Continuació de Mèxic, 1a part
(si no l'has llegit, clica aquí ↑)
Chiapas
El mezcal no te emborracha, te pone mágico
El meu pas per la terra del Subcomandante Marcos va ser breu, efímer com un xupito a la barra de la La Mezcalera. Tot i així em va donar temps de fer moltes coses, com per exemple emborratxar-me amb la Cloe, una fotògrafa francesa que estava fent un treball de camp al sud de Mèxic. Treball sobre el terreny, com a mi m'agrada.
Totes les fases prèvies es van executar amb la precisió d'un cirurgià, vaig tenir molta sort. Al matí localització de l'objectiu navegant plegats en una excursió guiada pel Cañón del Sumidero. Per la tarda la delicada fase d'aproximació, important, les primeres impressions valen doble. Vaig adonar-me de seguida que era fotògrafa perquè disparava amb el mòbil i un parell de càmeres més inclosa una de rodet, i en conec uns quants d'aquesta tribu. Què interessant era aquella noia! I quines postures tan sexis quan feia fotos! Al vespre, l'encontre en la tercera fase, l'escenari escollit la bonica població de San Cristóbal de las Casas, la capital de l'Estat Lliure i Sobirà de Chiapas, dels més pobres de Mèxic.
Tot pintava estupendament, sobretot quan es va presentar mig cega, em portava uns quants mezcals d'avantatge i vaig fer tot el possible per atrapar-la però aquella francesa bevia com un mexicà. Tenia aquell punt narcisista que tenen els artistes, era una dona molt independent i m'agradava el rotllo que portava.
Però quan va arribar el moment de la fase final, aquella per la qual homes i dones hem estat esculpits genèticament per la mare natura, va excusar-se que tenia mal de cap i se'n va anar a dormir. No és just! Crec que em mereixia una excusa millor, la Cloe apuntava maneres i no semblava d'aquelles persones que deixen els treballs de camp a mitges. Em va saber greu acomiadar-me tan aviat d'ella, però en aquests viatges oberts hi ha coses que escapen al nostre control, com la gent que t'aniràs creuant pel camí i quan de camí fareu plegats. I ja està bé que sigui així.
Tornant cap a l'alberg em vaig topar amb un parell de prostitutes. Una semblava menor, l'altra va treure's un pit i es va pinçar un mugró mentre em deia obscenitats. Observava amb incredulitat el tir parabòlic que descrivia aquell raig de llet. Estava al·lucinat. I què és l'art sinó aquesta capacitat de sorprendre a l'espectador? La performance no acabava aquí, la menor se'm va tirar a sobre magrejant-me els collons i les butxaques del darrera. Me la vaig treure de sobre amb una espenta que la va fer caure a terra. Les obscenitats de l'adulta es van transformar en insults i al seu to de veu s'hi anaven sumant harmònics greus, massa greus. Va ser llavors quan em vaig adonar que era un home.
Casualment feia molt poc que havia llegit sobre la lactància masculina, qui m'anava a dir que seria testimoni d'aquest prodigi hormonal. No era moment però de satisfer la meva curiositat científica, allò era territori hostil i les taques de llet a la samarreta dels Goonies tenien mala pinta, més valia retirada.
Mèxic té fama de perillós però si exceptuem alguns barris marginals de les grans ciutats allò és un oasi de seguretat, la gent és amabilíssima i hospitalària i en cap moment vaig tenir problemes. A la nit però surten els llops i no està de més extremar precaucions.
Havia estat una jornada molt llarga, havia arribat aquella mateixa matinada després de 8 hores de bus i en poques hores tornava a la carretera direcció Yucatán amb parada tècnica a Palenque. Començava a notar el cansament, portava uns quants dies empalmant festes. Enfront m'esperava un cap de setmana al carib i podria aprofitar per descansar una mica.
O no.
Playa del Carmen
El agua es para los bueyes y el mezcal para los reyes
Al carib mexicà hi ha turisme mundial. Enrere quedaven les regions rurals i rústiques de Oaxaca i Chiapas amb turisme local i escàs. El contrast va ser important; per la temperatura, la humitat i les legions de guiris que patrullaven per les platges, tendetes, restaurants i macrodiscoteques. Els últims anys he evitat destins com aquests però si volia veure els cenotes no hi havia més collons.
