Centreamèrica - 3a part - Hondures


Vaig fer un bon ús del transport públic per la terra dels catrachos. Si no et preocupa molt la puntualitat, els busos de línia són un recurs fantàstic per a conèixer gent. Els hondurenys són gent molt oberta i sempre hi havia algú encuriosit preguntant-se què se m’havia perdut per aquelles terres.

La Sonia, per exemple, del poble de La Entrada, cada dia agafava la mateixa línia per vendre roba interior als municipis del voltant. Tenia quatre fills i vivien tots a casa de la seva mare. El sou que guanyava estava dedicat íntegrament a l’alimentació de les criatures. La llet era caríssima i sort de l’àvia que l’ajudava, ja que havia deixat de rebre l’ajuda del seu exmarit. Un pobre diable que després del naixement del quart fill s'adonava que aquella vida no li convenia i marxava per no tornar mai més. La Sonia no el trobava a faltar, deia que la beguda l’havia tornat una persona molt agressiva i una mala influència pels petits.
Després d’uns quants dies pel país em vaig adonar que el cas de la Sonia, una jove mare soltera, no era una excepció, més aviat la norma. En aquelles latituds, els contes de fades, les mitges taronges i la família feliç duraven ben poc.

La irrupció del primer fill és un test d’estrès el qual no superen la majoria de les parelles. Durant les diferents etapes de la vida hi ha decisions que t’aboquen a situacions i nous escenaris pels quals no estàs preparat i és aquí on juguen les capacitats d’adaptació de cadascú. Si hagués de triar el moment més crític, seria precisament aquest, el de la maternitat. Em costa pensar en qualsevol altre projecte vital que involucri un volum tan gran de desinformació. Com és possible? Per què l’ésser biològic més intel·ligent del planeta està tan desubicat per un tema tan important com és la reproducció i la supervivència de l’espècie?

Com us podeu imaginar, un espai d’investigació com aquest no ha estalviat esforços per respondre aquestes preguntes. No ha estat fàcil; aquest és un tema tabú, un terreny empantanegat, un camp de mines on és fàcil prendre mal. Però el meu compromís amb la veritat m’ha obligat a posar fil a l’agulla i exposar amb la màxima honestedat possible els resultats de la meva recerca.

Just després del part, l’home, massa acostumat a ser el centre de totes les atencions, no entén com la seva posició privilegiada de “persona més important de la meva vida” s’ha vist relegada a ser una peça més en la logística de criança. Una logística dirigida amb mà de ferro per la mare, si més no durant els primers anys. Aquesta incapacitat masculina per adaptar-se a la nova realitat treu de polleguera a les dones. La femella, ja per defecte millor equipada davant els canvis, ha estat reprogramada biològicament durant l'embaràs i el part. El seu cervell ha canviat, ella ha canviat, i en termes generals, encararà millor els nous temps que venen, com per exemple deixar de dormir. No obstant això, ell continua essent el mateix de sempre, un pèl immadur i amb certa obsessió pel sexe, virtuts que la nova realitat ha transformat en defectes. La immaduresa ja no és benvinguda i el sexe tampoc.
En un breu instant, una relació d’anys basada en gaudir l’un de l’altra, es converteix en una empresa de criança que durarà tota la vida. Com s’ha dit, la capacitat d’adaptació juga un paper clau, però sovint, després del tràfec i caos que suposen els primers anys, arriba un dia en què les parelles es tornen a mirar a la cara i ja no es reconeixen.

Aquest és un tema endimoniat, sí, les misèries aquí descrites es viuen a casa, en la intimitat, i molt rarament passen a l’esfera pública. No és una crítica, només faltaria, s’ha de tenir molt valor per assumir que un dels projectes més importants de la teva vida ha resultat ser una fake news. En alguns casos, s’ha arribat a acusar de tots els teus mals directament a les innocents criatures, fregant la blasfèmia i el sacrilegi. Una mare que es penedeix de tenir fills se’n guardarà prou de reconèixer-ho obertament si no vol ser lapidada davant l’opinió pública. Hi ha veritats que més val que romanguin ocultes.

