Ja feia estona que parava l’orella a la taula que tenia just darrere meu on un grup d'amigues parlava animadament. Havia arribat d'hora al concert que la cerveseria Cadejo organitzava la nit de Halloween i anava degustant una per una totes les cerveses de la carta. Poc abans de començar l'actuació el local ja estava ple. La banda no era per tirar coets, era molt més interessant la conversa d’aquelles dones. S'estaven jugant alguna cosa. El què era difícil de dir, però havia de ser molt divertit perquè no paraven de riure.
De cop es va fer el silenci i una d'elles va asseure's al meu costat.
- ¿Disculpe, está esperando a su esposa?
- Eh... no, estoy solo.
- Me aposté con mis amigas que le invitaba a bailar una canción. ¿Se anima?
L’escenari d’aquesta prometedora conversa era al barri de la Zona 10, a la ciutat de Guatemala. La Jerlyn, la dona que em convidava a ballar, anava disfressada de bruixa. Les seves amigues, també disfressades, estaven assegudes en un llarg sofà somrients i expectants al fil de la conversa.
Vaig acceptar. Ja sabeu que no m’agrada rebutjar segons quina mena de proposicions, menys encara quan viatjo. Després del ball em van convidar a seure amb elles. Tenien una taula plena de menjar amb cerveses, una ampolla d’Absolut i una gerra amb suc de taronja.
En la seva companyia vaig ser testimoni un cop més d’un miracle. Ja vam parlar en l’expedició a Vanuatu de quina manera el cos, els desitjos i la sexualitat s’adapten a l’entorn i situacions més inesperades. Aquesta elasticitat no és infinita, és clar, però en molt poc temps, allò que et sembla impensable, es comença a presentar com una possibilitat. Com per exemple, liar-te amb una dona de seixanta-set anys.
La Jerlyn i les seves amigues formaven part de la classe alta de Guatemala, un país amb moltes desigualtats on la immensa majoria de la població és pobra. Eren dones molt cultes, la que anava disfressada de gat em recitava tots els autors espanyols que eren del seu interès. El meu interès, però, s’anava concentrant en la Jerlyn. M’ensenyava fotos de quan era jove, dels seus fills i de la classe política guatemalenca. Feia trenta anys que assessorava les primeres dames, les dones dels presidents de Guatemala. Aquella dona era molt interessant.
A mesura que ens anàvem coneixent les nostres edats convergien. La Jerlyn, als meus ulls, perdia anys a tota velocitat. S’havia posat en el seu paper de hechizera i em trobava cada vegada més indefens davant els seus conjurs. Passar la nit amb ella ja no era una remota possibilitat. Em sentia irresistiblement atret per una persona que em resultava invisible feia només una hora! Confesso que em va agafar del tot desprevingut. Encara ara em sorprèn que poc em conec i de quina manera la naturalesa humana juga amb les meves emocions i determina les meves accions.
Un cop acabat el concert, els vaig proposar de continuar la festa a una altra banda. No tenia temps per perdre, m’estava només un dia a la ciutat. La Jerlyn i les seves amigues, però, treballaven l’endemà i ja tenien el xòfer esperant-les amb un BMW immens per portar-les cap a casa.
Així doncs, la màgia va aconseguir passar d’una relació improbable a probable, però no de probable a real. Almenys no durant aquell viatge. Vam creuar missatges durant els dies posteriors, tot i que la freqüència va anar disminuint fins a arribar al silenci.
Tampoc era mala idea anar a dormir, feia quatre setmanes que viatjava i encara me'n quedava una cinquena. L’endemà agafava un avió cap a Mèxic on m’esperava la traca final del viatge: la celebració del Día de Muertos a la ciutat d'Oaxaca.
Però anem per ordre. La travessa per Centreamèrica va ser llarga i per circumstàncies que anirem relatant em vaig moure pels estats de Guatemala, El Salvador, Hondures i Mèxic. Escenaris que ens ajudaran a desvetllar nous enigmes sobre la naturalesa humana amb protagonistes i anècdotes emmarcades enmig d'una crisi personal que té com a causa principal un enemic imbatible: el pas del temps.
El primer amic el vaig fer sobrevolant l’Atlàntic. El viatger que tenia al seient del costat se’m va adreçar en rus només enlairar-nos de Madrid. La conversa era molt bàsica tenint en compte les meves limitacions amb l’idioma. Fa anys que l’estudio, però no hi ha manera de progressar. El Vokhid era d’Uzbekistan, de Samarcanda, i es dirigia cap a Nicaragua sense saber un borrall d’espanyol ni d’anglès. Fèiem escala a la ciutat de Panamà on enllaçaríem diferents vols, jo a la ciutat de Guatemala i ell a Managua. Aquesta era la idea, tot i que just aterrat l’avió els policies de duanes el van aturar i van començar a interrogar-lo. Em vaig quedar amb ell per fer de traductor.
- Què passa?
- Es veu que la teva escala aquí dura més de dotze hores i necessites un permís especial.
