A la Xina havia anat a veure una noia que no tenia ganes de veure'm. Sí amics, així porto la brúixola. Sort que per viatjar no calen raons, amb excuses n'hi ha prou.
Havia conegut la Liu a Copenhaguen l'estiu passat i ens escrivíem de tant en tant 'A veure quan vens a Pequín Josep! Depenent de la feina podré acompanyar-te uns dies a visitar les ciutats dels nord', 'No fotis, això estaria de puta mare!'.
Hi havia ganes de retrobar-se i reaccionava amb alegria quan l'informava dels meus plans de ser allà el febrer 'Ja tinc el visat per anar a la Xina!', 'Que bé!'.
Però a mesura que s'acostaven les dates s'anava mostrant menys eufòrica i el dia que vaig aterrar a Pequín van anar apareixent tota una bateria d'excuses per no quedar: que si tinc molta feina, que si no em trobo massa bé, que si compromisos familiars... Me les conec totes, a hores d'ara en podria fer una tesi doctoral.
Per sort els meus plans no depenien dels capricis d'aquella noia i tenia un pla B. Concretament dos plans B.
Corea del Nord
Les imatges que es van desplegant davant nostre són dantesques: ciutats devastades per les bombes, nens plorant sota les runes al costat dels seus familiars mutilats.
El Fran no sembla impressionat per la propaganda nord-coreana. No se'l veu afectat pel documental, de fet diria que és feliç. El cafè del museu de la guerra de Pyongyang és sorprenentment bo, gens típic en aquell indret de l'est asiàtic, i un reportatge sobre bombes, napalm i destrucció, no li espatllarà el moment. 'No està malament, eh?'
Amb el Fran compartim habitació i ens hem arribat a conèixer una mica. No hi veu gaire i és sord d'una orella, entre els dos no en fem un. Fa tres anys que no veu alcohol 'Hi ha moments a la vida que has de prendre decisions radicals com aquesta si vols arribar a conèixer els teus néts'. En boca de qualsevol altre es tractaria d'exageració pura però el Fran era irlandès, i amb el tema privar pertanyen a una altra lliga. 'Vull anar a Moçambic i a Tombouctou, m'agrada com sonen'. Criteri tan bo com un altre per sortir de casa i agafar un avió. Tothom en aquell grup era viatger nivell expert i amb un punt friqui per embarcar-se en una expedició com aquella. La curta estada al país va desenvolupar-se sense contratemps destacables.
Millor. Poca broma amb aquella penya. El guia ens explicava com havien detingut un estudiant nord-americà per voler emportar-se un eslògan de l'hotel on dormíem. El van fotre a la presó d'on va sortir en coma per morir poc després als Estats Units.
El documental no afluixa, parla de 'les forces agressores imperialistes' per referir-se a l'exèrcit ianqui. El missatge és massa poc subtil i rebota. Nosaltres, els occidentals, estem sotmesos a mètodes de persuasió molt més sofisticats. No en va es destinen cada any milers de milions de dòlars en indústries com l'audiovisual per manipular les nostres opinions. Els nord-coreans no són tan rics però els resultats són sorprenentment semblants. O com s'explica que en societats més lliures i democràtiques com la nord-americana, amb accés gairebé il·limitat a la informació, s'acabi escollint de president un paio molt més sonat i perillós que Kim Jong-un?
El Fran continua absort paladejant el seu cafè. De tant en tant aixeca la vista davant la gran pantalla que no para de reproduir terribles imatges. 'Més nens esquarterats sota les bombes? Més sofriment insuportable? El món se'n pot anar a la merda Josep, a qui li importa? Aquest cafè està de puta mare' M'esforçava perquè no se m'escapés el riure.
Havent acabat amb els objectius militars, les bombes de les forces agressores imperialistes anaven dirigides als rius i a les preses provocant tsunamis que arrasaven els camps d'arròs i la supervivència de tota una generació. Alimentant monstres durant dècades.
