- Ho recordo perfectament, érem tu, la Taso, la Sophii i aquella amiga espanyola, la daixonses, com es deia....
- Que no Josep, no era espanyola, era la meva germana que havia estudiat a Madrid i per això parlava una mica espanyol.
- No parlem de la mateixa persona, mira.
No seria la primera vegada que algú intenta treure avantatge de la meva mala memòria i em vol fer passar gat per llebre. En alguns casos se m'ha acusat de coses molt greus. Per sort tenia fotos d'aquella nit i estava tot documentat.
- Goita, és aquesta noia amb el cap mig rapat i el cabell de color blau.
- Aquesta noia és la meva germana!
La Meko tornava a tenir raó. Era una lluita molt desigual. Ella tenia memòria fotogràfica 'tinc un arxiu dins del meu cap!' i jo amb prou feina recordava què ens havien portat de primer. També és cert que l'atenció no és el meu fort i en 5 minuts de conversa n'hi ha prou perquè el meu caparró surti per la finestra i voli lluny cap a l'espai exterior. Just quan reprenia el fil apareixia un altre focus de distracció important, la cambrera del Gattolardo que s'interessava per si els fetuccine amb salsa d'anxoves eren del nostre gust.
La Meko era efectivament una base de dades i la posava a prova constantment.
- A veure, quan vaig estar a Geòrgia per primera vegada?
- El juny del 2017, me'n recordo perquè celebràvem l'aniversari de la Sophii.
Cert. Aquesta era fàcil. Una bona amiga recorda els aniversaris sense necessitat que t'avisi el facebook, i pobre de tu que et passi per alt perquè és una falta greu.
Havia decidit anar-hi per referències de l'Aliona, una moscovita que vaig conèixer durant la meva expedició siberiana l'any anterior (crònica pendent). Buscava pis per viure amb la seva parella però a Moscou tot era caríssim i van acabar emigrant a Batumi, una ciutat georgiana costanera del Mar Negre sovintejada per hordes d'ucraïnesos i russos. L'Aliona aviat va trencar la relació per començar a sortir amb un atractiu georgià. Durant aquest període de transició xatejàvem cada dia, m'ajudava a aprendre rus i m'explicava perquè Geòrgia té tanta ascendència entre els eslaus.
La primera parada al país caucàsic va ser a Chiatura, una relíquia soviètica on només es parla rus. L'excusa per ser allà era saludar un monjo solitari que viu en una petita ermita dalt d'un monòlit imponent, el pilar Katskhi. No vaig tenir sort, l'home no admet visites, probablement per això havia triat viure sol allà dalt, però l'excursió no fou en va i aprofitava per posar en pràctica el meu repertori de vocabulari rus 'cervesa!, restaurant!, noia bonica!'. La ruta continuava per les muntanyes de Svanètia on vaig conèixer dos catalans de Vilafranca acompanyats d'una fotògrafa georgiana. Ella em va facilitar els millors locals per sortir de festa a Tbilissi i de retruc conèixer la Meko Kharkhelauri.
Però abans hi havia parada a Batumi. L'expectació per retrobar-me amb l'Aliona era màxima, sobretot després d'unes línies de xat que em feien ballar el cap 'm'agradaria escriure't més sovint Josep, però no sé si és correcte'. Semblava que el seu compromís amb l'atractiu georgià no deixava explorar la nostra amistat a fons. Em sabia greu perquè era molt guapa i les seves classes de rus eren molt útils.
El que m'intrigava sobretot era la verbalització del seu dubte. Normalment, si creus que una cosa no està bé la deixes de fer i punt. El fet de dir-m'ho obertament em semblava una invitació a comportar-nos de forma més incorrecta, si cabia. Ja sabeu que sempre m'ho faig venir bé. L'Aliona m'allargava la mà i em convidava a traspassar una línia vermella. Molt de compte aquí! Un cop la creues entres en terreny perillós amb resultats imprevisibles que escapen fàcilment al teu control, territori no apte per a cors delicats. En vam parlar àmpliament en l'aventura a Malàisia.
