Iran

La família d’Isfahan

Havia quedat amb sis iranianes a l'Aní, un cafè situat al barri armeni d'Isfahan. Anava amb temps, i per això em vaig aturar quan un home de mitjana edat em va saludar.

— Hoola, on vaas? —parlava en anglès molt a poc a poc i em somreia. Vaig acceptar el grapat de pipes que m'oferia amb la mà. No semblava gaire espavilat.

Amb moltes dificultats, em va explicar que era d’un poblet i havia vingut amb el fill i la dona a passar el dia a Isfahan. Tenia molta curiositat per la meva procedència i aviat va convidar el fill a unir-se a la conversa; la dona va quedar-se a l’altra vorera. Animava al seu fill a parlar anglès amb mi. Al cap d’una bona estona em vaig adonar que parlava d’aquella manera perquè volia fer-se entendre. Ens vam fer fotos amb el mòbil i les compartíem per Bluetooth. Jo no me’n sortia i el fill m’ensenyava com es feia. L’únic no gaire espavilat d’allà era jo mateix.
Travessant el pont Khaju vaig accelerar el pas, m’havia entretingut massa amb aquella família i feia tard.

El metge de Xiraz

Feia hores que caminava per Xiraz. Molts locals em miraven amb curiositat, em donaven la benvinguda al seu país i, fins i tot, m’aturaven al mig del carrer per conversar una mica. Un metge local em recomanava què visitar a la ciutat mentre parlava de la seva família. Tenia una dona que no es mereixia i enumerava amb orgull les llicenciatures dels seus set fills. Em preguntava sobre la meva vida a Barcelona i se li feia una mica estrany que viatgés tot sol. Quan va saber que tenia quaranta anys i no estava casat, va quedar molt sorprès. Va tirar el cap enrere intentant esbrinar què fallava.

Érem davant d’una important mesquita funerària i la conversa va derivar cap a la religió. Quan va saber que no creia en Déu va obrir molt els ulls i s’intuí un punt de decepció en la seva mirada. Definitivament, fallava alguna cosa.
Vaig intentar justificar-me, li assegurava que no era mala persona, i que la vida no m'anava gens malament sense dona, fills ni déus, però no el vaig convèncer pas. Sense voler, havia trencat la seva confiança; semblava que li feia llàstima i tot. Va girar cua desitjant-me el millor dels futurs possibles.

El Masood

El trajecte amb autocar d'Isfahan a Xiraz trigava set hores. L’home que seia al meu costat era molt atent amb mi: m’indicava el camí dels lavabos quan paràvem en àrees de servei i compartia amb mi el menjar que portava.

Quan vam arribar a destí, em va fer un gest perquè l’acompanyés. El vaig seguir fins a la cafeteria de la terminal d’autobusos i em va convidar a una pizza amb una Pepsi. No parlava anglès i amb prou feines vaig saber que es deia Masood, que tenia un fill de quatre anys i que vivia a Isfahan. Després em va demanar un taxi, em va acompanyar fins a l’hotel on m’allotjava i va esperar que em registrés. A l'hora de marxar, em va agafar per les espatlles, em va fer tres petons i es va acomiadar.
Tanta amabilitat extrema em va deixar profundament commogut.

El Surush

El que temia es va fer realitat: l’autocar VIP amb destí a Teheran no feia parada a Qom i em va deixar tirat a les sis del matí enmig de l'autopista, molt a prop d’una mesquita on arribaven taxis. En vaig agafar un cap al centre de la ciutat. Havia estat tota la nit viatjant, gairebé no havia dormit i necessitava un llit on descansar.

El jove recepcionista de l’hotel em va dir que no hi havia habitacions lliures, però no havia de patir, faria gestions per allotjar-me en una altra banda, ben a prop d’on érem. Em va oferir un te i un sofà per jeure. Va fer un parell de trucades i de seguida em va dibuixar un mapa per orientar-me pel barri. També es va oferir per acompanyar-me; en cinc minuts plegava de treballar i casa seva li venia de camí. Tenia molta curiositat per la meva visita a Qom, ciutat santa xiïta i centre d’estudis religiosos del país, un indret que acostuma a ser ignorat pels viatgers. La raó era un llibre enciclopèdic que m’estava llegint sobre la història d’Orient Mitjà. El Surush no li agradava gaire l’ambient que s’hi respirava, era massa integrista. Hi havia molts aspirants a aiatol·làs que sempre fotien mala cara, això no era gens bo pel país i em recomanava viatjar al nord on hi havia les regions més boniques del país. Aviat vam arribar a casa seva, i just davant la porta em va convidar a passar.

