La festa de Beirut no te l’acabes.
Ja m’havien avisat però no creia que fos tan exagerat. El meu hotel estava situat en un dels nuclis importants de farra, Hamra, i com que la guia Lonely Planet recomanava dedicar-li una nit a la ciutat i era dissabte em vaig veure obligat a sortir.
Els libanesos estan molt orgullosos de la barreja d’ètnies i confessions religioses que hi ha al país i aquesta característica fa que puguis veure coses que no veus enlloc més: una rossa espectacular amb una cabellera fins a la cintura discutint en àrab amb la seva amiga, aquesta amb el mocador i sòbria; moros i cristians gaudint de la nit fins a la matinada, compartint èxits i fracassos. I excessos, vaig tenir la sort de ser testimoni com un parell trallaven junts en un racó, no m’imagino res més integrador que això. Haurien de declarar la nit de Beirut patrimoni de la humanitat.
Vagarejant tota la nit a ritme de cerveses vaig anar a parar al B018, un d'aquests garitos típics que proliferen arreu on la beautiful people crema els últims cartutxos ballant a ritme de house.
La veritat és que no suporto aquests locals però el B018 era molt original, estava situat en un soterrani que simulava un búnquer i et donava seguretat, molt preuada a l'Orient Mitjà. Ja podien bombardejar israelians, sirians, tropes aliades o alienígenes que res podia aturar les sessions de drum'n bass, la degustació de gintònics i les cues de cocaïnòmans als lavabos.
Estava sol i l’alcohol se m'estava posant malament, encara pateixo una mica de síndrome d'abstinència eslava i haig d’anar en compte amb les depressions post-farra. Vaig mirar amunt i vaig veure que el sostre del B018 estava descobert, hi havia lluna plena. En veritat no era tan segur aquell búnquer.
Volia aprofitar el dia l’endemà i me'n vaig anar a dormir.
Em vaig llevar al migdia, vaig fullejar la guia però no hi havia rastre del què volia anar a veure a Beirut, un barri recomanat enlloc on la poca informació que pots trobar t'anima a allunyar-te'n, el barri de la vergonya, el barri de Chatila.
A Chatila hi malviuen milers de palestins que van ser expulsats de casa seva durant la creació de l’estat d’Israel. És complicat sintetitzar en poques paraules el complicadíssim mosaic de protagonistes que un moment o altra han intervingut en accions violentes a Orient Mitjà, i jo no controlo massa el tema, en aquest cas concret al Líban, però una constant de tots els conflictes és que els palestins pringuen sempre. I un dels episodis més vergonyosos va ser la matança de Sabra i Chatila quan les milícies falangistes cristianes libaneses, els rottweilers d’Israel, van massacrar els refugiats palestins que hi vivien.
L'experiència no és agradable, aviat t'arriba la pudor d'aigües residuals i escombraries que hi ha arreu i impressiona molt la visió d'aquelles façanes, dels edificis que encara aguanten, metrallades a trets. Tot i la misèria que m'envoltava el barri és ple de vida i els seus habitants intenten viure-la amb dignitat.
Jo allà cantava molt i vaig intentar ser respectuós amb els veïns repartint somriures, salams i marhabas a tort i a dret. No vaig tenir collons de fer cap foto.
No portava massa estona que un home se'm va acostar a saludar-me.
El Sharif vivia al barri de Sabra, molt a prop d’on érem, i em convidava a prendre cafè a casa seva. Vivia amb la seva dona i el fill petit, també coincidia amb la visita d'una de les filles i un parell de néts. En aquella modesta casa i havia una bon mostrari del poble libanès, un musulmà sunnita d'ascendència grega casat amb una cristiana maronita, sigui el què vulguin dir aquestes paraulotes. Vaig estar tota la tarda amb aquella colla explicant-nos la vida mentre degustàvem aquell cafè negre com el carbó.
Al vespre vaig passejar per l'animada Corniche i vaig fer cap a l'Skybar però era tancat. Ja anava bé fer una mica de bondat que endemà tenia una cita amb la Mireille.
He tornat a l'extraordinari món de les cites per internet. Ja queda molt llunyana en la memòria la meva experiència al meetic i després de veure'm passar un divendres al vespre recollit al sofà veient conferències del Chomsky, jo, que no he perdonat un divendres al vespre els darrers 25 anys!, vaig decidir tornar a la càrrega. Aquesta vegada per la porta gran, m’he registrat a quatre webs que de ben segur m'obriran la porta a relacionar-me amb molta més gent, tan d’aquí com d’allà.
Abans de marxar al Líban vaig contactar amb una bella donzella libanesa, o això semblava per la foto, i vam quedar el dilluns a Biblos, un poblet de la costa mediterrània.
La Mireille guanyava al natural, era molt atractiva i no tenia parella. Buscava un home que estigués per ella, que la cuidés, que no digués mentides i que tingués diners, ni més ni menys, ho té clar pobreta... Era professora d’anglès, cristiana i desconfiava dels musulmans. M’explicava que com a professora havia d’anar amb molt de compte amb les matèries que donava, perquè si a classe es deia alguna cosa fora de lloc (segons els criteris puritans religiosos) la podien fotre fora. No li agradava viure al Líban i li passava pel cap de marxar a viure fora amb algun dels nombrosos pretendents que l'empaitaven per internet.
Portava els llavis i les ungles pintats de vermell, sota les ulleres de sol amagava unes lentilles de color que li donaven una mirada intensa i pertorbadora. Els libanesos cuiden molt la seva imatge, en el cas de les dones i especialment les cristianes la pintura i la silicona juguen un paper important, massa pel meu gust. Sembla com si el pudor de les seves veïnes musulmanes actués de ressort de forma contrària amb les cristianes les quals exageraven de forma desproporcionada la seva feminitat.
En el cas de la Mireille hi havia moderació i com ja he dit abans m'atreia tota ella. Llàstima que no estigués tan interessada com jo a explorar de forma més profunda la nostra amistat.
L’última tarda la vaig passar a un campus universitari. Em vaig apalancar a la gespa a prendre el sol escoltant música en companyia d’universitaris libanesos... pensava en el que m’havia explicat la Mireille on desmitificava la meva visió hippy del dissabte anterior on tots els pobles viuen junts en harmonia.
El Líban és una terra de contrastos, la seva història contemporània és un relat d'odi, guerra i sofriment però existeixen també històries més petites, i més grates, com la del Sharif i la seva família a Sabra, història que em vaig endur cap a casa.
Ja m’havien avisat però no creia que fos tan exagerat. El meu hotel estava situat en un dels nuclis importants de farra, Hamra, i com que la guia Lonely Planet recomanava dedicar-li una nit a la ciutat i era dissabte em vaig veure obligat a sortir.
Els libanesos estan molt orgullosos de la barreja d’ètnies i confessions religioses que hi ha al país i aquesta característica fa que puguis veure coses que no veus enlloc més: una rossa espectacular amb una cabellera fins a la cintura discutint en àrab amb la seva amiga, aquesta amb el mocador i sòbria; moros i cristians gaudint de la nit fins a la matinada, compartint èxits i fracassos. I excessos, vaig tenir la sort de ser testimoni com un parell trallaven junts en un racó, no m’imagino res més integrador que això. Haurien de declarar la nit de Beirut patrimoni de la humanitat.
Vagarejant tota la nit a ritme de cerveses vaig anar a parar al B018, un d'aquests garitos típics que proliferen arreu on la beautiful people crema els últims cartutxos ballant a ritme de house.
La veritat és que no suporto aquests locals però el B018 era molt original, estava situat en un soterrani que simulava un búnquer i et donava seguretat, molt preuada a l'Orient Mitjà. Ja podien bombardejar israelians, sirians, tropes aliades o alienígenes que res podia aturar les sessions de drum'n bass, la degustació de gintònics i les cues de cocaïnòmans als lavabos.
Estava sol i l’alcohol se m'estava posant malament, encara pateixo una mica de síndrome d'abstinència eslava i haig d’anar en compte amb les depressions post-farra. Vaig mirar amunt i vaig veure que el sostre del B018 estava descobert, hi havia lluna plena. En veritat no era tan segur aquell búnquer.
Volia aprofitar el dia l’endemà i me'n vaig anar a dormir.
Em vaig llevar al migdia, vaig fullejar la guia però no hi havia rastre del què volia anar a veure a Beirut, un barri recomanat enlloc on la poca informació que pots trobar t'anima a allunyar-te'n, el barri de la vergonya, el barri de Chatila.
A Chatila hi malviuen milers de palestins que van ser expulsats de casa seva durant la creació de l’estat d’Israel. És complicat sintetitzar en poques paraules el complicadíssim mosaic de protagonistes que un moment o altra han intervingut en accions violentes a Orient Mitjà, i jo no controlo massa el tema, en aquest cas concret al Líban, però una constant de tots els conflictes és que els palestins pringuen sempre. I un dels episodis més vergonyosos va ser la matança de Sabra i Chatila quan les milícies falangistes cristianes libaneses, els rottweilers d’Israel, van massacrar els refugiats palestins que hi vivien.
L'experiència no és agradable, aviat t'arriba la pudor d'aigües residuals i escombraries que hi ha arreu i impressiona molt la visió d'aquelles façanes, dels edificis que encara aguanten, metrallades a trets. Tot i la misèria que m'envoltava el barri és ple de vida i els seus habitants intenten viure-la amb dignitat.
Jo allà cantava molt i vaig intentar ser respectuós amb els veïns repartint somriures, salams i marhabas a tort i a dret. No vaig tenir collons de fer cap foto.
No portava massa estona que un home se'm va acostar a saludar-me.
El Sharif vivia al barri de Sabra, molt a prop d’on érem, i em convidava a prendre cafè a casa seva. Vivia amb la seva dona i el fill petit, també coincidia amb la visita d'una de les filles i un parell de néts. En aquella modesta casa i havia una bon mostrari del poble libanès, un musulmà sunnita d'ascendència grega casat amb una cristiana maronita, sigui el què vulguin dir aquestes paraulotes. Vaig estar tota la tarda amb aquella colla explicant-nos la vida mentre degustàvem aquell cafè negre com el carbó.
Al vespre vaig passejar per l'animada Corniche i vaig fer cap a l'Skybar però era tancat. Ja anava bé fer una mica de bondat que endemà tenia una cita amb la Mireille.
He tornat a l'extraordinari món de les cites per internet. Ja queda molt llunyana en la memòria la meva experiència al meetic i després de veure'm passar un divendres al vespre recollit al sofà veient conferències del Chomsky, jo, que no he perdonat un divendres al vespre els darrers 25 anys!, vaig decidir tornar a la càrrega. Aquesta vegada per la porta gran, m’he registrat a quatre webs que de ben segur m'obriran la porta a relacionar-me amb molta més gent, tan d’aquí com d’allà.
Abans de marxar al Líban vaig contactar amb una bella donzella libanesa, o això semblava per la foto, i vam quedar el dilluns a Biblos, un poblet de la costa mediterrània.
La Mireille guanyava al natural, era molt atractiva i no tenia parella. Buscava un home que estigués per ella, que la cuidés, que no digués mentides i que tingués diners, ni més ni menys, ho té clar pobreta... Era professora d’anglès, cristiana i desconfiava dels musulmans. M’explicava que com a professora havia d’anar amb molt de compte amb les matèries que donava, perquè si a classe es deia alguna cosa fora de lloc (segons els criteris puritans religiosos) la podien fotre fora. No li agradava viure al Líban i li passava pel cap de marxar a viure fora amb algun dels nombrosos pretendents que l'empaitaven per internet.
Portava els llavis i les ungles pintats de vermell, sota les ulleres de sol amagava unes lentilles de color que li donaven una mirada intensa i pertorbadora. Els libanesos cuiden molt la seva imatge, en el cas de les dones i especialment les cristianes la pintura i la silicona juguen un paper important, massa pel meu gust. Sembla com si el pudor de les seves veïnes musulmanes actués de ressort de forma contrària amb les cristianes les quals exageraven de forma desproporcionada la seva feminitat.
En el cas de la Mireille hi havia moderació i com ja he dit abans m'atreia tota ella. Llàstima que no estigués tan interessada com jo a explorar de forma més profunda la nostra amistat.
L’última tarda la vaig passar a un campus universitari. Em vaig apalancar a la gespa a prendre el sol escoltant música en companyia d’universitaris libanesos... pensava en el que m’havia explicat la Mireille on desmitificava la meva visió hippy del dissabte anterior on tots els pobles viuen junts en harmonia.
El Líban és una terra de contrastos, la seva història contemporània és un relat d'odi, guerra i sofriment però existeixen també històries més petites, i més grates, com la del Sharif i la seva família a Sabra, història que em vaig endur cap a casa.
