- Et puc preguntar una cosa, Josep?
- Naturalment, dispara.
L'Adriana s'havia posat molt seriosa. Fins ara les converses havien estat lleugeres i festives però la nostra amistat encetava una nova fase. Podia imaginar-me què li preocupava, si una relació s'allarga prou, tard o d'hora arriba el moment 'hem de parlar' que consisteix bàsicament a exposar les teves intencions de cara al futur, però l'Adriana i jo feia molt poc que ens coneixíem.
Tot anava molt de pressa.
- A tu t'agradaria que estigués tontejant amb un altre home mentre estem junts?
- Eh... doncs la veritat és que no, però fes el que et doni la gana, només faltaria.
- Llavors perquè ho estàs fent tu?
Hagués sigut interessant que l'Adriana em gravés durant l'interrogatori per poder-vos mostrar la cara que vaig fotre. M'esperava preguntes personals relacionades amb la solteria als quaranta, des de 'per què no t'has casat mai' fins a versions menys diplomàtiques com 'quin és el teu puto problema', però tot allò que deia l'Adriana estava totalment fora del guió.
L'idil·li amb aquella brasilera tenia els dies comptats. Cada relació té un temps de maduració, n'hi ha que duren un any, n'hi ha que duren tota una vida. L'Adriana i jo vam cremar totes les fases en menys d'una setmana.
La vaig conèixer la meva primera nit a São Luís en plena festa de celebració de la victòria del Bolsonaro en les eleccions. No seré jo qui critiqui l'Adriana per les seves idees polítiques, i menys després de veure-la ballar. Aquella mateixa nit ja fèiem plans per passar el cap de setmana junts a un dels parcs naturals més espectaculars al nord del Brasil, els Lençóis Maranhenses.
Havia decidit anar-hi després d'una rebregada emocional que m'havia deixat el cap del revés. El meu cervell era com un rusc d'abelles després de rebre l'impacte d'un meteorit. Necessitava un canvi i no hauria pogut escollir millor el lloc on anar.
L'Adriana cuidaria de mi 'Et prometo que esborraré la tristesa dels teus ulls i del teu cor'. Si algú coneixia el dol era ella, amb 37 anys havia perdut el seu marit en un accident de cotxe deixant-la sola amb una filla petita. Els meus problemes eren minúsculs contratemps comparats amb la vida d'aquella noia. I és per això que permetia l'Adriana acusar-me de qualsevol cosa, fins i tot de les que era innocent.
El paper de víctima el vaig explotar al màxim, vaig ser un pèl egoista, però em reconfortava tenir algú tan a prop una altra vegada. No ho faig mai, de fet tinc poques raons per queixar-me, visc amb molta autonomia i moltes de les coses que em passen me les busco jo mateix. Però sempre és agradable fotre les culpes a algú altre, oi?
Tornaràs a ser feliç Josep, t’ho asseguro, Déu no va creuar els nostres camins en va.
A Brasil, com d’altres societats fonamentalistes, tard o d’hora acaba apareixent Déu. Pels brasilers és important i ben aviat volen saber quina opinió tens al respecte. Al blog ja han sortit converses delicades sobre el tema a l’Iran, a Etiòpia i a Mèxic, aquesta última fou especialment greu, ja que va ensorrar una prometedora amistat amb una noia de Tijuana.
Recordo als 20 anys quan intentava convèncer la meva parella sobre la irracionalitat de creure en Déu. Aleshores associava religió amb incultura i era realment frustrant veure com aquella noia, que duplicava la meva intel·ligència, podia viure amb aquell nivell de misticisme. Amb els anys vaig arribar a dues conclusions importants, la primera és que les persones no som racionals, i la segona és que molta gent no vol saber la veritat, vol viure tranquil·la.
Amb el temps he après que amb segons quins discursos no es va enlloc, i si m’importava poc que l’Adriana fos una ultra de Bolsonaro, encara m'importava menys que la Bíblia fos el seu llibre de capçalera.
- M’agradaria creure en Déu però em costa molt, Adriana. M’he educat en un entorn molt laic on es qüestiona absolutament tot, però reconec que a vegades envejo la fortalesa i coratge que la religió et dóna per enfrontar-te a l’adversitat. Ho intento però no puc!
