Les primeres quatre hores al país les vam passar a l'aeroport internacional de Minsk perquè ens faltava un paper. M’ho havia mirat amb cura abans de marxar, però no sabia que la burocràcia del país és famosa per inventar-se normes a darrera hora de cara als sobresous dels oficials d’immigració. Vaig deixar la negociació en mans de l’amic amb qui viatjava, el David, que ja havia viscut experiències semblants en terres exsoviètiques. La clau és saber quant de temps estàs disposat a perdre i aguantar la teva posició, talment com si estiguéssim regatejant en un basar d’Orient Mitjà.
Ens demanaven cent cinquanta euros per cap, noranta euros del visat més una carta d’invitació que no teníem. Nosaltres els dèiem que no portàvem tant efectiu a sobre i necessitàvem un caixer. Era mentida, ells sabien que era mentida i nosaltres sabíem que ells ho sabien.
— No porteu prou diners? Molt bé, espereu-vos aquí —ens van dir.
A fora feia fred i els sofàs de l’aeroport semblaven còmodes, a més ens havíem aixecat a les quatre del matí per agafar l'avió o sigui que no ens aniria malament un petit descans. Vam decidir “aguantar la nostra posició”.
Després d’una curta migdiada, i veient que els de la duana no afluixaven, vam trucar a una agència de viatges de Minsk on la Tatiana, una agradable bielorussa, ens va confirmar que no calia el paper que ens demanaven, que amb la reserva de l'hotel ja n'hi havia prou. Però, continuava, si no ens deixaven passar, ella ens faria la documentació i ens la portaria pel mòdic preu de quaranta euros per persona. Quan l’oficial de torn va saber que perillava la seva comissió es va mostrar menys intransigent, però ja era massa tard, la Tatiana estava en camí i la negociació havia acabat.
Per fi érem a Minsk! El cap de setmana tot just acabava de començar.
Vam provar sort a l'Overtime, un local al costat de l'hotel on ens allotjàvem, però no ens van deixar entrar. El porter deia que era una festa privada i ens recomanava provar sort al Next, a l'hotel Crowne Plaza, on vam conèixer la Hanna, l'Angelina i l’Elena.
La Hanna era israeliana, havia marxat del seu país perquè no li agradava la guerra ni tenia ganes de fer la mili. Em va caure molt bé, però cap al tard es dispersava una mica, saludava vells amics i en feia de nous. Quan se li buidava el got se m’acostava de nou per fer una altra ronda. El David conversava amb l’Angelina, la més extravertida de totes, i l’Elena, que no havia obert boca en tota la nit va decidir que ja era hora de relacionar-se una mica. Era la més guapa de les tres, morena de pell pàl·lida, molt alta i amb un aire vampiresc que m'atreia.
Vam sortir fins ben entrada la matinada. El David i jo havíem viscut un divendres llarguíssim i ja era hora de retirar-nos per afrontar l’endemà en condicions.
Continua a Minsk (segona part)
Ens demanaven cent cinquanta euros per cap, noranta euros del visat més una carta d’invitació que no teníem. Nosaltres els dèiem que no portàvem tant efectiu a sobre i necessitàvem un caixer. Era mentida, ells sabien que era mentida i nosaltres sabíem que ells ho sabien.
— No porteu prou diners? Molt bé, espereu-vos aquí —ens van dir.
A fora feia fred i els sofàs de l’aeroport semblaven còmodes, a més ens havíem aixecat a les quatre del matí per agafar l'avió o sigui que no ens aniria malament un petit descans. Vam decidir “aguantar la nostra posició”.
Després d’una curta migdiada, i veient que els de la duana no afluixaven, vam trucar a una agència de viatges de Minsk on la Tatiana, una agradable bielorussa, ens va confirmar que no calia el paper que ens demanaven, que amb la reserva de l'hotel ja n'hi havia prou. Però, continuava, si no ens deixaven passar, ella ens faria la documentació i ens la portaria pel mòdic preu de quaranta euros per persona. Quan l’oficial de torn va saber que perillava la seva comissió es va mostrar menys intransigent, però ja era massa tard, la Tatiana estava en camí i la negociació havia acabat.
Per fi érem a Minsk! El cap de setmana tot just acabava de començar.
Vam provar sort a l'Overtime, un local al costat de l'hotel on ens allotjàvem, però no ens van deixar entrar. El porter deia que era una festa privada i ens recomanava provar sort al Next, a l'hotel Crowne Plaza, on vam conèixer la Hanna, l'Angelina i l’Elena.
La Hanna era israeliana, havia marxat del seu país perquè no li agradava la guerra ni tenia ganes de fer la mili. Em va caure molt bé, però cap al tard es dispersava una mica, saludava vells amics i en feia de nous. Quan se li buidava el got se m’acostava de nou per fer una altra ronda. El David conversava amb l’Angelina, la més extravertida de totes, i l’Elena, que no havia obert boca en tota la nit va decidir que ja era hora de relacionar-se una mica. Era la més guapa de les tres, morena de pell pàl·lida, molt alta i amb un aire vampiresc que m'atreia.
Vam sortir fins ben entrada la matinada. El David i jo havíem viscut un divendres llarguíssim i ja era hora de retirar-nos per afrontar l’endemà en condicions.
Continua a Minsk (segona part)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada