El plat fort del viatge és un casament, el de l'Anne, una nord-americana que vaig conèixer navegant l'Amazones. Anys més tard la vaig anar a veure a Washington pensant-me que hi hauria tema. La realitat però era ben diferent, l'Anne volia que conegués la seva parella i la criatura que portava al ventre. Una realitat implacable que sempre s'acaba imposant davant els meus deliris, i un altre bon exemple de què mal ajustat porto el descodificador d'intencions femenines. Però ja ho sabíem, oi, que l'estudi de la condició humana no era un camí planer? I la ciència és això amics, caure i tornar-se a aixecar.
Newark
L'aventura ianqui comença a la ciutat satèl·lit de Nova York, Newark. Havia triat un hotel al costat de l'aeroport perquè arribava tard de Barcelona i l'endemà al matí volava cap a Nova Orleans. Havia de ser una parada tècnica, d'aquelles del tot inofensives, però a l'avió no havia menjat res i era dissabte a la nit. Efectivament amics, ens trobem de nou en aquell escenari tan habitual on sortir de festa sembla l'opció més raonable. Haig de reconèixer que el barri no era el millor per a fer incursions nocturnes, no és dels llocs més segurs del país, tot i que en cap moment vaig tenir sensació d'inseguretat.
Al contrari, a La Rouge em sentia com a casa. El gangsta rap sonava tronador i havia rebentat tots els altaveus. A la clientela no semblava importar-li, estava com un ou i alguns saludaven el nouvingut. Era l'únic rostre pàl·lid i em sentia com el Warren Beatty a Bulworth buscant la seva Halle Berry. Però allò no era una pel·lícula de Hollywood, era el món real. Els greixos saturats fan estralls entre la població. El sector alimentari és un bon exemple de com indústries sense control s'allunyen de l'òptim desitjat, i en aquest cas poden convertir-se en causants directes de l'enverinament massiu de milions de persones. El sobrepès està tan estès que ha acabat modificant els patrons estètics. El cas més exagerat el protagonitzava una de les noies més grasses que he vist mai. Lluny d'acomplexar-se però, s'exhibia com una model per la pista i es feia fotos amb tothom qui volgués. L'obesitat mòrbida com a cànon de bellesa.
M'estava posant massa transcendental, encara no havia aconseguit menjar res des de Barcelona i les cerveses em pujaven massa ràpid. Les low cost transoceàniques surten cares.
L'ambient al carrer no era el més propici per a fer amics. Just davant del local dues noies es deien paraules molt gruixudes, cridaven i gesticulaven molt, alguna cosa molt grossa havia passat i semblava que d'un moment a l'altra saltarien a la jugular com gossos rabiosos. Sort dels amics que s'encarregaven de no traspassar la distància de seguretat.
Eren quarts de quatre de la matinada i només quedava obert un xiringuito de pollastres a l'ast a dos dòlars la peça. El preu era sospitosament baix i m'havia promès menjar bé, m'havia comprat uns pantalons on hi havia de cabre el dia del casament, però la fam apretava. Rosegava aquell tros de carn amb voracitat de camí cap a l'hotel quan em vaig creuar amb un home que s'havia adormit de peu, estava encorbat com si recollís una moneda del terra. Anava molt brut. El vaig despertar per ajudar-lo a seure a un banc però en veure'm va començar a riure i a parlar amb amics imaginaris. Aquell pobre home formava part de l'exèrcit de dements sense sostre que surten a les nits a patrullar els carrers. Congèneres que han passat a ser invisibles mentre no s'acostin massa, o corren el perill de generar el mateix rebuig que els insectes i rates de clavegueres amb qui comparteixen hàbitat i recursos. Li vaig donar un tros de pollastre i me'n vaig anar a dormir.
Si us ha entrat mal rotllo, espereu al festival de Nova Orleans.
Nova Orleans
Saps que has arribat al barri francès de Nova Orleans quan comences a veure gent tirada per terra. Pertanyen a dues realitats ben diferents, els primers estan de festa, els segons viuen en la més absoluta misèria. Veure amb quina harmonia convivien aquells dos mons em produïa arcades. Mai havia vist un nivell de mendicitat tan alt on els sense sostre estan en tan males condicions. Veia complicat passar-m'ho bé en aquell entorn, havia triat aquella ciutat de Louisiana per sortir de festa, clar, no te l'acabes, però és complicat tajar-se i fer la ruta de bars mentre veus adolescents tirades per terra amb cartells com 'Ajuda'm, estic prenyada', i vaig optar per posar-me les ulleres d'economista i estudiar el capitalisme. En concret, el capitalisme de la pobresa.