Al continent europeu, aquests dilemes arriben cap als trenta llargs quaranta i pocs. Si ens guiem pel meu entorn immediat, s’acaben els estudis just començada la vintena, segueixen uns quants anys molts actius de festa i promiscuïtat per acabar “assentant el cap” amb l’amor de la teva vida. Cap als quaranta, doncs, és probable arribar a una de les crisis existencials de què parlàvem al principi de la travessa centreamericana. Visc la vida que volia? He escollit bé?
Si entrem en matèria més filosòfica, també ens podem preguntar fins a quin punt les decisions preses han vingut determinades per l’entorn i no per voluntat pròpia. He escollit jo? És ben cert que moltes decisions es prenen perquè “toca”: ara toca tenir parella, ara toca tenir fills, i ara toca no queixar-se.

Encara recordo una conversa a altes hores de la matinada amb un amic que feia temps que no veia. Anys enrere, coincidíem els caps de setmana bevent i jugant a dards. M’explicava que totes les parelles de la seva colla s’havien casat en qüestió d’un any, a la que va seguir una altra reacció en cadena, la del primer fill. Van desaparèixer del mapa nocturn en temps rècord, riu-te’n tu de la fissió nuclear.

- Tu també et vas casar al final?
- Jo no em vaig casar, Josep. A mi em van casar!

Vaig conèixer a la Yessi al poble de Gracias, als peus de les muntanyes del Parc Nacional de Celaque. Treballava en una cafeteria ubicada molt a prop d’on m’allotjava. Tenia curiositat per saber què se m’havia perdut per aquell racó del país. Feia dies que em movia per terres on el turisme era gairebé inexistent i aquesta mena de preguntes eren freqüents. La Yessi era mare soltera amb només vint-i-tres anys. M’assegurava que, tot i que el seu fill era el que més s’estimava del món, conèixer el seu ex havia estat el pitjor error de la seva vida. La Mayra, una companya de treball, explicava la mateixa història, la seva parella l’havia abandonat pocs mesos després de néixer el primer fill i l’havia de pujar tota sola fent llargues jornades darrere la barra amb l’ajuda de l’àvia. Encara arrossegava mals d’esquena des del part i em demanava medicaments contra el dolor.

La Yessi era una noia ben especial. Tot i la diferència d’edat, vam connectar la mar de bé, ja coneixeu la meva habilitat per perdre anys a tota velocitat, no cal que m’esforci, és del tot natural. En qualsevol cas, ja fa temps que he deixat de fer-me il·lusions, i estic començant a assumir el paper de no apte en segons quins contextos. La meva lluita per superar la crisi existencial de què parlàvem continua i moltes de les batalles passen per l’acceptació, acceptar moments que no tornaran i assumir que el que abans era probable ara, més que improbable és literalment impossible.
Contra tot pronòstic, però, la Yessi em va convidar a sortir de festa amb els seus amics.

Als estats centreamericans, els canvis que sofreix la parella arran de la maternitat se succeeixen a tota velocitat. La Yessi amb vint-i-tres anys ja es trobava on arriben moltes dones europees als quaranta. Ara bé, i deixeu-me ser més agosarat si cal en les meves teories, l’error en la diagnosi dels fracassos és el mateix.
Tant la Yessi de Gracias a la vintena com una hipotètica Olga de Sabadell a la quarantena, atribueixen al fracàs de les seves relacions a l’haver escollit malament. Es pensaven que el pare dels seus fills era l’home ideal i ha resultat ser un exemplar mediocre. La solució, es pensen, passa per escollir millor: “Hi ha molts homes al món, no ha de ser tan difícil!”. I l'error no és l’home que has escollit, que també, l’error de base és no saber com són els homes i, per tant, tornaràs a escollir malament.
La Yessi volia girar full com més aviat millor i feia temps que buscava un “novio que la cuidara”. Als meus ulls, la Yessi cometria el mateix error una vegada i una altra, però, com fer-li entendre aquesta idea tan important sense tirar-me pedres a la meva teulada? Un pot ser mal científic, però no cal ser imbècil.
Un cop més havia de triar entre ser honest intel·lectualment o aconseguir el que volia. No seria l’última vegada.

Portava una bona estona esperant al 1301 Lounge Bar quan vaig veure arribar la Yessi i els seus amics. La discoteca es començava a omplir i a mesura que es buidaven els gots i les copes l’ambient era més distès i molts dels locals se m’acostaven. Un fins i tot, en veure que bevia Coca-Cola sola, va buidar-me el got a terra i el va omplir de Jägermeister amb Red Bull.
Havia d’anar amb compte, l’encanteri de Churchill tornava a materialitzar-se. L’alcohol, la música destrossant-me les oïdes, aquells cossos suats sota els llums de colors, la Yessi somrient i convidant-me a ballar; tornava a patir la patètica il·lusió de ser un més i no desentonar en aquell ambient. La veritat, però, és que la visió d’aquell senyor blanc vint-i-cinc anys per sobre de la mitjana ballant d’aquella manera amb la tia més bona del poble no era del gust de tothom. Els gestos de complicitat i simpatia del principi van anar substituint-se per mirades hostils convidant-me a fotre el camp i anar-me’n a dormir. Un cop més la realitat s'imposava implacable, esvaïa l’encanteri i em declarava no apte.

Els dies a les muntanyes de l’interior acabaven. El viatge continuava al nord, a les illes del Carib. Em vaig acomiadar de la Yessi obrint la porta a tornar-nos a veure en un futur. Els dies següents ens vam escriure sovint, li enviava fotos de la costa atlàntica del país que ella encara no havia tingut la sort de visitar. Com ja havia passat amb la Jerlyn de Guatemala setmanes abans, la freqüència dels xats va anar minvant fins al silenci.

L’atzar va fer que en les següents jornades desfilessin davant meu tota una colla d’exemplars masculins disposats a explicar-me la seva versió de la paternitat.
Al poble costaner de Tela, parada obligada abans d’embarcar cap a l’illa d’Utila, vaig anar a parar on s’amagaven els homes hondurenys després d'abandonar la dona i els fills. Al capvespre, vaig sortir per menjar alguna cosa i vagarejant pels carrers del barri vaig entrar al primer local obert. De seguida em vaig adonar que no era la millor opció. Abans de poder girar cua, el Manseca i el Marvin em van fer espai a la barra i van començar a demanar rondes de cerveses. Ells ja en portaven unes quantes i m’anaven repetint que estigués tranquil, que estava en lloc segur “si te tocan a ti, nos tocan a todos”. En veritat, jo estava la mar de tranquil, per defecte és el meu estat natural, però les seves alertes em recordaven que Hondures té greus problemes de marginalitat, delinqüència i inseguretat i valia més no abaixar la guàrdia. En aquell antro podia relaxar-me, em deien, “eres de la familia, si te tocan a ti nos tocan a todos”. L’embriaguesa del personal era molt alta i les converses s'anaven repetint constantment.
El Manseca era un home molt fort, treballava descarregant caixes de cervesa de camions i magatzems. De tant en tant s’acostaven altres clients encuriosits per la meva presència allà, alguns ben passats de voltes. El Manseca m’assegurava que “aquí estás seguro”, però que igualment s’havia d’estar atent. Un dia se li va acostar un pobre desgraciat amb la intenció de prendre-li la cadena que portava penjada al coll i el Manseca li va fotre un pechugazo que el va estampar contra una paret deu metres més enllà.
El Marvin era garifuna, un negre supermusculat descendent d’esclaus africans. En molts indrets del continent americà existeix un passat, diguem-ne, complicat amb la població blanca en general i els espanyols en particular. Al llarg dels anys viatjant he viscut en primera persona episodis desagradables relacionats amb aquests greuges històrics. Haig de dir, però, que cap d’aquestes situacions es va repetir en companyia d’aquells homes “eres de la familia, si te tocan a ti, nos tocan a todos”.
El Manseca era un home divorciat i tenia dos fills, feia temps que no els veia. M’explicava dolgut que la història amb la seva dona no havia estat com s’esperava. Se sentia enganyat, no entenia què havia passat.

