Continuació de Malàisia 1a part
(si no l'has llegit, clica aquí ↑)
'Amran tiu, l'estàs cagant, si hi vas caus segur'
'Que no Josep, tranquil que ho tinc tot controlat'
L'Amran era un home casat que havia quedat amb una ex per passar el cap de setmana junts. Segons ell, era una trobada de vells amics, però nosaltres sabem que l'Amran és carn infidel i està a punt de traspassar una línia vermella.
(si no l'has llegit, clica aquí ↑)
'Amran tiu, l'estàs cagant, si hi vas caus segur'
'Que no Josep, tranquil que ho tinc tot controlat'
L'Amran era un home casat que havia quedat amb una ex per passar el cap de setmana junts. Segons ell, era una trobada de vells amics, però nosaltres sabem que l'Amran és carn infidel i està a punt de traspassar una línia vermella.
Al·là, se t'acumula la feina.
L'Amran vivia a Belaga, una petita localitat perduda a la selva de Borneo, un punt en el mapa enmig d'un abisme verd. Era el lloc que havia escollit per perdre'm i a fe de Déu que vaig triar bé, dos dies vaig tardar per arribar al poble! Des de Kutching vaig embarcar-me en un ferri vorejant la costa cap al nord, a la ciutat de Sibu. Allà vaig fer transbord per remuntar el riu Rajang en unes embarcacions en forma de supositori gegant, fent nit a mig camí.
Em vaig allotjar a l'únic hotel obert en temporada baixa i ràpidament vaig contactar amb el guia del poble que em va animar a fer un parell d'excursions per la zona. El poble no mata, en una hora el tens vist, i s'ha de reconèixer que a primera vista sembla un mal lloc per passar-hi uns dies. Els seus habitants no se'ls veia especialment contents de tenir-me allà, ni contents ni descontents, senzillament passaven de mi. Em sentia talment com si fos un ésser invisible. Els únics en donar-me la benvinguda van ser un parell d'homes molt passats de voltes. En veure'm van allargar-me una cervesa i em convidaven a apuntar-me a la seva festa particular, dins d'un cotxe. Educadament els vaig dir que no.
En aquell poblet vaig conèixer el protagonista d'aquesta història, l'Amran. Tenia un dels restaurants del carrer principal, però allà no hi havia mai clients, només un parell de treballadores que es passaven el dia mirant la tele i només trepitjaven la cuina quan els hi demanava fideus. L'Amran era molt extrovertit i de seguida em deia d'anar a casa seva i a passejar en moto pel poble. Era prou amable per a fer desconfiar un home de ciutat com jo, però amb el temps em vaig adonar que la seva amabilitat era sincera i ens vam fer amics. Aquell home estava enganxat al mòbil, concretament al xat amb una ex que havia tingut a l'institut. Em deia que eren amics i prou però quan parlava d'ella abaixava la veu i mirava enrere com si estigués fent una malifeta. També era revelador la quantitat d'emoticones amb petons i cors que inundaven les seves converses.
No m'agrada fotre'm a la vida dels altres però amb aquell home ens vam agafar confiança de seguida i tenia el deure d'avisar-lo, anava de pet al precipici.
A veure, que ningú em malinterpreti, que cadascú faci amb la seva vida el que vulgui. Si l'Amran m'hagués explicat que havia quedat un cap de setmana amb una ex per cardar com mandrils no m'hi hauria ficat, cap problema. El problema és que l'Amran vivia en un món de fantasia on és possible passar un cap de setmana sencer amb la teva ex sense que passi res. Aquell pobre home vivia en l'autoengany, fase prèvia que inevitablement et portarà a la fase de 'jo no volia!'.
'La línia vermella és aquí Amran, la reserva d'hotel amb habitació doble, no la veus?'
Em vaig allotjar a l'únic hotel obert en temporada baixa i ràpidament vaig contactar amb el guia del poble que em va animar a fer un parell d'excursions per la zona. El poble no mata, en una hora el tens vist, i s'ha de reconèixer que a primera vista sembla un mal lloc per passar-hi uns dies. Els seus habitants no se'ls veia especialment contents de tenir-me allà, ni contents ni descontents, senzillament passaven de mi. Em sentia talment com si fos un ésser invisible. Els únics en donar-me la benvinguda van ser un parell d'homes molt passats de voltes. En veure'm van allargar-me una cervesa i em convidaven a apuntar-me a la seva festa particular, dins d'un cotxe. Educadament els vaig dir que no.