La competència per arreplegar els dòlars dels turistes era ferotge. Supervivència darwiniana implacable. Els textos escrits en els cartons per a demanar estaven escrits amb molt bona lletra i pretenien ser originals per captar l'atenció 'Perquè mentir? Necessito comprar herba', 'Sóc massa lletja per ser puta, ajuda'm', 'Que et follin! Dóna'm un dòlar!'. Em va impressionar especialment un home gran que duia aquelles bastides al voltant del coll per aguantar el pes del cap quan tens lesions a la columna. Aquells pobres desgraciats la palmaven com mosques. Alguns dels supervivents eren reciclats en altres sectors de la indústria turística amb més o menys fortuna. L'home que em va vendre l'excursió als aiguamolls era un professional, dominava a la perfecció totes les tècniques de màrqueting. Em va encolomar l'excursió més cara 'La meva feina és que estalviïs diners, Josep!'. No calia tanta xerrameca, a mi m'ho encolomen tot. De fet l'excursió regular molava més, era on hi havia tothom i a coberta era una festa. I els caimans eren els mateixos. Els que havíem picat amb l'excursió cara els miràvem des de la nostra llanxa privada amb enveja i un pèl avergonyits de qui se sap estafat.
Als peus del Marriott i el Sheraton tocava el @realbongoman, un talent sobrenatural 'Us rieu de mi perquè no coneixeu el meu nivell de dolor. És 11. Dolor polític sobretot'.
Quan el dolor apareix en qualsevol de les seves múltiples cares, se'l combat. Se'l combat amb música, bon humor i un toc de bogeria.
Lynchburg
Al casament tothom em va tractar de puta mare. La Greta quasi se'm passa per la pedra i tot, fins a tal punt arriba l'amabilitat i hospitalitat dels virginians. Quasi perquè al final va escollir un espècimen local. No li guardo rancúnia, el paio estava molt bo i era un tsunami de bon rotllo. L'última vegada que la vaig veure em mirava amb cara de circumstàncies. 'No passa res Greta, jo també em liaria amb ell'.
Van ser dies intensos. El casament queia en dissabte, el divendres però hi havia una prèvia, i el dijous la prèvia de la prèvia, on vaig començar a conèixer els amics i familiars en el seu vessant més distès. Tothom explicava anècdotes i no paràvem de riure, el Sam sobretot, que es pixava a sobre, literalment, eh? No semblava importar-li i ens ensenyava orgullós les seves bermudes molles. Acabàvem de començar la marató de farres i el tiu ja anava súper passat. A Lynchburg hi havia molt nivell, ja calia que em preparés.
Els parlaments durant la cerimònia van ser molt emotius, tenien el punt just d'humor i llàgrimes, tots eren excel·lents oradors. Em veia una altra vegada dins d'una pel·lícula de Hollywood.
Un matrimoni jove amb els que vaig connectar de seguida em buscava tema. No entenien com algú tan simpàtic com jo, vestit d'aquella manera tan exòtica, i que havia creuat l'Atlàntic per anar a un casament, no estigués acompanyat. Jo pensava el mateix. 'Josep, has vist la noia del vestit blau?', 'Va, treu-la a ballar!'.
Va ser acostar-m'hi que del no-res va aparèixer un tiu saltant com si algú l'estigués electrocutant. Movia els braços com un ocellot abans d'arrencar el vol. Va començar a donar voltes al meu voltant per tot seguit arrambar-se a la noia del vestit blau. Ho trobava bastant ofensiu però a ella semblava agradar-li, ja que al cap de poca estona va emportar-se aquell energumen agafat de l'ala i ja no els vaig veure més. El matrimoni estava atent a l'evolució dels esdeveniments i no se'ls veia satisfets amb els meus progressos 'Espavila nen!'.
Tothom estava per mi. L'Anne no parava de presentar-me gent 'Aquest cabró no para de viatjar, ha estat a tot arreu!'. El Sean, futur marit i pare dels seus fills, es preocupava que sempre tingués una copa a la mà i no em faltés de res. És d'aquelles persones amb un do natural per a relacionar-se amb la gent. Recordo el seu sogre parlant d'ell a la cerimònia destacant com havia triomfat tirant endavant un parell de restaurants a la ciutat. El Sean era la viva imatge del somni americà, èxit empresarial, una dona guapa i intel·ligent i tres nens adorables.
El volum de convidats s'anava reduint a mesura que avançava la nit fins a quedar només les aus nocturnes, una d'elles la Greta. No recordo molt bé com la vaig conèixer, portava moltes copes i el nivell estupefaent era alt, però la vaig conèixer massa tard. Estava interessada en la política i tot el que estava passant a Catalunya. La policia hostiant votants en el referèndum fou un punt d'inflexió i va canviar la perspectiva a molta gent. Abans de l'1 d'octubre em treien el tema amb escepticisme i hostilitat 'Perquè sou tan egoistes?', després amb simpatia i empatia 'Perquè tardeu tant a marxar?'. Jo no en parlo quan viatjo, desconnecto per dedicar-me a temps complet a estudiar la condició humana però a la Greta li interessava i li responia totes les preguntes que em feia. Vaig intentar treure'n profit i feia el posat del pobre ciutadà súper demòcrata maltractat per la brutalitat policial. Ella m'agafava pel braç per reconfortar-me. Jo li explicava compungit què dur era viure amb aquella terrible repressió, i la il·lusió que em feia ser als Estats Units, el paradigma de la llibertat. Ella m'abraçava fort. Tot anava la mar de bé fins que va aparèixer l'espècimen local, s'emportà la Greta davant dels meus morros i jo vaig donar la festa per acabada.
El matrimoni feia que no amb el cap, la seva expressió era la d'estar veient un looser, el pitjor que et poden dir al país on els somnis es fan realitat.
El diumenge hi havia una festa de comiat de la qual em vaig haver d'excusar. Havia d'agafar un altre vol cap al sud per continuar la meva aventura a la joia centre-americana de Belize.
Belize
M'esperen un parell hores de turment a alta mar. La culpa la té el gran forat blau de Belize, una obra mestra de la naturalesa, un paisatge sobrenatural. Em concentro en no vomitar a sobre dels meus companys de viatge, no és bona manera de fer nous amics. Intento distreure'm amb el ritual d'aparellament que es manifesta davant meu, un dels meus passatemps preferits. Sempre s'aprenen coses.
El nord-americà vol lligar-se a la francesa, porta estona desplegant tot el seu arsenal de seducció, ja sabeu, parlant bé d'ell mateix per impressionar-la, mentides amunt, mentides avall, però sense abusar-ne gaire perquè tot sembli creïble. Ella escolta amb educació i de tant en tant deixa anar un 'Ostres!', 'De veritat?', 'Que bé!', però són respostes automàtiques, el seu llenguatge corporal no enganya i ni s'esforça a dissimular els badalls. Li seria absolutament igual si aquell fantasma saltés per la borda i fos triturat pels motors de la nau. Ell no es dóna per vençut i treu un altre tema de conversa, i un altre, i un altre.
Patró ben típic de qualsevol bestioleta d'aquest planeta, un mascle mostrant el seu repertori d'habilitats per intentar impressionar una femella. Em ve al cap la dansa de l'home ocell davant la noia del vestit blau en el casament de feia uns dies. No seria just riure-se'n, només nosaltres sabem que dura és la competència i com dol ser rebutjat una vegada, i una altra, i una altra. De tot el mostrari seductor animal em quedo amb el d'aquest petit peix, de les coses més impressionants que he vist per la tele. Tècnica infal·lible diríeu oi? Doncs no, la infal·libilitat no existeix en el diccionari femení, i si no que li preguntin al nord-americà que acabarà tirant la tovallola davant la indiferència de la francesa.
El problema més important a Cayo Caulker és triar amb què acompanyes el plat de llagosta, amb amanida o arròs. La vida és tranquil·la com a moltes illes del carib i el temps passa a poc a poc. Al vespre la gent es reuneix per xerrar i beure cervesa. Al meu costat tinc el nord-americà parlant amb una altra noia, no se'l veu afectat per les carabasses de fa unes hores i aquesta vegada hi veig possibilitats, ella sembla impressionada per la immersió d'aquest matí al gran forat blau, es veu que es baixa molt avall i és molt perillós, només apte per a submarinistes experts.
San Ignacio és un poblet a tocar de la frontera amb Guatemala. El vaig escollir per visitar una cova impressionant que hi ha als voltants que forma part de l'arqueologia funerària dels maies. És respira un ambient formidable enmig de turistes, locals i buscavides.
Aquests últims no paraven de demanar-me pasta, són experts en identificar pardillos com jo però mica en mica, a mesura que agafo experiència, vaig desenvolupant tècniques per treure-me'ls de sobre.
Cada vegada els explicava la mateixa història 'No us creureu què m'acaba de passar, just he conegut una tia boníssima, aquí, al bar del poble. Resulta que era el seu aniversari i quan la convido em diu que no és una copa, que en són quatre, que ha vingut amb els amics que són allà al fons esperant qui serà el pròxim turista que els pagarà la festa. Total que m'he quedat sense calers'. Excepte la part final, la història era certa fil per randa, per això resultava tan convincent.
L'últim dia de vacances el vaig passar amb l'Steven i la seva família. Els vaig conèixer en l'autobús de línia que va de la capital a San Ignacio, ruta que feien regularment per vendre les hortalisses i els pollastres que criaven. Ens vam fer amics de seguida i em van convidar a dinar a casa seva el següent diumenge. No deixaria de ser un fet anecdòtic si no fos perquè l'Steven i la seva família eren amish. L'atzar havia tornat a jugar a favor meu, no em creia la sort que havia tingut! Em venia al cap la pel·lícula Único Testigo, m'enamoraria com el Harrison Ford d'una bella donzella amish? Com em comunicaria amb una noia que viu sense tecnologia? Hauria de tornar a aprendre a escriure cartes de puny i lletra? Com li enviaria vídeos de Chomsky?
Moltes incògnites m'amoïnaven de camí cap al poblet amish. El Manuel García, el taxista que m'hi portava era originari de Guatemala i tenia sis fills, cinc amb la primera dona, un amb la segona i em deia convençut que no en tindria cap amb la tercera, tot i que ella en volia tenir. Al Manuel li costava entendre a les dones 'Son muy celosas' deia 'Un hombre es un hombre y a veces se te va la vista cuando ves a una mujer bonita'. Jo creia que se li anaven més coses a part de la vista al Manuel, però també crec que a vegades és millor callar i escoltar. 'Hi ha molta feina amb el turisme a Belize, però a vegades els turistes es malfien dels taxistes i no ens tracten amb respecte. És per culpa dels morenos, no se saben comportar i es pensen que tot això és seu. Els maies i mestissos hi érem abans'. Quan el Manuel parla dels morenos es refereix a la població negra, descendents dels esclaus africans. S'ha de dir que el Manuel era bastant moreno però pel que deia es deuria incloure en la categoria dels mestissos.
El mestissatge no està exempt de problemes i des del poder sempre hi ha algú per treure'n rèdit polític, no cal que posi exemples a casa nostra. És un discurs que històricament s'ha demostrat que pot acabar molt malament però els humans tenim molt mala memòria. Els de dalt es deuen fotre un fart de riure veient com els de sota es van tirant merda els uns als altres, els mestissos contra els negres, els negres contra els blancs, els blancs contra els grocs, i tots contra els immigrants. Al Miguel li vaig dir el mateix que dic a tothom: u, la delinqüència està relacionada amb la pobresa i no amb el color de la pell, ètnia o país d'origen; i dos, com a norma general desconfia dels discursos que criminalitzen a grups de gent.
A la comunitat amish tothom era blanc, ros i amb els ulls blaus. La família de l'Steven en va tractar com un rei, el menjar era boníssim, vam passejar amb carro de tracció animal i em van presentar tots els veïns. Estaven molt interessats en mi i en les notícies de 'l'exterior'. Jo al·lucinava ser enmig d'aquella gent que per pròpia voluntat havia decidit viure allà, lluny de casa, sense poder veure Game of Thrones i aïllats d'un món que no els agradava.
Em moria ganes de fer fotos, sobretot amb la filla gran, però per respecte vaig aconseguir aguantar-me. Si la vols tornar a veure haurà de ser en persona, em deia a mi mateix. No sé si em convenia, aquella criatura tenia uns ulls tan blaus que podia fer de mi el que volgués. Us ho imagineu? Convertit en un gendre modèlic d'una família amish? Jo tampoc, hi hauria molta feina a fer, no ens enganyem, però tampoc caiguem en l'error de subestimar el poder transformador de la màgia femenina!
Ens vam donar l'adreça postal i vam acomiadar-nos amb encaixades de mans i una abraçada.
El Manuel m'esperava puntual amb el taxi per portar-me de retorn al segle XXI 'Interessant oi? Els amish són bona gent. Els mennonites de més al nord són diferents, s'ha de vigilar, li foten a l'alcohol i de tant en tant la lien...'. No l'escoltava. Havia estat en un lloc màgic, un laboratori perfecte per l'estudi de la condició humana, m'hi hagués estat una setmana sencera! No em treia del cap l'Steve i la seva família. La decisió de marxar de Kansas per anar-se'n a viure en aquell racó de món no deuria ser fàcil. En certa manera la nostra vida és el resultat de les decisions que hem anat prenent, algunes sense importància i d'altres transcendentals i irreversibles, com la de tenir fills per exemple. Un dia analitzarem l'estrès que suposa per la parella aquest tema, sobretot en les dones quan han de compaginar un projecte a curt termini com és el de la maternitat amb el projecte a llarg termini de la vida. Persones amb un autocontrol absolut veient com el 'No sé què collons estic fent' passa a ser al pa de cada dia. M'he documentat a consciència i he vist coses, que vosaltres els humans, no us creuríeu mai de la vida.
Ja sabeu que no m'hi poso per poc.
Newark
L'aventura ianqui comença a la ciutat satèl·lit de Nova York, Newark. Havia triat un hotel al costat de l'aeroport perquè arribava tard de Barcelona i l'endemà al matí volava cap a Nova Orleans. Havia de ser una parada tècnica, d'aquelles del tot inofensives, però a l'avió no havia menjat res i era dissabte a la nit. Efectivament amics, ens trobem de nou en aquell escenari tan habitual on sortir de festa sembla l'opció més raonable. Haig de reconèixer que el barri no era el millor per a fer incursions nocturnes, no és dels llocs més segurs del país, tot i que en cap moment vaig tenir sensació d'inseguretat.
Al contrari, a La Rouge em sentia com a casa. El gangsta rap sonava tronador i havia rebentat tots els altaveus. A la clientela no semblava importar-li, estava com un ou i alguns saludaven el nouvingut. Era l'únic rostre pàl·lid i em sentia com el Warren Beatty a Bulworth buscant la seva Halle Berry. Però allò no era una pel·lícula de Hollywood, era el món real. Els greixos saturats fan estralls entre la població. El sector alimentari és un bon exemple de com indústries sense control s'allunyen de l'òptim desitjat, i en aquest cas poden convertir-se en causants directes de l'enverinament massiu de milions de persones. El sobrepès està tan estès que ha acabat modificant els patrons estètics. El cas més exagerat el protagonitzava una de les noies més grasses que he vist mai. Lluny d'acomplexar-se però, s'exhibia com una model per la pista i es feia fotos amb tothom qui volgués. L'obesitat mòrbida com a cànon de bellesa.
M'estava posant massa transcendental, encara no havia aconseguit menjar res des de Barcelona i les cerveses em pujaven massa ràpid. Les low cost transoceàniques surten cares.
L'ambient al carrer no era el més propici per a fer amics. Just davant del local dues noies es deien paraules molt gruixudes, cridaven i gesticulaven molt, alguna cosa molt grossa havia passat i semblava que d'un moment a l'altra saltarien a la jugular com gossos rabiosos. Sort dels amics que s'encarregaven de no traspassar la distància de seguretat.
Eren quarts de quatre de la matinada i només quedava obert un xiringuito de pollastres a l'ast a dos dòlars la peça. El preu era sospitosament baix i m'havia promès menjar bé, m'havia comprat uns pantalons on hi havia de cabre el dia del casament, però la fam apretava. Rosegava aquell tros de carn amb voracitat de camí cap a l'hotel quan em vaig creuar amb un home que s'havia adormit de peu, estava encorbat com si recollís una moneda del terra. Anava molt brut. El vaig despertar per ajudar-lo a seure a un banc però en veure'm va començar a riure i a parlar amb amics imaginaris. Aquell pobre home formava part de l'exèrcit de dements sense sostre que surten a les nits a patrullar els carrers. Congèneres que han passat a ser invisibles mentre no s'acostin massa, o corren el perill de generar el mateix rebuig que els insectes i rates de clavegueres amb qui comparteixen hàbitat i recursos. Li vaig donar un tros de pollastre i me'n vaig anar a dormir.
Si us ha entrat mal rotllo, espereu al festival de Nova Orleans.
Nova Orleans
Saps que has arribat al barri francès de Nova Orleans quan comences a veure gent tirada per terra. Pertanyen a dues realitats ben diferents, els primers estan de festa, els segons viuen en la més absoluta misèria. Veure amb quina harmonia convivien aquells dos mons em produïa arcades. Mai havia vist un nivell de mendicitat tan alt on els sense sostre estan en tan males condicions. Veia complicat passar-m'ho bé en aquell entorn, havia triat aquella ciutat de Louisiana per sortir de festa, clar, no te l'acabes, però és complicat tajar-se i fer la ruta de bars mentre veus adolescents tirades per terra amb cartells com 'Ajuda'm, estic prenyada', i vaig optar per posar-me les ulleres d'economista i estudiar el capitalisme. En concret, el capitalisme de la pobresa.
La competència per arreplegar els dòlars dels turistes era ferotge. Supervivència darwiniana implacable. Els textos escrits en els cartons per a demanar estaven escrits amb molt bona lletra i pretenien ser originals per captar l'atenció 'Perquè mentir? Necessito comprar herba', 'Sóc massa lletja per ser puta, ajuda'm', 'Que et follin! Dóna'm un dòlar!'. Em va impressionar especialment un home gran que duia aquelles bastides al voltant del coll per aguantar el pes del cap quan tens lesions a la columna. Aquells pobres desgraciats la palmaven com mosques. Alguns dels supervivents eren reciclats en altres sectors de la indústria turística amb més o menys fortuna. L'home que em va vendre l'excursió als aiguamolls era un professional, dominava a la perfecció totes les tècniques de màrqueting. Em va encolomar l'excursió més cara 'La meva feina és que estalviïs diners, Josep!'. No calia tanta xerrameca, a mi m'ho encolomen tot. De fet l'excursió regular molava més, era on hi havia tothom i a coberta era una festa. I els caimans eren els mateixos. Els que havíem picat amb l'excursió cara els miràvem des de la nostra llanxa privada amb enveja i un pèl avergonyits de qui se sap estafat.
Als peus del Marriott i el Sheraton tocava el @realbongoman, un talent sobrenatural 'Us rieu de mi perquè no coneixeu el meu nivell de dolor. És 11. Dolor polític sobretot'.
Quan el dolor apareix en qualsevol de les seves múltiples cares, se'l combat. Se'l combat amb música, bon humor i un toc de bogeria.
Al casament tothom em va tractar de puta mare. La Greta quasi se'm passa per la pedra i tot, fins a tal punt arriba l'amabilitat i hospitalitat dels virginians. Quasi perquè al final va escollir un espècimen local. No li guardo rancúnia, el paio estava molt bo i era un tsunami de bon rotllo. L'última vegada que la vaig veure em mirava amb cara de circumstàncies. 'No passa res Greta, jo també em liaria amb ell'.
Van ser dies intensos. El casament queia en dissabte, el divendres però hi havia una prèvia, i el dijous la prèvia de la prèvia, on vaig començar a conèixer els amics i familiars en el seu vessant més distès. Tothom explicava anècdotes i no paràvem de riure, el Sam sobretot, que es pixava a sobre, literalment, eh? No semblava importar-li i ens ensenyava orgullós les seves bermudes molles. Acabàvem de començar la marató de farres i el tiu ja anava súper passat. A Lynchburg hi havia molt nivell, ja calia que em preparés.
Els parlaments durant la cerimònia van ser molt emotius, tenien el punt just d'humor i llàgrimes, tots eren excel·lents oradors. Em veia una altra vegada dins d'una pel·lícula de Hollywood.
Un matrimoni jove amb els que vaig connectar de seguida em buscava tema. No entenien com algú tan simpàtic com jo, vestit d'aquella manera tan exòtica, i que havia creuat l'Atlàntic per anar a un casament, no estigués acompanyat. Jo pensava el mateix. 'Josep, has vist la noia del vestit blau?', 'Va, treu-la a ballar!'.
Va ser acostar-m'hi que del no-res va aparèixer un tiu saltant com si algú l'estigués electrocutant. Movia els braços com un ocellot abans d'arrencar el vol. Va començar a donar voltes al meu voltant per tot seguit arrambar-se a la noia del vestit blau. Ho trobava bastant ofensiu però a ella semblava agradar-li, ja que al cap de poca estona va emportar-se aquell energumen agafat de l'ala i ja no els vaig veure més. El matrimoni estava atent a l'evolució dels esdeveniments i no se'ls veia satisfets amb els meus progressos 'Espavila nen!'.
Tothom estava per mi. L'Anne no parava de presentar-me gent 'Aquest cabró no para de viatjar, ha estat a tot arreu!'. El Sean, futur marit i pare dels seus fills, es preocupava que sempre tingués una copa a la mà i no em faltés de res. És d'aquelles persones amb un do natural per a relacionar-se amb la gent. Recordo el seu sogre parlant d'ell a la cerimònia destacant com havia triomfat tirant endavant un parell de restaurants a la ciutat. El Sean era la viva imatge del somni americà, èxit empresarial, una dona guapa i intel·ligent i tres nens adorables.
