Escòcia

—Fiona, vols saber una cosa? La nit que vam pujar al volcà a Etiòpia va haver-hi matx. Ens acabàvem de conèixer, però just arribar al cràter em sentia terriblement atret per tu. I gairebé ni sabia com eres!

La Fiona no deia res. Feia una cara difícil de descriure amb paraules, però seria alguna cosa com: “Tu fas matx dia sí i dia també”.
Però jo parlava seriosament. Conec molt bé el mecanisme biològic que hi ha al darrere d’aquest fenomen i quin és el seu principal objectiu: millorar el sistema immunitari dels teus fills.

Com s'ha vist al llarg d'aquestes pàgines, l’art de la seducció opera a molts nivells, però n’hi ha un de molt primitiu que resta invisible i ocult a la nostra consciència. Els cossos de dones i homes en la proximitat física parlen mitjançant substàncies químiques i la seva conversa tracta bàsicament sobre fortaleses i debilitats del sistema immunitari. El matx consisteix a trobar una parella sexual que sigui complementària, és a dir, que et proveeixi d’allò que a tu et manca. El resultat és una descendència més ben equipada per a un futur incert i canviant.

—Abans de saber que eres una grandíssima persona i que tenies un físic extraordinari ja m’agradaves!

M’estranyava que no sabés de què li parlava, ja que la Fiona tenia dos doctorats relacionats amb la matèria: medicina i genètica. Somreia de forma forçada i la meva història no aconseguia atrapar-la. Però jo encara no havia acabat. Si fins aquí tot era ben conegut en l'àmbit acadèmic, el que seguia era teoria científica de collita pròpia. Una teoria que per no trencar amb la tradició al llarg d’aquest tractat conté altes dosis de polèmica i genialitat; modèstia a part.

—Però, què passa si aquesta persona que tant t’atrau, el teu matx químic diguem-ne, és poc fiable per tirar endavant una criatura? De què et serveix la biologia si al poc de parir, ell t’abandona? Com bé deus saber, un sistema immunitari potent no és incompatible amb la immaduresa flagrant de molts homes que, fins i tot amb unes quantes dècades a l’esquena, encara fan gala d’una irresponsabilitat extrema.

Aquí sí que vaig arrancar una reacció sincera de la Fiona. Movia el cap de dalt a baix en senyal d’aprovació.

—La genètica és important, però només és una part de la història. A una futura mare també li interessa procrear amb un company responsable, fidel i amb prou recursos per donar suport a la maternitat. I m’atreveixo a dir que actualment es valora més aquest segon perfil d’home, el matx social podríem dir-ne, que el primer perfil, el matx químic. L’ideal és que la teva parella sigui matx social i matx químic, però què succeeix quan no és el cas i has de triar entre l’un o l’altre? D’aquí neix la meva teoria batejada com ‘el millor dels dos mons’.

Tenia la Fiona ben enganxada. Feia uns ulls com unes taronges i un cop més se’m feia difícil de dir què li passava pel cap.

Ja feia anys que treballava en l’elaboració d’aquesta teoria. Va néixer en una anècdota que em va explicar una altra genetista al laboratori de Múnic on treballava. Realitzaven l’estudi d’una malaltia que es transmet genèticament de pares a fills i pel qual necessitaven l’ADN de tota la família. En més casos dels esperats es trobaven amb la delicada situació que el pare no era el pare biològic.
També m’havia sobtat saber que en moltes espècies d’animals monògams hi ha un alt percentatge d’infidelitat. Sovint és un greu error extrapolar comportaments animals a l’ésser humà, però l’experiència dels darrers anys amb algunes bones amigues me’n va fer dubtar.

—Ras i curt, el millor dels dos mons és tenir un fill amb el matx químic i que te’l criï el matx social.

A la Fiona li va passar la cervesa per l’altre forat i va començar a tossir per no ofegar-se.

La dificultat de testar una teoria com aquesta rau en el fet que aquestes situacions no es planegen deliberadament, succeeixen sense saber gairebé què cony ha passat. Les dones escullen de forma voluntària el matx social. Amb més o menys fortuna acabaran triant el millor candidat: el pare pels seus fills. Però el matx químic pertany al nivell de l’art de la seducció invisible, al món del subconscient. I un bon dia, quan per fi tenies ben clar el teu full de ruta, et lleves un matí sense treure’t del cap aquell cràpula amb qui et vas embolicar fa anys. I a partir d’aquí comença l’endimoniat escenari de les línies vermelles. En el moment més important de la teva vida, passes del “jo controlo” al “no sé què estic fent amb la meva vida“.

Recordo molt bé què em va dir una bona amiga quan li explicava els primers esbossos d’aquesta teoria.

—Només et diré una cosa. Jo només he estat amb un home: el pare dels meus fills. Des dels disset anys fins ara no he tingut cap mena de temptació excepte just abans de quedar-me embarassada del meu fill gran. Si alguna vegada he estat a punt de fer una ximpleria, fou en aquest període.

Recordo també fa més de vint anys les lamentacions d’una altra amiga quan m’enumerava les coses dolentes que li estaven passant en aquell moment:

—No sé què m’està passant. He deixat d’anar al gimnàs, he tornat a fumar, m’he enrotllat amb tu...

Deixant de banda el dolorós fet que enrotllar-se amb mi formava part de la seva llista de despropòsits, qui em deia aquestes paraules és una de les persones amb les idees més clares que conec.

La Fiona es posava les mans al cap. Estava escandalitzada. M’esperava un debat acadèmic constructiu sobre el tema, com havia passat temps enrere quan li explicava alguna de les meves teories, però es va limitar a fer que no amb el cap i deixar anar uns:

—Homes.

No era la primera vegada que al·ludia al meu gènere de forma poc entusiasta. El dia anterior vam fer un tour guiat ben especial per la ciutat vella d’Edimburg. La Fiona havia reservat l’excursió amb una organització que treballa amb dones que han viscut al carrer. La ruta feia un repàs d’històries invisibilitzades protagonitzades per personatges femenins que havien patit l’ostracisme, càstigs i tortures en una societat brutal i masclista. La guia tenia un accent escocès molt tancat i la Fiona, que és anglesa i parla un british impecable, m’ajudava a no perdre detall. En alguns casos, quan els crims narrats eren especialment infames, es limitava a deixar-me anar uns:

—Homes.

Haig de confessar que al principi m’ho prenia de broma, però al final em va incomodar una mica.

La Fiona havia canviat molt des de l’última vegada que ens havíem vist. Al llarg dels anys la nostra relació havia passat per diferents graus d’intensitat. M’havia vingut a veure unes quantes vegades a Barcelona i havíem alternat èpoques de força correspondència amb d’altres on el contacte era escàs. Si hagués de triar quin havia estat el millor moment, seria sens dubte el cap de setmana a Berlín de feia un parell de mesos. La Fiona estava especialment afectuosa i pràcticament vam estar enganxats tot el cap de setmana.

—Aquesta ha estat una de les millors experiències sensuals de la meva vida —em va confessar just sortir del Liquidrom, un balneari on els berlinesos es refugien del fred hivernal. La Fiona era una criatura aquàtica, nedava cada setmana en les aigües gèlides del Mar del Nord, hivern inclòs! Dins les piscines del balneari es trobava en el seu medi natural i es mostrava totalment desinhibida. Havíem triat veure’ns a la capital alemanya per ‘compensar’ una mala experiència en aquella ciutat. Enumerant les decepcions a Tinder va esmentar un cas particular on havia decidit passar uns dies a Berlín amb un noi que havia conegut per l’aplicació. Fou un fracàs absolut i li preocupava que aquella cita desastrosa li arruïnes el record d’una gran ciutat.

—Josep, ajuda’m a arreglar Berlín si us plau!

No va caler que m’ho digués dues vegades.

Però el present era ben diferent. A la Fiona ja no l’atreien les meves abraçades, els meus petons, ni les meves teories. M’ho va deixar ben clar el primer dia just arribar a casa seva.

—Pots dormir amb mi o a l’altra habitació, però si dormim junts haurà de ser sense sexe.

Em vaig quedar de pedra. Em vaig esforçar per encaixar la mala notícia amb la màxima naturalitat de què era capaç.
L’endemà al matí la Fiona m’havia convidat a unir-me amb un grup d’amigues seves a fer una sauna. En una de les platges de la capital hi havien instal·lat uns barrils de fusta on podies alternar remullades en aigües subàrtiques amb sessions de calor extrema fins a assolir el punt d’ebullició.
La platja era lluny del centre, però el nostre pas era ràpid. M’havia d’esforçar per seguir-li el ritme. Més que un passeig semblava una persecució.

—Fiona, pel que fa a dormir junts sense sexe m’agradaria que la norma s’allargués tot el cap de setmana. Vull dir: sense sexe avui, demà i demà passat.

Pot sobtar al lector que sorgís de mi un desig com aquest, però volia demostrar-li que no era l’única capaç de prendre decisions d’aquella naturalesa. Tampoc volia que donés per fet que jo sempre estava disponible. Al llarg dels anys la Fiona havia mostrat una volatilitat extrema en aquest sentit. I si era cert que al principi el misteri i la incertesa m’atreien profundament, també era cert que amb el pas del temps aquesta situació s’havia convertit en una font d’estrès que ja no estava disposat a suportar.

Entaforats en un minúscul habitacle de fusta a 100° centígrads les amigues de la Fiona conversaven animadament. Aprofitaven les sessions setmanals de sauna per posar-se al dia. Al principi les escoltava, però aviat vaig tancar els ulls i em vaig relaxar. Absort en els meus pensaments somreia com qui ha fet una malifeta.
Em fa certa vergonya reconèixer que darrere l’actitud mostrada davant la Fiona s’hi amagava una altra raó. Volia posar en pràctica una estratègia bastida gràcies al coneixement acumulat al llarg d’anys d’estudi sobre la condició humana quan es fa fosc. Si existien les nits sense sexe perquè ella així ho havia decidit, era una cosa. Però si la decisió la prenia jo, era una cosa ben diferent. Confiava en el fenomen psicològic que t’impulsa a desitjar precisament allò que t’acaben de prohibir. Era qüestió de temps.

La nit de diumenge era el plat fort de l’expedició escocesa: el concert a Glasgow d’una de les meves bandes preferides. Havia regalat una entrada a la Fiona tot i sospitar que el Death Metal no era una de les seves preferències.

—Puc anar-hi sol. No és obligatori acompanyar-me —li havia dit, conscient que amb la música puc arribar a ser molt pesat. Però ella va acceptar encantada i juraria que fins i tot va gaudir de l’experiència.
Tornant en tren cap a Edimburg em va explicar que havia decidit adoptar una criatura. Estava molt motivada amb el nou projecte tot i que no seria fàcil. La burocràcia i requisits necessaris d’un procés d’aquestes característiques poden acabar la paciència de qualsevol, però ja estava decidit i no hi havia marxa enrere.
S’havia de celebrar! Era la nostra última nit i li vaig proposar de fer unes cerveses de comiat, però la Fiona estava cansada i preferia anar-se’n a dormir.

Un cop al llit, de costat i ben a prop l’un de l’altra, repassava mentalment l’actuació d’aquella espectacular banda al Barrowland Ballroom. Que bé que ens ho havíem passat! No em treia del cap el directe en companyia de la Fiona. De forma innocent la meva mà esquerra havia quedat sobre de la seva cama dreta i es movia al ritme de les cançons que més m’havien agradat. La Fiona no va tardar gens a reaccionar: va agafar-me el braç pel canell i se’l va treure de sobre amb un fred “bona nit”. A continuació es va girar de costat i em va donar l’esquena.
Fou un gest tan humiliant que vaig quedar paralitzat uns quants segons sense saber què fer ni què dir excepte balbucejar un tímid: “Perdona’m”.
Vaig estar a punt d’aixecar-me del llit, vestir-me i marxar per la porta. No ho vaig fer perquè ja fa anys que intento no sobrereaccionar davant segons quines situacions i penedir-me'n després.
No vaig dormir en tota la nit. L’endemà havia de ser a l’aeroport al migdia, però a primera hora del matí ja estava llest per marxar.
—Ja te’n vas? No tenies el vol més tard? —preguntava asseguda al sofà esmorzant acompanyada dels seus estimats gats.
No podia mirar-li als ulls. El meu ressentiment era tan profund que l’únic que desitjava era fugir d’aquella casa i perdre de vista la Fiona, el seu fastigós porridge i els seus maleïts gats.

Un cop aterrat a Barcelona, amb les emocions ja més reposades, li vaig enviar un missatge protocol·lari agraint la seva hospitalitat per a continuació esborrar el seu contacte i donar per acabats tretze d'anys d'amistat.

Què havia passat? Per què la Fiona m’havia tractat d’aquella manera? I no parlo de no voler tenir relacions sexuals, això ja havia passat anteriorment en altres trobades i ho acceptava com a part de la seva imprevisibilitat i el seu misteri. Em refereixo a la manera com ho va fer; el seu gest traspuava un menyspreu i una fredor ben impropis d’ella.
Com haureu endevinat, després d’un temps meditant-hi, tinc una sòlida teoria al respecte, però abans de desenvolupar-la m’agradaria exposar una altra qüestió que m’amoïnava més encara:
Per què m’havia afectat tant?

Em preocupava que la crisi existencial de la qual vam parlar durant la travessa centreamericana m'hagués convertit en una persona susceptible i irritable; qualitats humanes que no envejo. Intentava convence’m que no era un fet tan greu i que no li havia de donar tanta importància. No era la primera vegada que m’enfrontava a gestos desagradables. També és possible que en la foscor l’hagués malinterpretat. Un mateix gest pot voler dir coses molt diferents depenent de l’expressió que l’acompanyi. Sota els llençols la Fiona podia ben bé somriure condescendentment o fer cara de fàstic.
Però per molt que intentés rebaixar la importància d’un fet puntual, hi havia tota la tendència del cap de setmana. La Fiona, una persona dolça i amorosa, s’havia mostrat sovint al límit de l’amabilitat. En moltes estones havia tingut la sensació que quan estàvem junts em mirava, però no em veia; em sentia, però no m’escoltava. Més que la companyia d’un amic vaig ser una càrrega difícil de gestionar. Què havia canviat?

La meva hipòtesi és la següent, tot i que tampoc hi posaria la mà al foc tenint en compte el percentatge d’errors en la meva trajectòria. La Fiona, després de relacions frustrades i despropòsits en apps de cites, havia decidit ser mare soltera. Una opció que en un context de masclisme social encara ben latent es pot arribar a qualificar de fracàs personal i projecte familiar fallit. Dubto que la Fiona arribés a titllar la seva experiència amb aquests termes, però podria ser que la seva opinió sobre els homes no estigués en el seu òptim i existís cert ressentiment. Cada vegada que se m’havia adreçat amb aquell “homes” acusatori, la Fiona no amagava certa decepció davant de qui no ha estat a l’altura.
Havia pres la decisió d’adoptar una criatura i mentalment ja estava en el procés de maternitat. No estava embarassada, però com si ho estigués. Els homes i l’apèndix que els hi penja entre les cames s’havien convertit en quelcom irrellevant i molest. Jo estava ressentit amb el gest de la Fiona, però ella estava ressentida amb tot el sexe masculí sencer.

Haig de dir, però, que en l’actualitat el meu ressentiment ha desaparegut gairebé del tot. M’agradaria fer-li saber a la Fiona que tirar endavant una criatura tota sola de cap manera és un fracàs, sinó un èxit. I si no, que ho pregunti a l’exèrcit de mares divorciades que han vist com han hagut de pagar un preu molt alt per voler ser mares: el fet de necessitar un home. Sovint, l'aprenentatge comporta un procés de destrucció intel·lectual que pot resultar ben frustrant i dolorós. I ja que tot aquell drama s’havia desenvolupat a Escòcia, vaig aprofitar per fullejar les obres de David Hume i Adam Smith, mestres filòsofs experts en la conducta humana. Confiava que em donessin pistes per esbrinar si les meves emocions actuaven d’acord amb el que era moralment just o senzillament m’estava fent gran. No hi vaig trobar res.

De fet, la motivació per escriure una obra com aquesta és precisament omplir el buit que existeix en aquest camp. Com s’ha vist al llarg d’aquestes pàgines no és una missió senzilla, el camí és tortuós i és fàcil prendre mal. La seva lectura té com a objectiu oferir una base sòlida a partir de la qual es comenci a construir una nova disciplina. És un projecte ambiciós i excitant a parts iguals. Tenim encara molta feina per fer, molts països per visitar i molts enigmes per resoldre. La condició humana quan es fa fosc continua sent encara avui una matèria insondable, com la vida mateixa.



març 2025

Centreamèrica - 4a part - Mèxic

Continuació de Centreamèrica - 3a part - Hondures

Contra tot pronòstic, els darrers dies de la meva aventura centreamericana em van portar a un escenari on l’impossible era més que probable; i del tot real. Seguint el patró habitual, el meu detector d’intencions femenines havia fet gala d’una inutilitat extrema. No ho vaig veure a venir fins ben bé tenir-ho a davant dels morros i la pregunta de la Lidia em va agafar del tot desprevingut.

—¿En un referéndum de independencia votarías que no, verdad?

No calia ser molt llest per adonar-se que la pregunta no es formulava de forma neutral, que hi havia una resposta correcta i una d’incorrecta. Poques vegades l’atzar et brinda l’oportunitat de mostrar al món i a tu mateix quins són els teus principis davant els escenaris més adversos. No podia fallar.

Dies abans d’aterrar en terres mexicanes tenia ben presents les meves aventures vuit anys enrere en aquell país. Èxits i fracassos que s’han relatat en aquest llibre i que, m’atreveixo a dir, han marcat un abans i un després pel que fa a la condició humana quan es fa fosc. Com no em canso de dir Mèxic és un país extraordinari i vaig decidir tornar-hi en comptes d’optar per països encara per visitar com Nicaragua o Costa Rica. Soc ben conscient del perill que comporta voler reviure les mateixes experiències del passat perquè, generalment, aquestes són úniques i es corre el risc d’arruïnar-ne el bon record. Però no em vaig poder aguantar. Oaxaca m’obria les portes novament amb un mezcal de cortesia que em servia la recepció del luxós hotel on em vaig allotjar tot el cap de setmana.

La ciutat havia canviat molt. La Mezcalera on havia passat nits apoteòsiques ja no era l’antro on s’emborratxaven els locals i algun turista despistat. Oaxaca era coneguda a tot el món, havia crescut enormement i el centre estava inundat d’hotels, bars i discoteques. En una excursió guiada pel centre vaig conèixer la Lidia i la Susana, dues enginyeres espanyoles de vacances pel país. Es queixaven que la majoria de freetours que havien fet per Mèxic eren bàsicament circuits per tendes, és a dir, shoppingtours. Haig de confessar que el meu interès en aquesta mena d’excursions se centra més en el grup de persones que reuneix que no pas el contingut en si. És un tema més social que cultural, una bona manera de conèixer gent quan es viatja sol. D’aquesta manera, quan el guia feia una parada tècnica de vint minuts per si volíem comprar en el comerç de torn, el grup aprofitava per posar-se al dia: “d’on sou?”, “quants dies sou pel país?”, “fem unes cerveses després?”.

La Lidia formava part del col·lectiu de dones davant les quals m’és impossible saber si estan lligant o són amables. Ja hem parlat àmpliament de les dificultats que exhibeixo en aquesta àrea. Al llarg dels anys he intentat elaborar una guia bàsica per poder navegar en situacions com aquesta i, sincerament, he avançat ben poc. Des del moment que les vaig conèixer vaig deixar de prestar atenció al guia per investigar quelcom més important i transcendent: quina relació hi havia entre aquelles dues noies. Es tenien molta confiança i per alguns gestos d’afecte sospitava que eren parella.

Vam quedar aquell mateix vespre per fer unes cerveses. La Lidia també formava part del col·lectiu de persones que són tremendament properes amb la gent que acaben de conèixer. La Lidia, la Susana i la major part dels madrilenys amb qui m’he creuat vagant pel món formen part d’aquest col·lectiu. Per algú com jo, criat al nord-est de la península Ibèrica on la desconfiança amb el forà està a l’ordre del dia, aquesta naturalitat pot ser fàcilment mal interpretable. S’ha de dir que les rondes d’alcohol acabarien amb qualsevol rastre de desconfiança, si aquesta hagués existit per part meva, que ja us avanço no és el cas. En aquest aspecte soc prou madrileny. Aquella primera nit ens havíem proposat d’anar a dormir d’hora i deixar la festa grossa per a la nit següent. Tant elles com jo teníem activitats l’endemà i vam decidir tornar-nos a veure en acabat.

Recordeu quan comentàvem el perill de reviure segons quines experiències? Doncs vet aquí un petit exemple. Durant la meva estada a Oaxaca vaig decidir fer la mateixa excursió a Hierve el Agua que havia fet anys enrere. És allà on havia conegut la Nayeli, la seva amiga i la petita Olivia. El dia en companyia d’aquelles tres mexicanes de Tijuana fou irrepetible i, tot i que la història amb la Nayeli va descarrilar més aviat de l’esperat, en guardava un gran record.
Dic guardava perquè en aquesta segona excursió també hi havia tres mexicanes, de Veracruz crec recordar, i extremadament desagradables. Una d’elles, aprofitant que el guia explicava un capítol de la trista història dels conquistadors espanyols en aquell hemisferi, se’m va adreçar a mi culpant-me de la fortuna dels seus avantpassats. No és la primera vegada que m’enfronto a comentaris d’aquesta mena pel fet de ser espanyol, però sempre t’agafa desprevingut; encara més venint de mexicanes tan atractives.

—Amigues de Veracruz. En primer lloc, ningú és responsable dels crims dels seus avantpassats perquè si això fos així, tots aquí seríem igual de culpables. Segon, en el cas que us arribéssiu a creure que el mal es transmet genèticament de pares a fills, vosaltres tres seríeu més culpables que jo. Que els meus avantpassats fossin conquistadores és com a mínim dubtós, però que vosaltres en sou descendents directes no hi ha dubte, només cal que us mireu al mirall i reviseu els vostres cognoms.

Les mexicanes de Veracruz semblaven més espanyoles que les meves amigues madrilenyes.

—I en tercer lloc, jo soc de Barcelona. Si en algun indret del planeta hi ha gent que entén i empatitza amb els pobles que han sofert l’imperialisme espanyol, aquests són els catalans els quals avui dia encara en patim repressió.

El guia m’havia cedit el micròfon perquè em sentissin fins a l'última fila de l’autocar. En acabar, uns tímids primers aplaudiments van desembocar en una sonora ovació per part de tothom, inclòs el conductor que havia parat el vehicle a un voral de la carretera per tenir les mans lliures. Les mexicanes de Veracruz m’abraçaven avergonyides, demanaven perdó a mi i als meus avantpassats i prometien no tractar mai més els espanyols d’aquella manera.

Evidentment res d’això va succeir. L’últim paràgraf és pur realisme màgic. Les paraules de la mexicana me les vaig empassar juntament amb el meu orgull. El temps de reacció no és sempre tan acurat com un voldria i no és la primera vegada que em quedo amb les ganes de contestar com cal aquesta mena d’atacs. Quina ràbia!

Em consolava trobar-me més tard amb les meves amigues espanyoles. En companyia seva vaig oblidar ràpidament un incident tan desagradable i em vaig proposar resoldre d’una vegada per totes quines eren les misterioses intencions de la bella Lidia. Les mirades d’aquella noia em travessaven l’ànima i un cop més els deliris més fantasiosos van apoderar-se de mi. De forma natural les converses van derivar cap a temes més personals i sense adonar-me'n vaig ser sotmès a un interrogatori de tercer grau. Em vaig posar en guàrdia. La història es repetia vuit anys després en el mateix escenari i recordava perfectament com respostes equivocades havien enfonsat una prometedora relació amb la Nayeli. Però em mostrava optimista i confiat. Era molt bon senyal l’interès de la Lidia cap a la meva persona, sens dubte, i els xupitos de mezcal m'havien dotat del toc màgic necessari per aprovar amb bona nota.

La primera pregunta, però, era un escull insalvable:

—¿Cuántos años tienes?

Arriba un moment a la vida on ja no hi ha resposta correcta per aquesta pregunta. Si vols dir la veritat, és clar. A la quarantena ja m’havia trobat en greus expulsions del terreny de joc just després de confessar l’edat i a partir dels cinquanta era una constant. La cara de la Lidia ho deia tot. Si en algun moment s’havia plantejat una aventura amb aquell solitari viatger, les noves revelacions afegien certa dificultat. Tot i que sorprenentment, tenir cinquanta-un anys no seria un obstacle insalvable.

—¿Y tú, cuántos años nos pones?

Una altra pregunta endimoniada. Mai has de posar anys de més, això ho sap tothom, però tampoc has de tirar massa avall perquè la teva resposta sembli sincera. És important també el temps de reacció, si tardes massa, resultaràs poc creïble.

—Mmm... cuarenta y...?
—¡Hala, qué cabrón, tronco!

En tenien trenta-set. En defensa meva haig de dir que em va trair el desig que la distància entre les nostres edats no fos gaire gran; per una major probabilitat de matx bàsicament. Allò no anava bé. Si te’n vols anar al llit amb algú, no és bona idea posar-li anys de més. Tot el que va venir després per intentar excusar-me va contribuir encara més al desastre, no cal dir-ho. Elles s’ho prenien amb esportivitat, bon humor i amb aquella complicitat de qui es coneix de fa molt de temps.

Vaig aprofitar el meu torn de preguntes per esvair aquell misteri d’una vegada per totes: eren la Lidia i la Susana parella? Es van posar a riure. No anava gaire desencaminat, ja que la Susana sí que era lesbiana, però la seva amiga no. Ben avançada la nit va aparèixer un tema de conversa que havia estat evitant els darrers dos dies: la política. Com bé sabeu els arguments independentistes mai són de bon grat fora de Catalunya i pot acabar rebentant qualsevol germen de relació en temps rècord. La Lidia no em donava treva i em va situar en l’instant més delicat del viatge.

—¿En un referéndum de independencia, votarías que no, verdad?

Aquella pregunta no era gens innocent. La mirada inquisitiva de la Lidia així m’ho feia saber. Hi havia una resposta correcta i una incorrecta. La primera em conduiria cap a un univers de plaer i felicitat, l’altra no. L’altra em mantindria dins aquella crisi existencial de la cinquantena, en aquell purgatori on l’edat t’ha penjat l’etiqueta de no apte i cal acceptar que hi ha experiències vitals que ja no tornaran. No volia decebre les expectatives de la Lidia, però al mateix temps no volia mentir. Com la vida podia ser tan cruel? Sempre havia presumit de viure sense enganyar ningú i d’anar sempre amb la veritat pel davant. Al mateix temps, dins el meu cap, veia davant meu un tribunal independentista orgullós i expectant la resposta d’un dels seus soldats més fidels. Aquella era una prova d’integritat moral on tenia l’oportunitat de posar en pràctica aquelles lliçons ètiques que vaig pregonant arreu, sovint sense que ningú me les hagi demanat.
Sí, és clar! No podia fallar!

—Votaría que no.

Vam arribar al meu hotel gairebé de matinada. La Susana havia tingut la decència de retirar-se i deixar-nos sols. En el relat anterior a Mèxic ja vam analitzar quant important és aquest gest per part d’una amiga.

Les línies que segueixen he estat temptat d’ometre-les per no donar més munició a aquells que m’acusen de ser massa explícit i exhibicionista en algunes històries. L’anècdota viscuda amb la Lidia, però, fou tan surrealista i extraordinària a parts iguals que he prioritzat el meu rol de divulgador científic per sobre de la prudència a l'hora d’explicar intimitats.

Com ja s’ha destacat en anteriors ocasions, la connexió fortuïta entre dues persones en un viatge és una experiència extraordinària. Intimar amb algú que acabes de conèixer en un paratge idíl·lic com el mexicà conté elements de fantasia, temeritat i fugida de la realitat la mar d’irresistibles. A més, la Lidia va tenir sort perquè m’havia allotjat en un dels millors hotels de la ciutat. Em va costar un ull de la cara, però fer reserves a última hora per celebrar Día de Muertos a Oaxaca té aquests inconvenients. Ara bé, tenir aquella deessa castellana en aquell llit tan gran valia cada euro invertit en aquell espai. Quina sort havia tingut! Mai m’hauria imaginat un final de festa tan espectacular com aquest. Tot just començàvem a rebolcar-nos dins aquell escenari de joia extrema que la Lidia s’adonà d’un petit detall que provocaria un gir de guió del tot inesperat.

—Espera. No lo llevas puesto.

Vaig mirar amb incredulitat el meu baix ventre. Allà on abans hi havia ajustat amb cura un preservatiu ara només hi apareixia el membre nu. Vaig encendre el llum. La Lidia romania estirada al llit amb les cames obertes mirant fixament el sostre mentre jo palpava el seu baix ventre. Aquell escenari romàntic d’erotisme i passió en què havia culminat aquella bonica història es va transformar en la consulta d’un ginecòleg. Mostrava tranquil·litat per no posar-la nerviosa, però dins meu resava als déus asteques perquè aparegués el maleït condó d’una puta vegada. Cal dir en favor d’ella que no va perdre els nervis en cap moment; al contrari, va estar ben tranquil·la i fins i tot acceptava amb resignació la possibilitat més que probable d’haver de visitar una clínica per fer-li una intervenció d’urgència.

Vaig demanar ajuda a ChatGPT. El primer que em va dir és que era molt mala idea introduir un objecte per intentar pescar-lo, el segon és que deixéssim passar uns minuts per calmar-los, i el tercer és que la Lidia s’assegués sobre els talons i fent pinça amb el polze i l’índex intentés pescar el preservatiu dins seu. Ben concentrada va entrar sola al lavabo per efectuar tan delicada operació. No havien passat ni cinc minuts que va sortir amb el preservatiu a la mà i un somriure de victòria.

—¡Lo tengo!

Ens vam abraçar alleugerits mentre donàvem les gràcies als déus de la tecnologia.
L’endemà tocava acomiadar-se. La Lidia i la Susana continuaven les seves vacances a Mèxic i a mi m’esperaven uns quants avions fins a arribar a Barcelona. Ens vam fer un petó i una abraçada; d’aquelles abraçades sentides de qui ha compartit aventures i emocions fortes. Ens vam emplaçar per veure’ns a Espanya i li vaig prometre que compraria condons de la meva talla.

novembre 2023

Centreamèrica - 3a part - Hondures

Continuació de Centreamèrica - 2a part - El Salvador

Vaig fer un bon ús del transport públic per la terra dels catrachos. Si no et preocupa gaire la puntualitat, els busos de línia són un recurs fantàstic per a conèixer gent. Els hondurenys són gent molt oberta i sempre hi trobava algú amb ganes de conversar.

La Sonia, per exemple, del poble de La Entrada. Cada dia agafava la mateixa línia per vendre roba interior als municipis del voltant. Tenia quatre fills i vivien tots a casa de la seva mare. El sou que guanyava estava dedicat íntegrament a l’alimentació de les criatures. La llet era caríssima i sort en tenia de l’àvia, ja que havia deixat de rebre l’ajuda de l’exmarit. Un pobre diable que, després del naixement del quart fill, es va adonar que aquella vida no li convenia i va marxar per no tornar mai més. La Sonia no el trobava a faltar, la beguda l’havia tornat una persona molt agressiva i una mala influència pels petits.
Després d’uns quants dies pel país em vaig adonar que el cas de la Sonia, una jove mare soltera, no era una excepció, més aviat la norma.

La irrupció del primer fill és un test d’estrès el qual no superen la majoria de les parelles. Durant les diferents etapes de la vida hi ha decisions que t’aboquen a situacions i escenaris per als quals no estàs preparat i és aquí on entren en joc les capacitats d’adaptació de cadascú. Si hagués de triar el moment més crític, seria precisament aquest: el de la maternitat. Em costa pensar en qualsevol altre projecte vital que involucri un volum tan gran de desinformació. 

Com és possible? Per què l’ésser biològic més intel·ligent del planeta està tan desubicat per un tema tan important com és la reproducció i la supervivència de l’espècie?

Com us podeu imaginar un espai d’investigació com aquest no ha estalviat esforços per respondre aquestes preguntes. No ha estat fàcil. Aquest és un tema tabú, un terreny empantanegat, un camp de mines on és fàcil prendre mal. Però el meu compromís amb la veritat m’ha obligat a posar fil a l’agulla i exposar amb la màxima honestedat possible els resultats de les meves investigacions.

Just després del part, l’home, massa acostumat a ser el centre de totes les atencions, no entén com la seva posició privilegiada de 'persona més important de la meva vida' s’ha vist relegada a ser una peça més en la logística de criança. Una logística dirigida amb mà de ferro per la mare; si més no durant els primers anys. Aquesta incapacitat masculina per adaptar-se a la nova realitat treu de polleguera les dones. La femella, ja de per si millor equipada davant els canvis, ha estat reprogramada biològicament durant l'embaràs i el part. El seu cervell ha canviat, ella ha canviat i en termes generals encararà millor els nous temps que venen, com per exemple deixar de dormir. En canvi, ell continua essent el mateix de sempre: un pèl immadur i amb certa obsessió pel sexe, virtuts que la nova realitat ha transformat en defectes. La immaduresa ja no és benvinguda i el sexe tampoc.
En el temps que dura un part, una relació d’anys basada en gaudir l’un de l’altra es transforma en una empresa d’estricta responsabilitat parental que durarà tota la vida. Com s’ha dit, la capacitat d’adaptació juga un paper clau, però sovint, després del tràfec i caos que suposen els primers anys, arriba un dia en què les parelles es tornen a mirar a la cara i ja no es reconeixen.

Aquest és un tema endimoniat, sí. Les misèries aquí descrites es viuen a casa, en la intimitat, i molt rarament afloren a l’esfera pública. No és una crítica, només faltaria. S’ha de tenir molt valor per assumir que un dels projectes més importants de la teva vida ha resultat ser una fake news. En alguns casos s’ha arribat a culpar directament les innocents criatures de tots els teus mals fregant la blasfèmia i el sacrilegi. Una mare que es penedeix de tenir fills se’n guardarà prou de reconèixer-ho obertament si no vol ser lapidada davant l’opinió pública.
Hi ha veritats que més val que romanguin ocultes.

Al continent europeu aquests dilemes arriben cap als trenta llargs o quaranta i pocs. Si ens guiem pel meu entorn immediat, s’acaben els estudis just començada la vintena, segueixen uns quants anys molts actius de festa i promiscuïtat per acabar 'assentant el cap' amb l’amor de la teva vida. Cap als quaranta, doncs, és probable arribar a una de les crisis existencials de què parlàvem al principi de l'expedició centreamericana: visc la vida que volia?, he escollit bé?
Si entrem en matèria més filosòfica també ens podem preguntar fins a quin punt les decisions preses han estat determinades per l’entorn i no per voluntat pròpia: “he escollit jo?”. 

És ben cert que moltes decisions es prenen perquè ‘toca’: ara toca tenir parella, ara toca tenir fills i ara toca no queixar-se.

Recordo una conversa a altes hores de la matinada amb un amic que feia temps que no veia. Anys enrere coincidíem els caps de setmana bevent i jugant a dards. M’explicava que totes les parelles de la seva colla s’havien casat en qüestió d’un any. Ben aviat va seguir una altra reacció en cadena: la del primer fill. Van desaparèixer del mapa nocturn en temps rècord; riu-te’n tu de la fissió nuclear.

—Tu també et vas casar al final?
—Jo no em vaig casar, Josep. A mi em van casar!

Vaig conèixer a la Yessi al poble de Gracias, als peus de les muntanyes del Parc Nacional de Celaque. Treballava en una cafeteria ubicada molt a prop d’on m’allotjava. Tenia curiositat per saber què se m’havia perdut per aquell racó del país. Feia dies que em movia per terres on el turisme era gairebé inexistent i aquesta mena de preguntes eren freqüents. La Yessi era mare soltera amb només vint-i-tres anys. M’assegurava que tot i que el seu fill era el que més s’estimava del món, conèixer el seu ex havia estat el pitjor error de la seva vida. La Mayra, una companya de treball, explicava la mateixa història. La seva parella l’havia abandonat pocs mesos després de néixer el primer fill i l’havia de pujar tota sola fent llargues jornades darrere la barra. Encara arrossegava mals d’esquena des del part i em demanava medicaments contra el dolor.

La Yessi era una noia ben especial. Tot i la diferència d’edat vam connectar la mar de bé. Ja coneixeu la meva habilitat per perdre anys, no cal que m’esforci, és del tot natural. En qualsevol cas ja fa temps que he deixat de fer-me il·lusions i començo a assumir el paper de no apte en segons quins contextos. La meva lluita per superar la crisi existencial de què parlàvem continua i moltes de les batalles passen per l’acceptació; acceptar moments que no tornaran i assumir que el que abans era probable, ara, més que improbable, és literalment impossible.
Contra tot pronòstic, però, la Yessi em va convidar a sortir de festa amb els seus amics.

Als estats centreamericans els canvis que sofreix la parella arran de la maternitat se succeeixen a tota velocitat. La Yessi amb vint-i-tres anys ja es trobava on arriben moltes dones europees als quaranta. Ara bé, i deixeu-me ser més agosarat si cal en les meves teories, l’error en la diagnosi dels fracassos és el mateix.
Tant la Yessi de Gracias a la vintena com una hipotètica Júlia de Terrassa a la quarantena atribueixen al fracàs de les seves relacions a l’haver escollit malament. Es pensaven que el pare dels seus fills era l’home ideal i ha resultat ser un exemplar mediocre. La solució, es pensen, passa per escollir millor: “hi ha molts homes al món, no ha de ser tan difícil!”. I l'error no és només l’home que has escollit, que també, sinó ignorar com són els homes; per tant, tornaràs a escollir malament.

La Yessi volia girar full com més aviat millor i feia temps que buscava un “novio que la cuidara”. Als meus ulls la Yessi cometria el mateix error una vegada i una altra, però com fer-li entendre aquesta idea tan important sense tirar-me pedres a la meva teulada? Un pot ser mal científic, però no cal ser imbècil.
Un cop més havia de triar entre ser honest intel·lectualment o aconseguir el que volia. No seria l’última vegada.

Feia una bona estona que esperava al 1301 Lounge Bar quan vaig veure arribar la Yessi i els seus amics. La discoteca es començava a omplir i a mesura que es buidaven les copes l’ambient era més distès i molts se m’acostaven. Un fins i tot, en veure que bevia Coca-Cola sola, va buidar el got a terra i el va omplir de Jägermeister amb Red Bull.
Havia d’anar amb compte, l’encanteri de Churchill tornava a materialitzar-se: l’alcohol, la música destrossant-me les oïdes, els cossos suats sota els llums de colors, la Yessi somrient i convidant-me a ballar... Tornava a patir la patètica il·lusió de ser un més i no desentonar en aquell ambient. La veritat, però, és que la visió d’aquell senyor blanc amb vint-i-cinc anys per sobre de la mitjana ballant d’aquella manera amb la tia més bona del país no va ser del gust de tothom. Els gestos de complicitat i simpatia del principi van anar substituint-se per mirades hostils que em convidaven clarament a marxar. Un cop més la realitat s'imposava de manera implacable, esvaïa l’encanteri i em declarava no apte.
Els dies a les muntanyes de l’interior acabaven. El viatge continuava cap al nord, a les illes del Carib. Em vaig acomiadar de la Yessi deixant oberta la porta a tornar-nos a veure en un futur. Els dies següents ens vam escriure sovint. Li enviava fotos de la costa atlàntica del país que ella encara no havia tingut la sort de visitar. Com ja havia passat amb la Jerlyn de Guatemala setmanes abans, la freqüència dels xats va anar minvant fins al silenci.

L’atzar va voler que en les següents jornades desfilés davant meu tota una colla d’exemplars masculins disposats a explicar-me la seva versió de la paternitat.

Al poble costaner de Tela, parada obligada abans d’embarcar cap a l’illa d’Utila, vaig anar a parar on s’amagaven els homes hondurenys després de deixar embarassades les seves dones i abandonar-les. Al capvespre vaig sortir per menjar alguna cosa i vagarejant pels carrers del barri vaig entrar al primer local obert. De seguida em vaig adonar que no era la millor opció. No vaig poder escapar, el Manseca i el Marvin ja m’havien fet espai a la barra i van començar a demanar rondes de cerveses. Ells en portaven unes quantes i m’anaven repetint que estigués tranquil, que estava en un lloc segur:

—Si te tocan a ti, nos tocan a todos.

En veritat, jo estava la mar de tranquil. És el meu estat per defecte. Però les seves advertències em recordaven que Hondures arrossega greus problemes de marginalitat, delinqüència i inseguretat. Valia més no abaixar la guàrdia.
El Manseca era un home molt fort. Treballava descarregant caixes de cervesa de camions i magatzems. De tant en tant s’acostaven altres clients encuriosits per la meva presència, alguns ben passats de voltes. El Manseca m’assegurava que “aquí estás seguro”, però que igualment calia estar atent. Un dia se li va acostar un pobre desgraciat amb la intenció de prendre-li la cadena que portava penjada al coll i el Manseca li va fotre un pechugazo que el va estampar contra la paret; deu metres més enllà.

El Marvin era garifuna, un negre supermusculat descendent d’esclaus africans. En molts indrets del continent americà hi ha un passat, diguem-ne, complicat amb la població blanca en general i amb els espanyols en particular. Al llarg dels anys viatjant he viscut en primera persona episodis desagradables relacionats amb aquests greuges històrics. El més recent, de fet, es descriurà ben aviat.
He de dir, però, que cap d’aquestes situacions es va repetir en companyia d’aquells homes:

—Eres de la familia, si te tocan a ti, nos tocan a todos.

El Manseca era un home divorciat i tenia dos fills. Feia temps que no els veia. M’explicava dolgut que la història amb la seva dona no havia estat com s’esperava. Se sentia enganyat, no entenia què havia passat.

Utila és una illa amb característiques semblants a Eivissa. Molta gent s’hi apropa per fer submarinisme, sortir de festa o relaxar-se a les seves magnífiques platges. M’oferien droga cada nit. El Jonathan, un noi que treballava en un dels bars del carrer principal, volia deixar la cocaïna, però li costava molt. Era pare de quatre fills i la seva dona ja s’estava plantejant facturar-lo. No podia continuar així. El lloc on treballava no era la millor influència; les anades i vingudes al lavabo se succeïen a un ritme vertiginós. El Jonathan havia de canviar d’ambient o ben aviat acabaria en un bar d’homes, emborratxant-se cada nit i preguntant-se com havia acabat d’aquella manera.

L’últim dia a Hondures, al poble de La Ceiba, vaig conèixer l’Alonso. Un buscavides amb un negoci pròsper al passeig marítim que consistia en un castell inflable per als més menuts. Cobrava tres-centes lempires per quinze minuts.
La història que m’explicava l’Alonso d’aquell poble no tenia res a veure amb el que es podia llegir a la Wikipedia: La Joia de Honduras. Segons la seva versió la Ceiba havia prosperat gràcies a les prostitutes que rebien els mariners al moll. L’Alonso entrava dins la categoria de personatges amb un nivell de fantasia tan gran que costava creure com era capaç de sobreviure. Com més animalades sortien de la seva boca més difícil se’m feia desprendre’m de la seva companyia.

Havia viscut vint anys a Alemanya en règim de gigoló, és a dir, en companyia d’europees que li ho pagaven tot. És per això, segons la seva línia de raonament, que li era molt difícil tenir parella a Hondures, ja que les hondurenyes no estaven al seu nivell. Només els interessava la plata i les més boniques eren les més putes. 

—Mira, esas dos de ahí. Por sesenta dólares son tuyas.

Jo mirava on m’assenyalava l’Alonso i veia dues noies ben innocents fent un gelat el diumenge a la tarda. S’ha de dir que l’Alonso cridava bastant i em començava a preocupar que la gent que passejava pel voltant i es girava escandalitzada donés per fet que jo compartia les seves opinions.

Es feia tard i l’endemà havia de ser d’hora a l’aeroport de San Pedro Sula per encarar l’última etapa de la travessa. Tot just abandonar el passeig marítim, la il·luminació dels carrers, les tertúlies familiars i les patrulles de seguretat van desaparèixer. Era negra nit i l’únic rastre de vida en aquell barri eren homes drogats que s’acostaven només veure’m.
Vaig recular per demanar consell a l’Alonso sobre la millor manera d’arribar a l’hotel. Si el voleu conèixer, és fàcil de localitzar. El trobareu assegut dins d’un BMW atrotinat amb el motor en marxa, fotent-li gas i comptant bitllets davant d’un castell inflable.
Em va dir que no m’havia de preocupar. Si sospitava que algú em seguia, millor canviar de vorera, i si continuaven darrere meu, calia córrer. Jo no ho veia gens clar. Aleshores l’Alonso va agafar una ampolla de vidre del terra, la va trencar per la meitat i me la va donar:

—Agárrala así, a la vista, ¡que se vea!

Vaig decidir demanar un taxi.

Continua a Centreamèrica - 4a part - Mèxic



octubre 2023

Centreamèrica - 2a part - El Salvador

Continuació de Centreamèrica - 1a part - Guatemala

La fugida al Salvador va ser èpica.
L’Alexander, un guia salvadoreny, feia diàriament rutes per carretera d’Antigua al seu país: a Santa Ana, a la capital de San Salvador i a les platges del Tunco, al Pacífic. En teoria l’Alexander tenia localitzats els bloquejos i sabia com esquivar-los, però només iniciar el viatge ens vam topar amb nous manifestants enmig de la carretera. Els intents de negociar amb els piquets van ser inútils; vam haver de girar cua i buscar una ruta alternativa. La ruta programada de quatre hores es va convertir en una odissea de deu hores per carreteres secundàries i pistes de muntanya. Cada bloqueig superat era celebrat amb crits i abraçades per part del grup de turistes que conformàvem l’expedició dins la furgoneta de l’Alexander.

El darrer bloqueig, molt a prop de la frontera amb El Salvador, no podia esquivar-se i calia negociar amb els locals. L’Alexander tenia un pla: ens va demanar fer una gran actuació teatral per donar la imatge d’un grup exhaust després de tantes hores de ruta, sense menjar, sense beure i condicions higièniques precàries. Ens era de vital importància arribar al Salvador.

La gent del poble havia instal·lat un campament a tocar de la carretera amb tota mena de serveis; fins i tot una carpa amb música i lavabos químics. Ens van tractar amb molta cordialitat, ens van servir aliments i begudes calentes mentre ens explicaven el motiu de les seves queixes. No es mourien d’allà fins que dimitís “la tortugona de Consuelo”, una fiscal corrupta que volia impedir l’ascens al poder del nou president escollit a les urnes. Després d’una bona estona de negociacions i una espectacular actuació, una holandesa es va posar a plorar i tot, van obrir les barreres i vam continuar el nostre camí cap al sud, a la ciutat salvadorenya de Santa Ana.


La setmana que vaig estar al Salvador vaig tenir contacte gairebé constant amb l’Alexander i el Hanssel, un altre guia de la mateixa agència. Tots dos competien amb excentricitat tot i que qualsevol cosa negativa expressada aquí seria injusta, ja que eren persones extraordinàries. El Hanssel era un optimista nat, d’aquelles persones que s’agafen confiances de seguida, potser massa. Només coneixe’m va començar a cridar-me imitant l’accent espanyol: “¡Joder! ¡Hostia puta! ¡Qué pasa tío!”. Les diferents accepcions de la paraula ‘coger’ donaven molt de joc: “¡Voy a follar la taza de café!”, “¡Voy a follar el autobús!” —’coger’ significa ‘follar’ a la majoria dels països llatinoamericans. Tenia molta imaginació i compartia amb tothom cada astracanada que li venia al cap deixant darrere seu rastres d’incomoditat i la sospita de si l’amic Hanssel hi era tot.

El Salvador era un país evitat fins fa molt poc pel turisme a causa de la violència extrema que es vivia als carrers. Una xacra, la de les maras, que semblava enquistada fins que el president actual en va erradicar la presència en temps rècord convertint el Salvador en l’estat més segur de Centreamèrica. Els mètodes utilitzats són més que discutibles, però la majoria dels salvadorenys amb qui vaig parlar estaven encantats de poder passejar sense por que els fotessin un tret.
Els turistes podíem sortir a la nit i gaudir de concerts en directe. A la costa surfista del Tunco, a la barra d’un dels locals, vaig coincidir per segona vegada amb una parella de mexicans. Ens havíem conegut dies abans pujant el volcà Ilamatepec i, com jo, havien fugit de Guatemala per buscar refugi al país veí.
Vam connectar de seguida. Eren molt agradables, d’aquella mena de persones que agraeixes trobar-te quan et mous sol. Vam quedar els dies següents a la capital del país, San Salvador.

Més ben dit, les nits següents. El Manuel era molt perillós, portava un ritme de cerveses vertiginós i calia anar amb compte, ja sabeu que soc fàcil d’arrossegar. Vam empalmar quatre dies de ressaca contínua de dijous a diumenge. Amb la María calia anar més amb compte, si calia. Em somreia constantment i, en absències breus de la seva parella, aprofitava per interrogar-me amb qüestions personals que podríem categoritzar de perfil: “¿Cuántos años tienes?”, “¿Estás soltero?”, “¿Tienes hijos?”... De perfil de Tinder m’atreviria a dir.
Probablement només tenia curiositat per saber què feia un home com jo vagant sol per aquelles terres. Segurament la seva conversa s’emmarcava en el context de cordialitat i bona educació entre dues persones que s’acaben de conèixer. Sí, tornava a ser la meva imaginació entremaliada que interpretava aquell somriure educat per allò que no era.

Llargament hem parlat en aquest llibre de les línies vermelles i la infidelitat. S’ha fet molta recerca i fins i tot s’ha documentat algun cas. Us podríeu pensar que un teòric de la condició humana com jo ha adquirit més destresa a l’hora de gestionar segons quins escenaris i defuig situacions que inevitablement aboquen al desastre, però em veig forçat a confessar un pèl avergonyit que no és el cas.
A mesura que passaven els dies, les nits, les festes i les ressaques, tota una bateria d’alarmes van començar a activar-se. Només la idea que passés quelcom amb la María ja m’aterria. No m’hauria perdonat mai trair la confiança del Manuel. Així doncs, per què no abandonava aquells deliris que no portaven enlloc? Per què el cos i la ment em continuava boicotejant i em portava pel camí del pedregar?

Vaig decidir actuar immediatament i bastir un cordó sanitari al seu voltant. Era vital no tenir el seu número a la meva agenda i, més important encara, calia evitar del tot trobar-nos a Mèxic. Jo els havia comentat la meva intenció de passar l’última setmana de vacances al seu país i ja m’havien convidat a passar uns dies a casa seva. El Manuel treballava, però la María tenia lliure i s’oferia a acompanyar-me a fer una mica de turisme. 

Allò no havia de passar de cap de les maneres.

No oblidem que en l’hipotètic cas que la María llegís aquestes línies podria ben ser que quedés meravellada pel nivell de fantasia i al·lucinacions d’alguns homes en la seva presència. La seva versió dels dies viscuts al Salvador podrien no tenir res a veure amb la meva. No dic que no. És perfectament possible que el meu relat no s’ajusti gens a la realitat. El meu descodificador d’intencions femenines encara té un marge d’error altíssim i si s’ha avançat en algun aspecte al llarg d’aquests anys d’investigació, és precisament en ser conscient d’aquest marge d’error, d’aquesta ignorància.

Fa vint-i-cinc segles Sòcrates ja deia que si per alguna raó es considerava un savi, era precisament per això que acabem de comentar. M’atreveixo a dir que el gran mestre filòsof estaria d’acord amb mi en afirmar que els homes que creuen conèixer els desitjos de les dones en realitat no saben res. Nosaltres, en canvi, després d’anys d’investigació sobre la naturalesa humana tampoc sabem res, però som conscient de la nostra ignorància. I això ens fa més savis.

L’últim dia al país l’Alexander em va convidar a sopar en companyia de les seves filles, tres nenes adorables enganxades a una pantalla de mòbil. Feia anys que s’havia separat de la dona i ella encara li retreia no haver-li donat cap nen:

—Mi mujer dice que tengo los huevos aguados.
—Gracias por todo Alexander, me encantó tu país.
—Para servirle.

Continua a Centreamèrica - 3a part - Hondures



octubre 2023

Centreamèrica - 1a part - Guatemala

Feia estona que parava l’orella a la taula que tenia darrere meu on un grup d'amigues parlava animadament. Havia arribat d'hora al concert que la cerveseria Cadejo organitzava la nit de Halloween i anava degustant una per una totes les cerveses de la carta. Poc abans de començar l'actuació el local ja estava ple. La banda no era per tirar coets, era molt més interessant la conversa d’aquelles dones. S'estaven jugant alguna cosa. El què era difícil de dir, però havia de ser molt divertit perquè no paraven de riure.

De cop es va fer el silenci i una d'elles va seure al meu costat.

—¿Disculpe, está esperando a su esposa?
—No, estoy solo.
—Me aposté con mis amigas que le invitaba a bailar una canción. ¿Se anima?

L’escenari d’aquesta prometedora conversa era al barri de la Zona 10, a la ciutat de Guatemala. La Jerlyn, la dona que em convidava a ballar, anava disfressada de bruixa. Les seves amigues, també disfressades, estaven assegudes en un llarg sofà somrients i expectants al fil de la conversa.
Vaig acceptar. Ja sabeu que no m’agrada defugir segons quina mena de proposicions; menys encara quan viatjo. Després del ball em van convidar a seure amb elles. Tenien una taula plena de menjar amb cerveses, una ampolla d’Absolut i una gerra amb suc de taronja.
En la seva companyia vaig ser testimoni una vegada més d’un miracle. Ja vam parlar en l’expedició a Vanuatu de quina manera el cos, els desitjos i la sexualitat s’adapten a l’entorn i situacions més inesperades. Aquesta elasticitat no és infinita, és clar, però en molt poc temps allò que et sembla impensable es comença a presentar com una possibilitat. Com, per exemple, embolicar-te amb una dona de seixanta-set anys.

La Jerlyn i les seves amigues formaven part de la classe alta de Guatemala, un país amb moltes desigualtats on la immensa majoria de la població és pobra. Eren dones molt cultes. La que anava disfressada de gat em recitava tots els autors espanyols que eren del seu interès. El meu interès, però, s’anava concentrant en la Jerlyn. M’ensenyava fotos de quan era jove, dels seus fills i de la classe política guatemalenca. Feia trenta anys que assessorava les primeres dames, les dones dels presidents de Guatemala. Era molt interessant.

A mesura que ens anàvem coneixent les nostres edats convergien. La Jerlyn, als meus ulls, perdia anys a tota velocitat. S’havia posat en el seu paper de hechizera i em trobava cada vegada més indefens davant els seus conjurs. Passar la nit amb ella ja no era una remota possibilitat. Em sentia irresistiblement atret per una persona que em resultava invisible feia només una hora! Confesso que em va agafar del tot desprevingut. Encara ara em sorprèn que poc em conec i de quina manera la naturalesa humana juga amb les meves emocions i determina les meves accions.
Un cop acabat el concert els vaig proposar de continuar la festa a una altra banda. No tenia temps per perdre, m’estava només un dia a la ciutat. La Jerlyn i les seves amigues, però, treballaven l’endemà i ja tenien el xòfer esperant-les amb un BMW immens per portar-les cap a casa.

Així doncs, la màgia va aconseguir passar d’una relació impossible a probable, però no de probable a real. Almenys no durant aquell viatge. Vam creuar missatges durant els dies posteriors tot i que la freqüència va anar disminuint fins a arribar al silenci.
Tampoc era mala idea anar a dormir, feia quatre setmanes que viatjava i encara me'n quedava una cinquena. L’endemà agafava un avió cap a Mèxic, on m’esperava la traca final: la celebració del Día de Muertos a la ciutat d'Oaxaca.

Però anem per ordre. La travessa per Centreamèrica va ser llarga i per circumstàncies que anirem relatant em vaig moure pels estats de Guatemala, El Salvador, Hondures i Mèxic. Escenaris que ens ajudaran a desvetllar nous enigmes sobre la naturalesa humana amb protagonistes i anècdotes emmarcades enmig d'una crisi personal que té com a causa principal un enemic imbatible: el pas del temps.

El primer amic el vaig fer sobrevolant l’Atlàntic. El viatger que tenia al seient del costat se’m va adreçar en rus només enlairar-nos de Madrid. La conversa era molt bàsica tenint en compte les meves limitacions amb l’idioma. Fa anys que l’estudio, però no hi ha manera de progressar. El Vokhid era de l’Uzbekistan, de Samarcanda, i es dirigia cap a Nicaragua sense saber un borrall d’espanyol ni d’anglès. Tots dos fèiem escala a la ciutat de Panamà on enllaçaríem diferents vols: jo a la ciutat de Guatemala i ell a Managua. Aquesta era la idea tot i que just aterrar els policies de duanes el van aturar i van començar a interrogar-lo. Em vaig quedar amb ell per fer de traductor.

—Què passa? —em va preguntar el Vokhid amb preocupació.
—Es veu que la teva escala aquí dura més de dotze hores i necessites un permís especial.
—Com?

El Vokhid va començar a neguitejar-se. Jo intentava calmar-lo mentre parlava amb els policies per buscar una solució. Les converses que sentia al taulell de l'aerolínia no convidaven a l’optimisme:

—¿Qué problema hay con el pasajero 33E? —preguntava una de les hostesses d'Air Europa.
—No tiene la documentación en regla. Es no apto —responia el policia.

No sabia com traduir-li aquelles males notícies tot i que la meva cara ho deia tot. El Vokhid es temia el pitjor i així va ser. En menys d’una hora el passatger 33E fou declarat no apte i va ser facturat en l’avió de tornada cap a Madrid.

En el meu cas qui em declara no apte darrerament no és la policia d’immigració panamenya sinó el pas del temps. Em costa molt assumir que em faig gran i no em consolen expressions com 'l’experiència és un grau', 'quina mandra tornar als trenta' i d’altres collonades per l’estil.
Durant la quarantena he estat testimoni de crisis existencials entorn del meu cercle d’amistats que podríem resumir així: faig balanç de la meva vida i no tinc clar si he pres les decisions correctes; normalment quan la crisi envesteix és perquè sí que ho tens clar i l’has cagat més del que voldries. Decisions relacionades sobretot amb la parella, la feina, les hipoteques i els fills; opcions reversibles a un cost molt alt o directament irreversibles.
Confesso que no és el meu cas. La crisi a la qual faig referència està més relacionada amb el fet de fer-se gran i acceptar que hi ha experiències vitals que no es repetiran més.

Just estrenada la cinquantena m’he adonat d’un fenomen ben curiós i és la ceguera que patim del pas del temps en les nostres carns. Quan surto i em moc en ambients amb mitjanes d’edat molt inferiors a la meva encara pateixo la patètica il·lusió que no desentono; que soc un més. L’encanteri desapareix quan et parlen de vostè o fins i tot t’acusen de ser el pare d’algú que ronda a prop. En algun cas extrem juraria que fins i tot no em poden veure, com si m’hagués tornat transparent, un ésser eteri que es difumina amb la boirina del local.
Però com és possible?! Si tampoc es nota tant la diferència!
De res serveixen les lamentacions. Nit rere nit la realitat s’acaba imposant i et recorda que allà on abans eres apte, ara no ho ets. Acceptar-ho demana temps i esforç, i la síndrome de Peter Pan que arrossego no ajuda precisament.

Hi ha un episodi brillant de la sèrie The Crown on s’explica la història d’un pintor que va fer un retrat al Winston Churchill. Quan el primer ministre britànic va veure el quadre acabat es va enfadar tant que el va destruir i va acusar el pintor de voler-lo denigrar perquè l’havia retratat com un vell. El pintor li va respondre que l’havia pintat tal com era: un home de vuitanta anys.
Churchill no veia allò que era evident per a tothom: la seva aparença física.

Vaig arribar a Guatemala enmig de protestes per corrupció política. Les mobilitzacions, que consistien en talls de carreteres, cancel·laven una per una totes les excursions que volia fer des d’Antigua, l’antiga capital del país.

La Magdalena, una indígena d’un poble veí, em va posar al corrent de la situació. Cada dia es traslladava al Parque Central d’Antigua per vendre artesania local als turistes. Se’m va asseure al costat del banc carregada amb tot de bagatel·les per vendre. Em vaig excusar fent que no amb el cap. Just acabava de comprar un imant a una altra venedora ambulant i donava per liquidada l’adquisició de souvenirs.

En menys de deu minuts la Magdalena em va encolomar un parell d’imants més, un mocador de coll i d’altres coses que no necessitava. Aquella dona era una comercial excel·lent i a mesura que m’explicava la seva vida, la meva admiració no parava de créixer. Nascuda en una família molt pobra, essent la gran de vuit germans, la Magdalena es va proposar que tots assolissin formació universitària. No ho va aconseguir. Un cop casada, però, m’explicava orgullosa com la seva filla s’havia graduat a la Universitat de Guatemala.

La Magdalena, una “mujer indígena analfabeta” com ella mateixa es descrivia, era més sàvia que molts catedràtics d’universitats. L’anava a veure cada dia al Parque Central. El temps en la seva companyia era més valuós que les excursions que m’anaven cancel·lant o qualsevol dels free tours que vaig realitzar durant la meva expedició centreamericana; si exceptuem el d’Oaxaca, i no precisament per les explicacions del seu guia. Aviat sabreu a què em refereixo.

Tenia cinc setmanes de vacances. El pla inicial era dedicar les primeres a Guatemala i a continuació baixar cap al sud, El Salvador i Hondures, però les protestes s’agreujaven. Antigua s’assemblava cada vegada més una gàbia i calia escapar d’allà.

Continua a Centreamèrica - 2a part - El Salvador



Octubre 2023

El Kurdistan iraquià

L’oficial d’immigració feia cara de pocs amics. Ja hi estic acostumat, és la rebuda habitual que et trobes als aeroports arreu del món, però en el cas d'Irbil era una mica pitjor. Aquell home tenia ganes de plegar. Després del llarg torn de nit l'últim que necessitava era algú que li compliqués la vida. Va agafar el meu passaport com si estigués contaminat i consultava una llista d'estats que tenia penjada al suro del costat. Amb el dit els anava resseguint un per un, anava molt a poc a poc. L'estona fins a arribar a la S se'm va fer una eternitat. El vaig haver d'avisar perquè es passava de llarg: “Spain! Spain!”. Em va inspeccionar per darrera vegada, va segellar el passaport i em va deixar passar.

Va ser més fàcil del que em pensava. Fins no fa massa calia un permís especial per entrar al Kurdistan iraquià, però com m'havia informat un guia a Corea del Nord, ja no és necessari: compres un bitllet d'avió i t'hi presentes. No passa el mateix si vols visitar la resta del país. Si et ve de gust fotre't una festa a Bagdad, per exemple, els tràmits es compliquen i com m'explicarien els kurds més endavant són mons totalment diferents.

Vaig aprofitar l'escapada per fer un treball per a la universitat. Ja sabeu del meu compromís amb la disciplina de la condició humana des de qualsevol vessant: genètica, biologia, psicologia, filosofia de la ment... m’atreveixo amb tot. Potser m'exposo massa, però alguns camps d'investigació demanen una implicació total per part de l’acadèmic; sobretot els relacionats amb la sexualitat. Sovint en surto escaldat, però no precisament per manca de bones intencions.

A primer cop d'ull podia semblar una mala idea aterrar a menys de cent kilòmetres de Mossul, antic bastió d'Estat Islàmic i actualment una ciutat arrasada per la guerra. La veritat, però, és que la regió kurda és un oasi de pau dins l'Orient Mitjà. De fet, els moments més delicats eren durant els nombrosos controls militars que m'anava trobant. Després de revisar el meu passaport espanyol sempre em preguntaven el mateix: ets del Barça o del Madrid?

El treball que havia de fer estava relacionat amb la plataforma CouchSurfing, un servei d'allotjament gratuït, i abans de sortir de Barcelona havia contactat amb cinc usuaris i cinc usuàries del país. Els primers van respondre tots amb molt bona predisposició a col·laborar; de les segones només en va respondre una, però no ens vam arribar a trobar mai. Dies després entendria el perquè.

L'endemà mateix ja tenia la primera entrevista amb l'Ardawan, un estudiant d'enginyeria. M'havia citat en un centre comercial on vam prendre te i m'explicava la seva experiència amb l'aplicació.

—Conec Airbnb, però prefereixo allotjar els turistes gratuïtament amb CouchSurfing. Sempre m'ha interessat com viuen els estrangers. M'agrada rebre'ls a casa i facilitar-los informació del lloc on visc i la seva història. També és bo pel meu país i especialment necessari quan la gent creu que la majoria dels iraquians som terroristes i ni tan sols saben que el Kurdistan existeix.
—Tens raó, jo mateix que viatjo sovint no sabia que Irbil fos un lloc tan segur. Utilitzaries CouchSurfing per viatjar?
—Ho estic valorant, és possible si faig un màster a l'estranger.
—Pots venir a Barcelona, hi seràs benvingut.
—Gràcies.
—Et resulta fàcil sortir del país?
—No, necessito una carta d'invitació. Llavors pot ser que em donin el visat. No és segur. Tarden de sis mesos a un any en tramitar-ho. Els iraquians som a la llista negra.

El hobby de viatjar no és viable si vius a l'Iraq. O com deia el Mustapha, el segon usuari de CouchSurfing que vaig conèixer: “és el problema de tenir el pitjor passaport del món després de l'afganès”. Estudiava arquitectura i havia tingut molt més contacte amb estrangers que l'Ardawan. Fumava, bevia alcohol i s'esforçava a trencar els estereotips locals. Em va portar al barri cristià on vam sopar i fer unes quantes cerveses. Com havia passat anteriorment amb l'Ardawan no em va deixar pagar res.

—Amb Airbnb el convidat arriba, et dona els diners i adeu. No hi ha cap mena d'interacció. La relació és molt diferent si ofereixes casa teva de franc per a dormir i menjar. Una vegada va venir una noia i vaig ser jo qui va dormir al sofà. Ella va dormir al meu llit; és un tema cultural. Amb el CouchSurfing tinc l'oportunitat de viatjar sense moure'm de casa i he conegut gent de tot el món.

A la segona cervesa vam decidir aparcar el treball de la universitat per parlar de ties. De fet, el treball no deixava de ser una excusa per conèixer gent. Pels homes parlar de sexe és un dels grans temes de conversa durant gran part de la nostra existència. Podríem dir que és el monotema des de l'adolescència fins ben entrada la maduresa, que en alguns casos no acaba d'arribar mai.

Una taula d'homes parlant de dones presenta certa semblança amb congressos científics on es debaten grans enigmes de la humanitat: què és la realitat, quin és l'origen de la vida o com sorgeix la consciència. El llenguatge potser és més sofisticat, però el fons és exactament el mateix. Tothom fa veure que sap de què parla, però ningú en té ni la més remota idea. Ja se sap, la ignorància és molt atrevida, per això en pots parlar tranquil·lament amb tothom, tant amb el veí octogenari del pis de dalt com amb l’amic de l'Orient Mitjà.
Les dones et diran el mateix, que els homes no hi ha per on agafar-los. Però hi ha una diferència significativa. Elles no es queixen de no entendre'ns, es queixen d'entendre'ns massa bé! Com podem ser d'aquesta manera? A l'inici d'una relació el nostre simplisme infantil fa certa gràcia i desperta certa atracció. Però a mesura que s'acumulen anys i responsabilitats, aquestes virtuts es converteixen en defectes i en molts casos acaben esdevenint obstacles insalvables; com es veurà en pròxims capítols.

Però tot això al Mustapha encara li quedava molt lluny. Sortia amb una noia francesa que havia conegut a Turquia; un dels pocs països que els iraquians poden visitar sense visat. No es podien veure gaire sovint i tenien una relació oberta; és a dir, oberta per a ella, ja que l'amic Mustapha ho tenia complicat per lligar a Irbil. No pas perquè no fos atractiu, sinó perquè als bars kurds només hi ha homes; de dones kurdes ni rastre. Pel carrer no es prodigaven massa i sempre que en veia anaven acompanyades dels seus marits.
Em va sorprendre gratament que el Mustapha, criat en una societat tan conservadora, no tingués cap problema amb les relacions obertes. Aquell home sabia com trencar estereotips.

El Karwan, un reconegut guia local, em va explicar per què no tenia cap possibilitat de quedar amb un perfil femení de CouchSurfing: “no està ben vist que una noia vagi sola amb un home si no és el seu marit”.
L'últim dia al Kurdistan vaig decidir fer una excursió guiada fora de la capital. El Karwan m'explicava les dificultats que havia tingut amb portals com TripAdvisor per promocionar la seva empresa en un destí com aquell.
El temps no acompanyava, va ploure tot el dia, però m'era igual. El Karwan era molt ben parit i em posava al dia del passat i present del Kurdistan. Els kurds de l'Iraq també van celebrar un referèndum d'independència just una setmana abans que el de Catalunya. També tenen un Tribunal Suprem que el va declarar inconstitucional i la seva desobediència els va costar bastant més que cops de porra.
El Karwan em va portar a menjar els millors pinxos de la regió abans de visitar els gorgs i les muntanyes del nord-est del país, molt a prop de la frontera amb l’Iran. Una zona molt freqüentada pel turisme a l'estiu, àrabs majoritàriament, tot i que a l’hivern estava deserta. Els ressorts estaven tancats i érem els únics que passejàvem per la zona.
Em preguntava si estava casat.

—Fa un mes vaig conèixer una noia xinesa en una ONG a Puerto Rico. Ens vam agradar tant que aviat va abandonar la seva llitera per instal·lar-se a la meva habitació. Ens tornarem a veure d'aquí a uns mesos als Estats Units, a veure com va.
—Entenc. Aquí és tan diferent...
—A què et refereixes?
—Sexe abans del matrimoni és impensable. Això de 'a veure com va' aquí no existeix.

Al Kurdistan el procés prematrimonial involucra molta gent. Potser massa. És de tot menys discret. Si alguna noia t'agrada, són família, amics i veïns qui t'ajudaran a decidir si és un bon partit: si és verge, suma punts; si es relaciona amb molts homes diferents, en resta; si es passeja pel centre de la ciutat amb un estranger que no para de fer preguntes, en resta més.

—El mateix passava a Espanya fa només dues generacions. La societat ha canviat molt les darreres dècades.
—Aquí també ha canviat. En la generació dels meus avis, els matrimonis eren forçats.

El Karwan tenia dona i un fill petit. “He tingut molta sort”, em deia, “casar-se és una decisió per a tota la vida i gairebé es fa a cegues”. El ‘a veure com va’ arriba quan ja has passat per vicaria, t'has hipotecat i estàs a punt de parir el primer fill.

Se'm posaven els pèls de punta. Quina necessitat hi ha d'arriscar-se d'aquesta manera? Poden sortir malament tantes coses! Imagineu, per exemple, que a la nit de noces la núvia regala al nuvi una llista de fantasies sexuals que no la deixaven dormir i ara per fi les podrà posar en pràctica amb l'home de la seva vida, el seu príncep blau. Convindreu amb mi que la reacció més natural per part d'ell seria saltar d'alegria agraint a déu misericordiós la seva bona sort. Però resulta que no és el cas. Malauradament, ha anat a ensopegar amb l'home més purità del poble, un talibà encobert que la mira amb cara inquisidora mentre l'acusa de barjaula i coses molt pitjors. Situacions com aquesta les que vulgueu. Són temes que haurien de quedar clars amb la teva futura parella abans de signar qualsevol document.
Al capdavall, els prínceps blaus no existeixen i els homes de la teva vida tampoc.

És cert que les persones no les acabes de conèixer mai. Amb el temps sempre hi ha sorpreses, però si et van les apostes a llarg termini, com les de formar una família, és recomanable un període de prova. Tant pel que fa a la compatibilitat sexual com a la convivència; a veure com va. Si toleres bé els canvis i la nova rutina un cop ha baixat la febre hormonal dels primers mesos, aniràs ben encarat a l'etapa més important, l'única que no té marxa enrere: els fills. Una autèntica prova de foc que en la majoria dels casos fa saltar pels aires totes les bones intencions del passat.
Els darrers anys m'he documentat àmpliament en aquest aspecte i m'atreveixo a dir que disposo de sòlides teories que marcaran un abans i un després en el camp de la condició humana quan es fa fosc. I que si us sembla bé també deixarem per a més endavant.
Les misèries de la maternitat són coses que tothom pateix i de les quals ningú parla. No trencaria la norma amb el Karwan. A més a més, per res del món volia espatllar el gran dia que havíem passat junts.

En el control d'immigració de tornada cap a Barcelona em va tocar un policia més simpàtic. Em donava les gràcies per visitar el seu país i em preguntava com es diu t'estimo en castellà.

—Ho pot dir de dues maneres: te quiero o te amo.
—Avui li diré a la meva dona.
—Segur que li agrada.
—Moltes gràcies i que tingui un bon vol.



desembre 2019

Ucraïna

Primer acte: el delicte

Vaig aguantar dues hores sense que em robessin. No portava ni dos white russian que tota una dramatització es va desplegar davant meu amb sinistres intencions.
No era la primera vegada. Ja s’han relatat en aquestes pàgines altres comèdies interpretades en exclusiva per a un servidor. Hi ha un parell d'exemples en les cròniques de Grècia i Etiòpia, però la llista és llarga. Prendre'm el pèl i estafar-me no entén de sexes, races i religions. Hi ha un consens global.
S’hi afegeix el fet que soc un objectiu ben fàcil. Vaig confiat i em moc per llocs a hores que no caldria.

L'acte d'obertura va ser magistralment interpretat. Un primer grup d’homes, que anomenarem 'la banda dels bons', se'm va acostar per demanar-me on podien trobar dones. Els gestos amb les mans i els malucs eren inequívocs i formen part d'un llenguatge universal.

—No en tinc ni idea, acabo d'arribar de Barcelona.
—Barcelona! Benvingut!

Un segon grup, 'la banda dels dolents', es va afegir a la conversa i en qüestió de segons era enmig d'una batalla campal. Vaig escapar d'un salt, però el mal ja estava fet. Encara no havia travessat el carrer que em vaig adonar que m'havien robat el mòbil.
Em vaig enfadar molt. Amb el temps la relació amb el mòbil pot arribar a ser molt estreta. Només així s'entenen reaccions que amb molta probabilitat només empitjoraran una situació ja de per si prou delicada.

M'havien parlat molt bé d'Odessa. Hi ha molta festa, sobretot a la zona d'Arcàdia, a la costa del Mar Negre; una mena d’Eivissa en versió eslava. Un bon lloc per passar un cap de setmana llarg i desconnectar. 

Sense mòbil la desconnexió seria total.
Vaig fer mitja volta i em vaig encarar amb la banda dels bons per demanar explicacions. Aquella colla s'havia convertit en la bondat personificada; els sabia molt greu tot el que havia passat, però ells eren innocents.

—Nosaltres no hem fet res. Ja ho has vist. Han estat els altres.

Dels altres no en quedava rastre. La maniobra de dispersió s'havia executat amb precisió militar. La meva impotència era majúscula.

Aquests disgustos donen molta set. Intentava calmar-me en una de les cerveseries del carrer Deribassovska per capgirar la situació. A hores d'ara ja en soc un expert. A mesura que les males experiències s'han anat succeint al llarg de la vida he anat construint un sofisticat arsenal d'autodefensa per remuntar el meu estat d'ànim: humiliacions i desamors, enganys i decepcions... el fracàs de tota una civilització per a reconèixer un gegant intel·lectual com Noam Chomsky. Per a qualsevol contratemps tinc a punt una subrutina cerebral que m’ajuda a redreçar la situació com més aviat millor.

M'havia quedat sense navegador, guia, música, càmera i els llibres de l'Stanislas Dehaene. Podria sobreviure quatre dies sense mòbil? No fa tants anys vivíem així, sembla impensable ara mateix. Mirant-ho bé l'aïllament digital m'obligaria a relacionar-me més amb la gent i, qui sap, potser alguna bella donzella local es veuria commoguda per la meva trista història i m'ajudaria a passar el mal tràngol. Sí, és clar! I la probabilitat jugava ara a favor meu: després d'una cosa dolenta en toca una de bona!
Si us plau, no us rigueu de les meves subrutines. A mi em funcionen.

Tornant cap a l'hotel em vaig tornar a topar amb la banda dels bons.

Segon acte: la negociació

—D'acord, vosaltres guanyeu. No puc viure sense mòbil. Me'l podeu tornar si us plau?
—Ja t'hem dit que no el tenim. M'agradaria ajudar-te, però no sé com fer-ho.

Qui portava la veu cantant feia cara de bona persona i inspirava confiança. Qualitats que sens dubte aprofitava per entabanar incauts com jo.

—Vosaltres sou d'aquí, segur que sabeu qui són. Podríeu intercedir per mi.
—Existeix una possibilitat. Però si fos el cas, què els diem?
—Els podries dir que soc molt simpàtic i no em mereixo que em robin.
—Dubto que això els convenci, amic.
—El mòbil és una merda, no val res, però té un gran valor sentimental. Tinc cent euros a la butxaca...
—Això pot funcionar. Espera't aquí un moment, ara vinc.

El meu amic es va allunyar uns quants metres per fer un parell de trucades. Els llums de l'avinguda l'il·luminaven com si fos dalt d'un escenari. Gesticulava i no parava de moure's mentre discutia les condicions de l'entrega. Semblava un d'aquells negociadors d'ostatges de les pel·lícules. Una multitud de curiosos s'havia congregat al meu voltant per veure què estava passant. La resta de la banda dels bons m'observava amb cares de circumstàncies.

El negociador tornava satisfet. Es veu que mitjançant l'amic d'un familiar, esgarriat per les drogues i la mala vida, havia aconseguit contactar amb la banda dels dolents perquè em tornessin el mòbil a canvi dels diners. Havíem tingut molta sort! Això sí, hauríem d'anar amb molt de compte: aquella gent no era de fiar. Era una missió ben perillosa.

El meu cap de setmana de relax i desconnexió s’havia convertit en una sòrdida aventura amb la pitjor companyia possible. El nivell d'alcohol encara no havia baixat prou per adonar-me que tot allò era molt mala idea; al contrari, estava totalment immers en el paper i en la missió: recuperar el mòbil.

El punt de trobada era un lloc remot allunyat del centre. Tardaríem una estona a arribar-hi; temps que vam aprofitar per coneixe'ns i fer amistat. 

I no és per aquests moments que viatgem? Veure noves maneres de fer, contribuir a l'economia local, conèixer de primera mà com funciona la delinqüència organitzada... turisme de proximitat en estat pur!

—S'ha de ser molt covard per aprofitar-se d'algú d'aquesta manera, no trobes?

Poques vegades tens l'oportunitat de dir a la cara d'un indesitjable quina opinió et mereix. El rol d'amic bo que ell interpretava no li permetia sentir-se al·ludit i aquest fet em donava barra lliure per despatxar-me a gust.

Els carrers eren cada vegada més foscos. El cabreig inicial es va anar convertint en preocupació. Preocupació per un final de pel·lícula alternatiu on el protagonista acaba sense el mòbil, els cent euros i la samarreta de Bola de Drac.

—Ja estem a punt d'arribar. Sobretot no facis cap estupidesa. Pensa que si hi ha merder, jo no em puc barallar. Soc lluitador i en un judici això es consideraria una arma —quan deia 'això' es referia als seus punys.
—Fas arts marcials? Jo també. Fa poc que m'he tret el cinturó negre. M’agrada molt el Vasyl Lomachenko. Va néixer prop d'aquí, oi?
—Coneixes el Loma?!

M’atreveixo a dir que aquelles paraules van provocar un punt d’inflexió determinant en la nostra relació. No pas el fet que fos cinturó negre, que era mentida, però en cas de voler-me pegar s'ho repensaria, sinó que fos seguidor del boxejador ucraïnès, una estrella nacional. El meu amic em mirava sorprès i per uns moments em va semblar veure cert grau d'empatia. Juraria que començava a tenir mala consciència i me’n vaig aprofitar.

—Els que tenim experiència en les arts marcials sabem molt bé què és l'honor i el codi ètic que regeix la no-violència i el combat.

Això és cert a mitges, però m'anava molt bé per continuar minant-li la moral, reforçar els nostres lligams i augmentar la probabilitat de no acabar a l'hospital.

Tercer acte: l’intercanvi

El lloc escollit per fer l'intercanvi era una plaça al costat del Teatre Nacional d'Odessa. No se m'hauria acudit millor lloc per posar punt final a tota aquella farsa. Durant el dia era un espai amb molt d'ambient, ple de restaurants i cafeteries; a la nit no s'hi veia ni una ànima. Vam arribar puntuals. La banda dels dolents va arribar una mica després. Els hauríeu hagut de veure, quin efecte que feien caminant un al costat de l'altre ocupant tota l'amplada del carrer. Alguns s'havien tapat la cara amb passamuntanyes i tots estaven molt seriosos i enfadats, com si jo els hagués robat a ells. Feia riure si no fos perquè ja estava totalment sobri i no veia gens clar el desenllaç. El suspens era màxim.

El meu amic em va demanar els diners i va començar a comptar-los. Aquell home feia anar els bitllets a una velocitat extraordinària. Segur que no era la primera vegada que ho feia; potser treballava en alguna entitat bancària. N'hi havia un bon gruix i els va comptar dues vegades en menys de deu segons. Tot seguit es va dirigir cap als lladres i van discutir una bona estona. No entenia què deien, però semblava que hi havia algun problema amb la quantitat. Aquell fragment de l'obra estava un pèl sobreactuat, però per tractar-se de teatre amateur ho feien prou bé. Finalment van acceptar els diners i em van tornar el mòbil.

El meu amic em va agafar pel braç, vam fer mitja volta i vam tocar el dos accelerant el pas.
Ens vam acomiadar al mateix lloc on tot havia començat.

—Et convidaria a una cervesa, però no tinc diners. Seré a Odessa fins dimecres, quedem un altre dia, si vols.
—No et preocupis, ja està bé.

Vaig donar-li les gràcies i me'n vaig anar a dormir.

juny 2019

Moldàvia

—A mi també m'agrada escriure, Josep. Podríem fer un duel de relats! Què et sembla?
—A què et refereixes?
—Escrivim un relat entre tots dos. Sobre el que vulguis, tu tries.

A la Nadya li agradaven els reptes. Aquella noia era un portent de la naturalesa, ho feia tot bé i em reptava a escriure. Em deixava triar el tema i l'idioma: romanès, anglès o rus; havia guanyat premis literaris en tots tres. Ho tenia complicat, el meu anglès no és per tirar coets, però no podia negar-me davant aquell somriure. Aquella moldava m'agradava molt i jo també volia agradar-li. Em mirava desafiant com si m'estigués llegint el pensaments.
La resistència era fútil.

Era el meu segon viatge a Moldàvia i tota la gent amb qui m'havia creuat m'havia donat molt bona impressió. Potser havia estat de sort, però ho trobava rellevant tenint en compte que feia ben poc que sabia situar el país al mapa.
Qualsevol excusa era bona per no perdre el contacte amb la Nadya; i a mi també m'agraden els reptes.

—Tinc una idea, escriurem sobre el dia que hem passat junts. Però tu et faràs passar per mi i jo per tu.
—Fet!

Ara el repte era doble. La Nadya i jo ens coneixíem de feia poques hores i ens havíem de posar a la pell de l'altra amb poquíssima informació. Us confesso que la meva proposta no era gens innocent, la vaig deixar anar com aquell qui no vol la cosa, però darrere hi havia un pla maquiavèl·lic. Volia posar en pràctica una tècnica de seducció fins ara mai vista. Fent-me passar per ella tindria l'oportunitat d'explicar una versió interessada del dia que ens vam conèixer. Diria en boca seva coses que no va dir, plantaria a la seva ment pensaments que no havia tingut, de manera que a mesura que ella anés llegint la seva (meva) versió dels fets, una llavor aniria germinant fins a arrelar dins l'inconscient de la Nadya.
Ah! No em digueu que no era un pla ambiciós! Pretenia ni més ni menys que canviar la història!

Us confesso que en aquest punt em començaven a preocupar les implicacions ètiques de les meves investigacions. Em feia por haver de pagar un preu massa alt per la meva contribució a la ciència. Per res del món volia que el meu nom fos recordat al costat de monstres com Josef Mengele per l'ús d'experiments poc ortodoxos. Però qui podia resistir-se a una oportunitat com aquella? No m'agrada defugir responsabilitats, però la Nadya era tan guapa que anul·lava completament el meu criteri.

Era una operació molt delicada. De forma subliminar calia barrejar ficció i realitat per anar modificant gradualment els seus records. Si tot anava bé, faria créixer dins seu una llavor preciosa amb el meu nom escrit en majúscules. Més aviat que tard la Nadya es despertaria un bon dia amb una idea al seu cap: “El Josep m'agrada!”.

El que ve a continuació és el duel de relats amb la Nadya. S’han traduït al català i s’hi han afegit comentaris en cursiva i entre parèntesis per aclarir-ne el context.
Vaig ser l'encarregat d'obrir foc.

Jo:

—Ja soc aquí.
—Venint.

Ja hi tornem a ser. No és la primera vegada que quedo amb un desconegut, però no m’hi acabo d’acostumar. A veure com va aquesta vegada. Espero que no confongui la nostra trobada amb una cita com m’ha passat amb els anteriors, alguns poden ser molt pesats (explícitament deia que no es tractava d'una cita per introduir precisament el concepte de cita. El jardiner feia forat per plantar la llavor).

La meva mare diu que no hauria de continuar fent això, pot ser perillós, però no puc evitar-ho. M’encanta (la Nadya i jo ens vam conèixer a través d’una aplicació on locals s’ofereixen a fer de guia a turistes). Conèixer gent de fora és una finestra a un món desconegut, amb costums diferents, molts per aprendre, i sempre és una aventura interessant. Qualsevol expectativa sempre resulta errònia i l’inesperat és cert. Aquesta falta de control m’atrau molt, em manté viva, definitivament m’agrada! (la Nadya no en tenia gens de falta de control, tot el contrari, però m'hauria anat molt bé que en perdés una mica).

El Josep fa tard, mal senyal. M’han dit que els europeus del sud no són amics de la puntualitat. Ho vaig poder comprovar a Itàlia. Diuen que els espanyols són com els italians, però amb pitjor anglès; veurem. Espero que no sigui una pèrdua de temps, tinc un examen demà i qualsevol nota per sota de l’excel·lent seria inacceptable (la Nadya estudiava Dret i no baixava del 9,5).

Potser no ha estat una bona idea després de tot...

—Nadya?
—Sí!

No s’assembla gens al tio de la foto, cap problema. Sembla simpàtic i el seu anglès no està del tot malament; pels estàndards del sud naturalment (parlant bé de mi en boca de la Nadya. No llegia res tan patètic des de Sánchez Dragó tirant-se floretes en boca de Jesús).
M’hi trobo bé. L’estómac em diu que serà divertit i la intuïció mai em falla. Oh! Quin cotxe més increïble hi ha aparcat! I resulta que és meu! (la Nadya estava enamorada del seu Volvo).

—Anem a Old Orhei?
—Som-hi Nadya. Fot-li gas!


Ella:

—Ja soc aquí.
—Venint.

He viatjat molt a la vida, he estat arreu, he fet coses per aquí, he pujat muntanyes per allà, he menjat de tot (a la Nadya li va fer molta gràcia una anècdota meva d’un viatge on havia menjat termites vives. El tema serà recurrent al llarg de la història), però us puc assegurar que el sol brilla diferent a Moldàvia. Amb centelleigs de tendresa i amargor formant borrissols entre els núvols com cotó blanc (la traducció no fa justícia a l’original).
El seu perfil estava bé, he remenat pel ShowAround i per alguna raó ella em va cridar l’atenció. Vaig decidir donar-li una oportunitat.

Faig tard, espero que no m’ho tingui en compte. Encara no he vist cap insecte, espero que n’hi hagi algun en el meu apartament. He decidit per norma tastar un bitxo de cada país. Al llarg del temps he anat acumulant un ampli coneixement sobre els sabors de la naturalesa, a través dels insectes, és clar, però encara no n’he arreplegat cap i les termites són el meu plat prefer...

—Nadya?
—Sí!
—Encantat de coneixe’t.
—Igualment.

Havíem planejat anar a Old Orhei, un congost espectacular, un indret ple de llegendes i històries que atreu no només els turistes sinó també gurmets locals.
La Nadya em demanava de marxar de pressa perquè havia deixat el cotxe mal aparcat. Espero que no sigui un pot, tenim una hora de carretera i m’agradaria gaudir del viatge.
Girant la cantonada el meu cor es va aturar, em semblava veure visions. Mai m’hauria imaginat que existís al planeta una màquina com aquella. Allò estava totalment fora d’escala.

—Aquest és el meu cotxe ^^


Jo:

Conèixer algú és com llegir un llibre (la Nadya era una lectora excel·lent, més que llegir devorava els llibres). Sempre és excitant al començament, però qui sap, potser et decebrà en algun punt. El problema amb un llibre-persona és que són més llargs que els de paper. Molt més llargs. Soc capaç de llegir vint-i-set llibres en un mes (no exagerava, era la seva marca personal), puc sofrir lesions de retina i perdre lligams amb els éssers més estimats (aquí sí que exagerava), però, al cap i a la fi, tot és qüestió de temps.
Amb un llibre-persona és diferent. En primer lloc, mai el comences per l’inici. De fet, llegeixes capítols aleatoris i la major part del temps acabes repetint les mateixes pàgines. Moltes altres mai les arribes a llegir.

El llibre-Josep no ha començat gaire bé, ja fa mitja hora que som a la carretera i encara no ha dit res del meu cotxe. Ho trobo de molt mala educació i estrany venint d’un home. Quaranta-sis anys i viatjant sol? Potser és gai (aquí li deia que no ho era). Això estaria bé, estic farta de la malaltia que sofreixen alguns homes que confonen ser simpàtica amb lligar (jo la pateixo). He tingut males experiències amb bons amics. Nous capítols de la seva personalitat que no em van agradar gens. Capítols més aviat escrits per Isaac Asimov que per la vida mateixa. Quina decepció (la Nadya m'havia explicat que un bon amic se li havia declarat enviant l'amistat a fer punyetes. Al llibre parlem exhaustivament d’aquest fenomen).

Tant de bo tot fos tan senzill com conduir el meu Volvo, esquivar forats de carretera i radars de velocitat.

—Una mica de música Josep? Pots connectar el mòbil, l’equip d’àudio sona de puta mare!
—I tant, però no porto música al mòbil.
—Què t’agrada?
—Rock, metal... però el que escoltis ja m’està bé.

El Josep és del tipus acomodatiu (no ho sabia prou), crec que ens entendrem. Espero que li agradi la gastronomia moldava, la gent pot ser molt especial amb el menjar.

(Havia començat fluix, però aquest segon relat li va agradar molt. Anàvem molt bé!).


Ella:

Començo a pensar que l’univers s’ha conjurat per trobar-nos. Definitivament, m’agrada Moldàvia. M’havien dit que el menjar era llegendari, però el que fa d’aquest país un lloc tan especial és sens dubte la seva gent.

No m'agrada gaire parlar per parlar. Prefereixo conversar sobre àtoms, experiències, les nostres pors, els alts i baixos de la vida, revolucions i història. Parlar dels nostres colors preferits o de la música que ha canviat la nostra manera de veure el món (en donar a la Nadya l’oportunitat de parlar de mi es confirmava el que diuen els meus amics: soc molt pesat).

Vull saber per què la Nadya ha començat a escriure un llibre i sobretot vull llegir-lo. És interessant com a vegades dues persones connecten a un nivell inexplicable, compartint la mateixa visió de com funcionen les coses (aquesta última frase, venint d’ella, deia molt). Em sento molt afortunat, com m’agrada aquest món, és realment impressionant! Em sento viu mentre viatgem per aquests formidables turons amb antigues i petites cases. Sembla com si en qualsevol moment un vell follet amb barba hagués d’aparèixer per esbrinar quina mena de bruixeria fa aquest soroll. Se sorprendria de saber què és el so dels pneumàtics volant per l'asfalt. Quan passéssim pel seu costat, la seva llarga barba platejada ballaria emportada pel vent i seria just llavors quan entendria que existeixen moltes altres coses en aquest univers!

Tornant a la nostra història se m’acut que tinc curiositat per la cultura local i especialment per la política, però suposo que ja hi haurà temps de parlar-ne més endavant. Sembla que la Nadya també controla aquests temes, segur que tindrem una bona conversa dalt del congost on ens dirigim (la Nadya també parlava bé d’ella mateixa, però en aquest cas era del tot justificat).

Em pregunto si al vell follet li ha passat mai pel cap de viatjar en cotxe. Possiblement, el seu mitjà de transport consisteixi en un acte de fe i un bri de màgia.


Jo:

—Mira Nadya, el teu moneder és del mateix color que les estovalles.
—Sí, vaig robar un tros de teixit l’última vegada que vaig venir.
—De veritat?!
—No! Ha, ha, ha!
—Ha, ha, ha!

El Josep té sentit de l’humor. M’agrada. Després de tot el rotllo polític que m’ha fotut sobre Catalunya pensava que era del perfil #tocardepeusaterra i #foraconyes. Ara veig que també li agrada la ironia i la frivolitat.
M’agrada el sentit de l’humor, m’encanta riure! De fet, a qui no? Vaig llegir en un llibre que l’humor és el llenguatge de la intel·ligència. No recordo quin exactament, llegir-ne una dotzena al dia té els seus inconvenients. El que sé del cert és que riure amb algú és com levitar de la realitat i surar dins una boirina de fantasia.

Mai em canso de venir a aquest poble. L’església mereix una visita cada vegada. Des d’aquí dalt és majestuosa. Com més ric més còmoda em sento flotant per l’atmosfera amb ell. Dins la nostra bombolla de diversió i fantasia el passat esdevé irrellevant juntament amb els problemes i les preocupacions que arrossega. Només el present importa i aquest esclat de felicitat et fa sentir realment bé (ho estava donant tot).

El riure és una força poderosa. Construeix estrets lligams entre les persones i ens connecta de formes inesperades. Que estrany és confessar els pensaments més íntims a un desconegut que acabes de conèixer! Un secret confessat és un altre llast alliberat del nostre globus aerostàtic que s’eleva cap a l’estratosfera.
Des de l’espai el congost d’Old Orhei no és més que una fina línia a la superfície terrestre. Les cases són puntets i el meu Volvo és un espurna de llum entre el paisatge ombrívol (la metàfora de la bombolla flotant per l'espai era molt clara. Volia que la Nadya tallés tots els vincles que la retenien a terra i volés amb mi amb la nostra nau espacial sense mirar enrere).

El temps passa massa ràpid! És hora de tornar a la realitat i tornar a Chisinau. Crec que el Josep s'ho ha passat bé, sembla content i relaxat. Naturalment està de vacances. Tant de bo jo pogués dir el mateix i no tenir un examen l’endemà. El meu Volvo vol més aventures i el Josep podria ser un bon copilot. Li agrada la música, li agrada el meu cotxe, li agrada el menjar moldau... fins i tot li agraden els acudits més diabòlics (la Nadya feia gala d’un humor negre exquisit).


El duel de relats es va interrompre en aquest punt. La Nadya havia marxat uns dies a Creta amb un amic. M'havia parlat d'ell tan bon punt ens vam conèixer, abans de pujar al Volvo cap a Old Orhei, però durant les llargues converses que posteriorment omplirien els nostres xats, el seu misteriós amic va brillar per la seva absència. Jo tampoc vaig voler preguntar; gaudia enormement del joc amb ella, dels nostres relats i de les nostres fantasies. No volia que s’acabés. Però a la tornada de Creta els xats eren breus i l’amic va aparèixer de manera ben explícita:

—Nadya, com estàs? Fa temps que no sé res de tu.
—No he parat, entre els estudis a fora i les sol·licituds de feina vaig de bòlit! Me'n vaig a Ucraïna amb el meu home d’aquí a una setmana! La vida és meravellosa!

La traducció de “el meu home” era clara: game over.



abril 2018

El duel de relats original

Jo:

—I’m here.
—Coming.

Here I go again. It’s not the first time I meet a stranger, but I am never used to it. Let’s see how it goes this time. I hope he didn’t misunderstand the meeting as a date like the other ones, some of them can be very annoying. My mum always say I must stop doing this, it can be dangerous, but I can’t help it. I love it, knowing someone from outside it’s like a window to a new place, with other rules, some of them unlearned, a strange world, and that adventure is always interesting no matter what. Any thought about what is going to happen always results wrong and the unexpected is true. That lack of control attracts me a lot. Keeps me alive, definitely, I like it!

He is late, a bad sign. I heard southern Europeans are not friends of being on time. It was true in Italy, they say Spanish are like Italians but with worse English. Let’s see. I expect this will not be a waste of time, I have a test tomorrow and something below and A it would be unacceptable.
Maybe it hasn’t been a good idea after all...

—Nadya?
—Yes!

He doesn’t seem like the guy in the picture at all, but it’s OK. He seems nice and his English is not so bad at all; for southern Europe standards of course.
I feel comfortable. My guts say it would be fun, and they never lie to me.
Oh, wait, what an amazing car is parked there! And it happens that it is mine!

—Let’s go to Orheiul Vechi, Josep?
—Let’s go Nadya, let it roll!


Ella:

—I’m here.
—Coming.

I have travelled a lot in my life, been there, done that, climbed this, eaten that, but what I have noticed for sure, is that the sun shines differently in Moldova. It just has a pitch of tenderness and bitterness swirling around the clouds and making a big fuzz of white cotton up in there.

Her profile was nice, I’ve searched into ShowAround a bit, but for some reason she caught my attention, so I decided to give it a go. I’m a bit late, I hope she doesn’t mind too much. I haven’t seen a single bug up till now, I hope there is one in my apartment. You see, I’ve decided to make a habit —eating a different bug in every country. Up until now, I’ve managed to build up quite a good knowledge about the tastes of the wildlife (throughout bugs, of course), but I didn’t get the chance to catch one in here and termites are definitely my fav...

—Nadya?
—Yes!
—Nice to meet you.
—Nice to meet you too.

We planned on going to Old Orhei, a beautiful natural canyon, a place full of legends and stories that attracts not only tourists, but also local gourmands.
She asked me to hurry a bit because Nadya left her car in the prosecution's parking lot. I hope it’s not going to be a cart or something, because we have an hour of driving or so and I honestly would like to enjoy it.
Just as we turned around the corner my heart stopped. It was heavenly, oh my, never have I thought to see a godly cart on this Earth. What I have seen was beyond amazing.

—That’s my car ^^


Jo:

Knowing somebody it’s like reading a book. Always exciting at the beginning, but who knows, maybe you will be disappointed at some point. The problems with a person’s book are that they are longer than paper ones. Very much longer. I could read twenty seven books in a month, I could suffer some retina injuries and lose my ties with my beloved ones, but it’s all a matter of will and time. With a person's books it’s quite different. First of all, you never start from the beginning. In fact it’s like reading random chapters and looks like most of the time you are reading the same pages, other ones you’ll never know.

Josep’s book hasn’t started well, it has been almost half an hour, and he still hasn't said a nice word about my car. This is rude and really weird coming from a man. Forty six and travelling alone? Maybe he is gay. That would be fine, I am a bit tired of the disease that most of the men suffer that makes them misunderstand being kind with hooking-up. I had bad experiences with good friends about that, new chapters of their personality that I don’t like at all. Some of them are more likely written by Isaac Asimov than life itself. What a disappointment.
I wish all would be as easy as driving my Volvo among radars and potholes.

—Do you like some music, Josep? You can plug your phone. The hi-fi of this car is badass!
—Of course, but I don’t have music on my phone.
—What do you like?
—I like rock and metal but what you are used to listening to is fine.

Josep is an accommodative type. I think we will understand each other. I hope he will like Moldavian food, people could be very special about food preferences.


Ella:

I’m starting to get pretty sure that the universe conspired our meeting. I really do enjoy Moldova, and even though I heard the food is legendary, the people are what make this place just so special.

I don’t really like small talk. I prefer speaking about atoms, about experiences, about fears, ups and downs, aliens, revolutions and history, about favourite colours or the music that changed the way you see the world. I want to get to know why Nadya started writing a book and moreover I would like to read it. It’s interesting how sometimes two people meet and on some unexplainable level, they just belong to the same theory about how life works. It really absolutely amazes me how lucky I am and how much I am in love with this world. It is indeed wonderful. I feel alive while driving around these formidable hills with small, old houses which look as though, at any moment, an old dwarf with a beard will come out to find what kind of sorcery makes that sound. And he would be amazed to know it’s the sound of wheels going fast along the road. And when it passes right by him, his long silver beard would dance along the wind and that’s when the old man would understand that there’s so much more to this universe!

Back to our story, it occurs to me that I am actually quite curious about the local culture and especially about the problems in politics, but I guess I am going to have that talk with Nadya a bit later. She seems to know about that kind of stuff, so I believe that we will have a nice discussion on top of the canyon she is driving me to.
I wonder if the dwarf ever thought about travelling by car. Or maybe his only means of transportation is a leap of faith and a little bit of magic.


Jo:

—Look Nadya, your purse, it's the same colour as the table clothe.
—Yeah Josep, I stole a piece of it last time I was here.
—Really?!
—No, haha!
—Haha!

Josep has a sense of humour. I like it. After all this politic shit he told me about Catalonia, I thought he was the type of #feetontheground and #notimefullbullshit. Now I see he has room for irony and frivolity.
I like the sense of humour, I love to laugh! In fact, who doesn't? I read in a book that humour is the language of intelligence. I don’t remember which one, exactly, reading a dozen of them daily has its inconveniences. What I am sure of is when you laugh with someone it is like levitating from reality and flowing among mists of fantasy.

I am never tired of visiting this town, the church deserves a visit every time. From here up it’s majestic and the more I laugh, the more I am comfortable floating in the atmosphere with Josep. Inside our bubble of fun and fantasy the past gains irrelevance, as well with all the problems and worries attached. Only the present matters and that spark of happy lightness feels really good.
Laughing is powerful stuff. It builds strong links between people and connects each other in such unexpected ways. How strange is confessing the most inner thoughts to a stranger you've just known! A secret unveiled it’s another weight dropped from our balloon heading up the stratosphere.
Here in space the cliffs of Orheiul Vechi are no more of a tiny line on a surface. The houses are simple dots and my Volvo is a spark of light among all this shady landscape.

Time’s running out, damn fast! It’s time to go down to reality and go back to Chisinau. I think Josep enjoyed the trip, he seems happy and relaxed, of course he is on holiday. I wish I could say the same and not have the test tomorrow. My Volvo asks for more adventures and Josep could be a good copilot. He likes my music, he likes my car, he likes Moldovan food... even he likes my most evil jokes.