Etiòpia (tercera part)

Continuació d Etiòpia (primera part) i Etiòpia (segona part)

Bahir Dar

Els trajectes en bus són un clàssic i a molts països funciona de la mateixa manera. Els vehicles, més o menys atrotinats, van omplint-se de passatgers i bosses fins que ja no hi cap ni una agulla. Quan tothom està extremadament incòmode el motor arrenca i comença a fer kilòmetres.

És una manera barata de veure l'interior i conèixer gent, penseu que tanta proximitat física amb la resta de passatgers et força a intimar una mica. Algun cop follant he tingut la parella més lluny que la família etíop amb qui compartia seient. Tornaven a casa després d'assistir a una festivitat religiosa molt important a Axum i aviat em van convidar a menjar pastanagues.
Les carreteres etíops estan prou bé, el problema és que també les transiten cabres, vaques, burros, camells i moltíssima gent que va amunt i avall convertint el trajecte en una cursa d'obstacles. Va ser dur, portava unes 12 hores anxovat en aquella ferralla amb ganes d'arribar a Bahir Dar, era dissabte i el Tekeste m'havia dit que hi havia molta festa però un no sempre aconsegueix el que es proposa, i a l'Àfrica menys.
El conductor va parar en un poble de mala mort i em va dir que allà ens quedàvem, ja era fosc i si volia anar a Bahir Dar podia continuar l'endemà al matí. El meu cervell endormiscat assimilava com podia la mala notícia mentre mirava el pedregar al costat de la carretera, aquell nou escenari no s'ajustava gaire a la idea de festa que tenia en ment i pensava que aquell tiu s'estava quedant amb mi. Però no, no s'estava quedant amb mi, el trajecte havia acabat i jo em quedava allà, tirat!

Vaig fer el paper del client emprenyat, després del client dialogant, del client suplicant... el conductor va evitar que em rebaixés més mentre assegurava que no hi havia res a fer, era l'únic passatger que anava a l'oest i la carrera no li sortia a compte. Frustrat vaig acceptar els diners que m'oferia per compensar el mal viatge i poder passar la nit a l'hotel del poble. No era mala idea tampoc, la nit anterior no havia dormit i estava cruixit de tantes hores a la carretera, m'aniria bé descansar.
L'"hotel" era una casa senzilla i la família que el regentava va fer el què bonament va poder per acomodar-me el millor possible. L'habitació era molt freda; vaig despullar-me ràpidament, vaig deixar la roba sobre una cadireta de fusta, vaig apagar el llum i em vaig cargolar sota el gruix de llençols i mantes.
A les fosques em recreava amb la idea d'estar desconnectat del món; no parlo del wifi, que no en tenia, sinó que ningú sabia que era allà dormint sota aquelles gruixudes mantes en aquella habitació d'aquella caseta d'aquell poblet al costat d'aquella carretera. I amb ningú m'incloïa jo mateix ja que no tenia la més remota idea d'on era.
Aquesta idea, lluny d'alarmar-me m'agradava i em va fer somriure. Ja començava a entrar en calor, s'estava tan bé... Em vaig adormir.

Un altre clàssic dels viatges és l'atac microbiològic; àcars, polls, puces, mosquits... no tinc manies, ho arreplego tot. Aquelles mantes tan gruixudes donaven vida a tot un ecosistema parasitari que es va acarnissà amb la meva esquena. Un record de la meva curta estada en aquell paratge que m'acompanyaria fins al final del viatge.
Al migdia finalment vaig arribar a Bahir Dar. L'Eyaya, un jove que treballava a l'hotel on m'allotjava es va oferir a acompanyar-me a fer unes quantes gestions, "ves amb compte amb la gent que t'ofereixi excursions al llac i altres històries", m'avisava. Feia un parell d'hores que era a la ciutat i ja estava envoltat per un núvol de gent que em convidava a fer moltes coses. L'Eyaya i jo ens vam anar desempallegant d'ells i quan ja estàvem sols vam anar a fer una cervesa prop del llac.

Era diumenge i la zona estava molt animada. Se'ns va unir un amic seu, el Berachew, parlava un anglès perfecte i estava molt interessat en tot el que estava passant a Espanya. Jo els hi explicava les meves aventures al Danakil i les meves vivències amb el Tekeste, què agradable era trobar-se amb gent local tant de puta mare! Quan el Berachew va saber que havia provat el txat em va dir que el de Bahir Dar era el millor de tota Etiòpia, et feia sentir increïblement bé i si el feies servir per follar era la bomba. Em preguntava què em semblaven les dones etíops i abans de respondre ja m'explicava que ell se n'havia follat moltes, i que eren unes màquines. Tenia una amiga seva infermera que li agradaven els ferenjis, era guapíssima, i que si volia la trucava perquè ens acompanyés. Aquell paio era un pèl bocamoll però estava disposat aguantar-lo si em presentava una infermera.

Vam acabar la cervesa i ens vam dirigir cap al restaurant on havíem quedat amb ella, un local molt conegut a la ciutat on podies sopar mentre gaudies de música en directe, "els etíops estem molt orgullosos de la nostra cultura i ens agrada mostrar-la als estrangers". L'entrada era més cara pels ferenjis i el Berachew es va oferir a regatejar-me el preu si li avançava els calers. Com que sóc gat escaldat em vaig veure obligat a fer les preguntes impertinents de torn que en condicions normals no faries, "una cosa, cadascú paga la seva, eh?" "Home si ens convides l'Eyaya i jo no direm que no..." "Ho sento, però encara em queden uns quants dies de vacances i vaig curt de pasta." "És clar home, ja ho entenem, cap problema!"