Vaig seure al terra del menjador, al costat del seu germà, que estava esmorzant. El Surush feia viatges a la cuina, d’on no paraven de sortir plats de menjar que anava dipositant davant nostre, sobre d’una catifa que ocupava tota la sala. La seva mare era una cuinera excel·lent: em va preparar un dels millors esmorzars que he menjat mai. Volia agrair-li, però no va sortir de la cuina durant tota la meva estada. El Surush, veient que començava a fer cara de cansat, em va atansar un parell de coixins per si volia dormir una estona. El Surush anava augmentant el grau d’hospitalitat a mesura que passaven les hores. Trucaria un amic seu, el Habi, que ens acompanyaria a donar una volta per la ciutat amb el seu cotxe.

Vaig passar el dia a Qom en la seva companyia. Eren molt bons amics i sempre feien broma. A la tarda el meu viatge continuava cap a la capital del país i el Habi es fa oferir a portar-m’hi amb el cotxe. No era un favor menor, Teheran era a cent cinquanta quilòmetres i l'hotel on anava, que ja m'havien reservat, era al cor de la ciutat, una metròpoli de dotze milions de persones amb un trànsit espantós. El Surush ho acabava de deixar amb una noia de Teheran i tornar-hi li portava records dolorosos. El Habi se’n reia, afirmava que segurament l'havia deixat pel seu pare, un home que havia abandonat la família i estava desaparegut feia anys; una desgràcia familiar que era objecte de múltiples bromes. Jo no parava de riure, amb la privació de son que patia semblava que anés drogat.

Al vespre, després de facturar a l'hotel de Teheran, ens vam acomiadar. Havien de tornar a Qom per treballar i jo no sabia com donar-los les gràcies. M’entristia molt separar-me d'aquell parell d’amics els quals havia conegut feia poques hores.

El Morteza

Finalment, vaig trobar el Rock Coffee Shop, l'únic local on m’havien dit que podies escoltar rock a Isfahan. Quan portava mitja cervesa sense alcohol, uns estudiants asseguts a la barra em van convidar a unir-m’hi i a compartir el plat de pasta que estaven menjant.

El Morteza estudiava arqueologia i l'interessava molt la meva experiència al país. Li vaig confessar que estava gratament sorprès, els iranians eren molt hospitalaris i em tractaven la mar de bé. També em preguntava quina opinió teníem els europeus de l'Iran. La veritat és que, abans del viatge, havia rebut opinions molt polaritzades: per una banda, dels que hi havien estat, molt favorables; per altra, dels que no hi havien anat mai, ni hi pensaven anar. Un segon estudiant es va afegir a la conversa, deia que li sabia molt de greu la imatge que donava el govern iranià, que no representava la majoria de la població i que, de cap manera, compartien moltes de les seves polítiques.

Amb Pink Floyd de fons, parlàvem de les armes nuclears, dels Estats Units, d'Israel, de Rússia, etc. Jo els intentava consolar afirmant que el govern espanyol tampoc és per tirar coets i que també em faria molta ràbia que la gent pensés que tots els espanyols som com els psicòpates que ens governen, tot i que sabia que no hi havia punt de comparació.
No em van deixar pagar la cervesa, tampoc els taxis que vaig compartir amb el Morteza cap a casa. A Isfahan era un convidat, i els convidats no paguen.

El Kouroush

De camí nocturn a Qom, l'autocar VIP va fer una parada tècnica a una àrea de servei per anar al lavabo i menjar alguna cosa. Vaig mirar la carta del menú per veure què hi havia, però era tota en persa. De seguida se’m va acostar un altre passatger per ajudar-me. El Kouroush em va convidar a un te. Era bomber i tornava cap a casa després d'un mes treballant fora.