Tornant de l'expedició nord-coreana em connectava a internet amb l'esperança de rebre notícies de la meva amiga xinesa, segur que es moria de curiositat per conèixer les meves aventures, segur que hi hauria temps per explicar-li tot fent unes quantes birres. M'equivocava, la Liu no donava senyals de vida. Bé, si exceptuem una felicitació d'any nou amb el dibuix d'un porquet tirant-se pets.
Hora d'iniciar el segon pla B.
El temple budista
La rutina d'entrenaments comença ben d'hora a Wu Wei Si. Encara no són les set del matí que ja portem una estona caminant amb pedres sobre el cap. Les hem recollit al riu que baixa l'aigua del desgel de les muntanyes i les portem fent equilibris sense que ens caiguin a terra. És una de les moltes coses que un pot fer a la vida abans d'esmorzar. Vull aclarir que estic sobri, no arribo de festa ni res semblant, de fet l'alcohol està prohibit al temple on he decidit passar una setmana practicant kungfu en companyia de monjos budistes.
Sobre el paper l'experiència pinta molt bé però la realitat és molt diferent. Per començar no hi ha mestres de kungfu, les classes les donen alumnes avançats que porten més temps allà. En el nostre cas, s'encarrega d'entrenar-nos un xaval holandès que m'irrita bastant. Pateix la síndrome del veterà de la mili. Genteta que pel fet de portar més temps que tu es veu amb dret de dir què pots fer, una autoritat que normalment els ve massa gran. L'hauríeu de veure donant ordres 'Shtt, s'ha de menjar en silenci', 'Si us plau Josep, quan serveixis l'arròs es comença pel de més edat'. Es veia tan important... Em venien ganes de buidar-li el bol de fideus al cap.
L'altre handicap és la vida espartana del monjo, començant per l'hora que es lleven al matí. No ho voleu saber. Encara no havia sortit el sol que ja els tenies al pati cantant. Una hora de rellotge repetint càntics acompanyats d'hòsties a una campana gegant 'Gong! Gong!' Les habitacions on dormíem eren molt bàsiques amb els banys i les dutxes lluny, molt lluny. La higiene brillava per la seva absència. En qualsevol cas ja sabia a què venia, i allò formava part de la gràcia de ser allà. A favor hi havia el grup que m'acompanyava, un parell de francesos i quatre nord-americanes amb ganes de viure emocions fortes. També hi vivien un grup de xinesos que feien un interinatge de pràctiques budistes i taitxí. És en aquest entorn auster, lluny, molt lluny de la zona de confort, on vius experiències vitals i forges aliances importants que poden durar per sempre. Sabia molt bé a què venia i tenia molt clar que al cap d'una setmana acabaríem formant una família amb tota aquella gent, fins i tot amb el xaval holandès 'Si us plau Josep, està prohibit fer orgies a l'habitació', 'Apunta't tonto, que encara t'agradarà'. Podria ben ser un final de la pel·lícula, però no ho sabrem mai, la meva aventura amb el budisme va acabar abans d'hora. Vaig durar un dia.
Em vaig posar malalt. Vaig arreplegar el puto cinturó negre dels virus i em va deixar KO una setmana. Em vaig moure de pressa i abans que caigués el xàfec ja era de tornada a la civilització, en una habitació amb llit doble, dutxa d'aigua calenta i una tassa per poder cagar assegut. L'alberg era a la ciutat antiga de Dali on vaig retrobar-me amb la Namaste.
Dali
La Namaste era de vacances celebrant l'any nou xinès com milers de milions de compatriotes seus arreu del país. Ens havíem conegut un parell de dies abans, quan jo preparava la meva expedició al temple, i va al·lucinar quan li vaig dir que era allà per fer arts marcials. Tan impressionada va quedar que l'endemà mateix me la vaig trobar al temple oferint encens i inclinant-se davant de tots els budes que seien panxacontents al voltant del complex religiós. Em preguntava quants dies seria allà i què faria després de l'entrenament 'Em sap greu, però marxo directament a Pequín'.