Utila és una illa amb característiques semblants amb Eivissa. Molta gent s’hi apropa per fer submarinisme, sortir de festa o relaxar-se a les seves magnífiques platges. M’oferien droga cada nit. El Jonathan, un noi que treballava en un dels bars del carrer principal, volia deixar la cocaïna, però li costava molt. Era pare de quatre fills i la seva dona ja s’estava plantejant facturar-lo, no podia continuar així. El lloc on treballava no era la millor influència, les anades i tornades al lavabo se succeïen a un ritme vertiginós. El Jonathan havia de canviar d’aires o ben aviat acabaria en un bar d’homes emborratxant-se cada nit preguntant-se com havia acabat d’aquella manera.

L’últim dia a Hondures, al poble de La Ceiba, vaig conèixer l’Alonso. Un buscavides amb un negoci pròsper al passeig marítim que consistia en un castell inflable pels més menuts. Cobrava 300 lempires els quinze minuts.
La història que m’explicava l’Alonso d’aquell poble no tenia res a veure amb el que es podia llegir a la Wikipedia, la joia de Honduras. Segons la seva versió, la Ceiba havia prosperat gràcies a les prostitutes que venien a rebre els mariners al moll. L’Alonso entrava dins la categoria de personatges capaços de viure amb un nivell de fantasia tan gran que costava creure com era capaç de sobreviure. Com més animalades sortien de la seva boca, més difícil se’m feia desprendre’m de la seva companyia.

Havia estat vint anys vivint a Alemanya en règim de gigoló, és a dir, en companyia d’europees que li ho pagaven tot. És per això, segons la seva línia de raonament, que li era molt difícil tenir parella a Hondures, ja que les hondurenyes no estaven al seu nivell. Només els interessava la plata i les més boniques eren les més putes. “Mira, esas dos de ahí, por sesenta dólares son tuyas”, jo mirava on m’assenyalava l’Alonso i veia dues noies la mar de normals fent un gelat el diumenge a la tarda. S’ha de dir que l’Alonso cridava bastant i em començava a preocupar que la gent que passejava pel voltant i es giraven escandalitzats donessin per fet que jo compartia les seves opinions.
Es feia tard i l’endemà havia d’estar d’hora a l’aeroport de San Pedro Sula per encarar l’última etapa del viatge. Tornant cap a l’hotel, no feia ni cinc minuts que acabava d’abandonar el passeig marítim, em vaig posar en alerta. La il·luminació dels carrers, les tertúlies familiars i les patrulles de seguretat havien desaparegut. Era negra nit i l’únic rastre de vida que es veia per aquell barri eren homes drogats que se m’acostaven només veure’m. Vaig recordar que Hondures és el país més insegur de Centreamèrica.
Vaig tornar al passeig marítim per demanar consell a l’Alonso sobre quina era la millor opció per arribar a l’hotel. Si el voleu conèixer, és fàcil localitzar-lo. El trobareu assegut dins d’un BMW atrotinat des d’on regenta el negoci, amb el motor en marxa, fotent-li gas i comptant bitllets.
L’Alonso em va dir que no em preocupés. Si sospitava que em seguien, millor canviar de vorera, i si l’assetjador continuava darrere meu, calia córrer. Jo no ho acabava de veure clar del tot. L’Alonso va agafar una ampolla de vidre del terra, la va trencar per la meitat i me la va donar “Agárrala así, a la vista que se vea”.
Vaig decidir demanar un taxi.

Continuarà...





















Octubre del 2023

Centreamèrica - 2a part - El Salvador


La fugida al Salvador va ser èpica. 
L’Alexander, un guia salvadoreny, feia diàriament rutes per carretera d’Antigua al seu país: a Santa Ana, a la capital de San Salvador i a les platges del Tunco, al Pacífic. En teoria, l’Alexander tenia localitzats els bloquejos i sabia com esquivar-los, però només iniciar el viatge ens vam topar amb nous manifestants enmig de la carretera. Els intents de negociar amb els piquets van ser inútils, vam haver de girar cua i buscar una ruta alternativa. El viatge programat de quatre hores es va convertir en una odissea de deu hores per carreteres secundàries i pistes de muntanya. Cada bloqueig superat era celebrat amb crits i abraçades per part del grup de turistes que conformàvem l’expedició dins la furgoneta de l’Alexander.

