Etiòpia (segona part)

Continuació d'Etiòpia (primera part)

La depressió de Danakil

Al Danakil hi falta un cartell a l'entrada que posi Benvingut a l'infern. 

En aquell desert fa calor, molta calor, i l'activitat volcànica no en facilita la supervivència, però la vida és tossuda i es manifesta a llocs inimaginables. Els àfars porten vivint en aquell desert molts segles i no els hi agraden les visites. Aquest poble de pastors nòmades té molta mala hòstia i allà els estrangers no són benvinguts, aquella és una terra hostil. 

És per això que acompanyant la caravana de ferenjis àvids d'emocions fortes, hi anava un cap àfar local, la seva era una feina "diplomàtica" per resoldre els problemes que ens poguéssim trobar, una espècie de relacions públiques que en comptes de corbata portava fusell. Per si no n'hi hagués prou amb totes aquestes "inconveniències" érem molt a prop de la frontera amb Eritrea, una zona calenta del mapa on de tant en tant passen coses i per que la gent dormís tranquil·la ens escortaven soldats de l'exèrcit etíop.

Érem una gran família! La Marie, una atractiva noia del Quebec que parlava un anglès afrancesat mooooolt arrossegat, tremendament sexi confesso; el Fabio de la Toscana, un excel·lent company de viatge amb qui vaig compartir moltíssimes hores de quatre per quatre per pistes impossibles; la parella d'australians Cat i Brandon, optimistes per naturalesa, no em cansaré mai de repetir-ho, què grans són els australians; l'irlandès Denis que per molt desert a 40 graus que patíssim, per molta manca d'aigua corrent, dutxes i lavabos, per complicada que fos la higiene durant quatre dies, sir Denis anava sempre impecable. El grup de ferenjis el tancaven quatre bielorussos que per trencar una mica el gel van convidar-nos a gintònics la primera nit. De les seves motxilles no paraven de sortir ampolles "siguis on siguis del món, si necessites alcohol, busca un rus" deia molt seriós l'Alexander. 

No és fàcil arribar-hi però el lloc paga la pena. Aviat oblides a quin planeta vius i entres en aquell nou món d'irrealitat; mars de sal, llacs d'àcid sulfúric..., la vall del Dallol sembla un quadre pintat pel teu col·lega ionqui després de convidar-lo a tripis... i l'estrella indiscutible d'aquell escenari extraterrestre: l'Erta Ale i la seva caldera de lava.

Al campament base vam coincidir amb un altre pack turístic de rostres pàl·lids i tan aviat com aquell sol inclement es va pondre vam iniciar junts l'ascens al volcà, una caminada nocturna d'unes tres hores.
La Marianne era una anglesa que mostrava molt interès en tot el què estava passant a Catalunya, ella treballava a Escòcia i allà hi passen coses semblants. Era genetista i jo aprofitava per preguntar-li sobre Dawkins i la seva creuada contra el creacionisme i la religió "a Etiòpia hi ha una majoria molt important de cristians ortodoxos, molt integristes" em deia. Era veritat, tot déu portava creus penjant del coll i alguns d'ells les tenien tatuades a la cara.
Jo li vaig explicar una conversa que havia tingut dies abans amb el Tekeste quan em confessava que no s'havia llegit El Codi da Vinci perquè li feia por, havia sentit dir que en aquelles pàgines es deien coses lletges sobre Jesús i la seva tropa i al saber que jo era un descregut es va veure amb cor de fer-me preguntes delicades. "No entenc una cosa Josep" deia "mira, jo he nascut en una família cristiana on m'han explicat que el cristianisme és l'únic camí cap a la salvació, i si em desvio una mica cremaré a l'infern. La meva amiga en canvi" m'assenyalava una noia asseguda al seu costat "és musulmana i a casa seva li diuen exactament el mateix. Sembla doncs que anar o no anar a l'infern té més a veure amb la casa on has nascut que cap altre cosa, no? És un tema de pur atzar!"
La Marianne assentia amb el cap "aquest Tekeste és un paio intel·ligent, El Codi da Vinci no li ha de fer por, però ha d'estar preparat per posar en dubte el què creia fins ara". Jo també feia que sí amb el cap "és veritat, de fet és el que li vaig acabar dient i amb molt de tacte per cert. Aquest és un tema delicat i per deferència al Tekeste li vaig estalviar respostes del tipus 'els déus acostumen a ser uns cabronassos sàdics i venjatius'. Aquests temes van arrelats endins i no volia que el Tekeste se sentís malament."

"Completament d'acord Josep". La Marianne no estava d'acord amb mi, estava completament d'acord, i això m'agradava. La conversa fluïa extraordinàriament en aquell escenari de màgia volcànica il·luminat tènuement per la lluna plena.

Una altra conversa estava tenint lloc entre la Marianne i jo, una conversa molt més física i primitiva entre els nostres cossos, una conversa invisible i inaudible però en cap cas indetectable. Era el nostre tercer dia a la depressió del Danakil i la higiene era complicada, caminàvem de nit al mes de novembre i allà hi feia calor. La suor regalimava coll avall, allò era un festival de feromones que voleiaven d'un cos a l'altre lliures de la competència deslleial de desodorants i perfums. La gràcia de tot plegat és que aquella noia em va començar a agradar abans de poder veure-la, la negra nit del desert li donava un aire de criatura del bosc que m'atreia molt.
En companyia de la Marianne vaig arribar dalt del cim.

L'espectacle era hipnotitzador, aquell paisatge de roca i foc ens teletransportava al passat quan el món encara era jove. Ferenjis, guies i soldats admiràvem en silenci el mar de lava que teníem a pocs metres de distància.
Per sorpresa el Denis va treure de la seva motxilla una ampolla d'absenta (si necessites alcohol i no trobes russos busca un irlandès), alternàvem els glops amb una ampolla de vi que ens havia regalat el nostre guia, tot un detall. Van ser moments de felicitat viscuda amb especial intensitat amb aquella nova família; ningú volia marxar d'allà, no volíem que aquell moment s'acabés.
Però res dura per sempre i el nostre guia, que era jove però molt savi, va decidir que era hora de marxar, no li feia gaire gràcia tenir al seu càrrec ferenjis borratxos als marges del cràter d'un volcà actiu.

Els camins amb la Marianne se separaven més aviat del desitjat, em va saber greu que tal dispendi de feromones no s'hagués materialitzat en quelcom més palpable. Em vaig acomiadar d'ella assegurant-li que ens veuríem a Edimburg l'estiu que ve, a veure.


Mekele

El recepcionista de l'hostal em va rebre amb un somriure i una encaixada de mans, em va sorprendre ja que la setmana anterior havia estat una mica esquerp. L'explicació d'aquest canvi d'humor era la Marta, una periodista d'Addis Abeba que estava de vacances i s'allotjava al mateix hostal. Em van convidar a beure cervesa amb ells; la Marta estava contenta de veure'm, havien parlat de mi i sabia d'on era, d'on venia i fins i tot a quina habitació dormia. Jo també estava content de conèixer-la, tenia un nom que podia pronunciar i la vaig convidar a sortir de festa amb nosaltres. Va declinar la invitació, estava cansada i volia fer bondat.
Jo volia fer mal, aquella era la meva última nit a Mekele i s'havia de celebrar, el Tekeste havia estat treballant i tenia les butxaques plenes de bitllets, "propines dels ferenjis Josep, aquesta nit convido jo!" 
Ja hi tornàvem a ser, sopar abundant a base d'injera, carn, verdures, arròs i picant, molt picant. La nit es presentava llarga i no m'hi extendré gaire, ja n'he parlat a la primera part i faré referència només a una desagradable trobada amb un altre ferenji. De seguida que em va veure entrar per la porta va venir a presentar-se, era un metge xinès que portava treballant a l'Àfrica una bona temporada "vine Josep que et presentaré la meva nòvia local!" Ella somreia mentre aquell paio l'arrambava per darrera i li magrejava els pits "aquest lloc és de puta mare, eh?! Aquí un pot mostrar-se tal com és!" Els locals se'l miraven amb cara de circumstàncies. "Agafa'n una home! Treu-la a ballar!" Li vaig fer cas, vaig acostar-me a una noia que tenia ullada d'abans, era tan guapa que feia mal i portava estona observant-me, recolzada a la barra, immòbil com una estàtua. Al cap de dos segons d'estar amb ella vaig entendre perquè necessitava suport, portava un pet que no s'aguantava la pobre i feina tenia perquè no em caigués a terra. El xinès no parava de cridar, "toca-la home, toca-la!!" Aquell paio era repugnant i el Tekeste el volia hostiar "odio aquest paio, l'odio!" Era millor marxar, vaig recolzar delicadament aquella fràgil criatura al seu racó i vam sortir per la porta.

Vaig agafar el llit amb ganes, estava molt cansat i al cap de poques hores havia de ser a l'estació d'autobusos per viatjar cap al sud. Vaig despertar-me al cap de mitja hora parlant amb la Marta, havia entrat a la meva habitació i estava asseguda al meu llit. Al meu cervell li va costar una mica assimilar aquell nou escenari, m'hi deuria portar fusionant somnis amb realitat, una realitat embriagada amb brots somnàmbuls. Sovint m'exposo a situacions surrealistes però allò era massa.
Vaig posar-me en guàrdia però la seva veu em tranquil·litzava. "Perquè no m'has contestat les trucades?" La Marta m'havia trucat durant tota la nit, es veu que s'ho havia repensat i volia apuntar-se a la festa. "Em sap greu, no ho he vist fins ara i en poques hores marxo de la ciutat". Em va agafar de la mà, "segur que has de marxar?".

En aquella habitació començava a fer calor, la vaig convidar a estirar-se amb mi dins el llit. La Marta va començar a treure's la roba, portava unes rastes que li arribaven fins a la cintura i li acariciaven aquella pell negra extraordinària, el seu blanquíssim somriure il·luminava tota l’habitació i en el fons dels seus ulls em semblava tornar a veure el foc ardent de l’Erta Ale. Al cap em van venir les espècies, aquella pols vermella màgica, vaig resar al déu rastafari perquè em donés forces.

De matinada el Tekeste em va acompanyar a agafar l’autobús, jo li explicava el que m'acabava de passar "t’ha demanat calers?" "No." "Trobes a faltar alguna cosa?" "Mmmm.. doncs diria que tampoc." "Sembla que li has agradat a la Marta!" Vaja, allò era tot un consol "en qualsevol cas quan arribis a casa passa per l’hospital a veure si tens tots els òrgans". Vam riure, ens vam abraçar i ens vam dir adéu.

Continua a Etiòpia (tercera part)

Etiòpia (primera part)

Addis Abeba

No tenia molt clar on anar, feia només quatre dies que havia decidit viatjar cap a Etiòpia i talment em trobava com si m’haguessin teletransportat allà des del menjador de casa meva, sense plans, sense guia i sense coneixement. El meu pas era decidit però ulls experts veien que anava perdut i era un blanc perfecte. No tardaria a tenir companyia.
El Ben es va oferir a orientar-me una mica per la metròpoli. Era un jove emprenedor amb molts plans de futur, actualment treballava a l'alberg on m'allotjava i si no li era familiar era "perquè no el reconeixia sense el mono de feina" deia. Alerta groga.

Quan li vaig parlar de fer algunes excursions pel país el Ben va trucar un amic seu que tenia bons contactes i segurament em donaria un cop de mà. El Matias ja tenia la seva edat, era un vell llop de mar que havia viscut molts anys a bord d'un mercant grec, la seva vida era una pel·lícula d'aventures. Tenia molta cultura i em prometia bons contactes pel que necessités, fins i tot per acostar-me a Juba, la capital del Sudan del Sud. Per demostrar-ho va trucar al consolat davant meu, picant-me l’ullet els demanava que quan jo hi passés a tramitar el visat em tractessin bé. Alerta taronja.

El Matias i el Ben em van recomanar la visita d’un lloc molt especial, una casa 'cultural' on joves estudiants portaven programes de beneficència. Les voluntàries servien te i un vi amb mel que elles mateixes preparaven, tenia un gust estrany però no estava del tot malament. Mentre bevia elles, engalanades amb vestits tradicionals, em treien a ballar danses etíops. Em sentia una mica ridícul fent aquells moviments però em confortava saber que els diners recaptats eren destinats a zones rurals del país amb dificultats.
La Hikma estudiava econòmiques i el seu anglès era perfecte, el seu cos també. De seguida vam connectar i vam quedar que m'acompanyaria l'endemà a passejar per la ciutat i fer-me una mica de guia "ens convides a beure amb tu Josep? Amb els diners ajudes al nostre voluntariat de benefic..." "si si ja n'estic al cas Hikma, endavant!"
M'explicava com era la universitat on estudiava, i les possibilitats que se'ns obrien l'endemà en una ciutat com Addis. Jo li anava dient tot que si, hipnotitzat com estava per aquells ullassos, la Hikma sabia com fer-te sentir bé, era una noia molt agradable. El Ben ballava amb la resta de noies que cada cop més omplien l’habitació, el Maties assegut al meu costat fumava i bevia "relaxa’t amic meu, relaxa’t i gaudeix!" Massa tard vaig veure que les noies que estava convidant s'estaven fotent xampany francès i conyac del bo, amb criteri el preferien al vinatxo que elles mateixes preparaven. Alerta roja.

La meva aportació a la beneficència potser pujaria més del desitjat, vaig demanar la factura.
Aquell paper canviava l'escenari completament.
Vaig aixecar la vista i amb el somriure esborrat de la cara vaig fer un repàs a tota aquella colla. El Ben, aquell jove emprenedor i enrotllat ara em semblava un imbècil ballant d'aquella manera, el vell llop de mar d’en Matias s'havia convertit en un pirata, i les joves estudiants en unes males putes. Ara entenia allò de gaudeix i relaxa't, aquella xifra et podia provocar un atac de cor.
Em vaig emprenyar. Cagant-me amb déu, vaig agafar la factura i li vaig plantar als morros del Matias "tu que ho saps tot i que dones tan bons consells se t'ha oblidat aconsellar-me d'això?!" La resta obria molt els ulls, no vaig caure que els etíops son molt religiosos però en aquells moments no estava per futileses, em vaig esbravar. Porto molts anys escoltant metal i el meu repertori de renecs en anglès és ampli.

No és la primera vegada que me la claven, ni serà la última, però sempre fa ràbia. No feia massa que a Atenes ho havien intentat sense èxit però d'allò ja feia mig any i la meva memòria és fràgil, a sobre em veig incapaç de mantenir la guàrdia alta constantment. Em sembla que ho prefereixo així, m'imposaria un estat de desconfiança que no em deixaria gaudir dels viatges. En qualsevol cas, hòstia puta quina ràbia!!
L'endemà vaig trucar a la Hikma, volia quedar amb ella i que m'expliqués tota aquella farsa. Vam quedar al meu barri, a Bole, una zona amb molta activitat nocturna. Mentre l'esperava els venedors ambulants m'oferien condons i les noies que feien cantonades em convidaven a utilitzar-los. Jo els deia educadament que havia quedat amb una amiga però la Hikma no va aparèixer. Ni aquella nit, ni l'endemà.


Mekele

Havia entrat a l'Àfrica per la porta gran i necessitava un canvi d'aires. Vaig volar cap al nord, a la ciutat de Mekele des d'on iniciaria una de les excursions més al·lucinants que he fet a la meva vida. Encara quedaven uns dies però, l'excursió era la setmana següent i aquella ciutat era perfecte per estar-s'hi el cap de setmana.

El Tekeste, un noi de l'agència amb qui havia contractat el viatge em va venir a buscar a l'aeroport i em va acompanyar a un hostalet prop del centre. El jove de recepció era seriot i quan em va ensenyar la meva habitació em va dir que no hi podia convidar cap noia. "Home, segur que no? Amb aquest llit tan gran? I si n'estic molt enamorat puc?" El Tekeste reia però el recepcionista era inflexible "són les normes, cap noia". Vaig acceptar, tot i que de forma un tant involuntària acabaria trencant la norma.

