Ucraïna

PRIMER ACTE: EL DELICTE

Vaig aguantar dues hores sense que em robessin. No portava ni mig white russian que tota una dramatització es desplegà davant meu amb sinistres intencions. 
No era la primera vegada, altres performances interpretades en exclusiva per a un servidor ja s'han relatat al blog: Atenes, Addis Abeba, Cusco, Katmandú... la llista és llarga. Prendre'm el pèl i estafar-me no entén de sexes, races i religions. Existeix un consens global. 
No voldria treure mèrits als delinqüents, n'hi ha que s'ho curren molt, però sóc un objectiu fàcil. Vaig confiat i em moc per llocs i hores que no caldria. 

L'acte d'obertura va ser magistralment interpretat. Un primer grup de mascles, que anomenarem 'els bons', se'm va acostar per demanar-me on podien trobar femelles. Els gestos que feien amb les mans i els malucs eren inequívocs i formen part d'un idioma universal. 

- No en tinc ni idea, just acabo d'arribar de Barcelona...
- Barcelona! Benvingut home...

Un segon grup, 'els dolents', es va afegir a la conversa i en qüestió de segons era enmig d'una batalla campal. Vaig escapar d'un salt però el mal ja estava fet, encara no havia creuat el carrer que m'adonava que m'havien fotut el mòbil. 
Em vaig enfadar molt. Amb el temps, la relació amb el mòbil pot arribar a ser molt estreta, només així s'entenen reaccions que amb molta probabilitat empitjoraran la situació, ja de per si delicada. 

M'havien parlat molt bé d'Odessa, hi ha molta festa, sobretot a la zona d'Arcàdia, a la costa del Mar Negre, el que seria una Eivissa en versió eslava. Un bon lloc per passar un cap de setmana llarg i desconnectar una mica. Ara sense mòbil, la desconnexió era total.
Vaig fer mitja volta i em vaig encarar amb la banda dels bons per demanar explicacions. Aquella colla s'havien convertit en la bondat personificada, els hi sabia molt greu tot el que havia passat però ells eren innocents.

- Nosaltres no hem fet res, tu ho has vist, han estat els altres.

De 'els altres' no en quedava rastre, la maniobra de dispersió s'havia executat amb precisió militar. La meva impotència era majúscula.

Aquests disgustos donen molta set. Intentava calmar-me en una de les cerveseries al carrer Deribassovska per capgirar la situació. A hores d'ara ja sóc un expert. A mesura que les putades de la vida s'han anat succeint he anat construint un sofisticat arsenal d'autodefensa per remuntar el meu estat d'ànim. Humiliacions i desamors, enganys i decepcions, el fracàs de tota una civilització per a reconèixer un gegant intel·lectual com Noam Chomsky... per a qualsevol contratemps tinc a punt una subrutina al cervell per redreçar la situació el més aviat possible. 
M'havia quedat sense navegador, guia, música, càmera i els llibres de l'Stanislas Dehaene. Podria sobreviure quatre dies sense mòbil? No fa massa anys vivíem així, sembla impensable ara mateix. Mirant-ho bé, l'aïllament d'internet m'obligaria a relacionar-me més amb la gent, i qui sap, potser alguna bella donzella local es veuria commoguda per la meva trista història i m'ajudaria a passar el mal tràngol. Sí, és clar! I la probabilitat jugava ara a favor meu, després d'una cosa dolenta en toca una de bona, oi?

Si us plau, no us rigueu de les meves subrutines, a mi em funcionen. Tornant cap a l'hotel em vaig tornar a creuar la banda dels bons.



SEGON ACTE: LA NEGOCIACIÓ

- D'acord, vosaltres guanyeu, no puc viure sense mòbil, me'l podeu tornar sis plau?

- Ja t'he dit que no el tenim, m'agradaria ajudar-te però no sé de quina manera.

Qui portava la veu cantant feia cara de bona persona i inspirava confiança, qualitats que aprofitava per entabanar a pardillos com jo. 

- Vosaltres sou d'aquí, segurament sabeu qui són, podríeu intercedir per mi.

- Potser es podria contactar amb ells, qui sap, però si fos el cas, què vols que els hi digui?

- Els hi podries dir que sóc un tiu de puta mare i no em mereixo el tracte que estic rebent.

- Dubto que això els convenci amic.

- El mòbil és una merda, no val res, però té un gran valor sentimental. Tinc 100 euros a la butxaca...

- Això podria funcionar, espera't aquí un moment, ara vinc.

El meu amic va allunyar-se uns quants metres per fer un parell de trucades. Els llums de l'avinguda l'il·luminaven com si fos dalt d'un escenari, gesticulava i no parava de moure's mentre discutia les condicions de l'entrega. Semblava un d'aquells negociadors d'ostatges de les pel·lícules. Una multitud de curiosos s'havia congregat al meu voltant per veure què passava, fet que no agradava a la resta de la colla que m'observava amb cares de circumstàncies. 

