Quan viatges ets testimoni privilegiat dels comportaments revelats per la condició humana. Homes i dones interactuant els uns amb les altres, seduint i sent seduïts. A ulls d'un expert els rituals humans no difereixen gaire dels de les aus del paradís. Si saps desgranar al gra de la palla, l'objectiu és evident: l'aparellament. I amb l'aparellament no em refereixo a construir junts un niuet d'amor amb vaixelles omplint prestatges i cortines penjant de les finestres, no, em refereixo a l'aparellament en la seva versió més primitiva: la fecundació d'òvuls. A la llarga però, un no sap com, sempre acaba en la versió més descafeïnada.
Viatjar sol et dóna molt marge de maniobra per fer treball científic, se t'acosta molta més gent que anant en parella o en grup, i les anècdotes es multipliquen. Aquest bloc és un recull d'experiències en aquest sentit i han sorgit bones teories. Viatjar en parella no semblaria l'escenari més propici per experimentar els rituals d'aparellament que parlàvem al principi, oi? Fals, l'art de la seducció no coneix barreres, i puc afirmar que en alguns casos el fet de tenir parella ha incentivat el joc enlloc d'evitar-lo. Estrany, oi? Bé, com sempre dic, el sexe és una puta broma.
Vaig aprofitar una escapada amb una amiga per fer una mica de treball de camp en aquest sentit.
'Collons Josep, aprofita per desconnectar una mica home!' direu. I amb raó. Però els científics ens devem a la nostra passió, la ciència, el cap no para de barrinar, i us confesso que l'amiga amb qui viatjava m'ha ajudat en més d'una ocasió a elaborar teories. Com a dipositària d'un cervell femení la seva visió és molt valuosa i em guia en moments de bloqueig
'Josep, per aquí no vas bé. Per aquí pitjor'.
L'escapada amb la Nana (no és el seu nom real, utilitzo pseudònim per mantenir l'annanimat) confirma una de les línies mestres de la meva base teòrica, la complexitat del sexe femení i la senzillesa del masculí (dic senzillesa, com podria dir simplicitat, primitivisme o cromanyositat).
Aprofitarem dues anècdotes que vam viure a ses illes per fer allò que tant ens agrada, teoritzar. En ambdós casos va haver-hi tirada de trastos però així com en el primer cas l'objectiu era ben clar, sexe pur i dur, el segon és un cas ple de subtileses i no exempt de polèmica, que encara ara la Nana i jo discrepem sobre les autèntiques motivacions. A veure si sabeu quin cas va protagonitzar un home i quin una dona.
Ojos que hasen pum
Després de sopar pel poble d'Eivissa i fer una mica de copeteo decidim retirar-nos a una hora prudent, l'endemà toca ferri cap a Formentera i als matins postfarra s'acostuma a patir. Però passa que just abans d'arribar a l'hotel creuem un d'aquells antros que m'agraden tant, el lloc menys glamurós de l'illa on els sud-americans que hi treballen s'esbraven després de dures jornades aguantant turistes VIPs.
A la barra un parell d'amics ens fan lloc, intenten articular paraules de benvinguda però han patit un xoc anafilàctic. A la Nana no li cap la guapura a la cara, és un cas bastant extrem, ja fa dos anys que la conec i encara ara m'agafa desprevingut. Ella diu que exagero però és un tema purament objectiu, només cal veure els dos amics palplantats allà, mirant-la embadalits i pronunciant monosíl·labs inconnexos, un crec que baveja i tot. La taja que porten no ajuda.
Decidim seure a l'altra punta de la barra.
Els cambrers, una parella de cubans, ens tracten de puta mare, mojitos i rondes de tequiles extra, el més adient per fotre's a navegar l'endemà, sens dubte. Mentrestant, com qui no vol la cosa, un dels nostres amics es va acostant dissimuladament cap a la nostra posició, l'altre dorm a la barra. M'adono que és al meu costat en tocar-me l'espatlla, m'aparta amb el braç i comença a ''lligar-se' a la Nana
'Eres muy guapa, eh, qué ojos que tienes, qué ojos... tienes unos ojos que hasen pum!'
Ara, qui està en estat de xoc sóc jo. La Nana riu mentre admiro meravellat aquell ritual de seducció, no em dóna temps de prendre apunts que els cambrers li fan un toc d'atenció i se l'emporten al seu racó, al costat del seu amic que ja ronca.
