Mèxic, 1a part

Estic pletòric, ja m'havien parlat bé d'aquest país però la realitat supera les expectatives, després de dues setmanes voltant encaro una altra nit de festa, la última. L'escenari escollit és al barri de La Condesa, Ciutat de Mèxic, m'acompanyen la millor amfitriona del planeta, la Sandy, la seva parella Poncho, y la cosina Paulina. Vaguem pels millors bars de la zona i faig el que puc per pagar ronda però no em deixen, aquests mexicans em tracten massa bé i no vull tornar a casa.
Han estat dues setmanes intenses, emocions fortes a cada cantonada, literalment, sortint de La Xampa un home ens ofereix un joc, té mala pinta, l'home i el joc, però la Sandy somriu 'Hacemos unos toques Josep?'
No sé què es proposen però A donde fueres, haz lo que vieres. A més a més, tocar m'agrada.

Ens agafem tots de la mà en rotllana, tanca el cercle 'la máquina de toques', un nom inofensiu si es té en compte el rol sinistre que ocupa. El Poncho em mira amb gest de desafiament 'Listo?' Això té molt mala pinta.

L'home comença a girar una rodeta poc a poc. Amb el primer formigueig als dits me n'adono de quin joc es tracta, allò no era una sardana, els meus amics comencen a riure, un riure nerviós, un riure elèctric!
L'home també riu però el seu té un caire més sàdic, puja la tensió. Estic agafat de les ties més bones de Mèxic i no puc fer el bujarra, no seré jo qui abandoni però el mal comença a ser insuportable, els dits se'm comencen a engarrotar i quan intento deixar-me anar he quedat enganxat al born metàl·lic.
'Vale vale, vale! Stop! Que pares joder!!' l'home encara aguanta uns segons més abans de parar la màquina, el cabró sembla complagut.
El Poncho li paga 40 pesos 'Otra cerveza Josep?!' Estar a punt de morir electrocutat fa venir molta sed 'Ok, esta la pago yo!'

Oaxaca

Mezcal del bueno, mezcal a punto de veneno

Vaig conèixer l'Adriana en un indret màgic de l'Estat de Oaxaca, a Hierve el agua. Venia de Tijuana amb una amiga i la filla d'aquesta, l'Olivia, una simpàtica nena d'onze anys.
L'Adriana també feia màgia i em va embruixar de seguida, la resistència era inútil. No és que em resistís, eh? però en cas d'haver-ho fet no hagués servit de res, ja es veia amb aquells ullassos que tenia. Pobre de mi, no portava ni dos dies al país i ja havia caigut sota l'influx d'una preciositat local.
Quan ens fèiem fotos m'agafava de la cintura i recolzava el cap a la meva espatlla, em convidava a pinya amb mezcal i em somreia sempre, a l'Adriana li feia una mica de tilín.

Vam quedar per sortir aquell mateix vespre, m'havia de confirmar l'hora i mentre esperava el seu whatsapp rumiava sobre les possibilitats d'acabar-nos veient. No hi tenia moltes esperances, darrerament tothom em plantava i ... calla, un missatge, és ella, diu que no pot venir, vaja! Li sap molt greu però la seva amiga no es troba bé i no vol deixar-la sola a l'alberg.

En aquest punt val la pena fer una pausa en el relat i parlar de l'apassionant personatge de l'amiga, concretament el de l'amiga sabotejadora. Ja es prou complicat enrotllar-se amb algú que només falta que vagi acompanyada d'una amiga que farà tot el possible per evitar-ho. He patit el tema i les estratègies no s'acaben, des de tècniques de sabotatge actiu on serà la pròpia amiga la que intenti liar-se amb tu (podries sortir-hi guanyant però recomano retirada, allò té tots els números d'acabar com el rosari de l'aurora) fins a tècniques de sabotatge passives molt més subtils però també més efectives. L'amiga reclama l'atenció perquè la que t'agrada, en aquest cas l'Adriana, hagi de triar entre ella o tu, i aquí tens totes les de perdre, sempre. I com reclama l'atenció? Bé, aquest és un camp força diversificat, des de l'amiga que no beu mai però justament aquella nit va tan borratxa que no pot tornar a casa sola, i se l'ha d'acompanyar. O l'amiga que just avui li ha vingut al cap una desgràcia que la deprimeix profundament i necessita 'una amiga de veritat'. O l'amiga amb salut de ferro que inexplicablement se li ha posat el sopar malament i es troba fatal... quina mena de persona abandonaria la seva amiga malalta per sortir de festa amb un tiu que acaba de conèixer? L'Adriana segur que no.

Que quedi ben clar que tu a l'amiga no li interesses gens, ni tan sols en el cas que se't vulgui passar per la pedra, tot té a veure amb un tema territorial i d'equilibri de forces tremendament complex en les relacions d'amistat humanes. Resumint-ho molt, la sabotejadora activa llença un missatge a l'amiga gens subtil: el que et pots follar tu m'ho puc follar jo. En el cas de sabotatge passiu el missatge és cap al nouvingut, i també és clar: per la meva amiga tu NO ets més important que jo.

Amb els homes passa el mateix, normalment són sabotejadors actius i tinc un amic que n'és un gran mestre. Espera pacientment a que facis un primer contacte i quan la cosa comença a fluir ja el tens allà fotent cullerada. Quan menys t'ho esperes ets fora de la conversa i tots sabem el final de la història: allà folla tothom menys tu.
Al principi em tocava molt els collons però amb el temps m'ho he pres amb filosofia, en realitat és un tribut a l'amistat. Ell et fotrà els plans enlaire però ho fa perquè t'admira i vol estar al teu nivell.
Bé, qui no es consola es perquè no vol. Tornem a Mèxic.

La situació era greu, no és fàcil trobar gent especial i quan passa s'ha de viure com si no hi hagués demà, sobre tot quan ets lluny de casa. Era la meva última nit a Oaxaca i l'endemà marxava cap a Chiapas 'Ojalá nuestros caminos se vuelvan a cruzar algun día, me encantaría volver a verte' em deia l'Adriana entristida. 'A mi también me gustaría, y estoy seguro que nuestros caminos volverán a cruzarse, mañana concretamente. Me quedo un día más'. L'avantatge de viatjar pel teu compte és aquesta precisament, els plans es fan i desfan sobre la marxa i cal explotar-ho al màxim.
Ja hi havia demà! L'Adriana es va posar molt contenta i jo també però fins l'endemà encara quedava tota la nit de divendres i tocava sortir, no perdono festes a muermos de país com Jordània, menys encara a la terra del mezcal.
A més, m'aniria bé per posar en pràctica una altra de les meves teories.

Es basa en la famosa màxima de qui busca no troba i que les oportunitats apareixen quan un menys s'ho espera. Sabeu allò de 'quan no tenia parella no em menjava un rosco i ara que surto amb una tia no paren de presentar-se oportunitats, no és just!', paraules que acostumen a pronunciar-se amb ràbia i llàgrimes als ulls.
Això passa per dues raons. La primera és per l'anomenat efecte corretja, quan un home surt amb parella pot ser inspeccionat per l'audiència femenina sense por, saben que per molt que et repassin de dalt a baix no t'hi acostaràs, vas lligat i no hi ha perill de que li acabis fotent el taladro tota la nit, que és el que passaria si anessis sol, és clar. És per això que et miren més, no et facis il·lusions, de fet quan vas sol t'observen igual, però sense que te'n donis compte. Això per una banda.

