Continuació d'Etiòpia (primera part)
La depressió de Danakil
Al Danakil hi falta un cartell a l'entrada que posi Benvingut a l'infern.
És per això que acompanyant la caravana de ferenjis àvids d'emocions fortes, hi anava un cap àfar local, la seva era una feina "diplomàtica" per resoldre els problemes que ens poguéssim trobar, una espècie de relacions públiques que en comptes de corbata portava fusell. Per si no n'hi hagués prou amb totes aquestes "inconveniències" érem molt a prop de la frontera amb Eritrea, una zona calenta del mapa on de tant en tant passen coses i per que la gent dormís tranquil·la ens escortaven soldats de l'exèrcit etíop.
Érem una gran família! La Marie, una atractiva noia del Quebec que parlava un anglès afrancesat mooooolt arrossegat, tremendament sexi confesso; el Fabio de la Toscana, un excel·lent company de viatge amb qui vaig compartir moltíssimes hores de quatre per quatre per pistes impossibles; la parella d'australians Cat i Brandon, optimistes per naturalesa, no em cansaré mai de repetir-ho, què grans són els australians; l'irlandès Denis que per molt desert a 40 graus que patíssim, per molta manca d'aigua corrent, dutxes i lavabos, per complicada que fos la higiene durant quatre dies, sir Denis anava sempre impecable. El grup de ferenjis el tancaven quatre bielorussos que per trencar una mica el gel van convidar-nos a gintònics la primera nit. De les seves motxilles no paraven de sortir ampolles "siguis on siguis del món, si necessites alcohol, busca un rus" deia molt seriós l'Alexander.
No és fàcil arribar-hi però el lloc paga la pena. Aviat oblides a quin planeta vius i entres en aquell nou món d'irrealitat; mars de sal, llacs d'àcid sulfúric..., la vall del Dallol sembla un quadre pintat pel teu col·lega ionqui després de convidar-lo a tripis... i l'estrella indiscutible d'aquell escenari extraterrestre: l'Erta Ale i la seva caldera de lava.
Al campament base vam coincidir amb un altre pack turístic de rostres pàl·lids i tan aviat com aquell sol inclement es va pondre vam iniciar junts l'ascens al volcà, una caminada nocturna d'unes tres hores.
La Marianne era una anglesa que mostrava molt interès en tot el què estava passant a Catalunya, ella treballava a Escòcia i allà hi passen coses semblants. Era genetista i jo aprofitava per preguntar-li sobre Dawkins i la seva creuada contra el creacionisme i la religió "a Etiòpia hi ha una majoria molt important de cristians ortodoxos, molt integristes" em deia. Era veritat, tot déu portava creus penjant del coll i alguns d'ells les tenien tatuades a la cara.
Jo li vaig explicar una conversa que havia tingut dies abans amb el Tekeste quan em confessava que no s'havia llegit El Codi da Vinci perquè li feia por, havia sentit dir que en aquelles pàgines es deien coses lletges sobre Jesús i la seva tropa i al saber que jo era un descregut es va veure amb cor de fer-me preguntes delicades. "No entenc una cosa Josep" deia "mira, jo he nascut en una família cristiana on m'han explicat que el cristianisme és l'únic camí cap a la salvació, i si em desvio una mica cremaré a l'infern. La meva amiga en canvi" m'assenyalava una noia asseguda al seu costat "és musulmana i a casa seva li diuen exactament el mateix. Sembla doncs que anar o no anar a l'infern té més a veure amb la casa on has nascut que cap altre cosa, no? És un tema de pur atzar!"
La Marianne assentia amb el cap "aquest Tekeste és un paio intel·ligent, El Codi da Vinci no li ha de fer por, però ha d'estar preparat per posar en dubte el què creia fins ara". Jo també feia que sí amb el cap "és veritat, de fet és el que li vaig acabar dient i amb molt de tacte per cert. Aquest és un tema delicat i per deferència al Tekeste li vaig estalviar respostes del tipus 'els déus acostumen a ser uns cabronassos sàdics i venjatius'. Aquests temes van arrelats endins i no volia que el Tekeste se sentís malament."
"Completament d'acord Josep". La Marianne no estava d'acord amb mi, estava completament d'acord, i això m'agradava. La conversa fluïa extraordinàriament en aquell escenari de màgia volcànica il·luminat tènuement per la lluna plena.
Una altra conversa estava tenint lloc entre la Marianne i jo, una conversa molt més física i primitiva entre els nostres cossos, una conversa invisible i inaudible però en cap cas indetectable. Era el nostre tercer dia a la depressió del Danakil i la higiene era complicada, caminàvem de nit al mes de novembre i allà hi feia calor. La suor regalimava coll avall, allò era un festival de feromones que voleiaven d'un cos a l'altre lliures de la competència deslleial de desodorants i perfums. La gràcia de tot plegat és que aquella noia em va començar a agradar abans de poder veure-la, la negra nit del desert li donava un aire de criatura del bosc que m'atreia molt.
En companyia de la Marianne vaig arribar dalt del cim.
L'espectacle era hipnotitzador, aquell paisatge de roca i foc ens teletransportava al passat quan el món encara era jove. Ferenjis, guies i soldats admiràvem en silenci el mar de lava que teníem a pocs metres de distància.
Per sorpresa el Denis va treure de la seva motxilla una ampolla d'absenta (si necessites alcohol i no trobes russos busca un irlandès), alternàvem els glops amb una ampolla de vi que ens havia regalat el nostre guia, tot un detall. Van ser moments de felicitat viscuda amb especial intensitat amb aquella nova família; ningú volia marxar d'allà, no volíem que aquell moment s'acabés.
Però res dura per sempre i el nostre guia, que era jove però molt savi, va decidir que era hora de marxar, no li feia gaire gràcia tenir al seu càrrec ferenjis borratxos als marges del cràter d'un volcà actiu.
Els camins amb la Marianne se separaven més aviat del desitjat, em va saber greu que tal dispendi de feromones no s'hagués materialitzat en quelcom més palpable. Em vaig acomiadar d'ella assegurant-li que ens veuríem a Edimburg l'estiu que ve, a veure.
Mekele
El recepcionista de l'hostal em va rebre amb un somriure i una encaixada de mans, em va sorprendre ja que la setmana anterior havia estat una mica esquerp. L'explicació d'aquest canvi d'humor era la Marta, una periodista d'Addis Abeba que estava de vacances i s'allotjava al mateix hostal. Em van convidar a beure cervesa amb ells; la Marta estava contenta de veure'm, havien parlat de mi i sabia d'on era, d'on venia i fins i tot a quina habitació dormia. Jo també estava content de conèixer-la, tenia un nom que podia pronunciar i la vaig convidar a sortir de festa amb nosaltres. Va declinar la invitació, estava cansada i volia fer bondat.
Jo volia fer mal, aquella era la meva última nit a Mekele i s'havia de celebrar, el Tekeste havia estat treballant i tenia les butxaques plenes de bitllets, "propines dels ferenjis Josep, aquesta nit convido jo!"
Ja hi tornàvem a ser, sopar abundant a base d'injera, carn, verdures, arròs i picant, molt picant. La nit es presentava llarga i no m'hi extendré gaire, ja n'he parlat a la primera part i faré referència només a una desagradable trobada amb un altre ferenji. De seguida que em va veure entrar per la porta va venir a presentar-se, era un metge xinès que portava treballant a l'Àfrica una bona temporada "vine Josep que et presentaré la meva nòvia local!" Ella somreia mentre aquell paio l'arrambava per darrera i li magrejava els pits "aquest lloc és de puta mare, eh?! Aquí un pot mostrar-se tal com és!" Els locals se'l miraven amb cara de circumstàncies. "Agafa'n una home! Treu-la a ballar!" Li vaig fer cas, vaig acostar-me a una noia que tenia ullada d'abans, era tan guapa que feia mal i portava estona observant-me, recolzada a la barra, immòbil com una estàtua. Al cap de dos segons d'estar amb ella vaig entendre perquè necessitava suport, portava un pet que no s'aguantava la pobre i feina tenia perquè no em caigués a terra. El xinès no parava de cridar, "toca-la home, toca-la!!" Aquell paio era repugnant i el Tekeste el volia hostiar "odio aquest paio, l'odio!" Era millor marxar, vaig recolzar delicadament aquella fràgil criatura al seu racó i vam sortir per la porta.
Vaig agafar el llit amb ganes, estava molt cansat i al cap de poques hores havia de ser a l'estació d'autobusos per viatjar cap al sud. Vaig despertar-me al cap de mitja hora parlant amb la Marta, havia entrat a la meva habitació i estava asseguda al meu llit. Al meu cervell li va costar una mica assimilar aquell nou escenari, m'hi deuria portar fusionant somnis amb realitat, una realitat embriagada amb brots somnàmbuls. Sovint m'exposo a situacions surrealistes però allò era massa.
Vaig posar-me en guàrdia però la seva veu em tranquil·litzava. "Perquè no m'has contestat les trucades?" La Marta m'havia trucat durant tota la nit, es veu que s'ho havia repensat i volia apuntar-se a la festa. "Em sap greu, no ho he vist fins ara i en poques hores marxo de la ciutat". Em va agafar de la mà, "segur que has de marxar?".
En aquella habitació començava a fer calor, la vaig convidar a estirar-se amb mi dins el llit. La Marta va començar a treure's la roba, portava unes rastes que li arribaven fins a la cintura i li acariciaven aquella pell negra extraordinària, el seu blanquíssim somriure il·luminava tota l’habitació i en el fons dels seus ulls em semblava tornar a veure el foc ardent de l’Erta Ale. Al cap em van venir les espècies, aquella pols vermella màgica, vaig resar al déu rastafari perquè em donés forces.
De matinada el Tekeste em va acompanyar a agafar l’autobús, jo li explicava el que m'acabava de passar "t’ha demanat calers?" "No." "Trobes a faltar alguna cosa?" "Mmmm.. doncs diria que tampoc." "Sembla que li has agradat a la Marta!" Vaja, allò era tot un consol "en qualsevol cas quan arribis a casa passa per l’hospital a veure si tens tots els òrgans". Vam riure, ens vam abraçar i ens vam dir adéu.
Continua a Etiòpia (tercera part)
La depressió de Danakil
Al Danakil hi falta un cartell a l'entrada que posi Benvingut a l'infern.
En aquell desert fa calor, molta calor, i l'activitat volcànica no en facilita la supervivència, però la vida és tossuda i es manifesta a llocs inimaginables. Els àfars porten vivint en aquell desert molts segles i no els hi agraden les visites. Aquest poble de pastors nòmades té molta mala hòstia i allà els estrangers no són benvinguts, aquella és una terra hostil.
És per això que acompanyant la caravana de ferenjis àvids d'emocions fortes, hi anava un cap àfar local, la seva era una feina "diplomàtica" per resoldre els problemes que ens poguéssim trobar, una espècie de relacions públiques que en comptes de corbata portava fusell. Per si no n'hi hagués prou amb totes aquestes "inconveniències" érem molt a prop de la frontera amb Eritrea, una zona calenta del mapa on de tant en tant passen coses i per que la gent dormís tranquil·la ens escortaven soldats de l'exèrcit etíop.
Érem una gran família! La Marie, una atractiva noia del Quebec que parlava un anglès afrancesat mooooolt arrossegat, tremendament sexi confesso; el Fabio de la Toscana, un excel·lent company de viatge amb qui vaig compartir moltíssimes hores de quatre per quatre per pistes impossibles; la parella d'australians Cat i Brandon, optimistes per naturalesa, no em cansaré mai de repetir-ho, què grans són els australians; l'irlandès Denis que per molt desert a 40 graus que patíssim, per molta manca d'aigua corrent, dutxes i lavabos, per complicada que fos la higiene durant quatre dies, sir Denis anava sempre impecable. El grup de ferenjis el tancaven quatre bielorussos que per trencar una mica el gel van convidar-nos a gintònics la primera nit. De les seves motxilles no paraven de sortir ampolles "siguis on siguis del món, si necessites alcohol, busca un rus" deia molt seriós l'Alexander.
No és fàcil arribar-hi però el lloc paga la pena. Aviat oblides a quin planeta vius i entres en aquell nou món d'irrealitat; mars de sal, llacs d'àcid sulfúric..., la vall del Dallol sembla un quadre pintat pel teu col·lega ionqui després de convidar-lo a tripis... i l'estrella indiscutible d'aquell escenari extraterrestre: l'Erta Ale i la seva caldera de lava.