L'argentina
L'endemà al matí embarquem cap a l'illa de Formentera. M'espera mitja hora de martiri a alta mar, la probabilitat de trallar és del 70% i ja tinc localitzats tots els lavabos del buc. La Nana em recomana seure a la part de dalt, és descoberta i passa l'aire. Encara no hem sortit del moll que una gràcil argentina seu davant nostre. Viatja sola i està una mica nerviosa, això dels ferris no li fa gaire gràcia tot i freqüentar el del Riu de la Plata que et porta de Buenos Aires a l'Uruguai.
'Ostres, quina casualitat! Jo el vaig agafar fa ben poc aquest ferri, el que et deixa a Colonia del Sacramento, oi? És bestial aquell poble... ' La conversa és animada, els argentins els agrada xerrar i jo he oblidat que em marejo en alta mar. La Nana fa estona que no parla, és estrany perquè també és una persona molt comunicativa, deu tenir ressaca i prefereix seguir contemplant aquella línia recta i avorrida de l'horitzó.
Arribem a Formentera abans del previst. Un cop trepitgem terra i ens acomiadem de l'argentina la Nana recupera el seu estat d'ànim.
'Quina tirada de canya que t'ha fotut aquesta tia, no?'
'Què dius que què?'
'Però de debò que no ho has vist?'
La Nana no és una persona gelosa, crec que li molesta més que no m'hagi enterat de res, que no percebi el que per a ella és evident. L'entenc perfectament, jo també m'exaspero quan veig homo sapiens sapiens al meu voltant incapaços de veure coses que per mi són elementals.
'Però si estava claríssim Josep, com et parlava, com es tocava els cabells, a mi no m'ha mirat ni una sola vegada'
'Dona, estava asseguda davant teu, hauria hagut de girar el cap com la nena de l'exorcista...'
'Tan llest que sembles per segons què...'
La Nana em parla de subtileses i detalls que sóc incapaç d'apreciar, sembla que s'ho inventi tot. Es deu sentir com algú que vol explicar els colors a una persona que no hi veu. Desgraciadament no estic equipat amb l'aparell cognitiu femení, ja m'agradaria. Ja fa anys, em vaig adonar d'aquesta greu deficiència. No sé si heu viscut el trauma que suposa trobar-te una antiga companya del cole i que et confessi allò de:
'Saps què? Fa anys m'agradaves' T'ho diu ara, casada, amb dos fills i esperant el tercer.
'Que dius que què? I perquè collons no m'ho vas fer saber!'
'Ja ho feia, et vaig anar un temps al darrere però com que passaves de mi...'
Ella enviant senyals sense resposta mentre jo perdia el temps amb històries impossibles on veia 'possibilitats'. És a dir, no només ens manca un aparell desxifrador de senyals femenins sinó que el que portem de sèrie està espatllat.
Per elles ha de ser frustrant. Deu ser com fer-li entendre a una mosca que fa hores que s'hostia contra la finestra que allà hi ha un vidre, encara que no el vegi xocarà contra ell quan intenti sortir a l'exterior, exactament com ha passat les 200 vegades anteriors. L'estudi de la condició humana ha de servir per aprendre de les nostres limitacions, acceptar-les, conviure-hi, i evitar més malentesos.
'Tinc molt mala sort amb els homes' diu una amiga meva.
'No és mala sort, els homes són així, com més aviat ho acceptis millor' (tot i que, deixeu-me fer un parèntesi, un dia parlarem de la tendència d'algunes dones pels homes que no els convenen, una atracció malaltissa pel crapulisme extrem. Conec un cas ben proper que no deixa mai de sorprendre'm).
Així doncs, tot i que jo no vaig veure el vidre enlloc, si la Nana diu que hi era ens la creurem i acceptarem la seva tesi: l'argentina em va tirar els trastos. Ara bé, i aquí és on s'obre la polèmica, el seu objectiu tenia alguna cosa a veure amb allò que parlàvem al principi de construir un niuet d'amor o, en la seva versió hard, la fecundació indiscriminada d'òvuls?
En la primera anècdota està clar quin era l'objectiu de l'amic #ojosquehasenpum, no era gaire complicat descodificar-ho. Però, què passa amb la gràcil argentina? Perseguia el mateix objectiu amb mi? La resposta és NO.
De fet, jo pintava ben poc en tota aquella història, l'objectiu de l'argentina no era lligar amb mi, ni tan sols era jo, l'autèntic objectiu era la Nana! I no parlo de voler-se-la lligar amb possibilitat remota de trio no, tant de bo. Malauradament la vida no és tan bonica com els vídeos del pornhub, el món real amaga intencions més tèrboles.
