Antàrtida

La travessa a bord del Kapitan Khlebnikov per aigües antàrtiques commemorava el 95è aniversari de l'expedició de Sir Ernest Shackleton. Durant els trenta dies que va durar l'aventura, un centenar d’intrèpids viatgers vam reviure alguns dels moments més significatius de la seva odissea.
Shackleton pretenia travessar l'Antàrtida passant pel pol sud, però el vaixell va quedar atrapat al gel abans d’arribar al continent. La tripulació, després d'un any presonera al mar glaçat de Weddell, va decidir remolcar a pols els bots salvavides fins a una remota illa. La història continua amb tons d’epopeia extraordinaris de supervivència humana; una de les més famoses en les navegacions polars.
Jo sabia ben poca cosa abans d'embarcar. A tothom sorprenia que mai hagués sentit a parlar de l'illa Elefant. Com era possible?

— La famosa illa Elefant, Josep! On la tripulació de l'Endurance va sobreviure durant mesos esperant ser rescatada! En quin món vius? —en aquell vaixell, el capità Shackleton era més famós que Michael Jackson.

Les primeres jornades es feien molt llargues i la gent aprofitava per fer vida social al bar. Jo també el visitava sovint, però quan vaig conèixer la Shinobu vaig optar per acompanyar-la a l’auditori on s’impartien conferències sobre l’Antàrtida i es passaven documentals del fred. Volia aprofitar la intimitat de l’última fila per conèixer-la una mica millor, però ella em feia callar i es concentrava en prendre apunts. Vam compartir gran part del viatge. Em queia molt bé, era una criatura ben fascinant i em feia molta gràcia tota la seva japonesitat.
Els xocs culturals eren evidents. La Shinobu tenia trenta-set anys, “una vella” pels estàndards japonesos i el fet de no estar casada ni tenir fills era vist com una autèntica desgràcia personal. Jo la trobava molt guapa i segons els estàndards europeus aparentava deu anys menys, l'intentava convèncer que estar soltera era una gran notícia.

— Em dius aquestes coses per afalagar-me, hauré d'anar amb compte amb tu —somreia amb un punt de desconfiança. La Shinobu era una persona prudent i intel·ligent a parts iguals.

Ben aviat em va deixar entrar a la seva cabina. Jo vaig malinterpretar aquest gest d'hospitalitat nipona gràcies a aquest prisma distorsionador que molts homes tenim instal·lat al cervell i que confon l’amabilitat amb deliris fantasiosos. Res més lluny de la realitat, la Shinobu m’ho explicava de forma clara i senzilla.

— Al Japó hi ha dos perfils diferents de dones, les més modernes que poden separar el sexe de l'amor, i les més conservadores que només fan l'amor amb la persona que estimen. Jo soc de les segones.
— Doncs mira, a Barcelona passa el mateix i jo soc dels primers. Hauríem de buscar una solució intermèdia, no trobes?

Ella reia i es tapava la boca mentre remugava alguna cosa en japonès.

La Shinobu era l'única passatgera del trencaglaç que no sentia una devoció especial per Shackleton. Tot el contrari; deia que era un egoista i trobava imperdonable que s'haguessin menjat els gossos de l'expedició.

— I què faries tu en una situació límit on està en joc la supervivència de la tripulació? —li preguntava encuriosit.
— Jo hauria disparat als gossos i després m'hauria disparat a mi mateixa —la Shinobu s’estimava molt els animals i parlava molt seriosament.

L'última setmana de viatge vaig abandonar els meus companys d'habitació per instal·lar-me a la cabina de la Shinobu, dos pisos més avall, on el vaivé de la mala mar disminuïa considerablement. Quan em marejava la Shinobu cuidava de mi, em portava la sopa al llit i em feia un petó de bona nit. Li demanava que s'estirés al meu costat, que també m'anava bé pel mareig, però ella no veia quina relació tenia una cosa amb l'altra. Jo insistia en el fet diferencial, els xocs culturals tenen aquestes coses, quan es viatja un ha de tenir la ment oberta a noves maneres de veure el món. Ella accedia no gaire convençuda.
Amb el temps em va agafar molta confiança i em parlava de temes més personals. Ho havia deixat amb el seu ex perquè quan sortien bevia molt i sempre agafava el cotxe. Això de conduir borratxo era tremendament irresponsable i el va acabar deixant. Jo sabia de què parlava, feia poc que m'havien retirat el carnet i gairebé em tanquen a la presó per culpa d'un sopar que es va allargar massa. M'escoltava amb molta atenció.

— Ja has demanat perdó als teus pares? —em va preguntar amb els seus ulls orientals travessant la meva mala consciència. Vaig contestar-li que no, però li vaig prometre que ho faria tan bon punt fos a Barcelona.

La Shinobu no volia que se sabés que estàvem junts. Li feia molta vergonya i li preocupava què pensava la resta de la tripulació. Ella representava l'honor del seu poble i allò que fèiem a la seva cabina de forma compulsiva i sense compromís previ estava molt mal fet; la deshonrava profundament. Intentava tranquil·litzar-la dient-li que no estàvem al Japó, que fèiem bé estant junts perquè ens ho passàvem de puta mare i que no patís per la resta de passatgers. En aquell vaixell tothom anava molt cremat i s'alegraven de veure'ns junts. Ella ho negava amb el cap i no entenia com podia pensar d’aquella manera.
La Shinobu i jo veníem de mons molt distants, però després de dies navegants junts pel mar glaçat de Weddell ens vam entendre la mar de bé. Les interaccions entre dones i homes mai són senzilles, i el factor japonès afegeix encara més misteri a l'apassionant món de la condició humana. Mai oblidaré el viatge a l'Antàrtida ni els amics que vaig fer en aquell trencaglaç rus, més enllà de la fi del món.

novembre 2010