Ah! Que lluny quedaven aquells discursos rotunds on afirmava que Déu només era un producte de la ment humana: 'Déu no existeix! I si existís, seria un psicòpata per crear un món amb tant de sofriment'. Ni rastre quedava d’aquella pretesa superioritat moral que m’atorgava el meu ateisme militant. Una superioritat moral que no arrencava ovacions ni aplaudiments precisament, tot el contrari, l’únic que aconseguia eren mirades de rebuig i desconfiança ‘si em foto al llit amb aquest tiu aniré a l’infern!’.
El nou discurs aconseguia l’efecte contrari. Em mostrava com una criatura que vaga perduda en la foscor i necessita l’ajuda del bon samarità per tornar a la llum. En comptes de recels i suspicàcies despertava condescendència i molta, molta tendresa. L’Adriana tornaria a cuidar de mi. Les seves abraçades em protegien, em feien sentir segur, m’estrenyia la cara ben fort entre els seus pits i jo estava content.
La meva ruta inicial era recórrer la costa des de São Luís fins a Fortaleza però conèixer l'Adriana tan aviat va alterar el recorregut. Em quedaria tota la setmana a São Luís. Durant el dia passejava pel passeig marítim, visitava mercats i m'atrevia amb la capoeira. Bàsicament feia temps a que ella sortís de treballar per sopar junts. L'Adriana era agent immobiliària i el negoci anava molt bé en aquell racó del Brasil, tenia molta feina venent pisos però s'ho va poder combinar per escapar-nos uns dies junts.
São Luís em recordava molt una visita recent a la ciutat nord-americana de Nova Orleans; amb diferències importants. La ciutat de Louisiana s'ha convertit en un putiferi decadent amb multitud de turistes en coma etílic convivint amb indigents locals que malviuen al carrer. Això sí, els edificis de l'època colonial amb les seves balconades enlluernadores estan en un estat de conservació excel·lent.
A la ciutat sud-americana existeix un altre ordre de prioritats, la població està en millor estat que els seus carrers i edificis. Això no vol dir que no hi hagi problemes, sobretot al centre històric on hi havia la Pousada on m'allotjava. El Marcos, el madrileny que regentava l'hostal, m'orientava per la zona i em recordava de tancar bé l'enreixat quan sortís a donar un vol. Des de la meva habitació sentia la música de la capoeira, un gimnàs amb una important tasca d'integració per a joves amb problemes de reinserció. El mestre Bamba, s'encarregava que els veïns de São Luís fessin esports i es focalitzessin en tombarelles i salts mortals a ritme de tambor, en comptes de robar als turistes.
L'Adriana no entenia que feia amb aquells vagabundos, ella preferia el nord, les platges, i que la convidés a les marisqueries del passeig marítim.
Entre setmana tot anava com una seda però la convivència dels darrers dies ho va precipitar tot. El divendres, conduint cap a Barreirinhas, fèiem plans de futur per veure’ns el febrer a Pinheiro i celebrar o melhor carnaval do Maranhão, el dissabte m’acusava de lligar amb una altra noia, i el diumenge jo ja tenia ganes de volar cap a casa.
- No estic tontejant amb ningú Adriana, no sé de què em parles. Ella aixecava la cella, se li havia activat el detector de mentides. Et refereixes a aquella noia d’allà...?
- Veus com saps de qui parlo?
Allò era interessant. Un acadèmic de la condició humana es deu en cos i ànima a l’estudi de la disciplina, fins i tot en els escenaris més adversos. Ja m’havia trobat en una situació semblant, recordeu l’episodi de l’argentina dalt el ferri de camí a Formentera. Podria ser que aquella noia estigués lligant amb mi, l’Adriana se n’hagués adonat i jo no? Era una possibilitat. Ja vam analitzar al blog la pèssima capacitat d’anàlisi que tenim els homes a l’hora de desxifrar senyals femenins. La subtilesa no és el nostre fort.
- Qui està tontejant, ella o jo?
- Tu Josep, tu.
- T’estàs confonent, si estigués lligant amb ella ho sabria, no sóc tan despistat.