El negociador tornava satisfet. Mitjançant l'amic d'un familiar esgarriat per les drogues i la mala vida havia aconseguit contactar amb els lladres perquè em tornessin el mòbil. Havíem tingut molta sort! Això sí, hauríem d'anar amb molt de compte, aquella gent no era de fiar, allò era perillós. 

El meu cap de setmana de relax i desconnexió es convertia en una sòrdida aventura amb la pitjor companyia possible. El nivell d'alcohol encara no havia baixat prou per a adonar-me que tot allò era una mala idea, al contrari, estava totalment ficat en el paper i en la missió: recuperar aquell mòbil.

El punt de trobada era un punt del mapa allunyat del centre, tardaríem una estona a arribar-hi, temps que vam aprofitar per coneixe'ns i fer amistat. I no és per aquests moments que viatgem? Veure noves maneres de fer, contribuir a l'economia local, conèixer de primera mà com funciona la delinqüència organitzada... turisme de proximitat cent per cent!

- S'ha de ser molt covard per aprofitar-se d'algú d'aquesta manera, no creus?

Poques vegades tens l'oportunitat de dir a la cara d'un indesitjable quina opinió et mereix. El rol d'amic salvador que interpretava no li permetia sentir-se al·ludit i em donava barra lliure per despatxar-me a gust.

Els carrers eren cada vegada més foscos. El cabreig inicial es va anar convertint en preocupació. Preocupació per un final de pel·lícula alternatiu on el protagonista acaba sense el mòbil, els 100 euros i la samarreta de Bola de Drac.

- Ja estem a punt d'arribar. Sobretot no facis cap tonteria. Pensa que si hi ha merder, jo no em puc barallar, sóc lluitador i això es considera una arma en un judici. 'Això' eren els punys.

- Fas arts marcials? Jo també, fa poc que m'he tret el cinturó negre, sóc molt fan del Vasyl Lomachenko, va néixer prop d'aquí, oi?

- Coneixes el Loma?!

Aquelles paraules van provocar un gir de guió important. No pas el fet que fos cinturó negre, que era mentida (però en cas de voler-me ostiar, s'ho repensaria), sinó que fos seguidor del boxejador ucraïnès, una estrella nacional. El meu amic em mirava sorprès i per uns moments em va semblar veure cert grau d'empatia. Juraria que començava a tenir mala consciència.

- Els que tenim experiència en arts marcials sabem molt bé què és l'honor i els codis ètics que regeixen la no-violència i els combats. 

Això és cert a mitges, però m'anava molt bé per continuar minant-li la moral, reforçar els nostres lligams i augmentar la probabilitat de no acabar a l'hospital.

TERCER ACTE: L'INTERCANVI

El lloc escollit per fer l'intercanvi era una plaça al costat del Teatre Nacional d'Odessa, no se m'hauria acudit millor lloc per posar punt final a tota aquella farsa. Durant el dia era un espai amb molt d'ambient, ple de restaurants i cafeteries; a la nit no s'hi veia ni una ànima. Vam arribar puntuals, la resta va arribar un pèl després. Els haguéreu hagut de veure, quin efecte que feien, caminant un al costat de l'altre ocupant tota l'amplada del carrer, alguns s'havien tapat la cara amb mocadors i tots estaven molt seriosos i emprenyats, com si jo els hagués robat a ells. Faria riure si no fos perquè ja estava totalment sobri i no veia gens clar el desenllaç. El suspens era màxim.

El meu amic em va demanar els diners i va començar a comptar-los. Aquell home feia anar els bitllets a una velocitat extraordinària, segur que no era la primera vegada, potser durant el dia treballava en alguna entitat bancària. N'hi havia un bon gruix, els va comptar dues vegades en menys de 10 segons. Tot seguit es va dirigir cap als lladres i van discutir una bona estona. No entenia què deien però semblava que hi havia algun problema amb la quantitat. Aquell fragment de l'obra estava un pèl sobre actuat però per tractar-se de teatre amateur ho feien prou bé. Finalment van acceptar els diners i em van tornar el mòbil. 

El meu amic em va agafar pel braç per fer mitja volta i tocar el dos.

Ens vam acomiadar al mateix lloc on va començar tot. Vaig repassar el mòbil, les constants vitals eren estables, va patir molt amb tota aquella història.

- Et convidaria a una cervesa però no tinc diners. Seré a Odessa fins dimecres, quedem un altre dia si vols.

- No et preocupis, està bé. 

No ens veuríem més. Vaig donar-li les gràcies i me'n vaig anar a dormir.