El darrer bloqueig, molt a prop de la frontera amb El Salvador, no podia esquivar-se i calia negociar amb els locals. L’Alexander tenia un pla: ens va demanar fer una gran actuació teatral per donar la imatge d’un grup que estava al límit de les seves forces després de tantes hores de ruta, sense menjar, sense beure i condicions higièniques delicades. Ens era de vital importància arribar al Salvador. 
La gent del poble havia instal·lat un campament a tocar de la carretera amb tota mena de serveis, fins i tot una carpa amb música i lavabos químics. Ens van tractar amb molta cordialitat, ens van servir aliments i begudes calentes mentre ens explicaven el motiu de les seves queixes. No es mourien d’allà fins que dimitís “la tortugona de Consuelo”, una fiscal corrupta que volia impedir l’ascens al poder del nou president escollit a les urnes. Després d’una bona estona de negociacions i gràcies a la nostra espectacular actuació (una holandesa es va posar a plorar i tot), van obrir les barreres i vam continuar el nostre camí cap al sud, a la ciutat salvadorenya de Santa Ana.

La setmana que vaig estar al Salvador vaig tenir contacte gairebé constant amb l’Alexander i el Hanssel, un altre guia de la mateixa agència. Tots dos competien amb excentricitat, tot i que qualsevol cosa negativa expressada aquí seria injusta, ja que eren persones extraordinàries. El Hanssel era un optimista nat, d’aquelles persones que s’agafen confiances de seguida, potser massa. Només coneixe’m va començar a cridar-me imitant l’accent espanyol “¡Joder! ¡Hostia puta! ¡Qué passsa tío!”. Les diferents accepcions de la paraula “coger” donaven molt de joc. “¡Voy a follar la taza de café!”, “¡Voy a follar el autobús!” (“coger” significa “follar” a la majoria dels països llatinoamericans). Tenia molta imaginació i compartia amb tothom cada astracanada que li venia al cap deixant darrere seu rastres d’incomoditat i la sospita de si l’amic Hanssel hi era tot.

El Salvador era un país evitat fins fa molt poc pel turisme per culpa de la violència extrema que es vivia als carrers. Una xacra, la de les maras, que semblava enquistada fins que el president actual en va erradicar la presència en temps rècord convertint el Salvador en l’estat més segur de Centreamèrica. Els mètodes utilitzats són més que discutibles, però la majoria dels salvadorenys amb qui vaig parlar estaven encantats de poder passejar sense por que els fotessin un tret.
Els turistes podíem sortir a la nit i gaudir de concerts en directe. A la costa surfista del Tunco, a la barra d’un dels locals, vaig coincidir per segona vegada amb una parella de mexicans. Ens havíem conegut un parell de dies abans pujant el volcà Ilamatepec i com jo havien fugit de Guatemala per buscar refugi al país veí.
Vam connectar de seguida. Eren molt agradables, d’aquella mena de persones que agraeixes trobar-te quan viatges sol. Vam quedar els dies següents a la capital del país, San Salvador.
Més ben dit, les nits següents. El Manuel era molt perillós, portava un ritme de cerveses vertiginós i calia anar amb compte, ja sabeu que soc fàcil d’arrossegar. Vam empalmar quatre dies de ressaca contínua de dijous a diumenge. Amb la María calia anar més amb compte si calia, em somreia constantment i en absències breus de la seva parella aprofitava per interrogar-me amb qüestions personals que podríem categoritzar de perfil: “cuántos años tienes”, “estás soltero”, “tienes hijos”... de perfil de Tinder m’atreviria a dir.
Possiblement només tenia curiositat per saber què feia un home com jo vagant sol per aquelles terres. Sí, segurament la seva conversa s’emmarcava en el context de cordialitat i bona educació entre dues persones que s’acaben de conèixer. Probablement tornava a ser la meva imaginació entremaliada, la que interpretava aquell somriure educat per allò que no era.

