No vaig trigar massa a perdre'm per la capital jordana. Si consulteu un mapa d'Amman, veureu que no hi ha cap carrer en línia recta. La DiscoPub feia mala pinta abans d'entrar-hi, però començava a patir símptomes de deshidratació i necessitava beure.
— Només vull prendre una cervesa.
— Cap problema amic, endavant.
En seure em vaig adonar que m’havia ficat en un prostíbul. Se'm va acostar una de les cambreres per prendre nota, es movia i em mirava d’una manera que hagués fet trontollar el mateix Al·là. La cervesa combinava prou bé amb el pica-pica jordà que l’acompanyava i de mica en mica em vaig anar integrant en l'ambient. Dalt de l’escenari, un cantant egipci feia de mestre de cerimònies i dedicava una de les seves cançons al nouvingut. La cambrera em va treure a ballar. L'audiència aplaudia i esclatava en sonores riallades.
Es deia Laila, era originària del Marroc i volia que la convidés a una copa. Jo li confessava que mai havia vist una marroquina com ella, volia que ens féssim una foto junts, però rebutjava amablement. M'explicava que les seves companyes de feina eren de llocs ben diversos: Síria, Indonèsia, Palestina... Anava un pèl borratxa, se la veia contenta i animada, però no podia dissimular una mirada trista. Vam estar una bona estona xerrant. Em costava entendre com una persona tan agradable com ella havia anat a parar a un cau tan sòrdid com aquell. Volia ajudar-la, però no sabia com fer-ho. El que sí que tenia clar era estalviar-li lliçons morals, primer, perquè no acostumo a atorgar-me aquesta autoritat, i segon, perquè no me les havia demanat. Vaig acabar-me la cervesa, em vaig acomiadar de la Laila, de l’egipci, de l’audiència, i me’n vaig anar cap a casa.
L’endemà tocava visitar el mar Mort, m'hi portaria el taxista que m'havia vingut a buscar a l'aeroport, l'Ahmed. Ens havíem fet amics i em va prometre que després aniríem de festa a un lloc espectacular “ple de noies molt simpàtiques”, aquestes van ser les seves paraules. A Amman totes les discoteques són en hotels on invariablement es repeteix el mateix patró: homes jordans i dones estrangeres. En el primer local on vam anar eren filipines, en el segon procedien de l’Europa de l'Est. Aquest era el lloc que tant m'havia recomanat l'Ahmed, i efectivament, eren noies molt simpàtiques, tot i que s'havia oblidat de dir-me que aquella era una simpatia que calia pagar.
— Ahmed, estic cansat, anem cap a casa.
Em vaig prendre l'última cervesa a l'habitació de l’hotel. En companyia de la televisió, rumiava sobre el drama d'aquell país. No em volia precipitar en les meves conclusions, però els dies següents confirmarien les meves sospites. El concepte ‘sortir de festa’ no és el mateix pels jordans que per nosaltres.
L'endemà l'Ahmed em va proposar de visitar un centre comercial. Em deia que era un bon lloc per conèixer noies i per demostrar-m'ho va abordar una siriana a la secció de cosmètics. No sé de què parlaven, però em miraven i reien contínuament. Després d'acomiadar-nos l'Ahmed em va traduir la conversa.
— Estava bona, eh? I no era gaire car tirar-se-la, deu dinars m'oferia, a tu t'ho feia per cinc que tens uns ulls molt macos.
— Què dius, però si era molt jove, no?
— Setze anys!
Se'l veia molt satisfet, posava cara de qui té molt d'èxit entre les dones. Jo començava a estar fart de tota aquella farsa i l'Ahmed em començava a caure malament. Vaig donar la nostra amistat per acabada.
A la tarda vaig conèixer l'Emad, treballava al restaurant d'un hotel de luxe en forma de zigurat al centre de la ciutat. Li transmetia les meves dificultats a l’hora de conèixer població local i ell mateix em va proposar un pla d’acció aquella mateixa nit. Jo em volia assegurar que li quedés clar que no m'interessaven locals amb noies estrangeres simpàtiques, més aviat llocs on conèixer gent de forma més natural.