El lloc escollit per retrobar-nos fou el Conte Bar. A la cita però hi sobrava gent, s'havia presentat amb la seva atractiva parella i 4 amics més. El seu nòvio era cordial però no m'agradava com em mirava, possiblement no li agradava com em mirava jo l'Aliona. Van ser els primers a retirar-se i vaig continuar la festa amb la resta de georgians sense poder evitar certa decepció.
La darrera nit al país la passava a la capital. 'Si t'agrada sortir Josep, no et perdis el Bassiani!' m'havia dit la fotògrafa. La idea era fer una prèvia d'escalfament al bar del costat però un cop dins ja no em vaig moure en tota la nit.
La parella darrera la barra eren els que anaven més torrats amb diferència, em van rebre com si em coneguessin de tota la vida, amb una abraçada i un xupito local. El foraster fou presentat a tothom en plena celebració d'aniversari.
La Meko em va situar a la friend zone des del principi. Aquí també vam analitzar en profunditat la polèmica teoria de l'amic gai. No és un bon lloc per estar-hi, fa molt de fred. La Meko és d'aquelles persones que omplen els xats de cors i petons i a cada conversa em diu que m'estima molt. De tant en tant hi afegeix la paraula clau 'amic' perquè no se m'oblidi. De follar res. Fa bé, com a norma general, si ets atractiva, els teus amics se't voldran passar per la pedra en algun moment o altra, és dur, però el sexe és així, no me'l vaig inventar jo. Una amiga meva sempre protesta quan em sent dir aquestes coses:
- No és veritat Josep, mira tu i jo, som amics, oi?
- A veure amiga meva, tu i jo som amics perquè, primer, tu vols i, segon, perquè continuament corregeixo el rumb natural de navegació.
Hi ha excepcions, és clar, també existeixen els ornitorrincs, però no oblidem que en l'estudi de la condició humana busquem línies generals de comportament.
De tornada cap a Barcelona xatejava de nou amb l'Aliona. Li deia que estava content d'haver conegut la seva parella i amics. Era mentida però volia donar un aire de normalitat a la nostra situació i no volia que se sentís malament quan parlàvem. Va ser aleshores quan em vaig adonar que hi havia hagut un enorme malentès. Els xats els carrega el diable i si no són en el teu idioma, qualsevol precaució és poca. Quan l'Aliona deia 'no sé si és correcte' no exposava cap mena de dubte existencial sobre si està bé o malament passar més estona xatejant amb un semi desconegut que amb la seva atractiva parella. En realitat es referia a les dificultats que tenia per expressar-se en una altra llengua. L'Aliona no controla gaire l'anglès i moltes de les coses que m'escrivia 'no sabien si eren correctes'.
Jo parlava d'infidelitat i ella d'ortografia, havia tornat a fer el préssec pel món d'una forma lamentable.
La cambrera del Gattolardo és la persona amb les pupil·les més grans que he vist mai. Amb ulls que semblen pous sense fons.
- I la segona vegada que ens vam veure Meko, recordes quan era?
- És clar, vas venir l'octubre del mateix any, et vaig convidar a la festa del meu aniversari.
Jo també recordava les dates. Era just després del referèndum de l'1 d'octubre i m'havia agafat uns dies per desconnectar de la política. Mentre engarjolaven mig govern català jo estava fotent botellón pels carrers de Tbilissi amb universitaris georgians.
Geòrgia m'encanta, hi aniré tantes vegades com faci falta. Té llengua i alfabet propi, sembla un idioma extret del Senyor dels Anells (საქართველო és el nom del país en georgià). Sobreviure en l'actualitat enmig de tres imperis com són el persa, l'otomà i el rus, és un autèntic miracle. I un tresor, com la seva gent.
Si algú em cregués, diria que jo també m'estimo la Meko només com a amiga. És una persona encantadora però la diferència d'edat es nota molt, m'atrau només a estones i si passés alguna cosa, complicaria la gestió dels dies posteriors.
Com podeu apreciar començo a tenir en compte les conseqüències de fotre-la on no toca, perquè llavors m'acuseu d'immadur.
Per la Meko sóc l'amic gran, experimentat i amb sentit comú (encara no em coneix prou) a qui pot explicar els seus problemes amb els tios perquè l'aconselli (la friend zone de llibre). Sempre dic el mateix 'els homes els conec bé, les dones ben malament'. M'explicava que hi havia un noi amb qui sortia que la maltractava, un cop el va engegar a la merda ell li demanava perdó i prometia que havia canviat. Li feia por que l'enganyés de nou. 'Meko, la gent canvia però no en un parell de setmanes. Et troba a faltar terriblement, segurament és sincer quan diu que vol canviar però és improbable que això passi'. La nostàlgia té un gran poder de persuasió, et pot fer creure que són certes coses que no ho són, i el que abans no volies ara ho desitges amb totes les teves forces. És un miratge, és clar, i no és bo prendre decisions importants en aquestes condicions com organitzar casaments, signar hipoteques o tenir fills.
A Geòrgia predominen mentalitats conservadores i per això la Meko té problemes amb el seu pare. 'Vam discutir molt fort, no li agrada que tingui amics gais'. També té problemes amb el gènere masculí 'Els tios sempre volen sexe ben aviat, no ho entenc. Jo prefereixo esperar una mica'.
Aquest no era un problema exclusiu de la Meko, aquest és un problema global. El disseny de l'espècie obliga les femelles a fer-se càrrec de l'ou fecundat, i no els convenen mascles que surtin volant poc després. Com saber si li agrades de veritat o només vol divertir-se una estona? Una bona estratègia és fer-lo esperar. Si vol follar amb tu aquesta nit, vol dir que li agrades. Si pot esperar fins a la setmana que ve vol dir que li agrades més. I si sobreviu tres mesos a base d'una estricta dieta de sopars romàntics i passejades sota la llum de la lluna, li agrades més encara! No és un mètode infal·lible però funciona prou bé.
El maig del 2018 la Meko em va tornar la visita. Ella encara no té prou diners per viatjar, la resta del món és molt cara per als georgians, però la seva àvia Natasha, cap del departament d'anestesiologia de l'hospital de Tbilissi, tenia un bon sou i se la va emportar a fer les espanyes. La vaig convidar a sortir de festa per Barcelona però era complicat. No és que la Natasha desconfiés de mi, al contrari, la Meko ja l'havia posat al corrent de l'adorable que era el seu estimat amic Josep, però se sentia responsable de la seva néta quan viatjava i no la volia tard a casa.
Un any més tard ens trobàvem al llac Garda. L'àvia se l'havia tornat a emportar, aquesta vegada per Itàlia, i m'afegia al final de ruta. Havien recorregut Nàpols, Roma, Florència i Venècia 'Josep, vine'm a veure sis plau, estic farta de veure museus! Salva'm!!'
L'ambient era molt viciat, massa dies juntes. Els companys de viatges importen, i si us separen dues generacions és fàcil acabar arrencant-te els ulls. Les dues estaven encantades de tenir-me allà i poder descarregar tots els greuges acumulats durant les vacances. La Natasha agraïa molt que les portés amb el cotxe amunt i avall pel llac 'Que bonic aquest poble! Gràcies per l'excursió Josep'. Només feia mala cara quan la seva néta s'aturava cada 100 metres per fer el seu reportatge de ganyotes davant el mòbil i penjar-ho a Instagram.
La cambrera del Gattolardo ens demanava què volíem per postres. Estàvem tips a rebentar però sempre queda espai per la xocolata. Vueling m'havia cancel·lat el vol d'anada i pensava gastar-me la indemnització sopant amb la Meko als millors restaurants de Desenzano del Garda.
- Vols que t'expliqui un secret? La nit que ens vam conèixer pensava que a la Taso li agradava.
- Què dius?! A la Meko quasi li surt el vi pel nas.
- Sí si, anava molt cega, i m'abraçava tota l'estona. Vas haver-la d'acompanyar a casa, recordes? Naturalment que ho recordava, era una pregunta retòrica. 'Lendemà em va escriure disculpant-se per haver marxat sense acomiadar-se de mi, li feia ràbia no recordar coses, havia de tornar a Tbilissi el més aviat possible!'.
La Meko posava cara d'incredulitat. La Taso era la seva millor amiga i no estava al corrent de res del que deia (i per tant, el meu secretet no tenia cap indici de versemblança, tot eren imaginacions meves). En qualsevol cas vaig voler insistir en aquella hipotètica història entre la Taso i jo. Volia posar en pràctica una altra teoria sobre la condició humana, la del desig col·lectiu. Ens pensem que ens agraden les coses independentment de l'entorn, que el nostre gust és exclusiu i fora de tota manipulació, però no és cert. Només cal veure com funcionen les modes i les tendències. Amb les persones hi ha inèrcies semblants. Ho vaig veure clar amb amics meus que els hi agradaven les mateixes noies que m'agradaven a mi. No era casualitat, era causalitat: ella m'agrada ➨ ella t'agrada. Ja vam parlar al blog d'aquest fenomen i el mecanisme psicològic que hi ha al darrere.
La meva història va fer dubtar la Meko, sentia com m'escanejava de baix a dalt amb la mirada. Ja feia estona que havia portat la conversa al terreny sexual i el meu flirteig amb la cambrera del Gattolardo formava part d'aquell experiment científic on pretenia presentar-me davant la Meko com alguna cosa més que l'amic gran asexuat.
L'experiment no va acabar de donar els fruits esperats, al comiat continuava afegint la paraula clau 'amic' quan em deia com m'estimava. Algunes teories tenen marges d'error grans. Li vaig prometre que ens tornaríem a veure aviat i vaig agrair de nou la sort d'haver-me creuat en el camí d'aquella estrella georgiana.
- Que no Josep, no era espanyola, era la meva germana que havia estudiat a Madrid i per això parlava una mica espanyol.
- No parlem de la mateixa persona, mira.
No seria la primera vegada que algú intenta treure avantatge de la meva mala memòria i em vol fer passar gat per llebre. En alguns casos se m'ha acusat de coses molt greus. Per sort tenia fotos d'aquella nit i estava tot documentat.
- Goita, és aquesta noia amb el cap mig rapat i el cabell de color blau.
- Aquesta noia és la meva germana!
La Meko tornava a tenir raó. Era una lluita molt desigual. Ella tenia memòria fotogràfica 'tinc un arxiu dins del meu cap!' i jo amb prou feina recordava què ens havien portat de primer. També és cert que l'atenció no és el meu fort i en 5 minuts de conversa n'hi ha prou perquè el meu caparró surti per la finestra i voli lluny cap a l'espai exterior. Just quan reprenia el fil apareixia un altre focus de distracció important, la cambrera del Gattolardo que s'interessava per si els fetuccine amb salsa d'anxoves eren del nostre gust.
La Meko era efectivament una base de dades i la posava a prova constantment.
- A veure, quan vaig estar a Geòrgia per primera vegada?
- El juny del 2017, me'n recordo perquè celebràvem l'aniversari de la Sophii.
Cert. Aquesta era fàcil. Una bona amiga recorda els aniversaris sense necessitat que t'avisi el facebook, i pobre de tu que et passi per alt perquè és una falta greu.
Havia decidit anar-hi per referències de l'Aliona, una moscovita que vaig conèixer durant la meva expedició siberiana l'any anterior (crònica pendent). Buscava pis per viure amb la seva parella però a Moscou tot era caríssim i van acabar emigrant a Batumi, una ciutat georgiana costanera del Mar Negre sovintejada per hordes d'ucraïnesos i russos. L'Aliona aviat va trencar la relació per començar a sortir amb un atractiu georgià. Durant aquest període de transició xatejàvem cada dia, m'ajudava a aprendre rus i m'explicava perquè Geòrgia té tanta ascendència entre els eslaus.