L'objectiu de l'argentina era enviar un missatge ben clar a la Nana, i és el següent 'has de saber guapa que si vull, em passo per la pedra el teu manso'. Comportaments revelats per la condició humana sorprenents, oi? Talment com anar a passar el dia a les platges de Formentera i deixar-se la tovallola.
Per què hauria de fer una cosa així? La va enlluernar el meu atractiu? És clar que no. Si hagués pujat sol al ferri l'argentina hauria anat a seure a l'altra banda i suposant que hagués anat a saludar-la potser, i dic potser, s'hagués fixat en mi. Però amb la Nana s'hi va fixar de seguida, estava massa bona i de cap manera podia acceptar deixar de ser la noia més bella del ferri, i s'hi va venjar.
La Nana diu que això de les teories se me'n va de les mans però aquí, en el bloc, ja hem tractat comportaments territorials tan extrems com aquest, recordeu l'episodi de l'amiga sabotejadora, a Mèxic? A la mateixa crònica parlàvem també del curiós cas de l'amic que decidia tirar els trastos a una noia en funció de la següent variable: si jo l'havia atacat abans. Com veieu, aquestes dinàmiques de competència i lluites territorials no són exclusives del sexe femení. Són comportaments que no tenen res a veure amb l'objectiu final de l'aparellament, són senzillament cops de colze, control del territori i autoafirmació, la seducció i el sexe són pura estratègia per guanyar la batalla. Responen a comportaments molt complexos i que a hores d'ara no m'atreveixo a teoritzar de forma rigorosa, si encara sóc incapaç de veure el vidre! Per això necessito l'ajuda de la Nana, però ella diu que no, que per aquí no vaig bé, que l'argentina va quedar captivada del meu careto ressacós. No Nana no, hagués pogut ser un bacallà assecant-me al sol que hauria passat el mateix dalt d'aquell ferri rumb a Formentera: l'argentina dient allò de 'Qué nervios esto de los barcos! Uy este sol que me va a quemar la espalda y necessitaría cremita', jo atenent els requeriments de la gràcil argentina per cortesia, i tu mirant fixament la línia de l'horitzó.
Fa anys que viatjo, mai se m'ha acostat ningú a tirar-me els trastos i un cop que passa és amb la Nana al costat. També és casualitat, oi? Sincerament, ho veig tan probable com que la mosca pugui escapar en l'intent 201.
PD: mai oblidaré l'estiu del 2016, no canviïs mai Nana 💗
Viatjar sol et dóna molt marge de maniobra per fer treball científic, se t'acosta molta més gent que anant en parella o en grup, i les anècdotes es multipliquen. Aquest bloc és un recull d'experiències en aquest sentit i han sorgit bones teories. Viatjar en parella no semblaria l'escenari més propici per experimentar els rituals d'aparellament que parlàvem al principi, oi? Fals, l'art de la seducció no coneix barreres, i puc afirmar que en alguns casos el fet de tenir parella ha incentivat el joc enlloc d'evitar-lo. Estrany, oi? Bé, com sempre dic, el sexe és una puta broma.
Vaig aprofitar una escapada amb una amiga per fer una mica de treball de camp en aquest sentit.
'Collons Josep, aprofita per desconnectar una mica home!' direu. I amb raó. Però els científics ens devem a la nostra passió, la ciència, el cap no para de barrinar, i us confesso que l'amiga amb qui viatjava m'ha ajudat en més d'una ocasió a elaborar teories. Com a dipositària d'un cervell femení la seva visió és molt valuosa i em guia en moments de bloqueig
'Josep, per aquí no vas bé. Per aquí pitjor'.
L'escapada amb la Nana (no és el seu nom real, utilitzo pseudònim per mantenir l'annanimat) confirma una de les línies mestres de la meva base teòrica, la complexitat del sexe femení i la senzillesa del masculí (dic senzillesa, com podria dir simplicitat, primitivisme o cromanyositat).
Aprofitarem dues anècdotes que vam viure a ses illes per fer allò que tant ens agrada, teoritzar. En ambdós casos va haver-hi tirada de trastos però així com en el primer cas l'objectiu era ben clar, sexe pur i dur, el segon és un cas ple de subtileses i no exempt de polèmica, que encara ara la Nana i jo discrepem sobre les autèntiques motivacions. A veure si sabeu quin cas va protagonitzar un home i quin una dona.