Vam seure junts a l’autocar i vam estar xerrant tota la nit. No estava casat perquè no volia tenir parella a l'Iran. Em confessava que la religió perjudicava molt la relació entre homes i dones, que l'islam era una religió que havia nascut al poble àrab i no encaixava bé amb els perses. No entenia per què volia visitar Qom.
Li agradava la música espanyola i em va demanar de traduir-li algunes cançons que portava al mòbil. L'autocar VIP continuava la seva ruta nocturna cap al nord; tots els passatgers dormien excepte nosaltres dos: connectats als auriculars, anàvem repassant tots els èxits atemporals del Julio Iglesias.

El Koroush era molt intel·ligent, tenia una cicatriu que li baixava a un costat del nas que li donava un aire interessant. En un món just, el Koroush seria un jove bomber que faria molt mal entre l'audiència femenina, però el món no és just, i menys encara si has nascut en una dictadura religiosa.
Va baixar a Isfahan.

Les amigues d'Isfahan

Encara no m’havien portat el pastisset de xocolata que ja les sentia riure’s de mi. Les tenia a prop, darrere meu, i vaig parar l’orella. Deien paraules en anglès i semblava que es preparaven per abordar-me.

— Salam! —em vaig girar, saludant-les.

La Sahba va prendre la iniciativa i me les va anar presentant totes una per una: la seva germana Mahsa, la Fàtima, la Nazanin, l’Aliya i la Shamim. Tenien de dinou a vint-i-pocs anys i totes estudiaven a les universitats d’Isfahan. Em preguntaven d’on era, quants anys tenia, si tenia parella, si m’agradava l’Iran, si viatjava molt i si les trobava guapes. Acabava d’aterrar al país i poc m’imaginava que el meu primer contacte amb els mítics perses fos d'aquella manera.

Jo també aprofitava per fer preguntes, m’interessava molt saber com vivia una dona a l’Iran. Em confessaven indignades que les obligaven a portar el vel i que no les deixaven passejar amb homes que no fossin familiars seus. Hi havia una policia especial que s’encarregava de vetllar pel compliment d’aquestes normes. Havia tocat un punt sensible i la conversa va pujar de to. L’Aliya era la més rebel, de cop va esclatar afirmant que volia canviar de religió; les seves amigues li cridaven l'atenció perquè abaixés la veu. L’alcohol també estava prohibit, però si em venia de gust, la Sahba em portava a casa seva a beure whisky amb el seu pare.

— La gent d’Isfahan té fama de ser molt garrepa, però no és cert! —deien. Per demostrar-ho em convidaven tota l’estona.
— El mateix pensen els espanyols dels catalans! —contestava. Jo també volia convidar, però no em deixaven.

Vivia un gran moment, tot i que em vaig adonar que la meva presència allà no era del grat de tothom. Un home d’edat avançada ens mirava emprenyat, feia cara de: “què s’ha cregut aquest estranger gaudint de les nostres dones”. Em vaig incomodar una mica, no volia causar problemes. Elles em tranquil·litzaven, que no fes ni cas que hi havia molt retrògrada masclista a l’Iran.

Enmig d’aquell ambient alegre i distès, la Sahba es va posar molt seriosa. Em volia preguntar una cosa i em demanava que fos honest, que li digués la veritat. Em vaig posar en guàrdia, aquest tipus de preguntes em fan molta por.

— Josep, no et giris, darrere teu hi ha el meu ex amb la seva nòvia, vull que te la miris dissimuladament i em diguis si la trobes més guapa que jo.

Respirava tranquil, era una pregunta fàcil: hi havia una resposta correcta i una incorrecta, i en aquell cas concret no calia mentir perquè la Sahba era molt més guapa.

L’últim dia em van acompanyar amb cotxe fins on estava allotjat. En un semàfor ens vam aturar al costat d’un altre vehicle on hi havia estudiants bevent alcohol. La Mahsa els va demanar si serien tan amables de convidar-nos a un tast. Els dos cotxes van desviar-se fins a aturar-se en un carreró més apartat on m’atansaven un gotet de vodka i una mica de cervesa per tirar-ho avall.

Arribats al meu hotel, les germanes Shahmohammadi van acomiadar-se de mi. Els anava a donar la mà com marca el protocol, però elles em van abraçar i, aprofitant la intimitat dels carrerons pobrament il·luminats del nucli antic d’Isfahan, ens vam fer tres petons. Els vaig donar les gràcies novament, vaig baixar del cotxe i vaig veure com s'allunyaven, devorades pel tràfic salvatge.

febrer 2012