La malaltia però, modificava l'agenda, i la Namaste va al·lucinar per segona vegada quan em va veure entrar per la porta de l'alberg 'Què fas aquí, Josep? No t'hi estaves una setmana?', 'Si noia, aquest era el pla però no em trobo massa flamenc i he optat per una retirada discreta. Escolta, què et sembla si després anem a donar una volta?'. 'I tant!'.
Una cita amb la Namaste! Allò pintava molt bé. Aquella criatura era molt estranya, anava vestida sempre igual i es passava el dia enganxada al mòbil i llegint en veu alta fragments d'un ronyós llibret. Era un caramelet per un estudiós de la condició humana com jo. És veritat que em trobava com el cul però tenir l'oportunitat de conèixer gent de l'altra punta del món és un privilegi i, qui sap si en uns dies canviaria la seva llitera d'una habitació quàdruple per fer-me companyia i introduir-me en els remeis orientals que tant necessitava.
A les quatre de la tarda, puntual com un clau, vaig anar a buscar la Namaste per sortir a passejar. Se la veia menys eufòrica que al matí, va aixecar la vista per sobre les ulleres, em va preguntar on volia anar, va arrufar el nas, i em va dir que li feia pal sortir. Era molt més interessant la pantalla del mòbil que jo. Ara era jo el que al·lucinava, no donava crèdit.
Era la segona xinesa que em plantava en menys d'una setmana però si us haig de dir la veritat, no em va afectar gaire. Em trobava molt malament i el meu cos em va teledirigir al local on feien els millors cafès amb llet de la ciutat. Allò ja era una altra cosa 'la Liu em podia deixar tirat, la Namaste em podia deixar tirat, cinc-cents milions de xineses em podien deixar tirat. El món se'n podia anar a la merda, a qui li importa? Aquest cafè amb llet està de puta mare'.
Era molt més interessant Dali que la Namaste, la veritat. La ciutat antiga bullia d'activitat i no tenia res a veure amb les tones de ciment que caracteritzen les metròpolis xineses. Hi havia gent de tot el país gaudint de les vacances i em fascinava la multitud d'ètnies que es congregaven en aquell petit barri. Alguns d'ells estaven igual de fascinats en veure'm, no estan acostumats a veure occidentals i els més atrevits es feien fotos amb mi. Xineses guapíssimes em miraven amb curiositat i sempre em tornaven el somriure. El contacte era molt superficial però m'omplia i em feia feliç. Quina diferència amb Corea del Nord, allà la gent passava de tu. No m'ho esperava d'un país tan tancat al turisme, pensava que hi hauria més interacció amb els forasters però semblava l'home invisible passejant pels carrers de Pyongyang. A la Xina era tot el contrari, semblava que fos fosforescent. Aquella ciutat tenia moltes possibilitats mentre jo covava una de les grips més bèsties de la meva vida.
Ja m'havia posat malalt en altres viatges però allò estava fora d'escala, dimensió desconeguda total, una experiència mística a l'alçada de la què vivien els meus companys al temple budista. Em passava gran part del temps dins l'habitació. Em situava enmig del llit de cap per amunt amb les dues mans plegades sobre la panxa admirant el llum del sostre i gaudint de la infinitat de textures del dolor i el malestar. Allò s'assemblava ben poc al premi que em volia fer per acabar el grau d'economia, després de sis anys i amb un final de temporada èpic. Els viatges al lavabo, les dutxes d'aigua calenta, i els ibuprofens se succeïen a un ritme vertiginós. Sempre podia ser pitjor i continuar vivint al temple patint els càntics de tota aquella colla de fanàtics acompanyats d'aquella percussió arrítmica. No se m'acut millor manera d'embogir. Potser Buda em castigava per irreverent i pels meus pecats, que continuo cometent a bon ritme.
Febre, tos, mal de colls i mocs. A la festa s'hi va unir l'herpes labial que sempre està a punt per desfigurar-me la cara. Una biòloga em va explicar fa anys que l'herpes ve provocat per un virus que viu instal·lat al cervell i espera que baixin les defenses per traslladar-se a la boca i muntar una bacanal. Els sobres i les pastilles les combinava amb els caldos de pollastre que em servien amablement al restaurant. La Namaste em preguntava què feia, si sortia a donar un vol, però aquella noia cada cop em resultava més transparent, juraria que podia veure a través d'ella.
L'últim baluard a caure fou el meu estat d'ànim. Sóc de veure sempre el got mig ple però començava a estar fins als collons de tants dies patint, no m'ho mereixia, i vaig donar entrada al pitjor virus de tots, al de la infelicitat. El got mig ple havia de ser un white russian en un dels molts locals nocturns que hi havia per Dali i no un got d'aigua calenta per fer tirar avall les pastilles que m'alleujaven el sofriment. Em feia molta pena a mi mateix i ja estava avorrit del puto llum del sostre i del caldo de pollastre.
Quin espectacle més penós. Un súper guerrer, heroi de mil batalles, capaç d'aguantar una hora en la posició del diamant sense vessar una llàgrima, vençut per una infecció vírica. Intentava agafar aire però la plorera havia multiplicat per deu la mucositat als pulmons i m'havia obturat el sistema respiratori. Quasi sóc el primer ésser humà que mor per culpa dels plors i allò em produïa més llàstima de mi mateix. Era un organisme ben deteriorat.
En els meus somnis febrils veig un àngel negre que em protegeix. Els seus ulls són com dos fars que il·luminen la foscor. Em proveeix de medecines, infusions amb mel, llimona i una rodanxa de gingebre, la seva veu és un bàlsam pel meu esperit ferit.
Però res dura per sempre i un bon dia va sortir el sol. La febre va començar a baixar, el virus gripal fou expulsat per baix, i l'herpes va tornar a pujar al cervell un cop em va deixar la cara com la de l'home elefant. Com el detesto, el puc veure instal·lat a primera línia del còrtex prefrontal, espectador privilegiat de la pel·lícula de la meva vida 'L'estàs cagant un altre cop / no tens 10 anys / el Chomsky no l'interessa a ningú / hauries d'haver-te quedat a casa / jo ja t'ho deia'. És molt pesat.
Aquells dies a Dali em van canviar, com tots els viatges de fet. Al final em vaig adonar que l'experiència vital que buscava al temple fent arts marcials la vaig viure en una habitació d'alberg aïllat del món. Un món saturat d'informació on cada cop hi ha més soroll i costa adonar-se de les coses importants. De tant en tant val la pena desconnectar el mòbil, tancar els ulls i esperar que la remor baixi. Si tens una mica de paciència, ben aviat apareixerà el teu ordre de prioritats. I si per aconseguir-ho cal agafar un avió fins a l'altre punta del món, s'agafa. El que sigui per expulsar el tòxic virus de la infelicitat i destructor de vides. El meu ja era lluny, molt lluny, i amb ell marxava tot el malestar que havia arrossegat darrerament.
Em començava a trobar bé, no era al 100% ni molt menys però ja em veia amb cor de tornar a somriure a la comunitat xinesa, com a la Xixi. La vaig conèixer el meu darrer dia a Dali. Era una noia molt guapa de somriure magnètic que em mirava amb la curiositat aquella de qui contacta per primer cop amb extraterrestres. Xatejàvem compulsivament, jo des del menjador i ella des de l'habitació quàdruple que compartia amb la Namaste 'Quin greu que marxis avui Josep, ja podries quedar-te més dies', 'No puc, ja m'agradaria Xixi, però no pateixis que ens tornarem a veure', 'Això seria genial Josep! Depenent de la feina que tingui puc acompanyar-te uns dies a visitar les ciutats del nord'. 'No fotis, això estaria de puta mare!'.
En un racó del còrtex prefrontal, menjant crispetes, puc sentir l'amic virus queixar-se una altra vegada 'No t'ho creus! Ho tornarà a fer! Ho tornarà a fer!!'.