L’Adriana era molt desconfiada, havia tingut males experiències amb els nois i per a ella tot era motiu de sospita. Vivia en un estat d’alerta contínua que feia molt difícil relaxar-se. Tenia aquella noia asseguda al davant i per no mirar-la havia de mirar el plat de peix arrebossat amb patates fregides o entretenir-me observant el sostre, i em començaven a fer mal les cervicals. Al cap d’una estona em va demanar que no li tingués en compte, que m’havia d’acostumar, ‘as mulheres brasileiras são muito apaixonadas’ deia, però allò no tenia res a veure amb la passió. Allò era una altra cosa.
Les nostres converses aviat derivaven en retrets i acusacions. L'últim dia plegats va aparèixer una clau d'hotel al terra del cotxe. 'Només pot ser teva, ets l'únic que ha pujat al meu cotxe darrerament, t'has fotut al llit amb una altra?'.
Era la primera vegada que veia aquell tros de cartró, us ho ben juro, però les meves explicacions no l'acabaven de convèncer, ni el meu posat de bon minyó funcionava. A ulls de l'Adriana era culpable.
'La fe que tens en Déu l'hauries de tenir en les persones', però l'Adriana no m'escoltava, havia patit molt, tenia mal currículum amb els homes i per ella érem poc més que una polla amb potes que calia lligar curt.
A mi no m'agradava haver-me de justificar constantment. I que consti que també tinc el meu costat fosc, que no ens enganyem, és força diversificat. Faig coses de les quals no em sento gens orgullós i em costa deixar de fer-les.
Normalment aquest costat fosc tarda a aparèixer, al principi som capaços de mostrar la nostra millor cara, és més tard que la merda comença a flotar. Però amb l'Adriana tot anava molt de pressa, feia una setmana que ens havíem conegut i ja semblàvem un matrimoni mal avingut.
No suporto el conflicte. Els meus amics diuen que no suporto el compromís. No, no suporto el conflicte i me n'allunyo tant com puc. N'hi ha que malauradament t'hi has d'enfrontar, d'altres però, tens l'opció d'agafar un vol de tornada i enterrar-lo per sempre més. El febrer doncs, en comptes de celebrar o melhor carnaval do Maranhão, vaig decidir canviar de rumb i volar a la Xina, a visitar una amiga que no tenia ganes de veure'm, però això ja és una altra història.
- Naturalment, dispara.
L'Adriana s'havia posat molt seriosa. Fins ara les converses havien estat lleugeres i festives però la nostra amistat encetava una nova fase. Podia imaginar-me què li preocupava, si una relació s'allarga prou, tard o d'hora arriba el moment 'hem de parlar' que consisteix bàsicament a exposar les teves intencions de cara al futur, però l'Adriana i jo feia molt poc que ens coneixíem.
Tot anava molt de pressa.
- A tu t'agradaria que estigués tontejant amb un altre home mentre estem junts?
- Eh... doncs la veritat és que no, però fes el que et doni la gana, només faltaria.
- Llavors perquè ho estàs fent tu?
Hagués sigut interessant que l'Adriana em gravés durant l'interrogatori per poder-vos mostrar la cara que vaig fotre. M'esperava preguntes personals relacionades amb la solteria als quaranta, des de 'per què no t'has casat mai' fins a versions menys diplomàtiques com 'quin és el teu puto problema', però tot allò que deia l'Adriana estava totalment fora del guió.
L'idil·li amb aquella brasilera tenia els dies comptats. Cada relació té un temps de maduració, n'hi ha que duren un any, n'hi ha que duren tota una vida. L'Adriana i jo vam cremar totes les fases en menys d'una setmana.
La vaig conèixer la meva primera nit a São Luís en plena festa de celebració de la victòria del Bolsonaro en les eleccions. No seré jo qui critiqui l'Adriana per les seves idees polítiques, i menys després de veure-la ballar. Aquella mateixa nit ja fèiem plans per passar el cap de setmana junts a un dels parcs naturals més espectaculars al nord del Brasil, els Lençóis Maranhenses.
Havia decidit anar-hi després d'una rebregada emocional que m'havia deixat el cap del revés. El meu cervell era com un rusc d'abelles després de rebre l'impacte d'un meteorit. Necessitava un canvi i no hauria pogut escollir millor el lloc on anar.