Ojos que hasen pum
Després de sopar pel poble d'Eivissa i fer una mica de copeteo decidim retirar-nos a una hora prudent, l'endemà toca ferri cap a Formentera i als matins postfarra s'acostuma a patir. Però passa que just abans d'arribar a l'hotel creuem un d'aquells antros que m'agraden tant, el lloc menys glamurós de l'illa on els sud-americans que hi treballen s'esbraven després de dures jornades aguantant turistes VIPs.
A la barra un parell d'amics ens fan lloc, intenten articular paraules de benvinguda però han patit un xoc anafilàctic. A la Nana no li cap la guapura a la cara, és un cas bastant extrem, ja fa dos anys que la conec i encara ara m'agafa desprevingut. Ella diu que exagero però és un tema purament objectiu, només cal veure els dos amics palplantats allà, mirant-la embadalits i pronunciant monosíl·labs inconnexos, un crec que baveja i tot. La taja que porten no ajuda.
Decidim seure a l'altra punta de la barra.
Els cambrers, una parella de cubans, ens tracten de puta mare, mojitos i rondes de tequiles extra, el més adient per fotre's a navegar l'endemà, sens dubte. Mentrestant, com qui no vol la cosa, un dels nostres amics es va acostant dissimuladament cap a la nostra posició, l'altre dorm a la barra. M'adono que és al meu costat en tocar-me l'espatlla, m'aparta amb el braç i comença a ''lligar-se' a la Nana
'Eres muy guapa, eh, qué ojos que tienes, qué ojos... tienes unos ojos que hasen pum!'
Ara, qui està en estat de xoc sóc jo. La Nana riu mentre admiro meravellat aquell ritual de seducció, no em dóna temps de prendre apunts que els cambrers li fan un toc d'atenció i se l'emporten al seu racó, al costat del seu amic que ja ronca.
L'argentina
L'endemà al matí embarquem cap a l'illa de Formentera. M'espera mitja hora de martiri a alta mar, la probabilitat de trallar és del 70% i ja tinc localitzats tots els lavabos del buc. La Nana em recomana seure a la part de dalt, és descoberta i passa l'aire. Encara no hem sortit del moll que una gràcil argentina seu davant nostre. Viatja sola i està una mica nerviosa, això dels ferris no li fa gaire gràcia tot i freqüentar el del Riu de la Plata que et porta de Buenos Aires a l'Uruguai.
'Ostres, quina casualitat! Jo el vaig agafar fa ben poc aquest ferri, el que et deixa a Colonia del Sacramento, oi? És bestial aquell poble... ' La conversa és animada, els argentins els agrada xerrar i jo he oblidat que em marejo en alta mar. La Nana fa estona que no parla, és estrany perquè també és una persona molt comunicativa, deu tenir ressaca i prefereix seguir contemplant aquella línia recta i avorrida de l'horitzó.
Arribem a Formentera abans del previst. Un cop trepitgem terra i ens acomiadem de l'argentina la Nana recupera el seu estat d'ànim.
'Quina tirada de canya que t'ha fotut aquesta tia, no?'
'Què dius que què?'
'Però de debò que no ho has vist?'
La Nana no és una persona gelosa, crec que li molesta més que no m'hagi enterat de res, que no percebi el que per a ella és evident. L'entenc perfectament, jo també m'exaspero quan veig homo sapiens sapiens al meu voltant incapaços de veure coses que per mi són elementals.
'Però si estava claríssim Josep, com et parlava, com es tocava els cabells, a mi no m'ha mirat ni una sola vegada'
'Dona, estava asseguda davant teu, hauria hagut de girar el cap com la nena de l'exorcista...'
'Tan llest que sembles per segons què...'
La Nana em parla de subtileses i detalls que sóc incapaç d'apreciar, sembla que s'ho inventi tot. Es deu sentir com algú que vol explicar els colors a una persona que no hi veu. Desgraciadament no estic equipat amb l'aparell cognitiu femení, ja m'agradaria. Ja fa anys, em vaig adonar d'aquesta greu deficiència. No sé si heu viscut el trauma que suposa trobar-te una antiga companya del cole i que et confessi allò de:
'Saps què? Fa anys m'agradaves' T'ho diu ara, casada, amb dos fills i esperant el tercer.
'Que dius que què? I perquè collons no m'ho vas fer saber!'
'Ja ho feia, et vaig anar un temps al darrere però com que passaves de mi...'