Llargament hem parlat en aquest llibre de les línies vermelles i la infidelitat. S’ha fet molta recerca i fins i tot s’ha documentat algun cas. Us podríeu pensar que un teòric de la condició humana com jo ha adquirit més destresa a l’hora de gestionar segons quins escenaris i defuig situacions que inevitablement aboquen al desastre, però em veig forçat a confessar un pèl avergonyit que no és el cas. L’episodi més recent, la passió búlgara relatada amb detall aquí no fa gaires pàgines.
A mesura que passaven els dies, les nits, les festes i les ressaques, tota una bateria d’alarmes van començar a activar-se. Només la idea que passés quelcom amb la María ja m’aterria. No m’hauria perdonat mai trair la confiança del Manuel. Així doncs, per què no abandonava aquells deliris que no portaven enlloc? Per què el cos i la ment em continuava boicotejant i em portava pel camí del pedregar?
Vaig decidir actuar immediatament i bastir un cordó sanitari entorn la María. Era cabdal no tenir el seu número a la meva agenda i, més important encara, calia evitar del tot trobar-nos a Mèxic. Jo els havia comentat la meva intenció de passar l’última etapa del viatge al seu país i ja m’havien convidat a passar uns dies a casa seva. El Manuel treballava, però la María tenia lliure i s’oferia a acompanyar-me a fer una mica de turisme. Allò no havia de passar de cap de les maneres.

Cal no oblidar que en l’hipotètic cas que la María llegís aquestes línies podria ben ser que quedés meravellada pel nivell de fantasia i al·lucinacions d’alguns homes en la seva presència. La seva versió dels dies viscuts al Salvador podrien no tenir res a veure amb la meva. No dic que no, és perfectament possible que el meu relat no s’ajusti gens a la realitat. El meu descodificador d’intencions femenines encara té un marge d’error altíssim i si s’ha avançat en algun aspecte al llarg d’aquests anys d’investigació és precisament en ser conscient d’aquest marge d’error, d’aquesta ignorància.
Fa vint-i-cinc segles Sòcrates ja deia que si per alguna raó es considerava un savi, era precisament per això que acabem de comentar. M’atreveixo a dir que el gran mestre filòsof estaria d’acord amb mi en afirmar que els homes que creuen conèixer els desitjos i les intencions de les dones, en realitat no saben res. Nosaltres, en canvi, després d’anys d’investigació sobre la naturalesa humana tampoc sabem res, però som conscient de la nostra ignorància. I això ens fa més savis.

L’últim dia al país l’Alexander em va convidar a sopar en companyia de les seves filles, tres nenes adorables enganxades a una pantalla de mòbil. Feia anys que s’havia separat de la dona i encara li retreia no haver-li donat cap nen:

- Mi mujer dice que tengo los huevos aguados.
- Gracias por todo Alexander, me encantó tu país.
- Para servirle.



Octubre del 2023

Centreamèrica - 1a part - Guatemala

Ja feia estona que parava l’orella a la taula que tenia just darrere meu on un grup d'amigues parlava animadament. Havia arribat d'hora al concert que la cerveseria Cadejo organitzava la nit de Halloween i anava degustant una per una totes les cerveses de la carta. Poc abans de començar l'actuació el local ja estava ple. La banda no era per tirar coets, era molt més interessant la conversa d’aquelles dones. S'estaven jugant alguna cosa. El què era difícil de dir, però havia de ser molt divertit perquè no paraven de riure.

De cop es va fer el silenci i una d'elles va asseure's al meu costat.

- ¿Disculpe, está esperando a su esposa?
- Eh... no, estoy solo.
- Me aposté con mis amigas que le invitaba a bailar una canción. ¿Se anima?

L’escenari d’aquesta prometedora conversa era al barri de la Zona 10, a la ciutat de Guatemala. La Jerlyn, la dona que em convidava a ballar, anava disfressada de bruixa. Les seves amigues, també disfressades, estaven assegudes en un llarg sofà somrients i expectants al fil de la conversa.
Vaig acceptar. Ja sabeu que no m’agrada rebutjar segons quina mena de proposicions, menys encara quan viatjo. Després del ball em van convidar a seure amb elles. Tenien una taula plena de menjar amb cerveses, una ampolla d’Absolut i una gerra amb suc de taronja.
En la seva companyia vaig ser testimoni un cop més d’un miracle. Ja vam parlar en l’expedició a Vanuatu de quina manera el cos, els desitjos i la sexualitat s’adapten a l’entorn i situacions més inesperades. Aquesta elasticitat no és infinita, és clar, però en molt poc temps, allò que et sembla impensable, es comença a presentar com una possibilitat. Com per exemple, liar-te amb una dona de seixanta-set anys.