El volum de convidats s'anava reduint a mesura que avançava la nit fins a quedar només les aus nocturnes, una d'elles la Greta. No recordo molt bé com la vaig conèixer, portava moltes copes i el nivell estupefaent era alt, però la vaig conèixer massa tard. Estava interessada en la política i tot el que estava passant a Catalunya. La policia hostiant votants en el referèndum fou un punt d'inflexió i va canviar la perspectiva a molta gent. Abans de l'1 d'octubre em treien el tema amb escepticisme i hostilitat 'Perquè sou tan egoistes?', després amb simpatia i empatia 'Perquè tardeu tant a marxar?'. Jo no en parlo quan viatjo, desconnecto per dedicar-me a temps complet a estudiar la condició humana però a la Greta li interessava i li responia totes les preguntes que em feia. Vaig intentar treure'n profit i feia el posat del pobre ciutadà súper demòcrata maltractat per la brutalitat policial. Ella m'agafava pel braç per reconfortar-me. Jo li explicava compungit què dur era viure amb aquella terrible repressió, i la il·lusió que em feia ser als Estats Units, el paradigma de la llibertat. Ella m'abraçava fort. Tot anava la mar de bé fins que va aparèixer l'espècimen local, s'emportà la Greta davant dels meus morros i jo vaig donar la festa per acabada.
El matrimoni feia que no amb el cap, la seva expressió era la d'estar veient un looser, el pitjor que et poden dir al país on els somnis es fan realitat.
El diumenge hi havia una festa de comiat de la qual em vaig haver d'excusar. Havia d'agafar un altre vol cap al sud per continuar la meva aventura a la joia centre-americana de Belize.
Belize
M'esperen un parell hores de turment a alta mar. La culpa la té el gran forat blau de Belize, una obra mestra de la naturalesa, un paisatge sobrenatural. Em concentro en no vomitar a sobre dels meus companys de viatge, no és bona manera de fer nous amics. Intento distreure'm amb el ritual d'aparellament que es manifesta davant meu, un dels meus passatemps preferits. Sempre s'aprenen coses.
El nord-americà vol lligar-se a la francesa, porta estona desplegant tot el seu arsenal de seducció, ja sabeu, parlant bé d'ell mateix per impressionar-la, mentides amunt, mentides avall, però sense abusar-ne gaire perquè tot sembli creïble. Ella escolta amb educació i de tant en tant deixa anar un 'Ostres!', 'De veritat?', 'Que bé!', però són respostes automàtiques, el seu llenguatge corporal no enganya i ni s'esforça a dissimular els badalls. Li seria absolutament igual si aquell fantasma saltés per la borda i fos triturat pels motors de la nau. Ell no es dóna per vençut i treu un altre tema de conversa, i un altre, i un altre.
Patró ben típic de qualsevol bestioleta d'aquest planeta, un mascle mostrant el seu repertori d'habilitats per intentar impressionar una femella. Em ve al cap la dansa de l'home ocell davant la noia del vestit blau en el casament de feia uns dies. No seria just riure-se'n, només nosaltres sabem que dura és la competència i com dol ser rebutjat una vegada, i una altra, i una altra. De tot el mostrari seductor animal em quedo amb el d'aquest petit peix, de les coses més impressionants que he vist per la tele. Tècnica infal·lible diríeu oi? Doncs no, la infal·libilitat no existeix en el diccionari femení, i si no que li preguntin al nord-americà que acabarà tirant la tovallola davant la indiferència de la francesa.
El problema més important a Cayo Caulker és triar amb què acompanyes el plat de llagosta, amb amanida o arròs. La vida és tranquil·la com a moltes illes del carib i el temps passa a poc a poc. Al vespre la gent es reuneix per xerrar i beure cervesa. Al meu costat tinc el nord-americà parlant amb una altra noia, no se'l veu afectat per les carabasses de fa unes hores i aquesta vegada hi veig possibilitats, ella sembla impressionada per la immersió d'aquest matí al gran forat blau, es veu que es baixa molt avall i és molt perillós, només apte per a submarinistes experts.
San Ignacio és un poblet a tocar de la frontera amb Guatemala. El vaig escollir per visitar una cova impressionant que hi ha als voltants que forma part de l'arqueologia funerària dels maies. És respira un ambient formidable enmig de turistes, locals i buscavides.
Aquests últims no paraven de demanar-me pasta, són experts en identificar pardillos com jo però mica en mica, a mesura que agafo experiència, vaig desenvolupant tècniques per treure-me'ls de sobre.
Cada vegada els explicava la mateixa història 'No us creureu què m'acaba de passar, just he conegut una tia boníssima, aquí, al bar del poble. Resulta que era el seu aniversari i quan la convido em diu que no és una copa, que en són quatre, que ha vingut amb els amics que són allà al fons esperant qui serà el pròxim turista que els pagarà la festa. Total que m'he quedat sense calers'. Excepte la part final, la història era certa fil per randa, per això resultava tan convincent.