Ella enviant senyals sense resposta mentre jo perdia el temps amb històries impossibles on veia 'possibilitats'. És a dir, no només ens manca un aparell desxifrador de senyals femenins sinó que el que portem de sèrie està espatllat.
Per elles ha de ser frustrant. Deu ser com fer-li entendre a una mosca que fa hores que s'hostia contra la finestra que allà hi ha un vidre, encara que no el vegi xocarà contra ell quan intenti sortir a l'exterior, exactament com ha passat les 200 vegades anteriors. L'estudi de la condició humana ha de servir per aprendre de les nostres limitacions, acceptar-les, conviure-hi, i evitar més malentesos.
'Tinc molt mala sort amb els homes' diu una amiga meva.
'No és mala sort, els homes són així, com més aviat ho acceptis millor' (tot i que, deixeu-me fer un parèntesi, un dia parlarem de la tendència d'algunes dones pels homes que no els convenen, una atracció malaltissa pel crapulisme extrem. Conec un cas ben proper que no deixa mai de sorprendre'm).
Així doncs, tot i que jo no vaig veure el vidre enlloc, si la Nana diu que hi era ens la creurem i acceptarem la seva tesi: l'argentina em va tirar els trastos. Ara bé, i aquí és on s'obre la polèmica, el seu objectiu tenia alguna cosa a veure amb allò que parlàvem al principi de construir un niuet d'amor o, en la seva versió hard, la fecundació indiscriminada d'òvuls?
En la primera anècdota està clar quin era l'objectiu de l'amic #ojosquehasenpum, no era gaire complicat descodificar-ho. Però, què passa amb la gràcil argentina? Perseguia el mateix objectiu amb mi? La resposta és NO.
De fet, jo pintava ben poc en tota aquella història, l'objectiu de l'argentina no era lligar amb mi, ni tan sols era jo, l'autèntic objectiu era la Nana! I no parlo de voler-se-la lligar amb possibilitat remota de trio no, tant de bo. Malauradament la vida no és tan bonica com els vídeos del pornhub, el món real amaga intencions més tèrboles.
L'objectiu de l'argentina era enviar un missatge ben clar a la Nana, i és el següent 'has de saber guapa que si vull, em passo per la pedra el teu manso'. Comportaments revelats per la condició humana sorprenents, oi? Talment com anar a passar el dia a les platges de Formentera i deixar-se la tovallola.
Per què hauria de fer una cosa així? La va enlluernar el meu atractiu? És clar que no. Si hagués pujat sol al ferri l'argentina hauria anat a seure a l'altra banda i suposant que hagués anat a saludar-la potser, i dic potser, s'hagués fixat en mi. Però amb la Nana s'hi va fixar de seguida, estava massa bona i de cap manera podia acceptar deixar de ser la noia més bella del ferri, i s'hi va venjar.
La Nana diu que això de les teories se me'n va de les mans però aquí, en el bloc, ja hem tractat comportaments territorials tan extrems com aquest, recordeu l'episodi de l'amiga sabotejadora, a Mèxic? A la mateixa crònica parlàvem també del curiós cas de l'amic que decidia tirar els trastos a una noia en funció de la següent variable: si jo l'havia atacat abans. Com veieu, aquestes dinàmiques de competència i lluites territorials no són exclusives del sexe femení. Són comportaments que no tenen res a veure amb l'objectiu final de l'aparellament, són senzillament cops de colze, control del territori i autoafirmació, la seducció i el sexe són pura estratègia per guanyar la batalla. Responen a comportaments molt complexos i que a hores d'ara no m'atreveixo a teoritzar de forma rigorosa, si encara sóc incapaç de veure el vidre! Per això necessito l'ajuda de la Nana, però ella diu que no, que per aquí no vaig bé, que l'argentina va quedar captivada del meu careto ressacós. No Nana no, hagués pogut ser un bacallà assecant-me al sol que hauria passat el mateix dalt d'aquell ferri rumb a Formentera: l'argentina dient allò de 'Qué nervios esto de los barcos! Uy este sol que me va a quemar la espalda y necessitaría cremita', jo atenent els requeriments de la gràcil argentina per cortesia, i tu mirant fixament la línia de l'horitzó.
Fa anys que viatjo, mai se m'ha acostat ningú a tirar-me els trastos i un cop que passa és amb la Nana al costat. També és casualitat, oi? Sincerament, ho veig tan probable com que la mosca pugui escapar en l'intent 201.
PD: mai oblidaré l'estiu del 2016, no canviïs mai Nana 💗