El Tekeste és un paio de puta mare, vaig tenir molta sort al coneixe'l i la vaig aprofitar. Vaig passar amb ell moltes hores i em posava al dia sobre la història del seu país: la bíblica Kush, l'Abissínia imperial, la multiètnica Etiòpia, l'orgull d'Àfrica... Jo l'escoltava atentament, aprenia moltes coses. Algunes de molt pràctiques com per exemple les diferències de calendari i d'horari. Allà els rellotges van diferent i si per exemple vols quedar amb algú a les set de la tarda li has de dir a la una. Detall important aquest de les hores, oi?? Ja podia anar esperant a la Hikma jo!
Jugàvem al billar, bevíem cervesa i passàvem les tardes apalancats en una espècie de chillouts on la gent es reuneix per fer tertúlia i solucionar el món.

És des d'un d'aquests locals que escric aquestes línies, el Tekeste discuteix amb els seus amics, sembla interessant el que diuen però jo no els entenc, parlen en tigrinya, una de les llengües majoritàries de la vuitantena que hi ha al país. Tots jaiem en terres encoixinats, sona música reggae, no oblidem que sóc en terra rastafari, mengem cacauets, bevem te i fumem tabac (jo no). També masteguem unes herbes que, segons m'explica el Tekeste, t'obren la ment i t'ajuden a concentrar-te.
La droga no és gaire potent però diria que sí que m'ajuda a centrar-me a escriure tot i que l'etíop que tinc asseguda al davant m'ho posa difícil. Es fa complicat descriure com són les dones etíops i qualsevol cosa que escrigui no els hi farà justícia però us ben juro que estan a l'alçada de les totpoderoses bielorusses.

Extraordinàries les festes que ens vam fotre, vam empalmar dijous, divendres i dissabte, i cada nit superava l'anterior. Per sopar compartíem una gran plata de carn i verdures ben condimentats, amb les mans llescàvem l'injera que acompanyava tots els àpats. Les cerveses omplien la taula, en consumia molta per apaivagar l'efecte del picant, omnipresent arreu. El Tekeste hi estava acostumat i se'n fotia a grapats, deia que donava molta potència sexual, per això quan les europees es follen els etíops se'ls emporten cap a casa. Jo ja no em notava la llengua però hi sucava pa confiant en els poders miraculosos d'aquella pols vermella.
Els bars eren fosquíssims i a tot arreu hi havia noies que ballaven amb tu si les convidaves a cervesa. Allà vaig conèixer la Shalom, ballàvem i bevíem mentre el Tekeste li feia festes a la seva amiga, una dona explosiva que semblava una reina egípcia "uauuu Tekeste, aquesta tia és increïble!" "És meva!" em responia, i tots quatre rèiem, se t'encomanava aquell riure i el meu cervell apuntava inconscientment una altra nit memorable.

Aquells balls t'ho treien tot fora de lloc i la meva força de voluntat i capacitat de judici eren governats cada cop més per les parts baixes. La Shalom em va demanar que sortíssim fora que volia parlar amb mi. Se'm volia passar per la pedra i em deia que li posés preu. "Ostres noia, em poses en un compromís, posa'l tu, a veure" va teclejar el número 500 al meu mòbil. Mai m'ha agradat regatejar i canviar un feix de bitllets vells i descolorits per aquella simpàtica ballarina em destrempava una mica. "Mira Shalom, avui deixem-ho estar i demà ja veurem què passa". Ella em va prendre el mòbil i va teclejar el número 200, eren uns 8 euros al canvi, em sembla que li agradava a la Shalom. Vam tornar dins on el Tekeste estava a punt de perdre la cordura ballant amb la seva Cleopatra, vam apurar la cervesa i la Shalom ens va acompanyar a la sortida. Volia que li donés diners "transport, taxi" deia. Al principi m'hi vaig negar i se'm va posar morruda. Em sabia greu, pobre Shalom, havia estat gran part de la nit amb mi i potser no n'havia tret tots els diners que volia, li vaig donar un bitllet que li va tornar el somriure, em va abraçar, em va donar un grandíssim petó i va marxar cap dins.

Tots aquells locals amb aquelles noies treballant-hi podien donar-te una idea equivocada sobre les motivacions reals de voler conèixer un ferenji com jo, ferenji és com anomenen els blancs.
En realitat els homes es mostraven molt més interessats en mi que les dones, les que no treballaven als bars vull dir. La nit de dissabte vaig estar en una festa universitària on només hi havia estudiants, les noies que eren allà no venien a ballar amb tu ni et demanaven que les convidessis a cervesa. Allà era jo qui m'acostava i em presentava amb el millor dels somriures i carregat de bones intencions "encantada de coneixe't Josep" responien, i immediatament s'allunyaven a l'altra punta de la pista. Bé, allò ja s'ajustava més dins l'equilibri universal entre homes i dones.

Continua a Etiòpia (segona part)

Festival de la Confraternidad Amazónica

El Festival de la Confraternidad Amazónica se celebra cada any del 15 al 20 de juliol a la població colombiana de Leticia, una petita ciutat del riu Amazones a la triple frontera amb Brasil i Perú. Enganxada a Letícia hi tenim Tabatinga, ja al Brasil, i creuant el riu hi tenim la peruana Santa Rosa. La raó d’anar-hi va ser un llibre, un gran llibre, tot i que les seves pàgines exageren un pèl la repercussió de la festa ja que a Colòmbia (i no diguem la resta del món) poc saben de la megafarra que munten aquells dies els amazonenses, com es fan dir amb orgull tots els habitants de l’amazonia.
Tot i ser un esdeveniment local a una zona remota del planeta no deixa de ser una festa, i una festa és una gran excusa per viatjar.

Iquitos

Al Festival hi arribaríem navegant pel riu des d’Iquitos però la Marta no arribava fins l’endemà i mentre l'esperava aprofitava per fer coses que m’agrada fer quan estic sol, perdre'm per zones poc turístiques i relacionar-me amb la gent local.
A Iquitos hi ha Belén, la Venècia pobre diuen, un barri de barraques apuntalades amb estaques al llit del riu. Quan aquest està baix el fang i la porqueria emergeixen a la superfície.
Passejava quan una dona em va cridar l’atenció, que no anés més enllà que era molt perillós i em fotrien la càmera. A mi em va estranyar perquè fins al moment tothom havia estat molt amable però aquella dona em deia que no em confiés, que a partir d’aquell punt entrava en territori hostil.

No era el primer cop que m’avisaven del perill que corria. Els colombians d'altres departaments em van prevenir del perill que suposava viatjar a la selva, els propis amazonenses em deien que anés en compte a les grans ciutats com Bogotà i Medellín, molt perilloses. Els peruans m’advertien dels perills a la frontera colombiana, els colombians que no em refiés dels peruans; tant uns com els altres coincidien en no sortir de festa sol a Tabatinga, ni de conya vamos, els brasilers es liaven a trets amb una facilitat que espantava (Leticia i Tabatinga estan enganxades, pots anar passejant de Colòmbia a Brasil com qui va de Comarruga a Sant Salvador).
Hi havia bones intencions en tots aquells avisos però també és veritat que la por és mala consellera i tots tenim tendència a desconfiar del què no coneixem, i la rivalitat entre nacionalitats agreujava el recel. La Marta de Sabadell i jo de Terrassa coneixem molt bé aquest fenomen, i dels enormes perills i la mala gent que t’espera si t’atreveixes a creuar el Vallés Occidental.
Ens calia una festa de confraternitat.

Relacionar-me amb la gent em costa una mica, sobre tot quan vaig sol, no m’agrada ser el típic plasta que es va fent amic de tothom perquè està penjat. Hi ha llocs però que no cal fer l'esforç i t'hi relaciones de forma natural, la gent de l'amazonia és acollidora i agraeixen la visita dels turistes (no parlo de les tribus indígenes no "assimilades", aquestes reben l'home blanc amb fletxes. I amb raó).
A més no sempre tens la sort de ser atès per dones tan guapes que et reben amb aquells ulls i somriures radiants, i és clar, un està ben educat i les bones maneres i atencions són correspostes.