Havia conegut la Liu a Copenhaguen l'estiu passat i ens escrivíem de tant en tant 'A veure quan vens a Pequín Josep! Depenent de la feina podré acompanyar-te uns dies a visitar les ciutats dels nord', 'No fotis, això estaria de puta mare!'.
Hi havia ganes de retrobar-se i reaccionava amb alegria quan l'informava dels meus plans de ser allà el febrer 'Ja tinc el visat per anar a la Xina!', 'Que bé!'.
Però a mesura que s'acostaven les dates s'anava mostrant menys eufòrica i el dia que vaig aterrar a Pequín van anar apareixent tota una bateria d'excuses per no quedar: que si tinc molta feina, que si no em trobo massa bé, que si compromisos familiars... Me les conec totes, a hores d'ara en podria fer una tesi doctoral.
Per sort els meus plans no depenien dels capricis d'aquella noia i tenia un pla B. Concretament dos plans B.
Corea del Nord
Les imatges que es van desplegant davant nostre són dantesques: ciutats devastades per les bombes, nens plorant sota les runes al costat dels seus familiars mutilats.
El Fran no sembla impressionat per la propaganda nord-coreana. No se'l veu afectat pel documental, de fet diria que és feliç. El cafè del museu de la guerra de Pyongyang és sorprenentment bo, gens típic en aquell indret de l'est asiàtic, i un reportatge sobre bombes, napalm i destrucció, no li espatllarà el moment. 'No està malament, eh?'
Amb el Fran compartim habitació i ens hem arribat a conèixer una mica. No hi veu gaire i és sord d'una orella, entre els dos no en fem un. Fa tres anys que no veu alcohol 'Hi ha moments a la vida que has de prendre decisions radicals com aquesta si vols arribar a conèixer els teus néts'. En boca de qualsevol altre es tractaria d'exageració pura però el Fran era irlandès, i amb el tema privar pertanyen a una altra lliga. 'Vull anar a Moçambic i a Tombouctou, m'agrada com sonen'. Criteri tan bo com un altre per sortir de casa i agafar un avió. Tothom en aquell grup era viatger nivell expert i amb un punt friqui per embarcar-se en una expedició com aquella. La curta estada al país va desenvolupar-se sense contratemps destacables.
Millor. Poca broma amb aquella penya. El guia ens explicava com havien detingut un estudiant nord-americà per voler emportar-se un eslògan de l'hotel on dormíem. El van fotre a la presó d'on va sortir en coma per morir poc després als Estats Units.
El documental no afluixa, parla de 'les forces agressores imperialistes' per referir-se a l'exèrcit ianqui. El missatge és massa poc subtil i rebota. Nosaltres, els occidentals, estem sotmesos a mètodes de persuasió molt més sofisticats. No en va es destinen cada any milers de milions de dòlars en indústries com l'audiovisual per manipular les nostres opinions. Els nord-coreans no són tan rics però els resultats són sorprenentment semblants. O com s'explica que en societats més lliures i democràtiques com la nord-americana, amb accés gairebé il·limitat a la informació, s'acabi escollint de president un paio molt més sonat i perillós que Kim Jong-un?
El Fran continua absort paladejant el seu cafè. De tant en tant aixeca la vista davant la gran pantalla que no para de reproduir terribles imatges. 'Més nens esquarterats sota les bombes? Més sofriment insuportable? El món se'n pot anar a la merda Josep, a qui li importa? Aquest cafè està de puta mare' M'esforçava perquè no se m'escapés el riure.
Havent acabat amb els objectius militars, les bombes de les forces agressores imperialistes anaven dirigides als rius i a les preses provocant tsunamis que arrasaven els camps d'arròs i la supervivència de tota una generació. Alimentant monstres durant dècades.