— És possible?
— Oi tant, cap problema, anirem a un lloc que està molt bé on només hi ha jordans. Quedem a la una de la nit, quan acabi el servei.
La nit no va començar de la millor manera. L'Emad es va presentar amb un amic seu i em proposava un pla d'acció massa ambiciós.
— La nit que et proposem només et costarà dos-cents cinquanta dinars —perquè us feu una idea, un dinar equival a un euro aproximadament.
— Perdona? Em sap greu, però el meu pressupost és més baix. Vosaltres quan sortiu us gasteu això?
— Hi ha altres llocs per dos-cents.
— Passo, anem on aniríeu vosaltres, com si jo no hi fos, no cal que feu cap extra per mi.
— Podem anar a un altre local que costa trenta dinars entrar.
— Et refereixes a trenta cadascú, oi? —perquè ja portava prou temps per saber com funcionaven les coses a Jordània, i ja m'ensumava per on anava el meu estimat amic Emad.
— Sí, cadascú.
I efectivament, l’entrada costava trenta dinars per cap, però l’Emad esperava que jo pagués la de tots tres. Un altre exemple de com l’intercanvi de paraules no sempre es tradueix a intercanvi d’informació. Em faig càrrec que a molts països la diferència de nivell adquisitiu és abismal i normalment el turista ho paga tot, però aquell parell m'estaven prenent el pèl. I que consti que una mica sí que me'l deixo prendre quan viatjo, però fins a un límit.
Tornant amb taxi l'Emad em deia que li sabia greu el malentès. També em demanava per favor que pagués el taxi que els duia cap a casa, que ells no portaven diners.
El matí següent em vaig adormir i vaig perdre el bus que anava a Petra. El canvi de plans em portava a Jerash, un altre dels punts forts de Jordània. Un taxista em va convèncer aviat que anar-hi en bus era mala idea, era massa tard, molt millor i còmode anar-hi en el seu taxi. M'ajustaria el preu per ser de Barcelona.
— Moltes gràcies, és vostè molt amable.
Quan t'estafen tant, és bona estratègia actuar com si passés tot el contrari, gaudeixes més de les vacances i de la vida en general. El tema de conversa fou monotemàtic: sexe i prostitució. El taxista tenia amics que eren grans folladors, tenien molts diners i s'havien passat per la pedra dones d'arreu del món. Entrava en molts detalls, els saudites i kuwaitians, per exemple, tenien preferència pel sexe anal, i ell fins i tot s'havia fotut al llit amb una filipina que només pesava 45 quilos. Aquell home em provocava nàusees.
L'endemà vaig tornar a perdre l'autocar a Petra, no per haver-me adormit sinó per presentar-me en l'estació equivocada. L'alternativa fou un bus de línia més incòmode, més calorós i amb més passatgers. La meva ruta continuava al sud, a la població d'Aqaba, al mar Roig, a tocar de la frontera amb l'Aràbia Saudita, Israel i Egipte.
L'últim dia vaig escriure a la Laila per acomiadar-me.
— Hola Laila, com estàs? Demà torno cap a Barcelona, tant de bo ens tornem a veure.
— Qui ets?
— Soc el Josep, recordes? Ens vam conèixer fa uns dies a la DiscoPub.
— Truca'm.
Em va renyar per no visitar-la de nou. Em vaig excusar dient que tenia pocs dies de vacances i volia veure el seu país, però a ella no l'interessaven els meus viatges, volia que tornés a la capital a ballar amb ella. Li vaig proposar veure'ns fora de la feina, però no li anava bé, estava molt ocupada. De fons sentia les seves amigues rient i cridant “Barcelona! Barcelona!” mentre l’egipci em dedicava una nova cançó.
maig 2010