Quan vam arribar el local ja era mig ple i els músics escalfaven motors dalt de l'escenari, vam demanar unes quantes cerveses. L'Eyaya feia estona que no obria boca i el fil de la conversa el portava el seu amic, "la meva amiga no trigarà gaire a arribar Josep!" i em picava l'ullet. Jo tenia dubtes "Una cosa, al final ens han fet pagar a l'entrada?" "Si si, mentre ens escorcollaven li he passat els calers al de la porta." "Mmmm... val." Jo li havia avançat més diners del compte perquè no ho tenia just, calia més preguntes impertinents, "Val, m'has de tornar el canvi doncs." "Com?" "Dic que si la meva entrada costava 150 i te n'he donat 200 me'n deus 50". I ell "si si, 200 els tres, ja li he pagat al de la porta." "Val, però hem quedat que cadascú es paga la seva, oi? Jo pago 150 i vosaltres la resta." "Com?" Aquell paio m'estava fotent nerviós i l'Eyaya mirava a terra.
Vaig aturar un cambrer que passava pel costat de la taula, "perdoni, quin és el preu que paguem els estrangers per entrar al restaurant?" "Aquí no cobrem entrada senyor."
Ja hi tornàvem a ser. L'Eyaya no sabia on fotre's, vaig agafar el Berachew pel braç "que t'ho dic de debò Josep, pregunta-li al de la porta, ja veuràs!" "Clar, li pregunto en amhàric, oi? Mira, o em tornes els calers ara mateix o et munto un pollastre que te'n recordaràs" "No et posis nerviós Josep, anem a parlar fora...".  El tenia ben agafat i molta gent del local ja ens estava mirant, vaig cridar "Torna'm els calers!!". Un tiu immens amb corbata s'acostava quan el Berachew va fotre la mà a la butxaca, va deixar anar els 200 birs sobre la taula i va marxar corrents. L'Eyaya encara mirava a terra, aquell xaval em començava a caure malament "Però tu quins collons d'amics tens?!!"
El tiu immens amb corbata era l'amo del restaurant i quan va estar al cas del que havia passat va fotre fora l'Eyaya i em va convidar a barra lliure, per les molèsties va dir. Va ser molt amable, tantes emocions fortes m'havien donat molta sed.

L'última jornada al país va ser molt tranquil·la. Al matí vaig navegar pel llac Tana en companyia de locals i ferenjis. A bord d'una petita embarcació vaig conèixer la Sivan, una israeliana guapíssima que va aconseguir en temps rècord aparcar tots els meus prejudicis sobre els turistes israelians. Vam estar junts només mig dia però l'efecte que em va provocar aquella criatura del mitjà orient fou tan intensa que em vaig haver d'esforçar per no fotre una bestiesa, el seu somriure m'esclatava a la cara i em sacsejava de dalt a baix. L’alemanot que tenia al costat em va caure malament des del principi, es disputava amb mi l'atenció de la bella Sivan i jugava brut "ostres Josep, són puces això que tens als braços? Hauries de rentar-te tota la roba, eh?" la sarna ja em baixava colzes avall però a la Sivan no semblava importar-li, em somreia i a sobre aguantava estoicament l'intercanvi d'anècdotes (desagradables) que es tenen quan es viatja amb israelians. Era injust pobra, i a sobre va ser l'única que no es va queixar de la clavada de preus dels monestirs.
La Sivan havia estudiat a Madrid i tenia planejat tornar-hi aviat "avisa'm si passes a prop de Barcelona, amb molt de gust t'ensenyaré la ciutat Sivan". Ella no em va convidar a visitar-la a Tel Aviv, segurament perquè sabia que diria que sí.


Davant de l'hotel hi havia una colla que es guanyaven la vida enllustrant sabates al carrer, jo hi feia parada sovint i aprofitava per descansar una mica. Eren gent molt ben parida, havia passat molt bones estones amb ells i em volia acomiadar. Mentre em raspallaven les espardenyes xerràvem i rèiem, sobretot quan els hi enumerava les vegades que m'havien timat al seu país, allò els hi feia molta gràcia.
L'enllustrador raspallava amb ganes però aquelles espardenyes no les faria netes, la sal del Danakil les havia malmès irremeiablement.  

Tres xavals s'acostaven caminant pel carrer, el del mig em mirava somrient i va aixecar el polze amb la mà, s'assemblava molt a... no pot ser! "si si, sóc jo, el Berachew!!" Els seus acompanyants també reien "aquest cabró et volia fotre els calers, eh, ferenji?" La meva cara era un poema, allà va començar a riure tothom, fins i tot la venedora ambulant plorava de riure.

Va ser la quarta vegada que trepitjava l'Àfrica, la primera que hi anava pel meu compte i com us podeu imaginar l'experiència va ser molt diferent. Un salt al buit en solitari d'aquesta mena es viu més intensament i et posa a prova a diari, davant teu sorgeixen nous escenaris amb nous protagonistes i un mai acaba de controlar la situació. T'ho has de prendre amb calma perquè és un procés d'adaptació constant i costa, i pels que no estem preparats ni a casa nostra costa encara més.
Però val la pena. És quan aconsegueixes sortir de la teva bombolla.... diguéssim cultural, o social, que te'n dones compte de les teves mancances, dels teus prejudicis, de les teves debilitats i de la teva ignorància.
Marxava d'allà sense entendre moltes de les coses que m'havien passat, no m'havia enterat de la pel·lícula, vaja. Em sembla que aniré a veure el Tekeste perquè me l'expliqui.