L'últim dia de vacances el vaig passar amb l'Steven i la seva família. Els vaig conèixer en l'autobús de línia que va de la capital a San Ignacio, ruta que feien regularment per vendre les hortalisses i els pollastres que criaven. Ens vam fer amics de seguida i em van convidar a dinar a casa seva el següent diumenge. No deixaria de ser un fet anecdòtic si no fos perquè l'Steven i la seva família eren amish. L'atzar havia tornat a jugar a favor meu, no em creia la sort que havia tingut! Em venia al cap la pel·lícula Único Testigo, m'enamoraria com el Harrison Ford d'una bella donzella amish? Com em comunicaria amb una noia que viu sense tecnologia? Hauria de tornar a aprendre a escriure cartes de puny i lletra? Com li enviaria vídeos de Chomsky?
Moltes incògnites m'amoïnaven de camí cap al poblet amish. El Manuel García, el taxista que m'hi portava era originari de Guatemala i tenia sis fills, cinc amb la primera dona, un amb la segona i em deia convençut que no en tindria cap amb la tercera, tot i que ella en volia tenir. Al Manuel li costava entendre a les dones 'Son muy celosas' deia 'Un hombre es un hombre y a veces se te va la vista cuando ves a una mujer bonita'. Jo creia que se li anaven més coses a part de la vista al Manuel, però també crec que a vegades és millor callar i escoltar. 'Hi ha molta feina amb el turisme a Belize, però a vegades els turistes es malfien dels taxistes i no ens tracten amb respecte. És per culpa dels morenos, no se saben comportar i es pensen que tot això és seu. Els maies i mestissos hi érem abans'. Quan el Manuel parla dels morenos es refereix a la població negra, descendents dels esclaus africans. S'ha de dir que el Manuel era bastant moreno però pel que deia es deuria incloure en la categoria dels mestissos.
El mestissatge no està exempt de problemes i des del poder sempre hi ha algú per treure'n rèdit polític, no cal que posi exemples a casa nostra. És un discurs que històricament s'ha demostrat que pot acabar molt malament però els humans tenim molt mala memòria. Els de dalt es deuen fotre un fart de riure veient com els de sota es van tirant merda els uns als altres, els mestissos contra els negres, els negres contra els blancs, els blancs contra els grocs, i tots contra els immigrants. Al Miguel li vaig dir el mateix que dic a tothom: u, la delinqüència està relacionada amb la pobresa i no amb el color de la pell, ètnia o país d'origen; i dos, com a norma general desconfia dels discursos que criminalitzen a grups de gent.
A la comunitat amish tothom era blanc, ros i amb els ulls blaus. La família de l'Steven en va tractar com un rei, el menjar era boníssim, vam passejar amb carro de tracció animal i em van presentar tots els veïns. Estaven molt interessats en mi i en les notícies de 'l'exterior'. Jo al·lucinava ser enmig d'aquella gent que per pròpia voluntat havia decidit viure allà, lluny de casa, sense poder veure Game of Thrones i aïllats d'un món que no els agradava.
Em moria ganes de fer fotos, sobretot amb la filla gran, però per respecte vaig aconseguir aguantar-me. Si la vols tornar a veure haurà de ser en persona, em deia a mi mateix. No sé si em convenia, aquella criatura tenia uns ulls tan blaus que podia fer de mi el que volgués. Us ho imagineu? Convertit en un gendre modèlic d'una família amish? Jo tampoc, hi hauria molta feina a fer, no ens enganyem, però tampoc caiguem en l'error de subestimar el poder transformador de la màgia femenina!
Ens vam donar l'adreça postal i vam acomiadar-nos amb encaixades de mans i una abraçada.
El Manuel m'esperava puntual amb el taxi per portar-me de retorn al segle XXI 'Interessant oi? Els amish són bona gent. Els mennonites de més al nord són diferents, s'ha de vigilar, li foten a l'alcohol i de tant en tant la lien...'. No l'escoltava. Havia estat en un lloc màgic, un laboratori perfecte per l'estudi de la condició humana, m'hi hagués estat una setmana sencera! No em treia del cap l'Steve i la seva família. La decisió de marxar de Kansas per anar-se'n a viure en aquell racó de món no deuria ser fàcil. En certa manera la nostra vida és el resultat de les decisions que hem anat prenent, algunes sense importància i d'altres transcendentals i irreversibles, com la de tenir fills per exemple. Un dia analitzarem l'estrès que suposa per la parella aquest tema, sobretot en les dones quan han de compaginar un projecte a curt termini com és el de la maternitat amb el projecte a llarg termini de la vida. Persones amb un autocontrol absolut veient com el 'No sé què collons estic fent' passa a ser al pa de cada dia. M'he documentat a consciència i he vist coses, que vosaltres els humans, no us creuríeu mai de la vida.
Ja sabeu que no m'hi poso per poc.