Al campament base vam coincidir amb un altre pack turístic de rostres pàl·lids i tan aviat com aquell sol inclement es va pondre vam iniciar junts l'ascens al volcà, una caminada nocturna d'unes tres hores.
La Marianne era una anglesa que mostrava molt interès en tot el què estava passant a Catalunya, ella treballava a Escòcia i allà hi passen coses semblants. Era genetista i jo aprofitava per preguntar-li sobre Dawkins i la seva creuada contra el creacionisme i la religió "a Etiòpia hi ha una majoria molt important de cristians ortodoxos, molt integristes" em deia. Era veritat, tot déu portava creus penjant del coll i alguns d'ells les tenien tatuades a la cara.
Jo li vaig explicar una conversa que havia tingut dies abans amb el Tekeste quan em confessava que no s'havia llegit El Codi da Vinci perquè li feia por, havia sentit dir que en aquelles pàgines es deien coses lletges sobre Jesús i la seva tropa i al saber que jo era un descregut es va veure amb cor de fer-me preguntes delicades. "No entenc una cosa Josep" deia "mira, jo he nascut en una família cristiana on m'han explicat que el cristianisme és l'únic camí cap a la salvació, i si em desvio una mica cremaré a l'infern. La meva amiga en canvi" m'assenyalava una noia asseguda al seu costat "és musulmana i a casa seva li diuen exactament el mateix. Sembla doncs que anar o no anar a l'infern té més a veure amb la casa on has nascut que cap altre cosa, no? És un tema de pur atzar!"
La Marianne assentia amb el cap "aquest Tekeste és un paio intel·ligent, El Codi da Vinci no li ha de fer por, però ha d'estar preparat per posar en dubte el què creia fins ara". Jo també feia que sí amb el cap "és veritat, de fet és el que li vaig acabar dient i amb molt de tacte per cert. Aquest és un tema delicat i per deferència al Tekeste li vaig estalviar respostes del tipus 'els déus acostumen a ser uns cabronassos sàdics i venjatius'. Aquests temes van arrelats endins i no volia que el Tekeste se sentís malament."
"Completament d'acord Josep". La Marianne no estava d'acord amb mi, estava completament d'acord, i això m'agradava. La conversa fluïa extraordinàriament en aquell escenari de màgia volcànica il·luminat tènuement per la lluna plena.
Una altra conversa estava tenint lloc entre la Marianne i jo, una conversa molt més física i primitiva entre els nostres cossos, una conversa invisible i inaudible però en cap cas indetectable. Era el nostre tercer dia a la depressió del Danakil i la higiene era complicada, caminàvem de nit al mes de novembre i allà hi feia calor. La suor regalimava coll avall, allò era un festival de feromones que voleiaven d'un cos a l'altre lliures de la competència deslleial de desodorants i perfums. La gràcia de tot plegat és que aquella noia em va començar a agradar abans de poder veure-la, la negra nit del desert li donava un aire de criatura del bosc que m'atreia molt.
En companyia de la Marianne vaig arribar dalt del cim.
L'espectacle era hipnotitzador, aquell paisatge de roca i foc ens teletransportava al passat quan el món encara era jove. Ferenjis, guies i soldats admiràvem en silenci el mar de lava que teníem a pocs metres de distància.
Per sorpresa el Denis va treure de la seva motxilla una ampolla d'absenta (si necessites alcohol i no trobes russos busca un irlandès), alternàvem els glops amb una ampolla de vi que ens havia regalat el nostre guia, tot un detall. Van ser moments de felicitat viscuda amb especial intensitat amb aquella nova família; ningú volia marxar d'allà, no volíem que aquell moment s'acabés.
Però res dura per sempre i el nostre guia, que era jove però molt savi, va decidir que era hora de marxar, no li feia gaire gràcia tenir al seu càrrec ferenjis borratxos als marges del cràter d'un volcà actiu.
Els camins amb la Marianne se separaven més aviat del desitjat, em va saber greu que tal dispendi de feromones no s'hagués materialitzat en quelcom més palpable. Em vaig acomiadar d'ella assegurant-li que ens veuríem a Edimburg l'estiu que ve, a veure.