M’estava fotent una sopa de fideus a un restaurant del centre, el brou no matava i el clima, 35 graus de temperatura i 100% d’humitat, no ajudava gaire a tirar-ho avall, però a la cambrera li deia que tot estava molt bo. Ella em donava les gràcies i reia.
Mentre rosegava un os de pollastre una noia em va demanar per seure a la meva taula. Jo vaig tenir un moment de dubte perquè des de que porto l’ortodòncia em sento una mica incòmode menjant davant de la gent, no muerdo, eh?? em diu, bueno, un poco a veces!, em va picar l'ullet i va seure. Anava molt pintada, amb un vestit arrapat que li marcava totes les virtuts. Em preguntava d’on era i què feia dinant sol,  jo li deia que era una noia molt atractiva i que per ser les dues del migdia feia molt de goig, yo soy de Piura, donde hay las peruanas más guapas!
La conversa va anar pujant de to, tengo algo para ti! i treu una andròmina informàtica, un adaptador de memòries per les càmeres de fer fotos o alguna cosa semblant. Vaja, resulta que una venedora! Molt original s'ha de reconèixer, mira qué bonito! Con esos ojos que tú tienes te hago un precio especial!
Li vaig dir que gràcies però no. Ella no va insistir i amb una reverència es va aixecar i tota ella va anar desfilant cap a la sortida com una model de passarel·la. La cambrera i les seves companyes em miraven de lluny i reien.

La Marta portava mesos viatjant pel continent i just arribar a l'hostal d'Iquitos va retrobar-se amb el Seb, un australià amb qui havien compartit festes setmanes abans milers de kilòmetres al sud. El Seb però era un home nou, viatjava ara amb la bella Anne, una nord-americana que havia conegut recentment de la qual no es volia separar, i com que el passat ja no els importava i només comptava el present van apuntar-se a última hora a confraternitzar-se amb nosaltres.

Leticia

Érem una família molt ben avinguda.
La Marta i jo ja ens havíem fotut unes quantes festes junts i anàvem rodats. L'Anne era molt tranquil·la, de caràcter serè i reservat que amb el temps i la confiança et regalava somriures, abraçades i algun ball. Del Seb no entenia la meitat del què deia però era diversió en estat pur, i un excel·lent cuiner que ens preparava uns bons tiberis al vespre, sempre estava a punt per liar-la. Ara que penso em sembla que va ser l’únic que no es va fotre malalt.
El clima de l’Amazones és letal. Jo vaig emmalaltir la primera nit a la lancha Jorge Raúl (les lanchas són barcasses que transporten mercaderies i passatgers pel riu i no destaquen precisament per la seva velocitat de creuer); dormir a una hamaca navegant l'Amazones té molt de bucòlic però sinó t'abrigues bé a la nit estàs llest. La Marta va menjar alguna cosa pel carrer que no devia i es va passar tot un dia trallant, i l’Anne per donar un toc de misteri a l'aventura, va desmaiar-se mentre passejava sola de nit per una finca de 50 mil metres quadrats.
Va costar trobar-la, no oblidaré el moment que la vaig veure tirada allà, a l'era, al costat del llac, Anne are you ok?!! Are you ok Anne?!!
Quin ensurt! Ens va agafar molta sed.

Després de sopar passàvem per la licoreria del poble a proveir-nos de cerveses, rom i aiguardent que degustàvem al Parque Orellana mentre vèiem els espectacles que cada nit s'hi donava lloc. El final de festa acabava al rombódromo, una nau immensa on hi actuaven bandes en directes i es ballava i bevia fins a la matinada.
Tot i estar engripat vaig mantenir el tipus, a sobre m'havia saltat un bracket del queixal i el filferro ballava ratllant-me la part interior del llavi. Ja estava fins els collons de patir, vaig aprofitar una nit que anava bastant cego per treure'm tota la ferralla de la boca. No tinc pols de cirurgià, i tou com anava em van saltar un parell de brackets més en el procés, la dentista em renyaria però per fi podria menjar el ceviche sense veure les estrelles.

Vam fer molts amics.
El Gustavo i la seva mare havien estat els nostres veïns d'hamaques a bord del Jorge Raul i anaven a Leticia a comerciar i veure uns familiars. El Gustavo era un tiu bastant espavilat i ens donava valuosos consells, vigileu molt quan l’embarcació abandona els ports ja que hi ha alguns venedors ambulants que aprofiten per endur-se les bosses, ens acompanyava a donar una volta pels pobles on fèiem parada i també ens recomanava desfer-nos com més aviat millor de les herbetes i farinetes que hi havia en aquella capseta, no seria gaire ben rebuda a la frontera colombiana.
També hi havia el Juan Carlos, un home immens que es dedicava als negocis sien por sien legal, i la seva dona, vivien just davant del rombódromo i aprofitaven per vendre cervesa fresca. La jornada dedicada a Colòmbia eren dins ballant cumbias i vallenatos i quan em van veure de seguida em van convidar a seure a la seva taula: una silla para el caballero, quieres agua, servesa o aguardiente? Allà l'aiguardent es pren com aquí el Tequila, de cop i mossegant la llima després. Creo que probaré este aguardiente.
Buena elección amigo, aguardiente antioqueño, el mejor de toda Colombia!
No hi faltaven els típics espavilats de torn que s'enganxen a gorrejar tot el que poden, eren una minoria i no resultaven molt pesats... tot i que no podies refiar-te, n’hi havia un que l’endemà ja venia a gorrejar amb els seus col·legues i els vam haver de despistar.

El programa del Festival consisteix en una barreja de competicions esportives, mostres culturals, mercadillo, actuacions, desfilades militars, etc... però el plat fort és l’elecció de la Miss Confraternidad. En participaven tres, la Miss Perú, la Miss Brasil i la Miss Colòmbia i en el moment més emocionant de la festa s’enunciaven els premis: diners en metàl·lic i cirurgies per totes, la tercera rebria una rinoplàstia, la segona uns pits nous i la primera una “operación sonrisa”. La gent cridava embogida! Val, és veritat que aquests premis poden tenir un lleuger tuf masclista però les models se les veia contentes i això és el què compta.
La colombiana tenia tots els números per guanyar, i jugava a casa però qui es va emportar el premi va ser la de Brasil, la meva preferida. Ens vam fer fotos amb la guanyadora i consolàvem la derrotada, ha sido un robo! Eres la más natural! Tú eres la ganadora! Hemos venido de Barcelona para verte! ella plorava i ens donava les gràcies.
Al Festival de la Confraternidad es viuen emocions fortes.

Eix cafeter 

La segona part del viatge vaig estar per l’eix cafeter, una zona de l'interior amb un clima primaveral fresc i saludable. I va ser vagant per aquelles terres que vaig conviure amb dues joves viatgeres.
La primera la vaig conèixer a un autocar de camí entre Armènia i Salento, el trajecte era curt, d’una mitja hora, però va ser suficient per supeditar a ella qualsevol pla que tingués a posteriori. Cap pintava millor que està en companyia d'aquella antropòloga de 21 anys, la Heather se la veia molt maca.
A aquestes alçades em fa una mica de vergonya reconèixer aquesta dependència de la titola, pensava que als quaranta la testosterona ja rondaria nivells que et permeten portar amb dignitat aquestes situacions, però no és el cas. En fi, un va trampejant la vida i les seves febleses com pot.

La vaig convèncer a venir a la casa on m’allotjava, jo ja tenia reserva i ella es va instal·lar a l'habitació del costat. Compartíem balconada i jo m’adormia imaginant que ella venia a dormir al meu llit, els roncs dels seus companys d'habitació no la deixaven dormir i em demanava una mica de lloc al meu costat.
Ni de conya va passar res d’això, al contrari, l’endemà la Heather es va mostrar distant. Durant l’excursió que vam fer al matí no obria boca i contestava a les meves preguntes amb monosíl·labs, no sabia que passava i la situació em començava a carregar. I que consti que no li havia parlat de l’ANC, ni d’ATTAC i encara menys del Chomsky, temes de conversa que intento frenar perquè he vist que provoquen un efecte de centrifugat immediat.
Per sort a Salento vaig conèixer molta més gent, hi havia bastants nord-americans i són els millors viatgers que conec, els homes sobre tot, de seguida un novaiorquès ens va integrar a tota una colla i vam quedar per sopar. Aquell mateix vespre vaig conèixer la Rahel, una altra flor de primavera, què guapa que era, i quines pestanyes tan llargues. Ella marxava a Popayán l’endemà, jo no sabia on era però també hi anava i vam quedar d'anar-hi plegats l'endemà.
El viatge a Popayan va ser molt agradable, jo tenia por que em passés el mateix que amb la Heather, que la nostra amistat fos flor d’un dia, però en aquest cas la convivència va anar força bé i fins i tot se'm va fer curta.
Ella continuava el seu viatge al sud, cap a l’Equador, on l’esperaven uns amics i jo em preparava per enfilar la recta final del viatge a la gran capital.