La primera parada al país caucàsic va ser a Chiatura, una relíquia soviètica on només es parla rus. L'excusa per ser allà era saludar un monjo solitari que viu en una petita ermita dalt d'un monòlit imponent, el pilar Katskhi. No vaig tenir sort, l'home no admet visites, probablement per això havia triat viure sol allà dalt, però l'excursió no fou en va i aprofitava per posar en pràctica el meu repertori de vocabulari rus 'cervesa!, restaurant!, noia bonica!'. La ruta continuava per les muntanyes de Svanètia on vaig conèixer dos catalans de Vilafranca acompanyats d'una fotògrafa georgiana. Ella em va facilitar els millors locals per sortir de festa a Tbilissi i de retruc conèixer la Meko Kharkhelauri.
Però abans hi havia parada a Batumi. L'expectació per retrobar-me amb l'Aliona era màxima, sobretot després d'unes línies de xat que em feien ballar el cap 'm'agradaria escriure't més sovint Josep, però no sé si és correcte'. Semblava que el seu compromís amb l'atractiu georgià no deixava explorar la nostra amistat a fons. Em sabia greu perquè era molt guapa i les seves classes de rus eren molt útils.
El que m'intrigava sobretot era la verbalització del seu dubte. Normalment, si creus que una cosa no està bé la deixes de fer i punt. El fet de dir-m'ho obertament em semblava una invitació a comportar-nos de forma més incorrecta, si cabia. Ja sabeu que sempre m'ho faig venir bé. L'Aliona m'allargava la mà i em convidava a traspassar una línia vermella. Molt de compte aquí! Un cop la creues entres en terreny perillós amb resultats imprevisibles que escapen fàcilment al teu control, territori no apte per a cors delicats. En vam parlar àmpliament en l'aventura a Malàisia.
El lloc escollit per retrobar-nos fou el Conte Bar. A la cita però hi sobrava gent, s'havia presentat amb la seva atractiva parella i 4 amics més. El seu nòvio era cordial però no m'agradava com em mirava, possiblement no li agradava com em mirava jo l'Aliona. Van ser els primers a retirar-se i vaig continuar la festa amb la resta de georgians sense poder evitar certa decepció.
La darrera nit al país la passava a la capital. 'Si t'agrada sortir Josep, no et perdis el Bassiani!' m'havia dit la fotògrafa. La idea era fer una prèvia d'escalfament al bar del costat però un cop dins ja no em vaig moure en tota la nit.
La parella darrera la barra eren els que anaven més torrats amb diferència, em van rebre com si em coneguessin de tota la vida, amb una abraçada i un xupito local. El foraster fou presentat a tothom en plena celebració d'aniversari.
La Meko em va situar a la friend zone des del principi. Aquí també vam analitzar en profunditat la polèmica teoria de l'amic gai. No és un bon lloc per estar-hi, fa molt de fred. La Meko és d'aquelles persones que omplen els xats de cors i petons i a cada conversa em diu que m'estima molt. De tant en tant hi afegeix la paraula clau 'amic' perquè no se m'oblidi. De follar res. Fa bé, com a norma general, si ets atractiva, els teus amics se't voldran passar per la pedra en algun moment o altra, és dur, però el sexe és així, no me'l vaig inventar jo. Una amiga meva sempre protesta quan em sent dir aquestes coses:
- No és veritat Josep, mira tu i jo, som amics, oi?
- A veure amiga meva, tu i jo som amics perquè, primer, tu vols i, segon, perquè continuament corregeixo el rumb natural de navegació.
Hi ha excepcions, és clar, també existeixen els ornitorrincs, però no oblidem que en l'estudi de la condició humana busquem línies generals de comportament.