L'Adriana cuidaria de mi 'Et prometo que esborraré la tristesa dels teus ulls i del teu cor'. Si algú coneixia el dol era ella, amb 37 anys havia perdut el seu marit en un accident de cotxe deixant-la sola amb una filla petita. Els meus problemes eren minúsculs contratemps comparats amb la vida d'aquella noia. I és per això que permetia l'Adriana acusar-me de qualsevol cosa, fins i tot de les que era innocent.
El paper de víctima el vaig explotar al màxim, vaig ser un pèl egoista, però em reconfortava tenir algú tan a prop una altra vegada. No ho faig mai, de fet tinc poques raons per queixar-me, visc amb molta autonomia i moltes de les coses que em passen me les busco jo mateix. Però sempre és agradable fotre les culpes a algú altre, oi?
Tornaràs a ser feliç Josep, t’ho asseguro, Déu no va creuar els nostres camins en va.
A Brasil, com d’altres societats fonamentalistes, tard o d’hora acaba apareixent Déu. Pels brasilers és important i ben aviat volen saber quina opinió tens al respecte. Al blog ja han sortit converses delicades sobre el tema a l’Iran, a Etiòpia i a Mèxic, aquesta última fou especialment greu, ja que va ensorrar una prometedora amistat amb una noia de Tijuana.
Recordo als 20 anys quan intentava convèncer la meva parella sobre la irracionalitat de creure en Déu. Aleshores associava religió amb incultura i era realment frustrant veure com aquella noia, que duplicava la meva intel·ligència, podia viure amb aquell nivell de misticisme. Amb els anys vaig arribar a dues conclusions importants, la primera és que les persones no som racionals, i la segona és que molta gent no vol saber la veritat, vol viure tranquil·la.
Amb el temps he après que amb segons quins discursos no es va enlloc, i si m’importava poc que l’Adriana fos una ultra de Bolsonaro, encara m'importava menys que la Bíblia fos el seu llibre de capçalera.
- M’agradaria creure en Déu però em costa molt, Adriana. M’he educat en un entorn molt laic on es qüestiona absolutament tot, però reconec que a vegades envejo la fortalesa i coratge que la religió et dóna per enfrontar-te a l’adversitat. Ho intento però no puc!
Ah! Que lluny quedaven aquells discursos rotunds on afirmava que Déu només era un producte de la ment humana: 'Déu no existeix! I si existís, seria un psicòpata per crear un món amb tant de sofriment'. Ni rastre quedava d’aquella pretesa superioritat moral que m’atorgava el meu ateisme militant. Una superioritat moral que no arrencava ovacions ni aplaudiments precisament, tot el contrari, l’únic que aconseguia eren mirades de rebuig i desconfiança ‘si em foto al llit amb aquest tiu aniré a l’infern!’.
El nou discurs aconseguia l’efecte contrari. Em mostrava com una criatura que vaga perduda en la foscor i necessita l’ajuda del bon samarità per tornar a la llum. En comptes de recels i suspicàcies despertava condescendència i molta, molta tendresa. L’Adriana tornaria a cuidar de mi. Les seves abraçades em protegien, em feien sentir segur, m’estrenyia la cara ben fort entre els seus pits i jo estava content.
La meva ruta inicial era recórrer la costa des de São Luís fins a Fortaleza però conèixer l'Adriana tan aviat va alterar el recorregut. Em quedaria tota la setmana a São Luís. Durant el dia passejava pel passeig marítim, visitava mercats i m'atrevia amb la capoeira. Bàsicament feia temps a que ella sortís de treballar per sopar junts. L'Adriana era agent immobiliària i el negoci anava molt bé en aquell racó del Brasil, tenia molta feina venent pisos però s'ho va poder combinar per escapar-nos uns dies junts.
São Luís em recordava molt una visita recent a la ciutat nord-americana de Nova Orleans; amb diferències importants. La ciutat de Louisiana s'ha convertit en un putiferi decadent amb multitud de turistes en coma etílic convivint amb indigents locals que malviuen al carrer. Això sí, els edificis de l'època colonial amb les seves balconades enlluernadores estan en un estat de conservació excel·lent.
A la ciutat sud-americana existeix un altre ordre de prioritats, la població està en millor estat que els seus carrers i edificis. Això no vol dir que no hi hagi problemes, sobretot al centre històric on hi havia la Pousada on m'allotjava. El Marcos, el madrileny que regentava l'hostal, m'orientava per la zona i em recordava de tancar bé l'enreixat quan sortís a donar un vol. Des de la meva habitació sentia la música de la capoeira, un gimnàs amb una important tasca d'integració per a joves amb problemes de reinserció. El mestre Bamba, s'encarregava que els veïns de São Luís fessin esports i es focalitzessin en tombarelles i salts mortals a ritme de tambor, en comptes de robar als turistes.
L'Adriana no entenia que feia amb aquells vagabundos, ella preferia el nord, les platges, i que la convidés a les marisqueries del passeig marítim.
Entre setmana tot anava com una seda però la convivència dels darrers dies ho va precipitar tot. El divendres, conduint cap a Barreirinhas, fèiem plans de futur per veure’ns el febrer a Pinheiro i celebrar o melhor carnaval do Maranhão, el dissabte m’acusava de lligar amb una altra noia, i el diumenge jo ja tenia ganes de volar cap a casa.
- No estic tontejant amb ningú Adriana, no sé de què em parles. Ella aixecava la cella, se li havia activat el detector de mentides. Et refereixes a aquella noia d’allà...?
- Veus com saps de qui parlo?
Allò era interessant. Un acadèmic de la condició humana es deu en cos i ànima a l’estudi de la disciplina, fins i tot en els escenaris més adversos. Ja m’havia trobat en una situació semblant, recordeu l’episodi de l’argentina dalt el ferri de camí a Formentera. Podria ser que aquella noia estigués lligant amb mi, l’Adriana se n’hagués adonat i jo no? Era una possibilitat. Ja vam analitzar al blog la pèssima capacitat d’anàlisi que tenim els homes a l’hora de desxifrar senyals femenins. La subtilesa no és el nostre fort.
- Qui està tontejant, ella o jo?
- Tu Josep, tu.
- T’estàs confonent, si estigués lligant amb ella ho sabria, no sóc tan despistat.
L’Adriana era molt desconfiada, havia tingut males experiències amb els nois i per a ella tot era motiu de sospita. Vivia en un estat d’alerta contínua que feia molt difícil relaxar-se. Tenia aquella noia asseguda al davant i per no mirar-la havia de mirar el plat de peix arrebossat amb patates fregides o entretenir-me observant el sostre, i em començaven a fer mal les cervicals. Al cap d’una estona em va demanar que no li tingués en compte, que m’havia d’acostumar, ‘as mulheres brasileiras são muito apaixonadas’ deia, però allò no tenia res a veure amb la passió. Allò era una altra cosa.
Les nostres converses aviat derivaven en retrets i acusacions. L'últim dia plegats va aparèixer una clau d'hotel al terra del cotxe. 'Només pot ser teva, ets l'únic que ha pujat al meu cotxe darrerament, t'has fotut al llit amb una altra?'.
Era la primera vegada que veia aquell tros de cartró, us ho ben juro, però les meves explicacions no l'acabaven de convèncer, ni el meu posat de bon minyó funcionava. A ulls de l'Adriana era culpable.
'La fe que tens en Déu l'hauries de tenir en les persones', però l'Adriana no m'escoltava, havia patit molt, tenia mal currículum amb els homes i per ella érem poc més que una polla amb potes que calia lligar curt.
A mi no m'agradava haver-me de justificar constantment. I que consti que també tinc el meu costat fosc, que no ens enganyem, és força diversificat. Faig coses de les quals no em sento gens orgullós i em costa deixar de fer-les.
Normalment aquest costat fosc tarda a aparèixer, al principi som capaços de mostrar la nostra millor cara, és més tard que la merda comença a flotar. Però amb l'Adriana tot anava molt de pressa, feia una setmana que ens havíem conegut i ja semblàvem un matrimoni mal avingut.
No suporto el conflicte. Els meus amics diuen que no suporto el compromís. No, no suporto el conflicte i me n'allunyo tant com puc. N'hi ha que malauradament t'hi has d'enfrontar, d'altres però, tens l'opció d'agafar un vol de tornada i enterrar-lo per sempre més. El febrer doncs, en comptes de celebrar o melhor carnaval do Maranhão, vaig decidir canviar de rumb i volar a la Xina, a visitar una amiga que no tenia ganes de veure'm, però això ja és una altra història.