El plan a Playa del Carmen era senzill: durant el dia immersió als cenotes i a les ruïnes maies, a la nit submersió a les mezcaleras.
No em va costar gaire trobar el millor antro, La Culpa, música en directe versionant a Led Zeppelin i el combo cervesa/mezcal a 50 pesos. La Jelen i la Karina treballaven en una revista del cor a la capital mexicana del DF i eren aquell cap de setmana allà cobrint la inauguració d'un nou hotel. La Jelen era redactora i no havia deixat de mirar-me des de que havia entrat al local, les primeres notes de 'Since I've been loving you' em van fer decidir anar a saludar-la. Era addicta a la feina i als dos mòbils que no deixava de consultar. A mi em posa molt nerviós parlar amb algú així, però ella no perdia el fil de la conversa, era multitasca total. Evitava tot el que feia referència a la seva vida personal i durant tot el temps que vam estar junts va ser un autèntic misteri. La Jelen era allà amb mi i la seva vida privada es va quedar a DF un cop va enlairar-se l'avió cap a Playa del Carmen. Com més coses m'amagava més m'atreia.
Un cop acabat el concert la Karina es va lligar el cantant deixant la Jelen sola amb mi (veieu oi la diferència amb l'amiga de Oaxaca? Ella sí és una amiga!). A la Jelen no li agradaven moltes coses del seu país i la seva gent, jo li deia que era un dels millors països que he visitat i la gent era de puta mare, ella es queixava que en molts aspectes era una societat molt conservadora encara, pel paper de la dona sobretot. Ella es revelava en contra del masclisme, del paper opressor de la religió en la vida privada de les persones i del puritanisme hipòcrita. Quan deia aquestes últimes paraules se m'acostava més i em somreia amb malícia. Em començaven a tremolar les cames, els seus conjurs eren molt poderosos. La Culpa Gastro Cantina de la calle 12 fou testimoni de com gestàvem els nostres pecats, de fet ja érem culpables molt abans de fotre'ns al llit.
Aquella deessa asteca va fer el que va voler pobre de mi, encara ara després de mig any tinc malsons. La veig nua asseguda sobre meu en una nit de tempesta al tròpic, jo estirat sobre el llit resto indefens com un ratolí hipnotitzat per una cobra, un llamp il·lumina el seu cos menut, s'ha desfet la cua i els seus cabells negres m'envolten, les seves ungles m'esquincen la carn del pit i els seus ullals busquen el coll. Massa tard me n'adono que la deessa és diablessa, massa tard me n'adono de la potència de la seva màgia i tots sabem quan vulnerable sóc a aquest tipus de bruixeria.
Vam esmorzar junts i la vaig acompanyar fins al seu hotel, en poques hores agafava el vol de tornada cap a casa.
Em sentia com el protagonista d'una de les seves cròniques roses. En cas d'escriure la nostra aventura com tractaria la Jelen la infidelitat? Suposem per exemple que fos una dona casada amb un holandès i amb una criatura d'un any. És evident que li va ser infidel al marit però ho va ser amb mi també a l'amagar-m'ho? I jo, li vaig ser infidel a ella a l'amagar-li que als matins m'agrada dormir i no suporto follar quan em desperto?
Ahhh amics, la infidelitat és un concepte amb moltes arestes i dóna per multitud de teories però les deixarem per una altra ocasió. Ara ens centrarem en una altra teoria, molt polèmica també i font de maldecaps i malentesos entre homes i dones (al ritme que porto demanaré un grau a la UOC).
La teoria de l'amic gai
Volant cap a casa rememorava l'extraordinari viatge a Mèxic, encara me'n feia creus de la quantitat de gent que havia conegut. Estava rebentat de tantes farres i nits en autocars fent ruta. L'escala de Miami a Barcelona era llarga, i podria aprofitar per descansar tot i que el destí em jugaria una altra mala passada: la tia més bona de l'avió era al seient del costat.
La Natalie era francesa i portava mesos viatjant amb la seva parella per Amèrica del Sud. Una emergència familiar havia fet que hagués d'interrompre el viatge i havia tornat sola per ser uns dies amb la família. Li agradava el vi negre i era de mala educació deixar-la veure sola.
Ens va passar el trajecte volant, creuant l'Atlàntic compartíem vivències i anècdotes vagant pel planeta. Amb aquella noia va passar una cosa molt estranya, emetia senyals contradictòries que el meu pobre cervell era incapaç de processar. Per una banda no parava de tirar-me floretes, què interessant em trobava i quina sort d'haver-nos conegut, per l'altra no parava de fotre la seva parella enmig de la conversa, i quines ganes que tenia que ens coneguéssim amb l'Alain! Allò no podia ser, possiblement no m'estava tirant els trastos, senzillament estava sent educada i prou i era jo que sempre em foto pel·lícules.
Però els dies següents em va escriure cada dia fins que vam anar a sopar junts a Barcelona. Un cop entaulats el primer que em va dir era que acabava de parlar amb l'Alain i li havia explicat tot, que havia conegut un noi molt interessant i que havia quedat per sopar amb ell.
La Natalie és d'aquelles persones que creu en l'amistat entre home i dones. No és l'única és clar, jo també hi crec, però amb molts matisos. Es pot ser només amic d'una dona que t'atrau físicament? Mmm... pot intentar-se. És una situació estable en el temps? De cap manera. Com diu el mestre Rick 'un home capaç de sostenir una amistat platònica amb una atractiva companya de feina és un escenari totalment hipotètic'.
La teoria de l'amic gai neix de la necessitat de moltes dones de tenir amics masculins en el paper de confidents. Però el teu paper com a home es limita aquí, de sexe res de res. I pobre de tu que mantinguis algun tipus d'esperança de que allò vagi a més, perquè patiràs i molt.
L'atracció cap a la teva amiga (que ella evidentment detecta) serà obviat. De la mateixa manera que un gat domèstic és castrat per eliminar aquells aspectes molestos del seu comportament l'amic confident sofreix una castració de tipus conductual. Tu no ets gai però perquè aquesta relació d'amistat tiri endavant t'hi has de comportar i pobre de tu que en un moment de debilitat li tiris els trastos i t'atreveixis a profanar aquesta amistat tan 'pura'. Una vegada vaig intentar donar un petó a una tia que m'agradava després de dos mesos explicant-me els mal rotllos amb el nòvio i hauríeu de veure com es va posar. Com vaig atrevir-me!
Existeixen episodis documentats molt cruels amb l'amic gai, des de despullar-se davant d'ell perquè al capdavall 'som súper amics', o el cas d'un pobre desgraciat que després d'aguantar hores i hores de confidències sobre relacions frustrades amb autèntics cabrons ella exclama 'necessito un polvo com l'aire que respiro!' (no et facis il·lusions amic, amb tu no)
Tot i donar-li moltes llargues la Natalie va aconseguir presentar-me la seva parella. Van venir expressament els dos a Barcelona. Amb la mirada l'Alain i jo ens ho dèiem tot 'Què Josep, et pensaves que tenies possibilitats amb ella, oi?' 'Si noi, també t'ha enredat perquè ens acabem coneixent, eh, te'n deuries morir de ganes'. La Natalie semblava aliena a les nostres cavil·lacions, se la veia contenta.
No sé què pensar, potser no era tan innocent com semblava. Encara recordo la cara de circumstàncies de l'Alain quan ella repetia una vegada i una altra 'quina il·lusió tornar a veure el meu amic Josep! És una persona tan interessant! Ha viatjat tant!' Potser la Natalie el castigava per alguna malifeta, una infidelitat amb una amiga atractiva per exemple. Qui sap.
PD: Dedico el relat a la Sandy, la meva AMIGA mexicana que en tot moment que vaig ser allà em va tractar com un rei i va fer del meu un viatge inoblidable, t'estimo molt! (sí, és una amiga molt atractiva Xd)
(si no l'has llegit, clica aquí ↑)
Chiapas
El mezcal no te emborracha, te pone mágico
El meu pas per la terra del Subcomandante Marcos va ser breu, efímer com un xupito a la barra de la La Mezcalera. Tot i així em va donar temps de fer moltes coses, com per exemple emborratxar-me amb la Cloe, una fotògrafa francesa que estava fent un treball de camp al sud de Mèxic. Treball sobre el terreny, com a mi m'agrada.
Totes les fases prèvies es van executar amb la precisió d'un cirurgià, vaig tenir molta sort. Al matí localització de l'objectiu navegant plegats en una excursió guiada pel Cañón del Sumidero. Per la tarda la delicada fase d'aproximació, important, les primeres impressions valen doble. Vaig adonar-me de seguida que era fotògrafa perquè disparava amb el mòbil i un parell de càmeres més inclosa una de rodet, i en conec uns quants d'aquesta tribu. Què interessant era aquella noia! I quines postures tan sexis quan feia fotos! Al vespre, l'encontre en la tercera fase, l'escenari escollit la bonica població de San Cristóbal de las Casas, la capital de l'Estat Lliure i Sobirà de Chiapas, dels més pobres de Mèxic.
Tot pintava estupendament, sobretot quan es va presentar mig cega, em portava uns quants mezcals d'avantatge i vaig fer tot el possible per atrapar-la però aquella francesa bevia com un mexicà. Tenia aquell punt narcisista que tenen els artistes, era una dona molt independent i m'agradava el rotllo que portava.
Però quan va arribar el moment de la fase final, aquella per la qual homes i dones hem estat esculpits genèticament per la mare natura, va excusar-se que tenia mal de cap i se'n va anar a dormir. No és just! Crec que em mereixia una excusa millor, la Cloe apuntava maneres i no semblava d'aquelles persones que deixen els treballs de camp a mitges. Em va saber greu acomiadar-me tan aviat d'ella, però en aquests viatges oberts hi ha coses que escapen al nostre control, com la gent que t'aniràs creuant pel camí i quan de camí fareu plegats. I ja està bé que sigui així.
Tornant cap a l'alberg em vaig topar amb un parell de prostitutes. Una semblava menor, l'altra va treure's un pit i es va pinçar un mugró mentre em deia obscenitats. Observava amb incredulitat el tir parabòlic que descrivia aquell raig de llet. Estava al·lucinat. I què és l'art sinó aquesta capacitat de sorprendre a l'espectador? La performance no acabava aquí, la menor se'm va tirar a sobre magrejant-me els collons i les butxaques del darrera. Me la vaig treure de sobre amb una espenta que la va fer caure a terra. Les obscenitats de l'adulta es van transformar en insults i al seu to de veu s'hi anaven sumant harmònics greus, massa greus. Va ser llavors quan em vaig adonar que era un home.
Casualment feia molt poc que havia llegit sobre la lactància masculina, qui m'anava a dir que seria testimoni d'aquest prodigi hormonal. No era moment però de satisfer la meva curiositat científica, allò era territori hostil i les taques de llet a la samarreta dels Goonies tenien mala pinta, més valia retirada.
Mèxic té fama de perillós però si exceptuem alguns barris marginals de les grans ciutats allò és un oasi de seguretat, la gent és amabilíssima i hospitalària i en cap moment vaig tenir problemes. A la nit però surten els llops i no està de més extremar precaucions.
Havia estat una jornada molt llarga, havia arribat aquella mateixa matinada després de 8 hores de bus i en poques hores tornava a la carretera direcció Yucatán amb parada tècnica a Palenque. Començava a notar el cansament, portava uns quants dies empalmant festes. Enfront m'esperava un cap de setmana al carib i podria aprofitar per descansar una mica.
O no.
Playa del Carmen
El agua es para los bueyes y el mezcal para los reyes
Al carib mexicà hi ha turisme mundial. Enrere quedaven les regions rurals i rústiques de Oaxaca i Chiapas amb turisme local i escàs. El contrast va ser important; per la temperatura, la humitat i les legions de guiris que patrullaven per les platges, tendetes, restaurants i macrodiscoteques. Els últims anys he evitat destins com aquests però si volia veure els cenotes no hi havia més collons.
El plan a Playa del Carmen era senzill: durant el dia immersió als cenotes i a les ruïnes maies, a la nit submersió a les mezcaleras.
No em va costar gaire trobar el millor antro, La Culpa, música en directe versionant a Led Zeppelin i el combo cervesa/mezcal a 50 pesos. La Jelen i la Karina treballaven en una revista del cor a la capital mexicana del DF i eren aquell cap de setmana allà cobrint la inauguració d'un nou hotel. La Jelen era redactora i no havia deixat de mirar-me des de que havia entrat al local, les primeres notes de 'Since I've been loving you' em van fer decidir anar a saludar-la. Era addicta a la feina i als dos mòbils que no deixava de consultar. A mi em posa molt nerviós parlar amb algú així, però ella no perdia el fil de la conversa, era multitasca total. Evitava tot el que feia referència a la seva vida personal i durant tot el temps que vam estar junts va ser un autèntic misteri. La Jelen era allà amb mi i la seva vida privada es va quedar a DF un cop va enlairar-se l'avió cap a Playa del Carmen. Com més coses m'amagava més m'atreia.
Un cop acabat el concert la Karina es va lligar el cantant deixant la Jelen sola amb mi (veieu oi la diferència amb l'amiga de Oaxaca? Ella sí és una amiga!). A la Jelen no li agradaven moltes coses del seu país i la seva gent, jo li deia que era un dels millors països que he visitat i la gent era de puta mare, ella es queixava que en molts aspectes era una societat molt conservadora encara, pel paper de la dona sobretot. Ella es revelava en contra del masclisme, del paper opressor de la religió en la vida privada de les persones i del puritanisme hipòcrita. Quan deia aquestes últimes paraules se m'acostava més i em somreia amb malícia. Em començaven a tremolar les cames, els seus conjurs eren molt poderosos. La Culpa Gastro Cantina de la calle 12 fou testimoni de com gestàvem els nostres pecats, de fet ja érem culpables molt abans de fotre'ns al llit.
Aquella deessa asteca va fer el que va voler pobre de mi, encara ara després de mig any tinc malsons. La veig nua asseguda sobre meu en una nit de tempesta al tròpic, jo estirat sobre el llit resto indefens com un ratolí hipnotitzat per una cobra, un llamp il·lumina el seu cos menut, s'ha desfet la cua i els seus cabells negres m'envolten, les seves ungles m'esquincen la carn del pit i els seus ullals busquen el coll. Massa tard me n'adono que la deessa és diablessa, massa tard me n'adono de la potència de la seva màgia i tots sabem quan vulnerable sóc a aquest tipus de bruixeria.
Vam esmorzar junts i la vaig acompanyar fins al seu hotel, en poques hores agafava el vol de tornada cap a casa.
Em sentia com el protagonista d'una de les seves cròniques roses. En cas d'escriure la nostra aventura com tractaria la Jelen la infidelitat? Suposem per exemple que fos una dona casada amb un holandès i amb una criatura d'un any. És evident que li va ser infidel al marit però ho va ser amb mi també a l'amagar-m'ho? I jo, li vaig ser infidel a ella a l'amagar-li que als matins m'agrada dormir i no suporto follar quan em desperto?
Ahhh amics, la infidelitat és un concepte amb moltes arestes i dóna per multitud de teories però les deixarem per una altra ocasió. Ara ens centrarem en una altra teoria, molt polèmica també i font de maldecaps i malentesos entre homes i dones (al ritme que porto demanaré un grau a la UOC).
La teoria de l'amic gai
Volant cap a casa rememorava l'extraordinari viatge a Mèxic, encara me'n feia creus de la quantitat de gent que havia conegut. Estava rebentat de tantes farres i nits en autocars fent ruta. L'escala de Miami a Barcelona era llarga, i podria aprofitar per descansar tot i que el destí em jugaria una altra mala passada: la tia més bona de l'avió era al seient del costat.
La Natalie era francesa i portava mesos viatjant amb la seva parella per Amèrica del Sud. Una emergència familiar havia fet que hagués d'interrompre el viatge i havia tornat sola per ser uns dies amb la família. Li agradava el vi negre i era de mala educació deixar-la veure sola.
Ens va passar el trajecte volant, creuant l'Atlàntic compartíem vivències i anècdotes vagant pel planeta. Amb aquella noia va passar una cosa molt estranya, emetia senyals contradictòries que el meu pobre cervell era incapaç de processar. Per una banda no parava de tirar-me floretes, què interessant em trobava i quina sort d'haver-nos conegut, per l'altra no parava de fotre la seva parella enmig de la conversa, i quines ganes que tenia que ens coneguéssim amb l'Alain! Allò no podia ser, possiblement no m'estava tirant els trastos, senzillament estava sent educada i prou i era jo que sempre em foto pel·lícules.
Però els dies següents em va escriure cada dia fins que vam anar a sopar junts a Barcelona. Un cop entaulats el primer que em va dir era que acabava de parlar amb l'Alain i li havia explicat tot, que havia conegut un noi molt interessant i que havia quedat per sopar amb ell.
La Natalie és d'aquelles persones que creu en l'amistat entre home i dones. No és l'única és clar, jo també hi crec, però amb molts matisos. Es pot ser només amic d'una dona que t'atrau físicament? Mmm... pot intentar-se. És una situació estable en el temps? De cap manera. Com diu el mestre Rick 'un home capaç de sostenir una amistat platònica amb una atractiva companya de feina és un escenari totalment hipotètic'.
La teoria de l'amic gai neix de la necessitat de moltes dones de tenir amics masculins en el paper de confidents. Però el teu paper com a home es limita aquí, de sexe res de res. I pobre de tu que mantinguis algun tipus d'esperança de que allò vagi a més, perquè patiràs i molt.
L'atracció cap a la teva amiga (que ella evidentment detecta) serà obviat. De la mateixa manera que un gat domèstic és castrat per eliminar aquells aspectes molestos del seu comportament l'amic confident sofreix una castració de tipus conductual. Tu no ets gai però perquè aquesta relació d'amistat tiri endavant t'hi has de comportar i pobre de tu que en un moment de debilitat li tiris els trastos i t'atreveixis a profanar aquesta amistat tan 'pura'. Una vegada vaig intentar donar un petó a una tia que m'agradava després de dos mesos explicant-me els mal rotllos amb el nòvio i hauríeu de veure com es va posar. Com vaig atrevir-me!
Existeixen episodis documentats molt cruels amb l'amic gai, des de despullar-se davant d'ell perquè al capdavall 'som súper amics', o el cas d'un pobre desgraciat que després d'aguantar hores i hores de confidències sobre relacions frustrades amb autèntics cabrons ella exclama 'necessito un polvo com l'aire que respiro!' (no et facis il·lusions amic, amb tu no)
Tot i donar-li moltes llargues la Natalie va aconseguir presentar-me la seva parella. Van venir expressament els dos a Barcelona. Amb la mirada l'Alain i jo ens ho dèiem tot 'Què Josep, et pensaves que tenies possibilitats amb ella, oi?' 'Si noi, també t'ha enredat perquè ens acabem coneixent, eh, te'n deuries morir de ganes'. La Natalie semblava aliena a les nostres cavil·lacions, se la veia contenta.
No sé què pensar, potser no era tan innocent com semblava. Encara recordo la cara de circumstàncies de l'Alain quan ella repetia una vegada i una altra 'quina il·lusió tornar a veure el meu amic Josep! És una persona tan interessant! Ha viatjat tant!' Potser la Natalie el castigava per alguna malifeta, una infidelitat amb una amiga atractiva per exemple. Qui sap.
PD: Dedico el relat a la Sandy, la meva AMIGA mexicana que en tot moment que vaig ser allà em va tractar com un rei i va fer del meu un viatge inoblidable, t'estimo molt! (sí, és una amiga molt atractiva Xd)