Mekele
El recepcionista de l'hostal em va rebre amb un somriure i una encaixada de mans, em va sorprendre ja que la setmana anterior havia estat una mica esquerp. L'explicació d'aquest canvi d'humor era la Marta, una periodista d'Addis Abeba que estava de vacances i s'allotjava al mateix hostal. Em van convidar a beure cervesa amb ells; la Marta estava contenta de veure'm, havien parlat de mi i sabia d'on era, d'on venia i fins i tot a quina habitació dormia. Jo també estava content de conèixer-la, tenia un nom que podia pronunciar i la vaig convidar a sortir de festa amb nosaltres. Va declinar la invitació, estava cansada i volia fer bondat.
Jo volia fer mal, aquella era la meva última nit a Mekele i s'havia de celebrar, el Tekeste havia estat treballant i tenia les butxaques plenes de bitllets, "propines dels ferenjis Josep, aquesta nit convido jo!"
Ja hi tornàvem a ser, sopar abundant a base d'injera, carn, verdures, arròs i picant, molt picant. La nit es presentava llarga i no m'hi extendré gaire, ja n'he parlat a la primera part i faré referència només a una desagradable trobada amb un altre ferenji. De seguida que em va veure entrar per la porta va venir a presentar-se, era un metge xinès que portava treballant a l'Àfrica una bona temporada "vine Josep que et presentaré la meva nòvia local!" Ella somreia mentre aquell paio l'arrambava per darrera i li magrejava els pits "aquest lloc és de puta mare, eh?! Aquí un pot mostrar-se tal com és!" Els locals se'l miraven amb cara de circumstàncies. "Agafa'n una home! Treu-la a ballar!" Li vaig fer cas, vaig acostar-me a una noia que tenia ullada d'abans, era tan guapa que feia mal i portava estona observant-me, recolzada a la barra, immòbil com una estàtua. Al cap de dos segons d'estar amb ella vaig entendre perquè necessitava suport, portava un pet que no s'aguantava la pobre i feina tenia perquè no em caigués a terra. El xinès no parava de cridar, "toca-la home, toca-la!!" Aquell paio era repugnant i el Tekeste el volia hostiar "odio aquest paio, l'odio!" Era millor marxar, vaig recolzar delicadament aquella fràgil criatura al seu racó i vam sortir per la porta.
Vaig agafar el llit amb ganes, estava molt cansat i al cap de poques hores havia de ser a l'estació d'autobusos per viatjar cap al sud. Vaig despertar-me al cap de mitja hora parlant amb la Marta, havia entrat a la meva habitació i estava asseguda al meu llit. Al meu cervell li va costar una mica assimilar aquell nou escenari, m'hi deuria portar fusionant somnis amb realitat, una realitat embriagada amb brots somnàmbuls. Sovint m'exposo a situacions surrealistes però allò era massa.
Vaig posar-me en guàrdia però la seva veu em tranquil·litzava. "Perquè no m'has contestat les trucades?" La Marta m'havia trucat durant tota la nit, es veu que s'ho havia repensat i volia apuntar-se a la festa. "Em sap greu, no ho he vist fins ara i en poques hores marxo de la ciutat". Em va agafar de la mà, "segur que has de marxar?".
En aquella habitació començava a fer calor, la vaig convidar a estirar-se amb mi dins el llit. La Marta va començar a treure's la roba, portava unes rastes que li arribaven fins a la cintura i li acariciaven aquella pell negra extraordinària, el seu blanquíssim somriure il·luminava tota l’habitació i en el fons dels seus ulls em semblava tornar a veure el foc ardent de l’Erta Ale. Al cap em van venir les espècies, aquella pols vermella màgica, vaig resar al déu rastafari perquè em donés forces.
De matinada el Tekeste em va acompanyar a agafar l’autobús, jo li explicava el que m'acabava de passar "t’ha demanat calers?" "No." "Trobes a faltar alguna cosa?" "Mmmm.. doncs diria que tampoc." "Sembla que li has agradat a la Marta!" Vaja, allò era tot un consol "en qualsevol cas quan arribis a casa passa per l’hospital a veure si tens tots els òrgans". Vam riure, ens vam abraçar i ens vam dir adéu.
Continua a Etiòpia (tercera part)