De tornada cap a Barcelona xatejava de nou amb l'Aliona. Li deia que estava content d'haver conegut la seva parella i amics. Era mentida però volia donar un aire de normalitat a la nostra situació i no volia que se sentís malament quan parlàvem. Va ser aleshores quan em vaig adonar que hi havia hagut un enorme malentès. Els xats els carrega el diable i si no són en el teu idioma, qualsevol precaució és poca. Quan l'Aliona deia 'no sé si és correcte' no exposava cap mena de dubte existencial sobre si està bé o malament passar més estona xatejant amb un semi desconegut que amb la seva atractiva parella. En realitat es referia a les dificultats que tenia per expressar-se en una altra llengua. L'Aliona no controla gaire l'anglès i moltes de les coses que m'escrivia 'no sabien si eren correctes'.
Jo parlava d'infidelitat i ella d'ortografia, havia tornat a fer el préssec pel món d'una forma lamentable.
La cambrera del Gattolardo és la persona amb les pupil·les més grans que he vist mai. Amb ulls que semblen pous sense fons.
- I la segona vegada que ens vam veure Meko, recordes quan era?
- És clar, vas venir l'octubre del mateix any, et vaig convidar a la festa del meu aniversari.
Jo també recordava les dates. Era just després del referèndum de l'1 d'octubre i m'havia agafat uns dies per desconnectar de la política. Mentre engarjolaven mig govern català jo estava fotent botellón pels carrers de Tbilissi amb universitaris georgians.
Geòrgia m'encanta, hi aniré tantes vegades com faci falta. Té llengua i alfabet propi, sembla un idioma extret del Senyor dels Anells (საქართველო és el nom del país en georgià). Sobreviure en l'actualitat enmig de tres imperis com són el persa, l'otomà i el rus, és un autèntic miracle. I un tresor, com la seva gent.
Si algú em cregués, diria que jo també m'estimo la Meko només com a amiga. És una persona encantadora però la diferència d'edat es nota molt, m'atrau només a estones i si passés alguna cosa, complicaria la gestió dels dies posteriors.
Com podeu apreciar començo a tenir en compte les conseqüències de fotre-la on no toca, perquè llavors m'acuseu d'immadur.
Per la Meko sóc l'amic gran, experimentat i amb sentit comú (encara no em coneix prou) a qui pot explicar els seus problemes amb els tios perquè l'aconselli (la friend zone de llibre). Sempre dic el mateix 'els homes els conec bé, les dones ben malament'. M'explicava que hi havia un noi amb qui sortia que la maltractava, un cop el va engegar a la merda ell li demanava perdó i prometia que havia canviat. Li feia por que l'enganyés de nou. 'Meko, la gent canvia però no en un parell de setmanes. Et troba a faltar terriblement, segurament és sincer quan diu que vol canviar però és improbable que això passi'. La nostàlgia té un gran poder de persuasió, et pot fer creure que són certes coses que no ho són, i el que abans no volies ara ho desitges amb totes les teves forces. És un miratge, és clar, i no és bo prendre decisions importants en aquestes condicions com organitzar casaments, signar hipoteques o tenir fills.
A Geòrgia predominen mentalitats conservadores i per això la Meko té problemes amb el seu pare. 'Vam discutir molt fort, no li agrada que tingui amics gais'. També té problemes amb el gènere masculí 'Els tios sempre volen sexe ben aviat, no ho entenc. Jo prefereixo esperar una mica'.
Aquest no era un problema exclusiu de la Meko, aquest és un problema global. El disseny de l'espècie obliga les femelles a fer-se càrrec de l'ou fecundat, i no els convenen mascles que surtin volant poc després. Com saber si li agrades de veritat o només vol divertir-se una estona? Una bona estratègia és fer-lo esperar. Si vol follar amb tu aquesta nit, vol dir que li agrades. Si pot esperar fins a la setmana que ve vol dir que li agrades més. I si sobreviu tres mesos a base d'una estricta dieta de sopars romàntics i passejades sota la llum de la lluna, li agrades més encara! No és un mètode infal·lible però funciona prou bé.
El maig del 2018 la Meko em va tornar la visita. Ella encara no té prou diners per viatjar, la resta del món és molt cara per als georgians, però la seva àvia Natasha, cap del departament d'anestesiologia de l'hospital de Tbilissi, tenia un bon sou i se la va emportar a fer les espanyes. La vaig convidar a sortir de festa per Barcelona però era complicat. No és que la Natasha desconfiés de mi, al contrari, la Meko ja l'havia posat al corrent de l'adorable que era el seu estimat amic Josep, però se sentia responsable de la seva néta quan viatjava i no la volia tard a casa.
Un any més tard ens trobàvem al llac Garda. L'àvia se l'havia tornat a emportar, aquesta vegada per Itàlia, i m'afegia al final de ruta. Havien recorregut Nàpols, Roma, Florència i Venècia 'Josep, vine'm a veure sis plau, estic farta de veure museus! Salva'm!!'
L'ambient era molt viciat, massa dies juntes. Els companys de viatges importen, i si us separen dues generacions és fàcil acabar arrencant-te els ulls. Les dues estaven encantades de tenir-me allà i poder descarregar tots els greuges acumulats durant les vacances. La Natasha agraïa molt que les portés amb el cotxe amunt i avall pel llac 'Que bonic aquest poble! Gràcies per l'excursió Josep'. Només feia mala cara quan la seva néta s'aturava cada 100 metres per fer el seu reportatge de ganyotes davant el mòbil i penjar-ho a Instagram.
La cambrera del Gattolardo ens demanava què volíem per postres. Estàvem tips a rebentar però sempre queda espai per la xocolata. Vueling m'havia cancel·lat el vol d'anada i pensava gastar-me la indemnització sopant amb la Meko als millors restaurants de Desenzano del Garda.
- Vols que t'expliqui un secret? La nit que ens vam conèixer pensava que a la Taso li agradava.
- Què dius?! A la Meko quasi li surt el vi pel nas.
- Sí si, anava molt cega, i m'abraçava tota l'estona. Vas haver-la d'acompanyar a casa, recordes? Naturalment que ho recordava, era una pregunta retòrica. 'Lendemà em va escriure disculpant-se per haver marxat sense acomiadar-se de mi, li feia ràbia no recordar coses, havia de tornar a Tbilissi el més aviat possible!'.
La Meko posava cara d'incredulitat. La Taso era la seva millor amiga i no estava al corrent de res del que deia (i per tant, el meu secretet no tenia cap indici de versemblança, tot eren imaginacions meves). En qualsevol cas vaig voler insistir en aquella hipotètica història entre la Taso i jo. Volia posar en pràctica una altra teoria sobre la condició humana, la del desig col·lectiu. Ens pensem que ens agraden les coses independentment de l'entorn, que el nostre gust és exclusiu i fora de tota manipulació, però no és cert. Només cal veure com funcionen les modes i les tendències. Amb les persones hi ha inèrcies semblants. Ho vaig veure clar amb amics meus que els hi agradaven les mateixes noies que m'agradaven a mi. No era casualitat, era causalitat: ella m'agrada ➨ ella t'agrada. Ja vam parlar al blog d'aquest fenomen i el mecanisme psicològic que hi ha al darrere.
La meva història va fer dubtar la Meko, sentia com m'escanejava de baix a dalt amb la mirada. Ja feia estona que havia portat la conversa al terreny sexual i el meu flirteig amb la cambrera del Gattolardo formava part d'aquell experiment científic on pretenia presentar-me davant la Meko com alguna cosa més que l'amic gran asexuat.
L'experiment no va acabar de donar els fruits esperats, al comiat continuava afegint la paraula clau 'amic' quan em deia com m'estimava. Algunes teories tenen marges d'error grans. Li vaig prometre que ens tornaríem a veure aviat i vaig agrair de nou la sort d'haver-me creuat en el camí d'aquella estrella georgiana.
