Continuació de Centreamèrica - 2a part - El Salvador
Vaig fer un bon ús del transport públic per la terra dels catrachos. Si no et preocupa molt la puntualitat, els busos de línia són un recurs fantàstic per a conèixer gent. Els hondurenys són gent molt oberta i sempre hi havia algú encuriosit preguntant-se què se m’havia perdut per aquelles terres.
La Sonia, per exemple, del poble de La Entrada, cada dia agafava la mateixa línia per vendre roba interior als municipis del voltant. Tenia quatre fills i vivien tots a casa de la seva mare. El sou que guanyava estava dedicat íntegrament a l’alimentació de les criatures. La llet era caríssima i sort de l’àvia que l’ajudava, ja que havia deixat de rebre l’ajuda del seu exmarit. Un pobre diable que després del naixement del quart fill s'adonava que aquella vida no li convenia i marxava per no tornar mai més. La Sonia no el trobava a faltar, deia que la beguda l’havia tornat una persona molt agressiva i una mala influència pels petits.
Després d’uns quants dies pel país em vaig adonar que el cas de la Sonia, una jove mare soltera, no era una excepció, més aviat la norma. En aquelles latituds, els contes de fades, les mitges taronges i la família feliç duraven ben poc.
La irrupció del primer fill és un test d’estrès el qual no superen la majoria de les parelles. Durant les diferents etapes de la vida hi ha decisions que t’aboquen a situacions i nous escenaris pels quals no estàs preparat i és aquí on juguen les capacitats d’adaptació de cadascú. Si hagués de triar el moment més crític, seria precisament aquest, el de la maternitat. Em costa pensar en qualsevol altre projecte vital que involucri un volum tan gran de desinformació. Com és possible? Per què l’ésser biològic més intel·ligent del planeta està tan desubicat per un tema tan important com és la reproducció i la supervivència de l’espècie?
Com us podeu imaginar, un espai d’investigació com aquest no ha estalviat esforços per respondre aquestes preguntes. No ha estat fàcil; aquest és un tema tabú, un terreny empantanegat, un camp de mines on és fàcil prendre mal. Però el meu compromís amb la veritat m’ha obligat a posar fil a l’agulla i exposar amb la màxima honestedat possible els resultats de la meva recerca.
Just després del part, l’home, massa acostumat a ser el centre de totes les atencions, no entén com la seva posició privilegiada de “persona més important de la meva vida” s’ha vist relegada a ser una peça més en la logística de criança. Una logística dirigida amb mà de ferro per la mare, si més no durant els primers anys. Aquesta incapacitat masculina per adaptar-se a la nova realitat treu de polleguera a les dones. La femella, ja per defecte millor equipada davant els canvis, ha estat reprogramada biològicament durant l'embaràs i el part. El seu cervell ha canviat, ella ha canviat, i en termes generals, encararà millor els nous temps que venen, com per exemple deixar de dormir. No obstant això, ell continua essent el mateix de sempre, un pèl immadur i amb certa obsessió pel sexe, virtuts que la nova realitat ha transformat en defectes. La immaduresa ja no és benvinguda i el sexe tampoc.
En un breu instant, una relació d’anys basada en gaudir l’un de l’altra, es converteix en una empresa de criança que durarà tota la vida. Com s’ha dit, la capacitat d’adaptació juga un paper clau, però sovint, després del tràfec i caos que suposen els primers anys, arriba un dia en què les parelles es tornen a mirar a la cara i ja no es reconeixen.
Aquest és un tema endimoniat, sí, les misèries aquí descrites es viuen a casa, en la intimitat, i molt rarament passen a l’esfera pública. No és una crítica, només faltaria, s’ha de tenir molt valor per assumir que un dels projectes més importants de la teva vida ha resultat ser una fake news. En alguns casos, s’ha arribat a acusar de tots els teus mals directament a les innocents criatures, fregant la blasfèmia i el sacrilegi. Una mare que es penedeix de tenir fills se’n guardarà prou de reconèixer-ho obertament si no vol ser lapidada davant l’opinió pública. Hi ha veritats que més val que romanguin ocultes.
Al continent europeu, aquests dilemes arriben cap als trenta llargs quaranta i pocs. Si ens guiem pel meu entorn immediat, s’acaben els estudis just començada la vintena, segueixen uns quants anys molts actius de festa i promiscuïtat per acabar “assentant el cap” amb l’amor de la teva vida. Cap als quaranta, doncs, és probable arribar a una de les crisis existencials de què parlàvem al principi de la travessa centreamericana. Visc la vida que volia? He escollit bé?
Si entrem en matèria més filosòfica, també ens podem preguntar fins a quin punt les decisions preses han vingut determinades per l’entorn i no per voluntat pròpia. He escollit jo? És ben cert que moltes decisions es prenen perquè “toca”: ara toca tenir parella, ara toca tenir fills, i ara toca no queixar-se.
Encara recordo una conversa a altes hores de la matinada amb un amic que feia temps que no veia. Anys enrere, coincidíem els caps de setmana bevent i jugant a dards. M’explicava que totes les parelles de la seva colla s’havien casat en qüestió d’un any, a la que va seguir una altra reacció en cadena, la del primer fill. Van desaparèixer del mapa nocturn en temps rècord, riu-te’n tu de la fissió nuclear.
- Tu també et vas casar al final?
- Jo no em vaig casar, Josep. A mi em van casar!
Vaig conèixer a la Yessi al poble de Gracias, als peus de les muntanyes del Parc Nacional de Celaque. Treballava en una cafeteria ubicada molt a prop d’on m’allotjava. Tenia curiositat per saber què se m’havia perdut per aquell racó del país. Feia dies que em movia per terres on el turisme era gairebé inexistent i aquesta mena de preguntes eren freqüents. La Yessi era mare soltera amb només vint-i-tres anys. M’assegurava que, tot i que el seu fill era el que més s’estimava del món, conèixer el seu ex havia estat el pitjor error de la seva vida. La Mayra, una companya de treball, explicava la mateixa història, la seva parella l’havia abandonat pocs mesos després de néixer el primer fill i l’havia de pujar tota sola fent llargues jornades darrere la barra amb l’ajuda de l’àvia. Encara arrossegava mals d’esquena des del part i em demanava medicaments contra el dolor.
La Yessi era una noia ben especial. Tot i la diferència d’edat, vam connectar la mar de bé, ja coneixeu la meva habilitat per perdre anys a tota velocitat, no cal que m’esforci, és del tot natural. En qualsevol cas, ja fa temps que he deixat de fer-me il·lusions, i estic començant a assumir el paper de no apte en segons quins contextos. La meva lluita per superar la crisi existencial de què parlàvem continua i moltes de les batalles passen per l’acceptació, acceptar moments que no tornaran i assumir que el que abans era probable ara, més que improbable és literalment impossible.
Contra tot pronòstic, però, la Yessi em va convidar a sortir de festa amb els seus amics.
Als estats centreamericans, els canvis que sofreix la parella arran de la maternitat se succeeixen a tota velocitat. La Yessi amb vint-i-tres anys ja es trobava on arriben moltes dones europees als quaranta. Ara bé, i deixeu-me ser més agosarat si cal en les meves teories, l’error en la diagnosi dels fracassos és el mateix.
Tant la Yessi de Gracias a la vintena com una hipotètica Olga de Sabadell a la quarantena, atribueixen al fracàs de les seves relacions a l’haver escollit malament. Es pensaven que el pare dels seus fills era l’home ideal i ha resultat ser un exemplar mediocre. La solució, es pensen, passa per escollir millor: “Hi ha molts homes al món, no ha de ser tan difícil!”. I l'error no és l’home que has escollit, que també, l’error de base és no saber com són els homes i, per tant, tornaràs a escollir malament.
La Yessi volia girar full com més aviat millor i feia temps que buscava un “novio que la cuidara”. Als meus ulls, la Yessi cometria el mateix error una vegada i una altra, però, com fer-li entendre aquesta idea tan important sense tirar-me pedres a la meva teulada? Un pot ser mal científic, però no cal ser imbècil.
Un cop més havia de triar entre ser honest intel·lectualment o aconseguir el que volia. No seria l’última vegada.
Portava una bona estona esperant al 1301 Lounge Bar quan vaig veure arribar la Yessi i els seus amics. La discoteca es començava a omplir i a mesura que es buidaven els gots i les copes l’ambient era més distès i molts dels locals se m’acostaven. Un fins i tot, en veure que bevia Coca-Cola sola, va buidar-me el got a terra i el va omplir de Jägermeister amb Red Bull.
Havia d’anar amb compte, l’encanteri de Churchill tornava a materialitzar-se. L’alcohol, la música destrossant-me les oïdes, aquells cossos suats sota els llums de colors, la Yessi somrient i convidant-me a ballar; tornava a patir la patètica il·lusió de ser un més i no desentonar en aquell ambient. La veritat, però, és que la visió d’aquell senyor blanc vint-i-cinc anys per sobre de la mitjana ballant d’aquella manera amb la tia més bona del poble no era del gust de tothom. Els gestos de complicitat i simpatia del principi van anar substituint-se per mirades hostils convidant-me a fotre el camp i anar-me’n a dormir. Un cop més la realitat s'imposava implacable, esvaïa l’encanteri i em declarava no apte.
Els dies a les muntanyes de l’interior acabaven. El viatge continuava al nord, a les illes del Carib. Em vaig acomiadar de la Yessi obrint la porta a tornar-nos a veure en un futur. Els dies següents ens vam escriure sovint, li enviava fotos de la costa atlàntica del país que ella encara no havia tingut la sort de visitar. Com ja havia passat amb la Jerlyn de Guatemala setmanes abans, la freqüència dels xats va anar minvant fins al silenci.
L’atzar va fer que en les següents jornades desfilessin davant meu tota una colla d’exemplars masculins disposats a explicar-me la seva versió de la paternitat.
Al poble costaner de Tela, parada obligada abans d’embarcar cap a l’illa d’Utila, vaig anar a parar on s’amagaven els homes hondurenys després d'abandonar la dona i els fills. Al capvespre, vaig sortir per menjar alguna cosa i vagarejant pels carrers del barri vaig entrar al primer local obert. De seguida em vaig adonar que no era la millor opció. Abans de poder girar cua, el Manseca i el Marvin em van fer espai a la barra i van començar a demanar rondes de cerveses. Ells ja en portaven unes quantes i m’anaven repetint que estigués tranquil, que estava en lloc segur “si te tocan a ti, nos tocan a todos”. En veritat, jo estava la mar de tranquil, per defecte és el meu estat natural, però les seves alertes em recordaven que Hondures té greus problemes de marginalitat, delinqüència i inseguretat i valia més no abaixar la guàrdia. En aquell antro podia relaxar-me, em deien, “eres de la familia, si te tocan a ti nos tocan a todos”. L’embriaguesa del personal era molt alta i les converses s'anaven repetint constantment.
El Manseca era un home molt fort, treballava descarregant caixes de cervesa de camions i magatzems. De tant en tant s’acostaven altres clients encuriosits per la meva presència allà, alguns ben passats de voltes. El Manseca m’assegurava que “aquí estás seguro”, però que igualment s’havia d’estar atent. Un dia se li va acostar un pobre desgraciat amb la intenció de prendre-li la cadena que portava penjada al coll i el Manseca li va fotre un pechugazo que el va estampar contra una paret deu metres més enllà.
El Marvin era garifuna, un negre supermusculat descendent d’esclaus africans. En molts indrets del continent americà existeix un passat, diguem-ne, complicat amb la població blanca en general i els espanyols en particular. Al llarg dels anys viatjant he viscut en primera persona episodis desagradables relacionats amb aquests greuges històrics. Haig de dir, però, que cap d’aquestes situacions es va repetir en companyia d’aquells homes “eres de la familia, si te tocan a ti, nos tocan a todos”.
El Manseca era un home divorciat i tenia dos fills, feia temps que no els veia. M’explicava dolgut que la història amb la seva dona no havia estat com s’esperava. Se sentia enganyat, no entenia què havia passat.
Utila és una illa amb característiques semblants amb Eivissa. Molta gent s’hi apropa per fer submarinisme, sortir de festa o relaxar-se a les seves magnífiques platges. M’oferien droga cada nit. El Jonathan, un noi que treballava en un dels bars del carrer principal, volia deixar la cocaïna, però li costava molt. Era pare de quatre fills i la seva dona ja s’estava plantejant facturar-lo, no podia continuar així. El lloc on treballava no era la millor influència, les anades i tornades al lavabo se succeïen a un ritme vertiginós. El Jonathan havia de canviar d’aires o ben aviat acabaria en un bar d’homes emborratxant-se cada nit preguntant-se com havia acabat d’aquella manera.
L’últim dia a Hondures, al poble de La Ceiba, vaig conèixer l’Alonso. Un buscavides amb un negoci pròsper al passeig marítim que consistia en un castell inflable pels més menuts. Cobrava 300 lempires els quinze minuts.
La història que m’explicava l’Alonso d’aquell poble no tenia res a veure amb el que es podia llegir a la Wikipedia, la joia de Honduras. Segons la seva versió, la Ceiba havia prosperat gràcies a les prostitutes que venien a rebre els mariners al moll. L’Alonso entrava dins la categoria de personatges capaços de viure amb un nivell de fantasia tan gran que costava creure com era capaç de sobreviure. Com més animalades sortien de la seva boca, més difícil se’m feia desprendre’m de la seva companyia.
Havia estat vint anys vivint a Alemanya en règim de gigoló, és a dir, en companyia d’europees que li ho pagaven tot. És per això, segons la seva línia de raonament, que li era molt difícil tenir parella a Hondures, ja que les hondurenyes no estaven al seu nivell. Només els interessava la plata i les més boniques eren les més putes. “Mira, esas dos de ahí, por sesenta dólares son tuyas”, jo mirava on m’assenyalava l’Alonso i veia dues noies la mar de normals fent un gelat el diumenge a la tarda. S’ha de dir que l’Alonso cridava bastant i em començava a preocupar que la gent que passejava pel voltant i es giraven escandalitzats donessin per fet que jo compartia les seves opinions.
Es feia tard i l’endemà havia d’estar d’hora a l’aeroport de San Pedro Sula per encarar l’última etapa del viatge. Tornant cap a l’hotel, no feia ni cinc minuts que acabava d’abandonar el passeig marítim, em vaig posar en alerta. La il·luminació dels carrers, les tertúlies familiars i les patrulles de seguretat havien desaparegut. Era negra nit i l’únic rastre de vida que es veia per aquell barri eren homes drogats que se m’acostaven només veure’m. Vaig recordar que Hondures és el país més insegur de Centreamèrica.
Vaig tornar al passeig marítim per demanar consell a l’Alonso sobre quina era la millor opció per arribar a l’hotel. Si el voleu conèixer, és fàcil localitzar-lo. El trobareu assegut dins d’un BMW atrotinat des d’on regenta el negoci, amb el motor en marxa, fotent-li gas i comptant bitllets.
L’Alonso em va dir que no em preocupés. Si sospitava que em seguien, millor canviar de vorera, i si l’assetjador continuava darrere meu, calia córrer. Jo no ho acabava de veure clar del tot. L’Alonso va agafar una ampolla de vidre del terra, la va trencar per la meitat i me la va donar “Agárrala así, a la vista que se vea”.
Vaig decidir demanar un taxi.
Continuarà...
Octubre del 2023