Tornant de l'expedició nord-coreana em connectava a internet amb l'esperança de rebre notícies de la meva amiga xinesa, segur que es moria de curiositat per conèixer les meves aventures, segur que hi hauria temps per explicar-li tot fent unes quantes birres. M'equivocava, la Liu no donava senyals de vida. Bé, si exceptuem una felicitació d'any nou amb el dibuix d'un porquet tirant-se pets.
Hora d'iniciar el segon pla B.
El temple budista
La rutina d'entrenaments comença ben d'hora a Wu Wei Si. Encara no són les set del matí que ja portem una estona caminant amb pedres sobre el cap. Les hem recollit al riu que baixa l'aigua del desgel de les muntanyes i les portem fent equilibris sense que ens caiguin a terra. És una de les moltes coses que un pot fer a la vida abans d'esmorzar. Vull aclarir que estic sobri, no arribo de festa ni res semblant, de fet l'alcohol està prohibit al temple on he decidit passar una setmana practicant kungfu en companyia de monjos budistes.
Sobre el paper l'experiència pinta molt bé però la realitat és molt diferent. Per començar no hi ha mestres de kungfu, les classes les donen alumnes avançats que porten més temps allà. En el nostre cas, s'encarrega d'entrenar-nos un xaval holandès que m'irrita bastant. Pateix la síndrome del veterà de la mili. Genteta que pel fet de portar més temps que tu es veu amb dret de dir què pots fer, una autoritat que normalment els ve massa gran. L'hauríeu de veure donant ordres 'Shtt, s'ha de menjar en silenci', 'Si us plau Josep, quan serveixis l'arròs es comença pel de més edat'. Es veia tan important... Em venien ganes de buidar-li el bol de fideus al cap.
L'altre handicap és la vida espartana del monjo, començant per l'hora que es lleven al matí. No ho voleu saber. Encara no havia sortit el sol que ja els tenies al pati cantant. Una hora de rellotge repetint càntics acompanyats d'hòsties a una campana gegant 'Gong! Gong!' Les habitacions on dormíem eren molt bàsiques amb els banys i les dutxes lluny, molt lluny. La higiene brillava per la seva absència. En qualsevol cas ja sabia a què venia, i allò formava part de la gràcia de ser allà. A favor hi havia el grup que m'acompanyava, un parell de francesos i quatre nord-americanes amb ganes de viure emocions fortes. També hi vivien un grup de xinesos que feien un interinatge de pràctiques budistes i taitxí. És en aquest entorn auster, lluny, molt lluny de la zona de confort, on vius experiències vitals i forges aliances importants que poden durar per sempre. Sabia molt bé a què venia i tenia molt clar que al cap d'una setmana acabaríem formant una família amb tota aquella gent, fins i tot amb el xaval holandès 'Si us plau Josep, està prohibit fer orgies a l'habitació', 'Apunta't tonto, que encara t'agradarà'. Podria ben ser un final de la pel·lícula, però no ho sabrem mai, la meva aventura amb el budisme va acabar abans d'hora. Vaig durar un dia.
Em vaig posar malalt. Vaig arreplegar el puto cinturó negre dels virus i em va deixar KO una setmana. Em vaig moure de pressa i abans que caigués el xàfec ja era de tornada a la civilització, en una habitació amb llit doble, dutxa d'aigua calenta i una tassa per poder cagar assegut. L'alberg era a la ciutat antiga de Dali on vaig retrobar-me amb la Namaste.
Dali
La Namaste era de vacances celebrant l'any nou xinès com milers de milions de compatriotes seus arreu del país. Ens havíem conegut un parell de dies abans, quan jo preparava la meva expedició al temple, i va al·lucinar quan li vaig dir que era allà per fer arts marcials. Tan impressionada va quedar que l'endemà mateix me la vaig trobar al temple oferint encens i inclinant-se davant de tots els budes que seien panxacontents al voltant del complex religiós. Em preguntava quants dies seria allà i què faria després de l'entrenament 'Em sap greu, però marxo directament a Pequín'.
La malaltia però, modificava l'agenda, i la Namaste va al·lucinar per segona vegada quan em va veure entrar per la porta de l'alberg 'Què fas aquí, Josep? No t'hi estaves una setmana?', 'Si noia, aquest era el pla però no em trobo massa flamenc i he optat per una retirada discreta. Escolta, què et sembla si després anem a donar una volta?'. 'I tant!'.
Una cita amb la Namaste! Allò pintava molt bé. Aquella criatura era molt estranya, anava vestida sempre igual i es passava el dia enganxada al mòbil i llegint en veu alta fragments d'un ronyós llibret. Era un caramelet per un estudiós de la condició humana com jo. És veritat que em trobava com el cul però tenir l'oportunitat de conèixer gent de l'altra punta del món és un privilegi i, qui sap si en uns dies canviaria la seva llitera d'una habitació quàdruple per fer-me companyia i introduir-me en els remeis orientals que tant necessitava.
A les quatre de la tarda, puntual com un clau, vaig anar a buscar la Namaste per sortir a passejar. Se la veia menys eufòrica que al matí, va aixecar la vista per sobre les ulleres, em va preguntar on volia anar, va arrufar el nas, i em va dir que li feia pal sortir. Era molt més interessant la pantalla del mòbil que jo. Ara era jo el que al·lucinava, no donava crèdit.
Era la segona xinesa que em plantava en menys d'una setmana però si us haig de dir la veritat, no em va afectar gaire. Em trobava molt malament i el meu cos em va teledirigir al local on feien els millors cafès amb llet de la ciutat. Allò ja era una altra cosa 'la Liu em podia deixar tirat, la Namaste em podia deixar tirat, cinc-cents milions de xineses em podien deixar tirat. El món se'n podia anar a la merda, a qui li importa? Aquest cafè amb llet està de puta mare'.
Era molt més interessant Dali que la Namaste, la veritat. La ciutat antiga bullia d'activitat i no tenia res a veure amb les tones de ciment que caracteritzen les metròpolis xineses. Hi havia gent de tot el país gaudint de les vacances i em fascinava la multitud d'ètnies que es congregaven en aquell petit barri. Alguns d'ells estaven igual de fascinats en veure'm, no estan acostumats a veure occidentals i els més atrevits es feien fotos amb mi. Xineses guapíssimes em miraven amb curiositat i sempre em tornaven el somriure. El contacte era molt superficial però m'omplia i em feia feliç. Quina diferència amb Corea del Nord, allà la gent passava de tu. No m'ho esperava d'un país tan tancat al turisme, pensava que hi hauria més interacció amb els forasters però semblava l'home invisible passejant pels carrers de Pyongyang. A la Xina era tot el contrari, semblava que fos fosforescent. Aquella ciutat tenia moltes possibilitats mentre jo covava una de les grips més bèsties de la meva vida.
Ja m'havia posat malalt en altres viatges però allò estava fora d'escala, dimensió desconeguda total, una experiència mística a l'alçada de la què vivien els meus companys al temple budista. Em passava gran part del temps dins l'habitació. Em situava enmig del llit de cap per amunt amb les dues mans plegades sobre la panxa admirant el llum del sostre i gaudint de la infinitat de textures del dolor i el malestar. Allò s'assemblava ben poc al premi que em volia fer per acabar el grau d'economia, després de sis anys i amb un final de temporada èpic. Els viatges al lavabo, les dutxes d'aigua calenta, i els ibuprofens se succeïen a un ritme vertiginós. Sempre podia ser pitjor i continuar vivint al temple patint els càntics de tota aquella colla de fanàtics acompanyats d'aquella percussió arrítmica. No se m'acut millor manera d'embogir. Potser Buda em castigava per irreverent i pels meus pecats, que continuo cometent a bon ritme.