Bogotá

Tornant al tema del perill.
Tot i que no em va passar res, i en cap moment vaig tenir sensació de perill, és veritat que a Colòmbia hi ha inseguretat i cal anar amb compte. Hi ha detalls reveladors: policia a tot arreu, a vegades militars; a les grans ciutats hi ha zones literalment acordonades on només s'hi entra i surt en taxi, en alguns trajectes nocturns en autocar graven els passatgers amb vídeo abans de sortir; a la televisió el panorama no és per a tirar coets: siguen los asaltos en Barranquilla, 5 muertos por tiroteo en Medellin, violencia contra mujeres en 4 departamentos...
Però el perill més important a Colòmbia, un perill del que ningú t'avisa i és totalment real, és el de les colombianes, i concretament a Medellín. Sembla talment com si els déus de les muntanyes andines i de les jungles amazòniques s'haguessin posat d'acord en convergir totes les gràcies femenines en aquelles dones del departament d'Antioquia, les paisas.
Ara amb la distància reconec que exagero una mica. A Medellín hi vaig estar sol i a vegades un s'obsessiona i entra en una espiral de realimentació on cada cop més veus el què vols veure. En qualsevol cas fou una colombiana nascuda a Medellín amb qui vaig passar els darrers dies a Bogotà.

La Rosa la vaig conèixer el primer dia del meu viatge, quan encara estava volant, seia al costat de l’avió i aviat ens vam fotre a xerrar, era molt guapa i em va convidar a passar junts els meus últims dies de vacances.
Era odontòloga i vaig estar a punt de demanar-li que em retoqués una mica la destrossa de la meva boca però no vaig voler abusar, tenia molta feina. Però va saber trobar temps per mi i m'acompanyava a visitar la ciutat, m'explicava que a Colòmbia hi havia molts odontòlegs i quan li vaig comentar els premis Miss Confraternitat em deia que era normal, la dona colombiana no li fa fàstics a la cirurgia i a la silicona: llavis, nas, pits, cintura, cul, etc... res escapa a la fulla del bisturí.
La Rosa i jo ens agradàvem, al principi semblava que podríem explorar la nostra amistat des d'angles diferents però entre nosaltres i el llit hi havia una enorme paret, un vell enemic que feia temps que no se'm creuava pel davant: el catolicisme. Entre tots els déus andins i amazònics s'hi havia colat el déu cristià  per fotre-hi la grapa i donar el seu toc de gràcia, però a mi de gràcia poca.
Als noranta, a la universitat de capellans on estudiava era molt combatiu amb la religió però ja fa molts anys que vaig abandonar. El catolicisme és un mur impenetrable, i si aconsegueixes obrir alguna esquerda pots crear torsions emocionals del tot indesitjables, Déu no ho vulgui pas.
I jo tampoc no ho volia, no complicar-se la vida ni la dels que t'envolten és un actiu valuós i font de llarga vida. Els dies amb ella, la seva família i amics van ser tranquils, i em van anar bé per descansar una mica de les farres a Leticia i dels kilòmetres d'autocar a l'interior.

Viatjar és una bona manera d'escapar de la rutina i també és la millor manera de conèixer gent diferent, tot i que amb els anys vaig veient que tots ens assemblem més del que sembla a primera vista. Amb més gent vaig viure grans moments, l'Erik de Perth amb qui ens vam fotre una festa a Iquitos i vam connectar de seguida, l'Andrea de Sydney a qui espero veure aviat a Barcelona, els ianquis de Salento... i molts, molts més! Van ser dies molt especials amb moments carregats de màgia.
Encara recordo la nit que la Marta i jo ens vam acomiadar.

Ella havia de tornar a Iquitos i la seva llanxa sortia a les quatre del matí des de l'altra banda del riu. Vam arribar al moll empalmant la festa de la Miss Confraternidad, era negra nit i hi havia un silenci absolut. Una bombeta il·luminava les barques i els pescadors que dormien allà mateix, al ras. Encara era d'hora, vam treure l'ampolla d'aiguardent per fer els últims brindis i posar punt i final a aquella festa extraordinària.
A l'hora de marxar la Marta, en companyia d'altres passatgers, s'allunyava a bord d'una petita embarcació; es veia molt fràgil surant sobre aquell riu immens, un riu que la nit dibuixava infinit i tenebrós.
Vaig apurar l’ampolla i me’n vaig anar cap al rombódromo.

Atenes

M’encanta la nit.
M'ha agradat sempre, des de que tinc ús de raó, li dona un aire a les ciutats que em fascina i és durant la nit quan acostumen a passar les coses que m'interessen.
Havia aterrat al migdia però venia d'una farra mig empalmada amb el vol i necessitava dormir una mica per afrontar la festa de dissabte amb condicions.
A les deu de la nit ja rondava les tavernes de Plaka, als peus de l’Acròpoli d’Atenes.

M'havien aconsellat no gastar-hi molts dies a la capital, però una ciutat que té la Plaça Síntagma, el carrer d’Aristòtil, l'església de la Metamorfosi, amb noms de parades de metro com Monastiraki o Panepistimio, ha de molar! I la millor manera perquè t'entri bé una ciutat és fotre-t'hi una festa.
Vaig quedar-me tota la nit al Roof 45, una terrassa al descobert en un primer pis situat a la zona de Gazi. Els preus picaven una mica però aquell lloc es mereixia cada euro gastat, la música era excel·lent i a pocs llocs es poden degustar pintes de cervesa a l'aire lliure amb vistes al Partenó a ritme d’Immigrant Song.

No desentonava gens entre l’audiència grega, no vaig detectar absolutament cap diferència a nivell físic amb la gent de Barcelona, i aquí hi incloc la distorsió mental que et fan veure les estrangeres més bones. M’agradava ser allà, amb tanta penya passant-s’ho bé i el bon rotllo se'm contagiava. A més semblava que l'alcohol ja no em donava els efectes no desitjats que vaig patir a Beirut. Amb efectes no desitjats no em refereixo a la pèrdua d'equilibri físic i mental, mal de cap, ressaques espantoses, etc.. això encara dura i en alguns casos ha empitjorat; em refereixo als efectes depressius de nostàlgia aguda que et fan sentir incomplert i trobis a faltar algú.
No era el cas, tornava a ser una persona sencera al cent per cent i calia celebrar-ho, vaig cremar tots els euros que em quedaven a la butxaca i ho vaig tancar tot.

Un altre dels efectes no desitjats de la festa és el de llevar-se tard, ja havien tancat l’accés a l'Acròpoli i per compensar-ho vaig anar al museu que hi ha al costat.
De camí un home em va parar i de seguida ens vam fotre a xerrar. Quan va saber que era de Barcelona es va esverar molt i va començar a renegar macagundéu el Messi que va fallar un penalt i els fills de puta dels anglesos han guanyat la copa d'Europa, no és just! Els espanyols, italians i grecs sí que molen però als anglesos els poden donar pel cul! Jo no sabia què contestar però no calia perquè s'ho feia tot ell estic casat amb una basca, saps? de Bilbao, ja m'he divorciat, mira la foto del meu fill! Hi ha un bar d'un amic meu aprop, va vine que et convido a una cervesa, m'encanta parlar amb la gent de Barcelona!

El bar del seu amic tenia massa pinta de puticlub pel meu gust però havia llegit que era de mala educació rebutjar la invitació d'un grec. És veritat que també havia llegit que anés amb compte amb els desconeguts que et conviden a les zones turístiques; heus aquí que em trobava enmig de dos consells que entraven en contradicció. Vaig decidir deixar-me portar per la meva vena més filantròpica i donar-li una oportunitat al meu nou amic.
Hi havia alguns detalls que fallaven en aquell escenari de dos amics que van a prendre alguna cosa. La dona que portava el bar, per exemple, tenia massa pinta de madam i l'única noia que hi havia al local estava massa bona per mirar-me d'aquella manera tan descarada. I l'experiència et fa perdre la fe en els miracles.

El meu amic es dirigia a la cambrera i cridava dues cerveses, aquesta ronda la pago jo que ha vingut el meu amic Josep de Barcelona!!, a continuació es va excusar, havia d’anar a comprar tabac un moment, que no em mogués que ara tornava.