- Com?
El Vokhid va començar a neguitejar-se. Jo intentava calmar-lo mentre parlava amb els policies per buscar una solució. Les converses que sentia al taulell de l'aerolínia no convidaven a l’optimisme.
- ¿Qué problema hay con el pasajero 33E? - preguntava una de les hostesses d'Air Europa.
- No tiene la documentación en regla, es no apto - responia el policia.
No sabia com traduir-li aquelles males notícies, tot i que la meva cara ho deia tot. El Vokhid es temia el pitjor i així va ser. En menys d’una hora el passatger 33E fou declarat no apte i va ser facturat en l’avió de tornada cap a Madrid.
En el meu cas, qui em declara no apte darrerament, no és la policia d’immigració panamenya, sinó el pas del temps. Em costa molt assumir que em faig gran i no em consolen expressions com “l’experiència és un grau”, “quina mandra tornar als trenta” i d’altres collonades per l’estil.
Durant la quarantena he estat testimoni de crisis existencials entorn del meu cercle d’amistats que podríem resumir així: faig balanç de la meva vida i no tinc clar si he pres les decisions correctes (normalment, quan la crisi envesteix, és perquè sí que ho tens clar i l’has cagat més del que voldries). Decisions relacionades sobretot amb la parella, la feina, les hipoteques i els fills; decisions que en alguns casos poden ser reversibles a un cost molt alt i en d'altres directament irreversibles.
Confesso que no és el meu cas. La crisi a la qual faig referència està més relacionada amb el fet de fer-se gran i acceptar que hi ha experiències vitals que no es repetiran més.
Just estrenada la cinquantena m’he adonat d’un fenomen ben curiós i és la ceguera que patim del pas del temps en les nostres carns. Quan surto i em moc en ambients amb mitjanes d’edat entre vint i trenta anys més jove que la meva encara pateixo la patètica il·lusió que no desentono, que soc un més. L’encanteri desapareix quan et parlen de vostè o fins i tot t’acusen de ser el pare d’algú que ronda a prop. En algun cas extrem juraria que fins i tot no em poden veure, com si m’hagués tornat transparent, un ésser eteri que es difumina amb la boirina del local. Però, com és possible?! Si tampoc es nota tant la diferència!
De res serveixen les lamentacions, nit rere nit la realitat s’acaba imposant i et recorda que allà on abans eres apte ara no ho ets. Acceptar-ho demana temps i esforç, i la síndrome de Peter Pan que arrossego no ajuda, precisament.
Hi ha un episodi brillant de la sèrie The Crown on s’explica la història d’un pintor que va fer un retrat al Winston Churchill. Quan el primer ministre britànic va veure el quadre acabat es va enfadar tant que el va destruir i va acusar el pintor de voler-lo denigrar perquè l’havia retratat com un vell. El pintor li va respondre que el va pintar tal com era, un home de vuitanta anys.
Churchill no veia allò que era evident per a tothom: la seva aparença física.
Vaig arribar a Guatemala enmig de protestes per corrupció política. Les mobilitzacions, que consistien en talls de carreteres, cancel·laven una per una totes les excursions que volia fer des d’Antigua, l’antiga capital del país.
La Magdalena, una indígena d’un poble veí, em va posar al corrent de la situació del país. Cada dia es traslladava al Parque Central d’Antigua per vendre artesania local als turistes. Se’m va asseure al costat del banc carregada amb tot de bagatel·les per vendre. “Lo siento”, em vaig excusar fent que no amb el cap, just acabava de comprar un imant a una altra venedora ambulant i donava per liquidada l’adquisició de souvenirs en aquell viatge.
En menys de deu minuts la Magdalena em va encolomar un parell d’imants més, un mocador de coll i d’altres coses que no necessitava. Aquella dona era una comercial excel·lent i a mesura que m’explicava la seva vida, la meva admiració no parava de créixer. Nascuda en una família molt pobra, essent la gran de vuit germans, la Magdalena es va proposar que tots assolissin formació universitària. No ho va aconseguir. Un cop casada, però, m’explicava orgullosa com la seva filla s’havia graduat a la universitat de Guatemala.
La Magdalena, una “mujer indígena analfabeta” com es descrivia ella mateixa, era més sàvia que molts catedràtics d’universitats. L’anava a veure cada dia al Parque Central, el temps en la seva companyia era més valuós que les excursions que m’anaven cancel·lant o qualsevol dels free tours que vaig realitzar durant la meva expedició centreamericana; si exceptuem el d’Oaxaca, i no precisament per les explicacions del seu guia. Aviat sabreu a què em refereixo.
Tenia cinc setmanes de vacances, el pla inicial era dedicar les primeres setmanes a Guatemala i a continuació baixar cap al sud, El Salvador i Hondures, però les protestes s’agreujaven, Antigua s’assemblava cada vegada més una gàbia i calia escapar d’allà.
Continua a Centreamèrica - 2a part - El Salvador
Octubre del 2023