L'altra raó té a veure amb la teva actitud, si busques alteres la teva manera de ser, no et mostres natural, es nota, i possiblement hi surtis perdent. Com més vulguis estar amb ella més probabilitats que acabis fotent el passarell, com més bona estigui més pagafantisme. En canvi, si et relaciones d'una forma molt més natural, i amb això vull dir que no vas a lligar, pot resultar inacceptable per segons qui 'com és possible que no em tiri els trastos ni em rigui les gràcies? què s'ha cregut?' i llavors resultes més atractiu, i acabes lligant.
És tot ben estrany i el llibre que llegia aquells dies no donava gaires respostes:
'El tema del sexe ens preocupa. És la font dels nostres plaers més intensos però sovint és també causa de tristesa, gran part de la qual sorgeix de conflictes interns entre els rols evolucionats d'homes i dones. Aquest llibre és un informe especulatiu de com la sexualitat humana ha arribat a ser de la forma en què és avui dia. La majoria de nosaltres no ens adonem de com inusuals són les pràctiques sexuals humanes comparades amb les d'altres sers vius'.

Jo sí que me n'adono senyor Diamond, i té tota la raó, el sexe és una puta broma.

I no va fallar. A l'antro de La Mezcalera vaig viure una nit apoteòsica, deuria tenir el somriure de l'Adriana dibuixat a la cara, no ho sé, però allò no era normal, una guapíssima cambrera em convidava a mezcals, el Saul em fotia punts amb totes les seves amigues i l'Arantzazu m'abraçava amb força. Era el seu aniversari i mentre ens enroscàvem al mig de la pista em deia que ho celebraríem com déu mana, ella no obeïa a déus zapoteques, era basca i anava molt forta.
Vaig tancar el bar amb companyia dels treballadors. Un d'ells no parava de sobar-me el baix ventre dient-me on m'havia de tatuar, s'havia fixat que no marxava amb l'Arantzazu i es va confondre. Jo li deia que encara que fos de Barcelona no era gai, m'agradaven les ties, ell es lamentava i jo també, ser gai pot complicar-te l'existència segons on però pel que fa al sexe és el puto paradís.

L'endemà va ser una jornada la mar de romàntica. L'Adriana i jo passejàvem pel zócalo de Oaxaca amb aquella cara d'empanats que fan els enamorats, la ressaca ajudava a situar-me en el paper. Ens fèiem moltes fotos, mastegàvem insectes junts i vivíem amb intensitat aquells grans moments quan descobreixes persones que t'agraden. A la tarda se'ns van afegir l'amiga i la petita Olivia, la primera no mostrava rastre del malestar de la nit anterior i la segona em va agafar confiança de seguida i amb només tres preguntes, aquella innocent criatura, em va fotre enlaire l'idil·li:
'Usted cuántos años tiene?' 'Tengo cuarenta y tres' L'Adriana va fotre uns ulls com unes taronges, ella en tenia 25 i està clar que me'n posava bastants menys. Enganyo amb l'edat, de nit encara més i si em dones conversa puc fregar l'adolescència.
'Y cuándo te vas a casar?' 'Mmmm.. nunca' Segon error, i dels grossos. Resposta pèssima si un opta per ser candidat a una tòrrida història d'amor amb una jove mexicana.
'Y a qué templo vas? Nosotras somos bautistas' 'A ninguno, soy ateo' Tocat i enfonsat, havia cavat la meva pròpia tomba. No oblidem que a Mèxic, a banda dels toros infames, també vam deixar l'empremta del catolicisme més ranci i purità.
Quina punteria l'Olivia, la mare que la va parir, en un no tres i no res (en aquest cas literal) vaig passar de ser un prometedor pretendent europeu a ser un cràpula immadur i amoral.

Era el moment de marxar. Els dies anaven passant i encara mancaven moltes hores d'autocar fins al destí final, els cenotes de la costa oriental del Yucatán. Mal em pesi no era el que buscava l'Adriana, ni tampoc el que buscava un altíssim percentatge de dones mexicanes, no ens enganyem. Allò no és Europa i el puritanisme encara impregna gran part de la societat iberoamericana.
Però les generalitzacions mai són justes i dies més tard em creuaria amb una excepció, una deessa asteca en permanent conflicte amb la norma i l'obediència, una criatura ben entremaliada.

Continua a Mèxic 2a part