La noia del fons se'm va acostar i es va presentar hola, em dic Tatiana, com estàs?
La Tatiana era d'Ukraïna, tenia els ulls grans i clars i no parava de somriure. Em va demanar si la convidava a prendre alguna cosa. Jo li vaig dir que havia vingut a prendre alguna cosa amb el meu nou amic i tot i que se la veia una noia interessant no estava allà per ella. Ella em va dir que ella també em trobava molt interessant i atractiu, jo li vaig respondre que l'experiència em feia desconfiar i que no creia que fos sincera del tot. Experiència tu? Peró si et veus molt jove, que tens 25, 26 anys? Reconec que em començaven a agradar les mentides de la Tatiana.
Insistia en que la convidés, deuria tenir molta sed pobreta.  
Mira Tatiana, si t'hagués conegut en altres circumstàncies et convidava al que fes falta, sóc una persona molt despresa jo, però no m'agrada que m'enganyin, a més la paraula engany (deception en anglès) s'assembla molt a una paraula que en el meu idioma significa decepció, i així em sento una mica, entre enganyat i decebut.
S'ha de reconèixer que a Grècia se t'encomana el to funest del drama i la tragèdia.

La Tatiana va canviar el gest i es va fer la indignada ho sento josep, però ara sóc jo la que no et crec a tu, la veritat és que no t'interesso gens ni mica!
Vaig agafar la gerra de cervesa i vaig mirar el fons dels seus enormes ulls vaja, sembla que tenim un problema de confiança, oi? Ella va fer que si amb el cap i va somriure de nou, aquest cop crec que sincerament.
Em vaig dirigir a la madam que es mantenia en un segon pla escoltant dissimuladament la nostra conversa aquesta ronda la paga el meu amic, eh?
Me la vaig fotre en dos glop i vaig marxar d'allà.

Els següents dos dies els vaig passar a Nàuplia, el poble més bonic de Grècia segons Javier Reverte, el seu llibre Corazón de Ulises m'acompanyava on anava i és de lectura obligada per tothom qui vulgui visitar el país. Vaig escalar fins el castell, vaig banyar-me a la platja, vaig menjar i vaig beure. Aquell poble era molt bonic, amb els seus carrers, les seves cases, les seves balconades i les seves flors, però allà tot sol m’avorria i vaig decidir tornar a Atenes.

Vaig fer un segon intent d’Acròpoli, aquest cop estava obert. També va haver-hi un segon intent d’estafar-me, un nou amic em portava a un bar molt i molt guapo de músiques del món, amb un ambient multicultural i modern a la vegada i bla bla bla..  Aquesta vegada em va fer mandra seguir el rotllo i em vaig excusar dient-li que tenia pressa.
Primer pensava que era mala sort que tots vinguessin a per mí, ara ja no tinc cap dubte, foto cara de pardillo.

L’última nit la vaig passar a una de les zones més castigades per la crisi, tocant la plaça d'Omónia. Quedava molt a prop de l'hotel i hi vaig anar caminant. Allà vius de primera mà els estralls provocats pel terrorisme financer que sacseja el país, no se m’acut una manera més suau de descriure el que li estan fent a Grècia... espera, un moment, també ens ho estan fent a nosaltres!
La zona era majoritàriament d’immigrants del nord d’Àfrica. Allà sí tenia pinta de guiri, la gent em mirava amb curiositat, de tant en tant m’oferien droga i altres coses que no arribava a entendre; què sinó estava fotent jo allà?
Vaig fer l’últim àpat en un restaurant que no figurarà mai al Trip Advisor ni a la Lonely Planet, era una espècie de menjador per gent amb dificultats, allà servien ranxo tirat de preu i els clients eren majoritàriament gent d'edat avançada, alguns bastant maltractats per la vida.
Mentre esperava que em portessin el menjar vaig fixar-me en l'home que tenia a la taula del costat. No sé si anava molt borratxo o estava malalt, o les dues coses. Cada vegada que acostava la cullera a la boca obria molt els ulls, com si fos l’última vegada que menjaria. Va tenir molta feina per pagar perquè cada vegada que començava a comptar les monedes li queien totes per terra.
El cambrer, era un home molt amable, com la majoria de grecs i gregues amb els que vaig tractar, aquell home però no tractava amb turistes torracollons que es queixen de que la carta no està en el seu idioma, o dels gats que ronden per sota les taules, o de l'aire condicionat. Aquell home treballava amb clientela amb problemes reals i ho feia amb una humanitat i tendresa admirable. Li vaig deixar una bona propina tot i que el menjar no valia res.
Vaig marxar content de Grècia, amb moltes ganes de tornar-hi (com em passa sempre, vaja).

Van ser dies tranquils que vaig viure en soledat amb molt de temps per rumiar, escoltar música i llegir.
Un altre llibre del Javier Reverte marcarà la ruta del proper viatge, i promet bastant. El juliol torno al gran riu.

Beirut

La festa de Beirut no te l’acabes.
Ja m’havien avisat però no creia que fos tan exagerat. El meu hotel estava situat en un dels nuclis importants de farra, Hamra, i com que la guia Lonely Planet recomanava dedicar-li una nit a la ciutat i era dissabte em vaig veure obligat a sortir.

Els libanesos estan molt orgullosos de la barreja d’ètnies i confessions religioses que hi ha al país i aquesta característica fa que puguis veure coses que no veus enlloc més: una rossa espectacular amb una cabellera fins a la cintura discutint en àrab amb la seva amiga, aquesta amb el mocador i sòbria; moros i cristians gaudint de la nit fins a la matinada, compartint èxits i fracassos. I excessos, vaig tenir la sort de ser testimoni com un parell trallaven junts en un racó, no m’imagino res més integrador que això. Haurien de declarar la nit de Beirut patrimoni de la humanitat.

Vagarejant tota la nit a ritme de cerveses vaig anar a parar al B018, un d'aquests garitos típics que proliferen arreu on la beautiful people crema els últims cartutxos ballant a ritme de house.
La veritat és que no suporto aquests locals però el B018 era molt original, estava situat en un soterrani que simulava un búnquer i et donava seguretat, molt preuada a l'Orient Mitjà. Ja podien bombardejar israelians, sirians, tropes aliades o alienígenes que res podia aturar les sessions de drum'n bass, la degustació de gintònics i les cues de cocaïnòmans als lavabos.

Estava sol i l’alcohol se m'estava posant malament, encara pateixo una mica de síndrome d'abstinència eslava i haig d’anar en compte amb les depressions post-farra. Vaig mirar amunt i vaig veure que el sostre del B018 estava descobert, hi havia lluna plena. En veritat no era tan segur aquell búnquer.
Volia aprofitar el dia l’endemà i me'n vaig anar a dormir.

Em vaig llevar al migdia, vaig fullejar la guia però no hi havia rastre del què volia anar a veure a Beirut, un barri recomanat enlloc on la poca informació que pots trobar t'anima a allunyar-te'n, el barri de la vergonya, el barri de Chatila.
A Chatila hi malviuen milers de palestins que van ser expulsats de casa seva durant la creació de l’estat d’Israel. És complicat sintetitzar en poques paraules el complicadíssim mosaic de protagonistes que un moment o altra han intervingut en accions violentes a Orient Mitjà, i jo no controlo massa el tema, en aquest cas concret al Líban, però una constant de tots els conflictes és que els palestins pringuen sempre. I un dels episodis més vergonyosos va ser la matança de Sabra i Chatila quan les milícies falangistes cristianes libaneses, els rottweilers d’Israel, van massacrar els refugiats palestins que hi vivien.
L'experiència no és agradable, aviat t'arriba la pudor d'aigües residuals i escombraries que hi ha arreu i impressiona molt la visió d'aquelles façanes, dels edificis que encara aguanten, metrallades a trets. Tot i la misèria que m'envoltava el barri és ple de vida i els seus habitants intenten viure-la amb dignitat.
Jo allà cantava molt i vaig intentar ser respectuós amb els veïns repartint somriures, salams i marhabas a tort i a dret. No vaig tenir collons de fer cap foto.
No portava massa estona que un home se'm va acostar a saludar-me.