Febre, tos, mal de colls i mocs. A la festa s'hi va unir l'herpes labial que sempre està a punt per desfigurar-me la cara. Una biòloga em va explicar fa anys que l'herpes ve provocat per un virus que viu instal·lat al cervell i espera que baixin les defenses per traslladar-se a la boca i muntar una bacanal. Els sobres i les pastilles les combinava amb els caldos de pollastre que em servien amablement al restaurant. La Namaste em preguntava què feia, si sortia a donar un vol, però aquella noia cada cop em resultava més transparent, juraria que podia veure a través d'ella.
L'últim baluard a caure fou el meu estat d'ànim. Sóc de veure sempre el got mig ple però començava a estar fins als collons de tants dies patint, no m'ho mereixia, i vaig donar entrada al pitjor virus de tots, al de la infelicitat. El got mig ple havia de ser un white russian en un dels molts locals nocturns que hi havia per Dali i no un got d'aigua calenta per fer tirar avall les pastilles que m'alleujaven el sofriment. Em feia molta pena a mi mateix i ja estava avorrit del puto llum del sostre i del caldo de pollastre.
Quin espectacle més penós. Un súper guerrer, heroi de mil batalles, capaç d'aguantar una hora en la posició del diamant sense vessar una llàgrima, vençut per una infecció vírica. Intentava agafar aire però la plorera havia multiplicat per deu la mucositat als pulmons i m'havia obturat el sistema respiratori. Quasi sóc el primer ésser humà que mor per culpa dels plors i allò em produïa més llàstima de mi mateix. Era un organisme ben deteriorat.
En els meus somnis febrils veig un àngel negre que em protegeix. Els seus ulls són com dos fars que il·luminen la foscor. Em proveeix de medecines, infusions amb mel, llimona i una rodanxa de gingebre, la seva veu és un bàlsam pel meu esperit ferit.
Però res dura per sempre i un bon dia va sortir el sol. La febre va començar a baixar, el virus gripal fou expulsat per baix, i l'herpes va tornar a pujar al cervell un cop em va deixar la cara com la de l'home elefant. Com el detesto, el puc veure instal·lat a primera línia del còrtex prefrontal, espectador privilegiat de la pel·lícula de la meva vida 'L'estàs cagant un altre cop / no tens 10 anys / el Chomsky no l'interessa a ningú / hauries d'haver-te quedat a casa / jo ja t'ho deia'. És molt pesat.
Aquells dies a Dali em van canviar, com tots els viatges de fet. Al final em vaig adonar que l'experiència vital que buscava al temple fent arts marcials la vaig viure en una habitació d'alberg aïllat del món. Un món saturat d'informació on cada cop hi ha més soroll i costa adonar-se de les coses importants. De tant en tant val la pena desconnectar el mòbil, tancar els ulls i esperar que la remor baixi. Si tens una mica de paciència, ben aviat apareixerà el teu ordre de prioritats. I si per aconseguir-ho cal agafar un avió fins a l'altre punta del món, s'agafa. El que sigui per expulsar el tòxic virus de la infelicitat i destructor de vides. El meu ja era lluny, molt lluny, i amb ell marxava tot el malestar que havia arrossegat darrerament.
Em començava a trobar bé, no era al 100% ni molt menys però ja em veia amb cor de tornar a somriure a la comunitat xinesa, com a la Xixi. La vaig conèixer el meu darrer dia a Dali. Era una noia molt guapa de somriure magnètic que em mirava amb la curiositat aquella de qui contacta per primer cop amb extraterrestres. Xatejàvem compulsivament, jo des del menjador i ella des de l'habitació quàdruple que compartia amb la Namaste 'Quin greu que marxis avui Josep, ja podries quedar-te més dies', 'No puc, ja m'agradaria Xixi, però no pateixis que ens tornarem a veure', 'Això seria genial Josep! Depenent de la feina que tingui puc acompanyar-te uns dies a visitar les ciutats del nord'. 'No fotis, això estaria de puta mare!'.
En un racó del còrtex prefrontal, menjant crispetes, puc sentir l'amic virus queixar-se una altra vegada 'No t'ho creus! Ho tornarà a fer! Ho tornarà a fer!!'.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada