Camino de Santiago

Al Camino de Santiago es pateix.
I no parlo d'esforç físic, ja que la travessa la vam fer caminant i si estàs en una mínima forma física i no carregues massa pes no et canses gaire. En els 210 kilòmetres que vam caminar en 8 jornades, rarament pujàvem de pulsacions excepte la pujada de 7 kilòmetres a O Cebreiro.
Mai oblidaré aquest poble, lo puto O Cebreiro.

El martiri comença a la base dels peus i va pujant cama amunt. Ho fa lentament però de manera inexorable.
Durant les primeres jornades el dolor (si ets molt piadós com l’Óscar, acompanyat de nafres als preus) t’obliga a canviar la forma natural de caminar i de mica en mica vas carregant noves zones musculars. Músculs que et faran mal l’endemà i intentaràs esquivar novament traslladant l’esforç a noves fibres i tendons. Aquest cercle viciós aconsegueix que tota l'àrea motriu de cintura cap avall es converteixi en una zona difusa de turment i suplici on es conjuguen dolors i mals de diferent textura i intensitat.

Existeixen alguns extres que varien depenent de la persona. Per exemple, el dolor a l’espatlla si portes la motxilla mal lligada, o l’atac indiscriminat d’insectes i altres invertebrats àvids de sang peregrina, si ets de sang dolça. Tot aquest panorama fa que l’arribada a la Praza do Obradoiro de Santiago s’assembli més a una desfilada de zombis i ànimes en pena que altra cosa.
I dic zombis per una doble raó, la primera perquè les llagues, nafres, butllofes, picades, agulletes, trencaments fibril·lars i tendinitis, fan que acabis caminant com el Fraga, i la segona per la sobredosi de fàrmacs que t’has xutat per combatre cadascun dels mals acumulats al llarg del camí.
I és això el que fa del Camino de Santiago molt més que una excursió. Tota la dificultat i obstacles per arribar a destí li donen a la caminada aires d’epopeia.
La gent plora quan arriba i moltes vegades no sap per què; n’hi ha que desfoguen tot el sofriment acumulat, altres per no haver-nos de llevar a les cinc del matí, i altres per empatia amb els companys de fatigues.

Parlant dels companys de fatigues; a Ponferrada vam començar dos caminants, l’Óscar i jo, però a Santiago en vam arribar set. En el camí se'ns van unir mare i fill extremenys, un salmantí i una parella del llevant espanyol.
La darrera nit al Retablo, un pub de música infame al nucli antic de Santiago, la mare extremenya i jo fèiem repàs de totes les aventures viscudes els darrers dies: quan el salmantí, un empresari de pernils de 70 anys s’havia hostiat a la dutxa després de fotre's ampolla i mitja de vi per dinar, la hiperactivitat i bon humor de la parella valenciana, la nit de roncs esfereïdors on la gent fugia de l'habitació amb el matalàs a l'esquena, etc. Mentrestant, observàvem com el seu fill intentava fer-se veure en el grup d’onze catalanes acabades d’estrenar a la vintena que ballaven enmig de la pista i, que com molts d'altres, formaven part d’aquella nova família.

Jo li comentava a la mare que era molt curiós, que normalment estaria al costat del seu fill, donant-li suport enmig de tanta universitària desbocada, però aquella nit preferia estar amb ella. Ella em mirava amb els seus grans ulls rodons i em somreia '¿Otro gintonic, Josep?'.

Al Camino de Santiago es pateix, coses de la religió diuen, però també es gaudeix, i es gaudeix molt.