El Sharif vivia al barri de Sabra, molt a prop d’on érem, i em convidava a prendre cafè a casa seva. Vivia amb la seva dona i el fill petit, també coincidia amb la visita d'una de les filles i un parell de néts. En aquella modesta casa i havia una bon mostrari del poble libanès, un musulmà sunnita d'ascendència grega casat amb una cristiana maronita, sigui el què vulguin dir aquestes paraulotes. Vaig estar tota la tarda amb aquella colla explicant-nos la vida mentre degustàvem aquell cafè negre com el carbó.
Al vespre vaig passejar per l'animada Corniche i vaig fer cap a l'Skybar però era tancat. Ja anava bé fer una mica de bondat que endemà tenia una cita amb la Mireille.


He tornat a l'extraordinari món de les cites per internet. Ja queda molt llunyana en la memòria la meva experiència al meetic i després de veure'm passar un divendres al vespre recollit al sofà veient conferències del Chomsky, jo, que no he perdonat un divendres al vespre els darrers 25 anys!, vaig decidir tornar a la càrrega. Aquesta vegada per la porta gran, m’he registrat a quatre webs que de ben segur m'obriran la porta a relacionar-me amb molta més gent, tan d’aquí com d’allà.
Abans de marxar al Líban vaig contactar amb una bella donzella libanesa, o això semblava per la foto, i vam quedar el dilluns a Biblos, un poblet de la costa mediterrània.

La Mireille guanyava al natural, era molt atractiva i no tenia parella. Buscava un home que estigués per ella, que la cuidés, que no digués mentides i que tingués diners, ni més ni menys, ho té clar pobreta... Era professora d’anglès, cristiana i desconfiava dels musulmans. M’explicava que com a professora havia d’anar amb molt de compte amb les matèries que donava, perquè si a classe es deia alguna cosa fora de lloc (segons els criteris puritans religiosos) la podien fotre fora. No li agradava viure al Líban i li passava pel cap de marxar a viure fora amb algun dels nombrosos pretendents que l'empaitaven per internet.
Portava els llavis i les ungles pintats de vermell, sota les ulleres de sol amagava unes lentilles de color que li donaven una mirada intensa i pertorbadora. Els libanesos cuiden molt la seva imatge, en el cas de les dones i especialment les cristianes la pintura i la silicona juguen un paper important, massa pel meu gust. Sembla com si el pudor de les seves veïnes musulmanes actués de ressort de forma contrària amb les cristianes les quals exageraven de forma desproporcionada la seva feminitat.
En el cas de la Mireille hi havia moderació i com ja he dit abans m'atreia tota ella. Llàstima que no estigués tan interessada com jo a explorar de forma més profunda la nostra amistat.

L’última tarda la vaig passar a un campus universitari. Em vaig apalancar a la gespa a prendre el sol escoltant música en companyia d’universitaris libanesos... pensava en el que m’havia explicat la Mireille on desmitificava la meva visió hippy del dissabte anterior on tots els pobles viuen junts en harmonia.
El Líban és una terra de contrastos, la seva història contemporània és un relat d'odi, guerra i sofriment però existeixen també històries més petites, i més grates, com la del Sharif i la seva família a Sabra, història que em vaig endur cap a casa.

Iran

La setmana a l'Iran va ser intensa.
Vaig dormir poc, vaig caminar molt i mai vaig estar sol. 
Xiraz, Qom, Teheran i sobretot l’extraordinària Isfahan em van obrir les seves portes i em donaven la millor de les benvingudes.
He volgut reproduir algunes de les vivències que vaig compartir amb els iranians, els protagonistes d’aquest viatge.


La família d’Isfahan

Havia quedat amb sis iranianes a l'Aní, un cafè situat al barri armeni d'Isfahan. Anava amb temps i per això em vaig aturar quan un home de mitjana edat em va abordar, hoooola, oooon vaaaas? Parlava amb anglès molt a poc a poc i em somreia.
Vaig acceptar el grapat de pipes que m'oferia amb la ma. Semblava un pèl retardat.

Amb molta parsimònia m’explicava que era d’un poblet i havia vingut amb el fill i la dona a passar el dia a Isfahan, tenia molta curiositat per la meva procedència i aviat va convidar al fill a unir-se a la conversa, la dona va quedar-se a l’altre acera.
Animava al seu fill a parlar l’anglès amb mi, al cap d’una bona estona vaig comprendre que si parlava tan a poc a poc era perquè volia fer-se entendre. Em va agradar aquell home, ens vam fer fotos amb els mòbils i les compartíem amb el bluetooth, jo no sabia gairé bé com es feia i el fill m’ajudava.
Allà qui era un pèl retardat era jo.

Creuant el pont Khaju vaig accelerar el pas, m’havia entretingut massa amb aquella família i feia tard.


L’home de Xiraz

Portava hores caminant per Xiraz, molta gent em mirava amb curiositat, alguns em donaven la benvinguda al seu país, un home em va aturar.
Enumerava orgullós les llicenciatures dels seus set fill i es mostrava molt curiós sobre mi però quan va saber que tenia 40 anys i no estava casat va quedar molt sorprès. Va tirar el cap una mica enrere i m'escrutava intentant esbrinar què fallava. 
Com érem davant d’una important mesquita funerària la conversa va derivar cap a la religió i quan li vaig confessar que no creia en déu va obrir molt els ulls. Vaig endevinar un punt de decepció en la seva mirada. Definitivament fallava alguna cosa.

Jo l’intentava convèncer de que no era cap mala persona i que la vida no m'anava malament sense dona i déu però no el convencia pas. Ell em mirava d'una altra manera, semblava que li fes una mica de llàstima, i donant la conversa per acabada em va desitjar el millor dels futurs possibles.


El Masood

El trajecte amb autocar d'Isfahan a Xiraz trigava unes set hores. L’home que seia al meu costat era molt atent amb mi, em mostrava el camí dels lavabos quan paràvem i m’oferia menjar i beure que portava.

Quan vam arribar a Xiraz em va fer un gest per acompanyar-lo, el vaig seguir a la cafeteria de la terminal d’autobusos i em va convidar a una pizza i una pepsi. No parlava res d’anglès i amb prou feines vaig saber que es deia Masood, que tenia un fill de 4 anys i que vivia a Isfahan. Després em va demanar un taxi, em va acompanyar a l’hotel i em va ajudar a fer el check in. A l'hora de marxar em va agafar per les espatlles, em va donar tres petons i fent un gest amb el mòbil es va acomiadar.
La veritat, tanta extrema amabilitat em deixà profundament commogut.


El Surush

El que em temia es va fer realitat, l’autocar VIP no feia parada a la ciutat de Qom i em va deixar tirat a l'autopista; es de suposar que els serveis VIP acabaven allà i era jo qui m'havia de buscar la vida per arribar al centre. Eren les sis del matí de negra nit i fotia fred.
Era molt a prop d’una mesquita i arribaven els taxis. En vaig agafar un cap al centre, havia estat tota la nit en ruta i havia dormit molt poc, necessitava descansar.
El jove recepcionista de l’hotel em va dir que no hi havia habitacions lliures però que podia buscar-me un altre hotel del mateix estil. Va fer un parell de trucades i em va dibuixar un mapa. Em va oferir un te però jo tenia ganes d’agafar el llit, li vaig donar les gràcies i vaig començar a tirar.
Sense saber-ho havia anat a parar davant d'una casa que havia estat residència del Khomeini quan el recepcionista em va atrapar. Havia acabat el torn i anava cap a casa seva, l’hotel que m’havia recomanat li anava de pas i vam començar a xerrar. Em preguntava què collons fotia a Qom, ciutat santa xiita i centre d’estudis religiosos del país, mul·làs a punta pala vaja. Jo li explicava que estava llegint un llibre sobre la història d’Orient Mitjà i tenia curiositat.

El Surush em va acompanyar a veure un santuari molt important de la ciutat i m’anava explicant coses, que a Qom la gent fotia mala cara, que tan aspirant a aiatol·là no era bo, que el nord del país era molt bonic... i que anava a comprar el pa i em convidava a esmorzar a casa seva.

Em va presentar el seu germà, la mare no la vaig veure, i això que em va preparar un dels millors esmorzars que he menjat en ma vida. El Surush anava augmentant el grau d’hospitalitat a mesura que passaven les hores.
Començava a fer cara de cansat, ell em convidava a dormir una estona, i a dinar més tard i a sopar. També havia trucat a un amic seu, el Habi, que portava cotxe, per si volia donar un vol per la ciutat.
El Surush i el Habi eren bons amics i sempre feien broma, vam connectar de seguida tot i que em sabia greu no seguir el ritme. 
Necessitava dormir.

Com que ja era migdia vaig pensar que no tenia massa sentit quedar-me a Qom i millor passar el dia i mig que em quedava a la capital del país, Teheran. El Surush i el Habi hi estaven d’acord i també estaven d’acord en portar-m’hi amb cotxe.

No era un favor menor, Teheran era a cent kilòmetres i l'hotel on anava, que m'havien reservat ells, clar, era al cor de la ciutat, una metròpoli de dotze milions de persones amb un tràfic espantós.
Jo portava un cego de no dormir espectacular, no podia evitar riure de les parides d'aquell parell. El Surush ho acabava de deixar amb una noia de Teheran i tornar a la ciutat li portava records dolorosos. El Habi se n'enfotia, li deia que segurament l'havia deixat pel seu pare (el pare estava desaparegut feia anys, havia abandonat la família i aquesta desgràcia familiar era objecte de múltiples parides).
Un cop facturat a l'hotel de Teheran ens vam acomiadar, havien de tornar a Qom per treballar, jo no sabia com donar-los les gràcies, em va saber moltíssim greu separar-me d'aquell parell que havia conegut feia poques hores.


El Morteza

Per fi vaig trobar el Rock Coffee Shop, segons m'havien dit era l'únic local on podies escoltar rock a Isfahan. Quan portava mitja cervesa sense alcohol uns estudiants asseguts a la barra em van convidar a unir-m’hi i compartir el plat de pasta que menjaven.

El Morteza estudiava arqueologia i l'interessava molt l'opinió que jo tenia del seu país. Jo li deia que estava gratament sorprès, els iranians eren molt hospitalaris i m'estaven tractant de puta mare. També l'interessava l'opinió que es tenia a l’exterior de l'Iran, jo li contestava que abans de venir havia rebut dos tipus diferents de consells, per una banda dels que havien estat a l'Iran, molt favorables, i per altra banda dels que no hi havien anat mai, ni hi pensaven anar. Llavors parlàvem de política, de la manipulació dels mitjans, etc.. un segon estudiant es va afegir a la conversa, deia que li sabia molt de greu la imatge que estava donant el govern iranià, que ells no eren així i de cap manera compartien moltes de les seves coses. 
Amb Pink Floyd de fons parlàvem de les armes nuclears, dels Estats Units, d'Israel, Rússia... jo intentava consolar-los dient-li que el govern espanyol tampoc era per tirar coets i que també em faria molta ràbia que la gent es pensés que tots els espanyols són com els subnormals que ens governen, tot i que sabia que no hi havia punt de comparació.

No em van deixar pagar la cervesa, tampoc els taxis que vaig compartir amb el Morteza cap a casa. A Isfahan era un convidat i els convidats no paguen.


El Kouroush

De camí nocturn a Qom l'autocar VIP va fer una parada tècnica a un xiringuito de carretera per pixar i menjar alguna cosa. Vaig mirar la carta a veure què hi havia però era tota en persa. Se'm deuria notar que no entenia res perquè de seguida es va acostar algú a ajudar-me.
Em va demanar un te, que em va convidar, i m'explicava que era bomber i tornava cap a casa després d'un mes treballant fora. De nou a l'autocar vam seure junts i vam estar xerrant tota la nit, m'explicava que havia estudiat psicologia, que no estava casat perquè no volia tenir parella a l'Iran. Deia que la religió perjudicava molt la relació entre homes i dones, que l'islam era una religió que havia nascut al poble àrab i no encaixava bé amb els perses. No entenia perquè anava a Qom.

Li agradava la música espanyola i em va demanar de traduir-li algunes cançons que portava al mòbil. L'autocar VIP continuava fent kilòmetres cap al nord, tots els passatgers dormien excepte nosaltres dos. Connectats als auriculars anàvem repassant tots els èxits atemporals del Julio Iglesias.
 
El Koroush era molt intel·ligent, tenia una cicatriu que li baixava a un costat del nas que li donava un aire interessant. En un món just el Koroush seria un jove bomber que faria molt mal entre l'audiència femenina, però el món no és just i menys encara si has nascut en una dictadura religiosa.
Va baixar a Isfahan.


La Nazanin, l’Aliya, la Fatima, la Shamim, la Sahba i la Mahsa.

Encara no m’havien portat el pastisset de xocolata que ja les sentia riure’s de mi. Les tenia a prop, darrera meu, i vaig parar l’orella, deien paraules en anglès i semblava que es preparaven per abordar-me, jo em vaig girar i les vaig saludar, salam!

La Sahba va prendre la iniciativa i me les va anar presentant una per una, la seva germana Mahsa, la Fàtima de Teheran, la Nazanin, l’Aliya i la Shamim. Tenien de dinou a vint-i-pocs anys i totes estudiaven a les universitats d’Isfahan.
Em preguntaven d’on era, quants anys tenia, si tenia nòvia, si m’agradava l’Iran, si les trobava guapes, si viatjava molt, … moltes coses vaja.
Feia poques hores que havia arribat al país i poc m’imaginava que el meu primer contacte amb els mítics perses fos d'aquella manera.
Jo també preguntava molt, sobretot com vivia una dona a l’Iran, elles contestaven que el vel no el volien per res però s’havien de fotre i l’havien de portar, tampoc podien passejar-se amb homes que no fossin familiars seus i que hi havia una policia especial que s’encarregava de vetllar pel compliment d’aquestes normes. Llavors una esclatava i deia que volia cambiar de religió i les altres li cridaven l'atenció, que no cridés massa.
L’alcohol també estava prohibit però la Sahba deia que si volia em portava a casa seva a beure whisky amb el seu pare.
També m’explicaven que la gent d’Isfahan tenia fama de ser molt garrepes, però elles ho negaven i per demostrar-ho, em convidaven a tot el que menjava o bevia. Jo també volia pagar alguna cosa però no em deixaven.
Tenia la seva conya el tema, les polacas d'Iran i el polaco espanyol barallant-se per veure qui convidava.

M’ho passava bomba. La gent ens mirava, algú amb mala cara, sobretot un home d’edat avançada, feia cara de què s’ha cregut aquest estranger gaudint de les nostres dones, jo no volia causar problemes i elles em deien que em tranquilitzés, que hi havia molt retrògrada masclista a l’Iran.

La Sahba es va posar seriosa, em volia preguntar una cosa i em demanava que fos honest, que li digués la veritat. Jo em vaig posar en guàrdia, aquest tipus de preguntes em fan molta por. Josep, no et giris, darrera teu hi ha el meu ex amb la seva nòvia, vull que te la miris dissimuladament i em diguis si la trobes més guapa que jo.
Respirava tranquil, era una pregunta fàcil, hi havia una resposta correcte i una incorrecte i en aquell cas concret no calia mentir perquè la Sahba era molt més guapa.
Però no sempre hi ha tanta sort, s'han donat casos de preguntes trampa on totes les respostes són incorrectes!

Ens vam fer moltes fotos, ens vam donar els números de mòbil i el facebook. L’últim dia em van acompanyar amb cotxe fins on estava allotjat. En un semàfor ens vam aturar al costat d’un parell que estaven privant dins del cotxe. La Mahsa els va demanar de convidar-me un tast, vam desviar-nos del carrer principal per aparcar en un carreró més apartat i em van oferir un xupito de vodka i una mica de cervesa per tirar-ho avall.
Vam continuar conduint cap al casc antic d’Isfahan. Estava a la glòria, amb la companyia d’aquelles noies extraordinàries, la música rebentant els altaveus i el vodka confortant-me l'estómac. Estava de festa.

Les germanes Shahmohammadi es van acomiadar de mi, jo anava a donar la mà com marca el protocol però elles em van abraçar i aprofitant l’intimitat dels carrerons pobrement il·luminats del casc antic d’Isfahan ens vam donar tres petons.
Vaig tornar a donar les gràcies, vaig baixar del cotxe i vaig veure com s'allunyaven i eren devorades per aquell tràfic salvatge.