La Jerlyn i les seves amigues formaven part de la classe alta de Guatemala, un país amb moltes desigualtats on la immensa majoria de la població és pobra. Eren dones molt cultes, la que anava disfressada de gat em recitava tots els autors espanyols que eren del seu interès. El meu interès, però, s’anava concentrant en la Jerlyn. M’ensenyava fotos de quan era jove, dels seus fills i de la classe política guatemalenca. Feia trenta anys que assessorava les primeres dames, les dones dels presidents de Guatemala. Aquella dona era molt interessant.
A mesura que ens anàvem coneixent les nostres edats convergien. La Jerlyn, als meus ulls, perdia anys a tota velocitat. S’havia posat en el seu paper de hechizera i em trobava cada vegada més indefens davant els seus conjurs. Passar la nit amb ella ja no era una remota possibilitat. Em sentia irresistiblement atret per una persona que em resultava invisible feia només una hora! Confesso que em va agafar del tot desprevingut. Encara ara em sorprèn que poc em conec i de quina manera la naturalesa humana juga amb les meves emocions i determina les meves accions.

Un cop acabat el concert, els vaig proposar de continuar la festa a una altra banda. No tenia temps per perdre, m’estava només un dia a la ciutat. La Jerlyn i les seves amigues, però, treballaven l’endemà i ja tenien el xòfer esperant-les amb un BMW immens per portar-les cap a casa.
Així doncs, la màgia va aconseguir passar d’una relació improbable a probable, però no de probable a real. Almenys no durant aquell viatge. Vam creuar missatges durant els dies posteriors, tot i que la freqüència va anar disminuint fins a arribar al silenci.
Tampoc era mala idea anar a dormir, feia quatre setmanes que viatjava i encara me'n quedava una cinquena. L’endemà agafava un avió cap a Mèxic on m’esperava la traca final del viatge: la celebració del Día de Muertos a la ciutat d'Oaxaca.

Però anem per ordre. La travessa per Centreamèrica va ser llarga i per circumstàncies que anirem relatant em vaig moure pels estats de Guatemala, El Salvador, Hondures i Mèxic. Escenaris que ens ajudaran a desvetllar nous enigmes sobre la naturalesa humana amb protagonistes i anècdotes emmarcades enmig d'una crisi personal que té com a causa principal un enemic imbatible: el pas del temps.

El primer amic el vaig fer sobrevolant l’Atlàntic. El viatger que tenia al seient del costat se’m va adreçar en rus només enlairar-nos de Madrid. La conversa era molt bàsica tenint en compte les meves limitacions amb l’idioma. Fa anys que l’estudio, però no hi ha manera de progressar. El Vokhid era d’Uzbekistan, de Samarcanda, i es dirigia cap a Nicaragua sense saber un borrall d’espanyol ni d’anglès. Fèiem escala a la ciutat de Panamà on enllaçaríem diferents vols, jo a la ciutat de Guatemala i ell a Managua. Aquesta era la idea, tot i que just aterrat l’avió els policies de duanes el van aturar i van començar a interrogar-lo. Em vaig quedar amb ell per fer de traductor.

- Què passa?
- Es veu que la teva escala aquí dura més de dotze hores i necessites un permís especial.
- Com?

El Vokhid va començar a neguitejar-se. Jo intentava calmar-lo mentre parlava amb els policies per buscar una solució. Les converses que sentia al taulell de l'aerolínia no convidaven a l’optimisme.

- ¿Qué problema hay con el pasajero 33E? - preguntava una de les hostesses d'Air Europa.
- No tiene la documentación en regla, es no apto - responia el policia.

No sabia com traduir-li aquelles males notícies, tot i que la meva cara ho deia tot. El Vokhid es temia el pitjor i així va ser. En menys d’una hora el passatger 33E fou declarat no apte i va ser facturat en l’avió de tornada cap a Madrid.

En el meu cas, qui em declara no apte darrerament, no és la policia d’immigració panamenya, sinó el pas del temps. Em costa molt assumir que em faig gran i no em consolen expressions com “l’experiència és un grau”, “quina mandra tornar als trenta” i d’altres collonades per l’estil.
Durant la quarantena he estat testimoni de crisis existencials entorn del meu cercle d’amistats que podríem resumir així: faig balanç de la meva vida i no tinc clar si he pres les decisions correctes (normalment, quan la crisi envesteix, és perquè sí que ho tens clar i l’has cagat més del que voldries). Decisions relacionades sobretot amb la parella, la feina, les hipoteques i els fills; decisions que en alguns casos poden ser reversibles a un cost molt alt i en d'altres directament irreversibles. 
Confesso que no és el meu cas. La crisi a la qual faig referència està més relacionada amb el fet de fer-se gran i acceptar que hi ha experiències vitals que no es repetiran més.

Just estrenada la cinquantena m’he adonat d’un fenomen ben curiós i és la ceguera que patim del pas del temps en les nostres carns. Quan surto i em moc en ambients amb mitjanes d’edat entre vint i trenta anys més jove que la meva encara pateixo la patètica il·lusió que no desentono, que soc un més. L’encanteri desapareix quan et parlen de vostè o fins i tot t’acusen de ser el pare d’algú que ronda a prop. En algun cas extrem juraria que fins i tot no em poden veure, com si m’hagués tornat transparent, un ésser eteri que es difumina amb la boirina del local. Però, com és possible?! Si tampoc es nota tant la diferència!

De res serveixen les lamentacions, nit rere nit la realitat s’acaba imposant i et recorda que allà on abans eres apte ara no ho ets. Acceptar-ho demana temps i esforç, i la síndrome de Peter Pan que arrossego no ajuda, precisament.

Hi ha un episodi brillant de la sèrie The Crown on s’explica la història d’un pintor que va fer un retrat al Winston Churchill. Quan el primer ministre britànic va veure el quadre acabat es va enfadar tant que el va destruir i va acusar el pintor de voler-lo denigrar perquè l’havia retratat com un vell. El pintor li va respondre que el va pintar tal com era, un home de vuitanta anys.
Churchill no veia allò que era evident per a tothom: la seva aparença física.

Vaig arribar a Guatemala enmig de protestes per corrupció política. Les mobilitzacions, que consistien en talls de carreteres, cancel·laven una per una totes les excursions que volia fer des d’Antigua, l’antiga capital del país.
La Magdalena, una indígena d’un poble veí, em va posar al corrent de la situació del país. Cada dia es traslladava al Parque Central d’Antigua per vendre artesania local als turistes. Se’m va asseure al costat del banc carregada amb tot de bagatel·les per vendre. “Lo siento”, em vaig excusar fent que no amb el cap, just acabava de comprar un imant a una altra venedora ambulant i donava per liquidada l’adquisició de souvenirs en aquell viatge.
En menys de deu minuts la Magdalena em va encolomar un parell d’imants més, un mocador de coll i d’altres coses que no necessitava. Aquella dona era una comercial excel·lent i a mesura que m’explicava la seva vida, la meva admiració no parava de créixer. Nascuda en una família molt pobra, essent la gran de vuit germans, la Magdalena es va proposar que tots assolissin formació universitària. No ho va aconseguir. Un cop casada, però, m’explicava orgullosa com la seva filla s’havia graduat a la universitat de Guatemala.
La Magdalena, una “mujer indígena analfabeta” com es descrivia ella mateixa, era més sàvia que molts catedràtics d’universitats. L’anava a veure cada dia al Parque Central, el temps en la seva companyia era més valuós que les excursions que m’anaven cancel·lant o qualsevol dels free tours que vaig realitzar durant la meva expedició centreamericana; si exceptuem el d’Oaxaca, i no precisament per les explicacions del seu guia. Aviat sabreu a què em refereixo.

Tenia cinc setmanes de vacances, el pla inicial era dedicar les primeres setmanes a Guatemala i a continuació baixar cap al sud, El Salvador i Hondures, però les protestes s’agreujaven, Antigua s’assemblava cada vegada més una gàbia i calia escapar d’allà.



Octubre del 2023