motiu de les seves queixes. No es mourien d’allà fins que dimitís “la tortugona de Consuelo”, una fiscal corrupta que volia impedir l’ascens al poder del nou president escollit a les urnes. Després d’una bona estona de negociacions i gràcies a la nostra espectacular actuació (una holandesa es va posar a plorar i tot), van obrir les barreres i vam continuar el nostre camí cap al sud, a la ciutat salvadorenya de Santa Ana.
La setmana que vaig estar al Salvador vaig tenir contacte gairebé constant amb l’Alexander i el Hanssel, un altre guia de la mateixa agència. Tots dos competien amb excentricitat, tot i que qualsevol cosa negativa expressada aquí seria injusta, ja que eren persones extraordinàries. El Hanssel era un optimista nat, d’aquelles persones que s’agafen confiances de seguida, potser massa. Només coneixe’m va començar a cridar-me imitant l’accent espanyol “¡Joder! ¡Hostia puta! ¡Qué passsa tío!”. Les diferents accepcions de la paraula “coger” donaven molt de joc. “¡Voy a follar la taza de café!”, “¡Voy a follar el autobús!” (“coger” significa “follar” a la majoria dels països llatinoamericans). Tenia molta imaginació i compartia amb tothom cada astracanada que li venia al cap deixant darrere seu rastres d’incomoditat i la sospita de si l’amic Hanssel hi era tot.
El Salvador era un país evitat fins fa molt poc pel turisme per culpa de la violència extrema que es vivia als carrers. Una xacra, la de les maras, que semblava enquistada fins que el president actual en va erradicar la presència en temps rècord convertint el Salvador en l’estat més segur de Centreamèrica. Els mètodes utilitzats són més que discutibles, però la majoria dels salvadorenys amb qui vaig parlar estaven encantats de poder passejar sense por que els fotessin un tret.
Els turistes podíem sortir a la nit i gaudir de concerts en directe. A la costa surfista del Tunco, a la barra d’un dels locals, vaig coincidir per segona vegada amb una parella de mexicans. Ens havíem conegut un parell de dies abans pujant el volcà Ilamatepec i com jo havien fugit de Guatemala per buscar refugi al país veí.
Vam connectar de seguida. Eren molt agradables, d’aquella mena de persones que agraeixes trobar-te quan viatges sol. Vam quedar els dies següents a la capital del país, San Salvador.
Més ben dit, les nits següents. El Manuel era molt perillós, portava un ritme de cerveses vertiginós i calia anar amb compte, ja sabeu que soc fàcil d’arrossegar. Vam empalmar quatre dies de ressaca contínua de dijous a diumenge. Amb la María calia anar més amb compte si calia, em somreia constantment i en absències breus de la seva parella aprofitava per interrogar-me amb qüestions personals que podríem categoritzar de perfil: “cuántos años tienes”, “estás soltero”, “tienes hijos”... de perfil de Tinder m’atreviria a dir.
Possiblement només tenia curiositat per saber què feia un home com jo vagant sol per aquelles terres. Sí, segurament la seva conversa s’emmarcava en el context de cordialitat i bona educació entre dues persones que s’acaben de conèixer. Probablement tornava a ser la meva imaginació entremaliada, la que interpretava aquell somriure educat per allò que no era.
Llargament hem parlat en aquest llibre de les línies vermelles i la infidelitat. S’ha fet molta recerca i fins i tot s’ha documentat algun cas. Us podríeu pensar que un teòric de la condició humana com jo ha adquirit més destresa a l’hora de gestionar segons quins escenaris i defuig situacions que inevitablement aboquen al desastre, però em veig forçat a confessar un pèl avergonyit que no és el cas. L’episodi més recent, la passió búlgara relatada amb detall aquí no fa gaires pàgines.
A mesura que passaven els dies, les nits, les festes i les ressaques, tota una bateria d’alarmes van començar a activar-se. Només la idea que passés quelcom amb la María ja m’aterria. No m’hauria perdonat mai trair la confiança del Manuel. Així doncs, per què no abandonava aquells deliris que no portaven enlloc? Per què el cos i la ment em continuava boicotejant i em portava pel camí del pedregar?
Vaig decidir actuar immediatament i bastir un cordó sanitari entorn la María. Era cabdal no tenir el seu número a la meva agenda i, més important encara, calia evitar del tot trobar-nos a Mèxic. Jo els havia comentat la meva intenció de passar l’última etapa del viatge al seu país i ja m’havien convidat a passar uns dies a casa seva. El Manuel treballava, però la María tenia lliure i s’oferia a acompanyar-me a fer una mica de turisme. Allò no havia de passar de cap de les maneres.
Cal no oblidar que en l’hipotètic cas que la María llegís aquestes línies podria ben ser que quedés meravellada pel nivell de fantasia i al·lucinacions d’alguns homes en la seva presència. La seva versió dels dies viscuts al Salvador podrien no tenir res a veure amb la meva. No dic que no, és perfectament possible que el meu relat no s’ajusti gens a la realitat. El meu descodificador d’intencions femenines encara té un marge d’error altíssim i si s’ha avançat en algun aspecte al llarg d’aquests anys d’investigació és precisament en ser conscient d’aquest marge d’error, d’aquesta ignorància.
Fa vint-i-cinc segles Sòcrates ja deia que si per alguna raó es considerava un savi, era precisament per això que acabem de comentar. M’atreveixo a dir que el gran mestre filòsof estaria d’acord amb mi en afirmar que els homes que creuen conèixer els desitjos i les intencions de les dones, en realitat no saben res. Nosaltres, en canvi, després d’anys d’investigació sobre la naturalesa humana tampoc sabem res, però som conscient de la nostra ignorància. I això ens fa més savis.
L’últim dia al país l’Alexander em va convidar a sopar en companyia de les seves filles, tres nenes adorables enganxades a una pantalla de mòbil. Feia anys que s’havia separat de la dona i encara li retreia no haver-li donat cap nen:
- Mi mujer dice que tengo los huevos aguados.
- Gracias por todo Alexander, me encantó tu país.
- Para servirle.
Continua a Centreamèrica - 3a part - Hondures
Octubre del 2023