En aquell poblet vaig conèixer el protagonista d'aquesta història, l'Amran. Tenia un dels restaurants del carrer principal, però allà no hi havia mai clients, només un parell de treballadores que es passaven el dia mirant la tele i només trepitjaven la cuina quan els hi demanava fideus. L'Amran era molt extrovertit i de seguida em deia d'anar a casa seva i a passejar en moto pel poble. Era prou amable per a fer desconfiar un home de ciutat com jo, però amb el temps em vaig adonar que la seva amabilitat era sincera i ens vam fer amics. Aquell home estava enganxat al mòbil, concretament al xat amb una ex que havia tingut a l'institut. Em deia que eren amics i prou però quan parlava d'ella abaixava la veu i mirava enrere com si estigués fent una malifeta. També era revelador la quantitat d'emoticones amb petons i cors que inundaven les seves converses.
No m'agrada fotre'm a la vida dels altres però amb aquell home ens vam agafar confiança de seguida i tenia el deure d'avisar-lo, anava de pet al precipici.
A veure, que ningú em malinterpreti, que cadascú faci amb la seva vida el que vulgui. Si l'Amran m'hagués explicat que havia quedat un cap de setmana amb una ex per cardar com mandrils no m'hi hauria ficat, cap problema. El problema és que l'Amran vivia en un món de fantasia on és possible passar un cap de setmana sencer amb la teva ex sense que passi res. Aquell pobre home vivia en l'autoengany, fase prèvia que inevitablement et portarà a la fase de 'jo no volia!'.
'La línia vermella és aquí Amran, la reserva d'hotel amb habitació doble, no la veus?'
'Que no Josep, tranquil que ho tinc tot controlat'
La teoria de les línies vermelles
Un forat negre és un objecte astronòmic ben curiós, tot són extrems. Té una massa molt petita, una densitat enorme i una força de gravetat tan gran que ni la llum pot escapar. A mesura que t'hi acostes amb la teva nau espacial vas sentint un poder d'atracció cada vegada més i més fort fins a arribar un punt de no retorn, si el creues estàs llest i ja res pot evitar que acabis esclafat per la pressió. Aquest punt de no retorn s'anomena horitzó d'esdeveniments.
Doncs bé, la línia vermella és l'horitzó d'esdeveniments de la infidelitat, un cop la creues ja has begut oli. Forat negre, horitzó d'esdeveniments, no em negareu que l'analogia està ben trobada. La dificultat radica en saber on és la teva línia vermella, no tots tenim les mateixes, i un s'ha de conèixer molt bé per detectar-la a temps. No era el cas de l'Amran, com haureu endevinat.
Un exemple. Imaginem que una amiga et proposa sortir a fer una copa, juraries que et va al darrere però és un tema que mai s'ha parlat obertament, i per tant, oficialment, només sou amics. T'ho passes de puta mare, és una tia molt divertida i no heu parat de riure i ballar com si no hi hagués demà. Ho necessitaves, havies tingut un dia de merda i a sobre t'havies discutit amb la parella. Tens aquell punt d'alcohol just i l'amiga et convida a casa a fer l'última. Meeeec meec meeec alarma, línia vermella, tots la veiem oi? Algú et diria que la línia vermella ja s'ha creuat a l'acceptar sortir amb ella. Algú altre et pot dir que encara tens marge de maniobra, perquè no entrar a fer l'última? Al cap i a la fi som éssers amb voluntat pròpia, no? I només sou amics...
Ja veieu, la línia vermella cadascú se la posa on vol però en cada situació intervenen esdeveniments aleatoris que escapen al teu control, i com et descuidis, l'amiga et portarà la cervesa, es posarà roba còmoda, et convidarà a seure al sofà, i quan et trobis amb els calçotets als turmells ja serà massa tard.
Però com és possible? Si ho tenies tot controlat! Si tu no volies liar-te amb ella! L'autoengany sempre porta al 'jo no volia', és matemàtic.
A partir d'aquí les excuses són proporcionals a la imaginació dels protagonistes 'és que clar, es va posar una samarreta amb tirants minúscula i uns pantalons curts totalment antireglamentaris!'. Això mateix em referia amb els esdeveniments aleatoris que escapen al teu control. Al d'ella no, és clar, la roba còmoda semblava escollida a l'atzar, oi? La veritat és que ella ha controlat la situació des del començament i tu no.
En cas contrari la història és molt diferent, homes casats que tiren els trastos a tot el que es belluga n'hi ha a patades però fins i tot amb el cràpula més infal·lible, si ella no vol que passi res, no passarà. Ja pots convidar-la a casa a fer la penúltima, l'última, posar la playlist de 'follar', convidar-la a dormir perquè va massa pet per conduir, la de l'endemà al matí... Si ella no vol que passi res, no passa res.
En aquest sentit una dona té un control molt més precís que un home de la línia vermella, de la seva i de la teva.
'Amran, la idea de passar un cap de setmana junts de qui va ser, teva o d'ella?'
'Dels dos. Bé, en realitat va ser idea d'ella. Es veu que no està passant un bon moment amb el seu marit i necessita un amic'
En el cas de l'Amran tenim un agreujant important, el que comentàvem amb el Sean a la primera part de la crònica, viu en un país musulmà. I és veritat que només l'ètnia malaia està subjecte a les seves normes, l'Amran podia passar el cap de setmana amb una xinesa, una índia o triar entre una multitud de comunitats indígenes que hi ha a Borneo, però havia triat la seva ex de l'institut, una musulmana casada ni més ni menys que amb un directiu de Malaysia Airlines. Però ja ho sabem, aquestes coses no es trien.
'Amran tiu, a tu t'agrada el risc eh?'
'Que no Josep, tranquil que ho tinc tot controlat'
Kuala Lumpur
Després d'un parell de dies nedant amb peixets de colors a les Perhentian Islands, un paradís de corall al mar de la Xina, vaig decidir passar el darrer cap de setmana a Kuala Lumpur. Com totes les grans ciutats la capital de Malàisia ofereix tot un món de possibilitats, un mostrari asiàtic molt interessant. Té uns quants nodes importants d'activitat nocturna amb gran quantitat de bars, restaurants, guiris i prostitutes. Si busqueu alguna cosa més local que surti del circuit turístic habitual recomano el districte de Bangsar, un cop descobert vaig sopar-hi cada nit. La idea era veure una mica l'ambient i anar a dormir d'hora però vaig tenir la mala sort d'ensopegar una festivitat Índia, el Diwali, una espècie de Nadal hindú. Aviat em vaig veure immers en un tsunami de farra amb conseqüències imprevisibles, de veritat que jo no volia (ah, maleït autoengany). Un parell d'amics em van pillar per banda i no van parar de convidar-me a cerveses tota la nit. Per rematar la feina vam anar a un restaurant hindú obert les 24 hores, arròs amb pollastre a cabassos. Picava l'hòstia i em ploraven els ulls però tenia tanta gana que no podia parar de menjar, la fam era voraç, ja sabeu, aquella gana de matinada que t'ho fotries tot. Amb les dues mans em portava el menjar a la boca, el curri em sortia per les orelles.
Es van oferir per acompanyar-me a l'hotel però vaig preferir anar-hi a peu, era a 5 kilòmetres i tenia ganes de caminar. No anava sol, amb mi jugava un gos que vaig arreplegar a mig camí. Em va acompanyar l'hora i mitja que vaig tardar a arribar a l'hotel. L'endemà tornava cap a Barcelona i em va venir al cap l'affair de la passatgera 33G i el seu trist final. Amb l'Amran en canvi vaig ser testimoni de l'inici, del primer episodi. La seva història no tenia per què acabar malament, conec parelles estupendes que van començar amb una infidelitat. El traspàs d'una parella a una altra no sempre es porta amb l'elegància que un voldria, ja hem vist la teoria del mico i la branca a la primera part, la màxima de val més sol que mal acompanyat no s'acostuma a aplicar en les relacions de parella. No seré jo que els faci creure el contrari, menys encara tenint en compte els errors que acumulo en aquest camp. Un mai s'acaba de conèixer, les línies vermelles són traïdores, i la infidelitat sempre ronda seductora. Jo mateix, un teòric de la condició humana m'he vist involucrat en jardins que no creuríeu però la humilitat i sobretot, saber rectificar, és la clau del coneixement. Segur que en futures cròniques tindrem l'oportunitat d'aprofundir-hi una mica més.
Ja era al carrer de l'hotel i el gos encara em seguia. Els gossos són bestioletes ben fidels i em preocupava abandonar-lo, però en l'últim moment es va distreure amb una muntanya d'escombraries. L'últim cop que el vaig veure corria darrere d'una rata gegant perdent-se en aquella metròpoli immensa, aquella jungla de ciment.
Un forat negre és un objecte astronòmic ben curiós, tot són extrems. Té una massa molt petita, una densitat enorme i una força de gravetat tan gran que ni la llum pot escapar. A mesura que t'hi acostes amb la teva nau espacial vas sentint un poder d'atracció cada vegada més i més fort fins a arribar un punt de no retorn, si el creues estàs llest i ja res pot evitar que acabis esclafat per la pressió. Aquest punt de no retorn s'anomena horitzó d'esdeveniments.
Doncs bé, la línia vermella és l'horitzó d'esdeveniments de la infidelitat, un cop la creues ja has begut oli. Forat negre, horitzó d'esdeveniments, no em negareu que l'analogia està ben trobada. La dificultat radica en saber on és la teva línia vermella, no tots tenim les mateixes, i un s'ha de conèixer molt bé per detectar-la a temps. No era el cas de l'Amran, com haureu endevinat.
Un exemple. Imaginem que una amiga et proposa sortir a fer una copa, juraries que et va al darrere però és un tema que mai s'ha parlat obertament, i per tant, oficialment, només sou amics. T'ho passes de puta mare, és una tia molt divertida i no heu parat de riure i ballar com si no hi hagués demà. Ho necessitaves, havies tingut un dia de merda i a sobre t'havies discutit amb la parella. Tens aquell punt d'alcohol just i l'amiga et convida a casa a fer l'última. Meeeec meec meeec alarma, línia vermella, tots la veiem oi? Algú et diria que la línia vermella ja s'ha creuat a l'acceptar sortir amb ella. Algú altre et pot dir que encara tens marge de maniobra, perquè no entrar a fer l'última? Al cap i a la fi som éssers amb voluntat pròpia, no? I només sou amics...
Ja veieu, la línia vermella cadascú se la posa on vol però en cada situació intervenen esdeveniments aleatoris que escapen al teu control, i com et descuidis, l'amiga et portarà la cervesa, es posarà roba còmoda, et convidarà a seure al sofà, i quan et trobis amb els calçotets als turmells ja serà massa tard.
Però com és possible? Si ho tenies tot controlat! Si tu no volies liar-te amb ella! L'autoengany sempre porta al 'jo no volia', és matemàtic.
A partir d'aquí les excuses són proporcionals a la imaginació dels protagonistes 'és que clar, es va posar una samarreta amb tirants minúscula i uns pantalons curts totalment antireglamentaris!'. Això mateix em referia amb els esdeveniments aleatoris que escapen al teu control. Al d'ella no, és clar, la roba còmoda semblava escollida a l'atzar, oi? La veritat és que ella ha controlat la situació des del començament i tu no.
En cas contrari la història és molt diferent, homes casats que tiren els trastos a tot el que es belluga n'hi ha a patades però fins i tot amb el cràpula més infal·lible, si ella no vol que passi res, no passarà. Ja pots convidar-la a casa a fer la penúltima, l'última, posar la playlist de 'follar', convidar-la a dormir perquè va massa pet per conduir, la de l'endemà al matí... Si ella no vol que passi res, no passa res.
En aquest sentit una dona té un control molt més precís que un home de la línia vermella, de la seva i de la teva.
'Amran, la idea de passar un cap de setmana junts de qui va ser, teva o d'ella?'
'Dels dos. Bé, en realitat va ser idea d'ella. Es veu que no està passant un bon moment amb el seu marit i necessita un amic'
En el cas de l'Amran tenim un agreujant important, el que comentàvem amb el Sean a la primera part de la crònica, viu en un país musulmà. I és veritat que només l'ètnia malaia està subjecte a les seves normes, l'Amran podia passar el cap de setmana amb una xinesa, una índia o triar entre una multitud de comunitats indígenes que hi ha a Borneo, però havia triat la seva ex de l'institut, una musulmana casada ni més ni menys que amb un directiu de Malaysia Airlines. Però ja ho sabem, aquestes coses no es trien.
'Amran tiu, a tu t'agrada el risc eh?'
'Que no Josep, tranquil que ho tinc tot controlat'
Kuala Lumpur
Després d'un parell de dies nedant amb peixets de colors a les Perhentian Islands, un paradís de corall al mar de la Xina, vaig decidir passar el darrer cap de setmana a Kuala Lumpur. Com totes les grans ciutats la capital de Malàisia ofereix tot un món de possibilitats, un mostrari asiàtic molt interessant. Té uns quants nodes importants d'activitat nocturna amb gran quantitat de bars, restaurants, guiris i prostitutes. Si busqueu alguna cosa més local que surti del circuit turístic habitual recomano el districte de Bangsar, un cop descobert vaig sopar-hi cada nit. La idea era veure una mica l'ambient i anar a dormir d'hora però vaig tenir la mala sort d'ensopegar una festivitat Índia, el Diwali, una espècie de Nadal hindú. Aviat em vaig veure immers en un tsunami de farra amb conseqüències imprevisibles, de veritat que jo no volia (ah, maleït autoengany). Un parell d'amics em van pillar per banda i no van parar de convidar-me a cerveses tota la nit. Per rematar la feina vam anar a un restaurant hindú obert les 24 hores, arròs amb pollastre a cabassos. Picava l'hòstia i em ploraven els ulls però tenia tanta gana que no podia parar de menjar, la fam era voraç, ja sabeu, aquella gana de matinada que t'ho fotries tot. Amb les dues mans em portava el menjar a la boca, el curri em sortia per les orelles.
Es van oferir per acompanyar-me a l'hotel però vaig preferir anar-hi a peu, era a 5 kilòmetres i tenia ganes de caminar. No anava sol, amb mi jugava un gos que vaig arreplegar a mig camí. Em va acompanyar l'hora i mitja que vaig tardar a arribar a l'hotel. L'endemà tornava cap a Barcelona i em va venir al cap l'affair de la passatgera 33G i el seu trist final. Amb l'Amran en canvi vaig ser testimoni de l'inici, del primer episodi. La seva història no tenia per què acabar malament, conec parelles estupendes que van començar amb una infidelitat. El traspàs d'una parella a una altra no sempre es porta amb l'elegància que un voldria, ja hem vist la teoria del mico i la branca a la primera part, la màxima de val més sol que mal acompanyat no s'acostuma a aplicar en les relacions de parella. No seré jo que els faci creure el contrari, menys encara tenint en compte els errors que acumulo en aquest camp. Un mai s'acaba de conèixer, les línies vermelles són traïdores, i la infidelitat sempre ronda seductora. Jo mateix, un teòric de la condició humana m'he vist involucrat en jardins que no creuríeu però la humilitat i sobretot, saber rectificar, és la clau del coneixement. Segur que en futures cròniques tindrem l'oportunitat d'aprofundir-hi una mica més.
Ja era al carrer de l'hotel i el gos encara em seguia. Els gossos són bestioletes ben fidels i em preocupava abandonar-lo, però en l'últim moment es va distreure amb una muntanya d'escombraries. L'últim cop que el vaig veure corria darrere d'una rata gegant perdent-se en aquella metròpoli immensa, aquella jungla de ciment.
Ben complexes les relacions entre persones. Línies vermelles que se salten de manera conscient o inconscient... La vida ensenya que mai es pot dir mai, i l'ésser humà ensopega tot sovint si no amb la mateixa, amb pedres ben semblants.
ResponEliminaTòpics, sabiduria popular, però realitat en definitiva.
Gràcies!
Anna
Ben cert Anna, per molta teoria apresa la pràctica és la que t'acaba posant a prova :)
EliminaGràcies a tu pels comentaris